La llengua de la mare

Diari Avui - 7/09/2011 - Lluís Foix

A vegades penso per què no em cansa mai retornar a llocs, indrets i ciutats que he visitat tantes vegades. Em passa a tot arreu però especialment a qualsevol racó de la vella Europa, des d'un petit llogaret del Pirineu fins a un poble perdut de Bohèmia o els carrers desordenats de Londres o Nàpols. Transitar pels carrers de Sevilla, posem per cas, no et pot deixar indiferent, com tampoc trepitjar les ruïnes de l'illa de Sicília o els castells misteriosos i wagnerians de Baviera.

La primera vegada que va sortir d'excursió fora de Nova York, explica Amadeu Cuito, descobria amb gran sorpresa que els paisatges eren sense marges antics, ni pedres velles, i les ciutats, sense muralles, castells, ni límits definits. A Europa no sabem prou bé què signifiquen moltes petjades de la història però sí que hem après que els trets distintius de la geografia urbana i rural són conseqüència d'haver crescut en la diversitat perquè hem passat les nostres vides en companyia de la diferència.

No hem après fàcilment a viure pacíficament en la diferència. Ho hem assolit després de moltes baralles, malentesos i també un munt de guerres. Amb tot, encara ens costa viure i conversar amb l'altre, amb el que no pensa ni actua com nosaltres. En un sentit ampli hi ha una identitat europea que, des de Paul Valéry fins a Xavier Zubiri, han coincidit a definir com la suma de la religió d'Israel, la filosofia grega i el dret romà. La identitat europea és la suma de totes les identitats nacionals que, alhora, representen les infinites maneres i formes que cada poble ha anat acumulant al llarg dels segles.

L'ampliació de la Unió Europea va ser un gran acte de generositat per aconseguir la reconciliació continental després de segles en què les guerres i els conflictes territorials, econòmics, ideològics i polítics havien causat milions de morts en accions militars. La decisió d'ampliar a 27 els membres de la Unió potser no va anar acompanyada d'un estudi econòmic. Esperant que totes les circumstàncies fossin favorables, no s'hauria fet mai. Tampoc el canceller Kohl s'hauria atrevit a la unificació si hagués encarregat un estudi d'impacte econòmic i social. L'ampliació era un imperatiu històric i moral per tal que Europa es convertís en un espai de convivència en un marc de diferències que podrien semblar irreconciliables des de molts punts de vista. Diu George Steiner que culturalment l'Europa del segle XX ha reculat a l'edat mitjana i que, com els monestirs d'aquella època, hem de preservar el nostre llegat cultural i transmetre'l a través de tots els mitjans de què disposem. O preservem les diferències en un ambient de respecte als altres, a la seva cultura i a la seva història, o tornarem a entrar en les tenebres de la intransigència.

El conflicte polític creat al voltant de la llengua catalana és un episodi més dels molts que hem viscut a Catalunya des de fa una pila de generacions. És l'atàvica resistència espanyola a no admetre que Catalunya té una llengua i una cultura pròpies i té una personalitat que perdura des de fa segles malgrat els intents unionistes, el més important dels quals fou la desfeta borbònica de 1714 que comportà la imposició d'un dret aliè i l'intent d'esborrar la cultura i la llengua.

El segle passat, llevat del període de la Mancomunitat, des de 1914 a 1923 i el de la República, de 1931 a 1939, la llengua i la cultura catalanes mai han pogut moure's en un àmbit de llibertat. En començar la transició democràtica, després de la dictadura franquista, es va assolir una certa normalitat en els camps de la literatura, el periodisme, l'educació i la comunicació entre la gent que vivim i treballem a Catalunya. Això ha estat possible assumint un quinze per cent de nouvinguts que costarà molt temps i un esforç col·lectiu perquè s'integrin a la societat d'acollida, evitant la creació de guetos impenetrables per qüestions de raça, religió o posició social.

La clau per a la integració de tanta gent a Catalunya és l'escola que des de fa trenta anys s'ha organitzat sota els paràmetres de la immersió lingüística. Els resultats han estat molt positius, fins al punt que a Catalunya no hi ha cap nen o nena que no entengui el català i el parli a més de la seva llengua familiar o materna. La immersió lingüística és per damunt de tot un instrument de cohesió social.

A vegades sembla que el que els dol, als que volen suprimir o canviar substancialment el sistema d'educació lingüística, és que gairebé la totalitat de la població catalana sigui bilingüe. S'intenta per tots els mitjans. Els polítics, judicials i socials. Malgrat aquesta pressió contra una llengua i cultura que està admesa en el marc de la Constitució, sembla que del que es tracta és de tornar-hi, de fer que el català sigui una llengua minoritària, residual, sense cap projecció a Espanya i al món.

Els que hem hagut d'aprendre a escriure la llengua de la mare quan ja teníem 40 anys no volem tornar a la situació que vam viure als anys cinquanta del segle passat, durant els quals només el castellà et podia obrir les portes de la vida professional i social. No sé si s'ha de desobeir la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Penso que abans d'això hi ha moltes més maneres per fer front a un nou intent d'arraconar la llengua pròpia.

Jo he escrit milers d'articles en castellà i, des de fa quatre anys, tinc el privilegi de fer-ho també directament en català en el diari que es va jugar la pell en defensa de la llengua. També escric sortosament en català en el meu diari de tota la vida. Però també ho puc fer en castellà. La riquesa de Catalunya és la seva diversitat, el seu respecte als que pensen de manera diferent, la seva capacitat d'integració i de convivència. I, finalment, el seu esperit de treball per superar tantes dificultats.

El futur no està escrit enlloc

Diari Avui - 11/08/10 - Lluís Foix

Conservar viva la memòria del passat no ens porta necessàriament a demanar una reparació pels danys soferts sinó a estar preparat per a les situacions noves que es plantegen que són anàlogues a vivències ja viscudes. El passat mai està mort i ni tan sols està passat, deia William Faulkner, l'escriptor que narrà els sentiments dels sudistes nord-americans que perderen la guerra civil davant dels unionistes comandats per Abraham Lincoln. Recordo un viatge amb autobús per les carreteres de Nova Orleans a Jackson (Mississipí) ja fa una pila d'anys, quan comentava a una senyora que seia el meu costat el mal estat de les carreteres. Em respongué: “No oblidi que vàrem perdre la guerra civil”. Havien passat més de cent anys i aquella dona tenia clar que els seus avantpassats perderen la guerra.

He llegit aquests dies el llibre de Joaquim Albareda Salvadó La Guerra de Sucesión de España (1700-1714), una nova aportació, documentada i honesta, a la primera gran guerra civil europea arran de la successió a la corona hispànica a la mort de Carles II, l'últim monarca de la dinastia de la Casa d'Àustria. Es calcula que moriren més d'un milió de persones per accions de guerra i malalties en una lluita que durà 14 anys i que es pot dir que va acabar amb la caiguda de Barcelona l'onze de setembre de 1714 i la de Cardona uns dies més tard.

Albareda fa esment a tants treballs que s'han publicat sobre aquell conflicte, des del de Henry Kamen fins a les aportacions d'Ernest Lluch, que havia encetat una línia de publicacions sobre els austriacistes vençuts. És un llibre recomanable per entendre com els conflictes polítics peninsulars i les relacions entre Catalunya i Espanya no són un problema de fa quatre dies.

Estem davant d'un pols de forces entre l'Imperi Austríac, Anglaterra i les Províncies Unides contra la França de Lluís XIV i el seu nét Felip d'Anjou, sense altres aliats que l'elector de Munic i l'arquebisbe de Colònia. El pretext d'aquell llarg conflicte fou la successió espanyola però també estava en joc si l'hegemonia europea estaria a Londres, a París o a Viena. I si el comerç amb Amèrica estaria en mans d'Anglaterra o de França.

Fou, per tant, una guerra civil europea en què els catalans sortiren més perjudicats que cap altre poble del continent pel fet que tot i lluitar al costat dels aliats foren abandonats pel pretendent Carles per Anglaterra i es quedaren en mans del model absolutista borbònic que acabà amb les institucions catalanes i aragoneses imposant el Decret de Nova Planta que pretenia un estat unitari i centralitzat.

La complexitat d'una guerra tan llarga i tan complexa l'explica Albareda amb tots els matisos i dades noves que aporta. L'arxiduc Carles va arribar a entrar tres vegades a Madrid i tot feia pensar que la guerra estava guanyada. El pretendent a la Corona austríaca passava llargues temporades a Barcelona i tenia una cort de polítics, militars i diplomàtics que l'assistien per ajudar-lo a conquerir la Corona espanyola.

Anglaterra i Àustria respectaven en principi la pluralitat política i institucional de les terres peninsulars, mentre que França volia imposar la uniformitat com a concepte de modernitat. La sort es torçà quan l'arxiduc Carles heretà la Corona austríaca i quan Anglaterra canviava de dinastia amb l'arribada del rei de la casa de Hannover i la victòria dels conservadors al Parlament britànic. El nou emperador a Viena es desentengué progressivament dels seus interessos peninsulars i els anglesos no volien lluitar més en una guerra que els costava molts morts i moltes pèrdues de recursos. La guerra, finalment, es decantà a favor de Felip V, subordinat a França malgrat els malentesos amb el seu avi Lluís XIV. El comandament únic borbònic s'imposà al desordre dels exèrcits aliats, que acabaren depenent de la voluntat política anglesa, que va promoure un pacte amb França per acabar la guerra a fi i efecte de beneficiar-se dels interessos que es plasmarien en el Tractat d'Utrecht i en nous pactes que es signaren posteriorment.

En primer lloc en resultaren beneficiats els britànics, que saberen administrar els fils del conflicte, del qual finalment resultaren els àrbitres. Anglaterra havia faltat a la seva paraula no defensant els seus aliats de la Corona d'Aragó, principalment als catalans que resistiren fins a l'últim moment la causa austriacista i les seves institucions pròpies. En aquell any 1714 es publicà a Londres The Deplorable History of the Catalans, des dels temps de les lluites armades fins a la seva claudicació davant les forces borbòniques que prescindirien de tota singularitat dels catalans, des de la llengua fins a les institucions.

Recorda Albareda com, després de més de dos segles, el significat de la derrota austriacista de 1714 no va passar desapercebut per a Manuel Azaña, quan sent president del govern l'any 1932 i en ple debat de l'Estatut de la República, era conscient de les conseqüències que per a Espanya va tenir la Guerra de Successió que va obrir el camí al triomf de l'absolutisme. Deia Azaña que “l'últim estat peninsular procedent de l'antiga monarquia catòlica que va sucumbir al pes de la Corona despòtica i absolutista fou Catalunya i que el defensor de les llibertats catalanes va poder dir, amb raó, que ell era l'últim defensor de les llibertats espanyoles”.

Catalunya va ser vençuda. I aquella derrota encara perdura si es tenen en compte les grans dificultats per trobar un encaix amb l'Espanya de tres segles després. Però no tots els catalans estaven al bàndol dels perdedors. Molts vençuts emigraren però n'hi hagué d'altres que acceptaren la nova realitat intentant conviure amb els territoris peninsulars. I així fins avui. El futur? El futur no està escrit enlloc. Però no es pot perdre de vista el passat.