Nació Digital - 25/04/2011 - Diego Giménez
L'abolició recent de les curses de braus aprovada pel Parlament de Catalunya és un fet d'una transcendència extraordinària. El mateix dia de l'abolició, Catalunya va aparèixer a tots els noticiaris del món i l'endemà se'n van fer ressò les portades de la premsa internacional. Seguint un esquema similar al de La revolta dels animals, d'Orwell, Cor de brau, de Víctor Alexandre, parla dels drets dels animals i dels pobles.
La novel·la narra en clau d'humor l'abolició de les curses de braus, a través d'una família ramadera catalana que es veu afectada per l'abolició, alhora que ens mostra el rerefons polític i identitari dels arguments de les dues parts enfrontades, els protaurins i els antitaurins. Per què va triar la faula per tractar el tema?
El tema era espinós. Per principi, sento un fort rebuig per tota mena de maltractament a qualsevol ésser viu, ja sigui un brau o un conill. La idea del llibre, però, va ser una proposta de qui llavors era el director general del Grup 62, Fèlix Riera. Em va demanar de desenvolupar aquest tema, arran de l'abolició, i vaig acceptar. Però no volia només parlar dels braus, sinó de tots els éssers vius maltractats.
Quan es va documentar, què hi va trobar?
Quan entres en aquest tema és terrible perquè prens consciència de com viuen i com moren infinitat d'animals. Per exemple, és esfereïdor veure com viuen els animals tota la vida en un espai minúscul, l'un al costat de l'altre. El llibre vol ser una crida als mitjans de comunicació. Les càmeres entren cada dia al Camp Nou per veure què diuen els jugadors, però no fan el mateix a l'hora d'explicar i denunciar què passa a les granges, a les facultats de medicina, als laboratoris, als escorxadors... Si la societat no està informada no pot tenir opinió. I així s'alimenta la inèrcia que afavoreix la continuïtat d'aquest tracte cruel amb els animals.
D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol.
El progrés d'una societat es mesura segons com tracta els animals. Em sembla molt trist que una societat que es pretén civilitzada es vanti de maltractar animals i que, a més, en faci negoci. En aquest sentit, el llibre pretén ser, com deia, una crida als periodistes perquè amb el seu relat de la realitat generin una pressió social que influeixi en la classe política. La classe política, com s'ha vist amb el tema dels correbous, no està gens interessada a fer el que ha fet amb els braus de lídia perquè creu que hi podria perdre vots.
Al llibre tracta aquest tema. Per què creu que es van separar les reivindicacions?
Estic d'acord que se separessin les dues coses. Crec que una cosa era el debat sobre l'abolició de les curses i l'altre els correbous. Ajuntar-ho hauria estat negatiu per a l'abolició de les curses, perquè llavors tots els que van votar a favor de l'abolició –però que estaven a favor dels correbous– no haguessin votat. Estratègicament, des d'un punt de vista polític, va ser bo. Ara bé, solucionat això cal abordar el tema dels correbous amb un altre debat. La nostra humanitat l'hauríem de demostrar tractant humanament tots els éssers vius.
Però al llibre no només defensa els drets dels éssers vius, també parla dels pobles...
Encara que no es diu de manera explícita, el tema de l'independentisme hi apareix. De fet, tot el llibre és un cant a la llibertat, a l'ètica i a la dignitat. Per altra banda, l'abolició dels braus es va polititzar molt. Si més no, per part dels protaurins. Mentre que els abolicionistes –entre els quals no tothom era independentista– no parlaven de qüestions polítiques o identitàries, els protaurins defensaven la Fiesta adduint que era una festa nacional espanyola i, com a tal, cultura catalana.
Només entenen Catalunya com una part d'Espanya...
Sí, exacte. Però si la Fiesta, veritablement, és cultura catalana i no pas un espectacle forà que ha trobat adeptes –com podria trobar-ne el ‘rodeo', per exemple–, com és que tot el seu lèxic és espanyol? Com és que tot el que forma part de la Fiesta té noms i denominacions espanyols?
Tot i així es percep en l'obra un esforç per presentar una visió imparcial de la situació...
He hagut de fer un esforç, en aquest sentit, però ha estat positiu posar-me en la pell d'alguns dels personatges protaurins. No volia reduir el tema a un conflicte entre bons i dolents.
Va trobar arguments per defensar les curses?
Sí, n'hi ha, però no s'aguanten. Les curses, certament, són un dels espectacles més reals que existeixen. Vull dir que la mort i la sang hi són presents de debò, no com a ficció. Però aquest argument no pot justificar mai l'existència de la Fiesta. Per altra banda, també hi ha molta hipocresia i molta trampa.
Quin paper juga el personatge del periodista anglès en la novel·la?
Vol ser el contrapunt neutral que investiga i que no està ni a favor ni en contra de cap posició. També em va ajudar per marcar un punt que volia destacar, com ara la manca d'autoestima catalana i el menyspreu pels nostres valors. El personatge anglès sap o vol saber més coses sobre Catalunya que no pas els propis catalans.
En certa manera aquest punt està relacionat amb la reivindicació d'alguns personatges de l'obra per voler ser ells?
Hi ha un moment que els braus proposen a la família ramadera un pacte de convivència. L'amo se'n riu del pacte. Però és una al·legoria de l'Estatut i de la relació entre Catalunya i Espanya. El ramat vol ser respectat, tenir els seus propis noms i els mateixos drets que l'amo. Però és clar, aquest no ho admet. El ramat li diu que això no és just i l'amo els respon que la justícia és ell. Com fa Espanya amb Catalunya. Per això l'independentisme ja no demana un pacte de convivència. Això ja és obsolet.
Tot i així, hi ha sectors que encara parlen de l'encaix...
Sí. Hi ha un sector que encara parla d'un pacte de convivència. Això ho trobem, per exemple, en certs sectors de CiU. Però no va enlloc perquè, com dic, el pacte de convivència –una part del pacte– era l'Estatut. Però no l'han admès de cap de les maneres perquè ells es consideren els amos del nostre destí. És a dir, que nosaltres no decidim. Decideixen ells. I quan recorrem a la justícia (espanyola) ens diuen que la justícia són ells. Per això el més intel·ligent és marxar i abandonar per sempre aquesta relació malaltissa i mentalment embrutidora. I cal també deixar-se de romanços com el federalisme. El federalisme és una fantasia, una il·lusió, o, més ben dit, una al·lucinació, ja que només es poden federar dos amos, no pas un amo i un esclau. És a dir, només quan totes dues parts estan en igualtat de condicions. L'esclau no es federa mai amb l'amo i mai cap amo no planteja a l'esclau que s'hi federi.
Per què creu que es fa servir aquest argument?
És la pastanaga que utilitza cert sector polític per aparentar que té un horitzó.
L'única solució és la independència?
És l'única solució. Avui dia ho reconeix el mateix Jordi Pujol. És l'única sortida que té Catalunya. Algú pot dir que ser independent no és la panacea, perquè ser independent no significa ser ric. I és cert. Però els indis no es van independitzar dels anglesos per ser rics, sinó per ser lliures. Tots els éssers humans tenen dret a ser lliures. Tots els pobles tenen dret a decidir per ells mateixos. Després cadascú segueix un camí d'acord amb el seu lliure albir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada