I si reformem la Transició?

Diari Ara - 1/09/2011 - Patrícia Gabancho,

Té gràcia que el govern català consideri que la reforma constitucional limita l'autogovern català. Deu ser que no han entès de què va l'autonomia. L'autonomia és una repartició de funcions a través de la qual la decisió política es queda al centre i la gestió se'n va cap a la perifèria. Es descentralitza la gestió, no pas la decisió. Per això Catalunya pot decidir sobre la sisena hora a les escoles públiques però no pot modificar l'estructura de l'ESO. Una altra cosa és que ens vulguem enganyar fent veure que tenim molt de poder per fer moltes polítiques pròpies. La crisi, amb la cruesa que la caracteritza, ja ha deixat clar que Catalunya no té ni els recursos ni les competències per dissenyar una política econòmica que l'ajudi a sortir del pou, entre altres coses perquè ara mateix no està en condicions financeres - madame Salgado li diu fins on pot arribar- per construir la connexió ferroviària del port de Barcelona i la ministra troba més interessant acabar de fer l'AVE a Galícia, que al capdavall és la seva terra. L'autonomia és això.

Per això tampoc no colarà el que surt de qualsevol cap catalanocèntric: si posem límit al deute, posem límit a la solidaritat. Pura equitat. Però l'Estat espanyol no ha sigut pensat com un espai d'equitat, sinó com una martingala segons la qual n'hi ha que paguen -sempre els mateixos- i n'hi ha que cobren. Això és part del pacte de la Transició, que va ser un pacte d'interessos obvis, però també de paternalisme temorenc d'uns agents que no les tenien totes. No seria mala idea asseure's un dia a rellegir fil per randa la Constitució. S'hi va fixar, amb paletades de ciment, aquest règim bipartidista imperfecte que ara és capaç de pactar el sostre del deute en un pim-pam per fer contenta una senyora Merkel que no es fia ni un pèl d'una gent que malversa més que no inverteix. Com que tothom va creure que no es podia deixar la política a mans del poble, l'esquerra va accedir a desmobilitzar aquella part de la població que estava a l'aguait, esperançada i crítica, començant per la mateixa Constitució, que va ser objecte d'una sistemàtica campanya d'anàlisi i rebuig. El gran Heribert Barrera va votar que no.

Es van consagrar el bipartidisme, l'escassa participació, les llistes tancades, la fragmentació dels Països Catalans, l'espoli fiscal, tot. A Catalunya, la feina de fer empassar aquest fel la van fer de bracet el PSC i el PSUC, amb la col·laboració de Convergència, que no tenia aleshores base militant per desmobilitzar però s'ensumava la possibilitat d'arribar al poder i no volia ballaruga a les cantonades. I és ben sabut que si el PSC -Ernest Lluch- va desestimar el pacte fiscal a la basca per raons ideològiques, perquè volia consolidar el projecte de modernitat espanyol, Convergència ho va fer no pas per evitar-se de recaptar impostos, com es va dir, sinó perquè va apostar pel desenvolupament d'Espanya: d'aquelles regions espanyoles endarrerides des d'on continuaven arribant immigrants després de tres dècades d'èxode feixuc. Uns immigrants pels quals el país no tenia altres mecanismes d'integració cultural que no fos el contacte benintencionat entre les dues comunitats.

La Transició, així, va ser un procés complex i en molts aspectes culpable -per poc o per massa- que es va basar en el silenci. Ni culpes ni confessions. La consigna: que no es vegi gaire el que estem fent. Més de trenta anys després, els vicis continuen: el govern espanyol, que ha promès escoltar tothom i bla-bla-bla, no té cap intenció de fer un referèndum per santificar la reforma constitucional. Una reforma que, al bon estil Zapatero, és un gest fet a mitges, perquè les xifres van a part en una llei orgànica. El que diu l'article retocat fa riure: si jo fos mercat faria veure que no he vist res i continuaria acarnissant-me sobre el deute espanyol. Fixem-nos que, en el molt sensible terreny laboral, Zapatero ha estat incapaç de flexibilitzar la contractació per tal que tenir un treballador fix no sigui un llast insalvable i ara intenta arreglar-ho fent eterna la provisionalitat, es a dir, inventant un contracte fals de llarga durada que no penalitzi l'empresari.

Aquestes pífies són possibles perquè l'esquerra calla, sense cap sentit crític, començant per aquest PSC que no acaba de tenir ànima pròpia. No és tant que trobin perfecta la reforma constitucional sense consulta popular, sinó que encara repeteixen la sonsònia de l'impost català de successions i no volen veure que Espanya és l'únic país de l'entorn que no ha apujat -amb govern socialista!- l'impost als rics més rics. Rics que, davant del gest dels col·legues francesos, no han dit ni piu. I si miréssim la realitat de cara?

Croada contra el català

Diari Ara - 13/08/2011 - Patrícia Gabancho

Ara fa una setmana es va celebrar, per iniciativa institucional de Madrid, el dia universal de la llengua espanyola. Van fer allò tan gastat de triar la paraula més bonica. I vet aquí que la més votada va ser "Querétaro", el nom d'un estat de Mèxic. Un psicoanalista en trauria partit, perquè el topònim vol dir "lloc de les pedres grosses" en purepetxa, que és una de les tantes llengües que el castellà va escombrar i eliminar durant i després de la conquesta. S'ha de ser poc sensible. Tinc una amiga mexicana que explica aquesta actitud, tan dramàtica com induïda, de dir "això meu no és una llengua, és una manera de parlar" i com, per això mateix, s'adoptava amb esforç i obediència la llengua del colonitzador. Tampoc no els van deixar triar. La següent iniciativa del dia E va en aquesta direcció: fer de l'espanyol la segona llengua franca mundial. Es veu que amb l'anglès no s'hi atreveixen. La proposta no té sentit, perquè les llengües no es fan franques, sinó que ho resulten, a còpia d'ocupar espai i usos. El castellà és una llengua en dinàmica expansió, sobretot perquè s'escampa la demografia que l'encarna: és, sense cap mena de dubte, la llengua franca de l'hemisferi sud. Ser-ho globalment requeriria, més que no pas iniciativa espanyola, poder polític i econòmic d'aquest sud, però el país emergent de la colla parla portuguès.

Explico tot això perquè coincideix amb l'ofensiva -una autèntica croada- contra la llengua catalana, impulsada pel PP al País Valencià, Mallorca i Catalunya. Mai havien estat tan units aquests Països Catalans que els catalans vam enterrar quan la Transició. Sembla mentida que una llengua que es planteja conquerir el món sencer es prengui la molèstia d'atacar una llengua menuda i tímida com el català. Quina falta els fa? Però l'esperit és l'esperit. El català no ha estat colonitzador ni quan els llobarros solcaven el Mediterrani amb les quatre barres al llom, i el castellà ho és fins i tot quan no li cal. És l'obsessió per l'homogeneïtat, dins de la qual la diferència ofèn, perquè és diferent aquell que no vol ser espanyol a la manera espanyola, déu meu! Mai ningú va ser obligat a parlar en castellà, va dir un dia el rei, se'n recorden? I qui ho va escriure i tots els qui ho van llegir o escoltar ho van trobar tan encertat, esclar, esclar.

Contra això hi ha dos conceptes fonamentals, que són els que governen la sociolingüística de les societats complexes. L'un és el que portarà a l'ONU el PEN, associació internacional d'escriptors, i que es coneix com a Declaració de Girona. Estableix el dret de la comunitat lingüística a casa seva, és a dir, fent un lligam específic entre llengua i territori. La gent neix en una cultura i en una llengua, i cultura i llengua neixen (o "són nascuts") en una terra concreta. En aquest territori cal que la llengua sigui oficial, que s'ensenyi a l'escola i que els mitjans de comunicació la defensin i li donin prestigi. Tots els matisos d'aquesta prescripció són importants. Ja no podem tenir en compte la famosa "llengua materna", perquè a Catalunya hi ha 300 llengües maternes. Per tant, el que ha de prevaler és la llengua nascuda en la terra, el que l'Estatut en diu "llengua pròpia", i que a Catalunya només pot ser-ho el català. Aquest lligam entre comunitat i terra és essencial, perquè una comunitat lingüística sobrevinguda -els pakistanesos al Raval de Barcelona, posem per cas- no poden tenir els mateixos drets. Els estats plurinacionals d'Europa segueixen aquesta lògica i les llengües senyoregen els seus territoris (mireu Bèlgica o Suïssa). A Espanya, el castellà senyoreja pertot. És un altre gol de la Transició: Espanya imposa llengua, mercat i consum cultural arreu i estableix una competència perpètua i desigual amb el català. Sí que en saben, els espanyols.

L'altre concepte és encara més important, perquè diu que de vegades cal vulnerar drets individuals a favor dels drets col·lectius. L'Alicia no té dret a escolaritzar el seu fill en castellà perquè la immersió lingüística és un bé superior. Exactament el contrari del que ens diuen els espanyols: són les persones, no les llengües, les que tenen drets; i les terres no tenen llengües. Ah, no? Nosaltres -i és un "nosaltres" molt compartit arreu del món- contestem: la cohesió social es fa a l'entorn de la llengua pròpia de la comunitat, o la comunitat desapareix. El PP ha anat atacant la comunitat lingüística catalana des de la perifèria, però ara, amb un cistellet de vots, també a Catalunya. Ens fa més petit el mercat cultural, que vol dir que ens resta prestigi, negoci i imaginari. Ens afebleix. Ens humilia. Per què tant d'esforç? Perquè l'estat autonòmic del cafè per a tothom pretenia diluir Catalunya. Espanyolitzar-nos. ¿I quina manera més evident de fer-ho que aconseguir que, de Figueres a Guardamar, tothom parli la llengua de Querétaro?

La resposta catalana a la croada és tan feble, tan derrotada, des de CiU a ERC quan se n'ocupava, que de vegades sembla que no cal ni plantar batalla. Serem el que volem ser, però la qüestió és si volem ser.

La fi del pujolisme

Diari Ara - 7/04/2011 - Patrícia Gabancho

L' expresident Pujol ha votat que sí a la independència, després d'uns mesos de reflexions sobre el país i sobre el fracàs d'aquell hipotètic encaix amb Espanya que havia de resoldre tots els problemes. No és pas cap estridència: Pujol encarna molt bé l'ànima d'una Catalunya, part definitòria del mainstream de la societat, que ha passat d'una posició dubitativa a afirmar que sense independència vénen mal dades. Que ha passat de la por a prendre mal a la consciència de l'ara o mai. Pujol no és independentista per convicció, sinó per deducció. El que és important de les seves declaracions és a la segona part de l'argumentació: si no assolim la independència, desapareixem com a país. Perquè part del projecte espanyol consisteix a diluir Catalunya en l'espanyolitat banal per tal que es produeixi el famós encaix, sense que Espanya s'hagi fet més flexible, federal o confederal, sinó perquè Catalunya s'ha estovat. Això és el nucli del nou pensament pujolià i val la pena subratllar-ho perquè és una ruptura profunda amb el pujolisme convencional. Votar simbòlicament la independència només n'és la conseqüència coherent.

El pujolisme va ser -i ja no és- l'assumpció de l'encaix a la manera espanyola, a canvi d'un minso terreny de joc per estintolar la vida catalana de fronteres endins. El pujolisme acceptava com a correcte el marc autonòmic, malgrat que maldava per anar-lo eixamplant gràcies als vots: jo et salvo el pressupost o la investidura, tu em dónes els Mossos. Mentrestant, el pujolisme escampava un missatge d'optimisme entre els catalans: tot va bé, de tant en tant ens enfadem, però som un bon matrimoni. En aquest sentit, és fill de la Transició, que va consistir a assumir un pacte deficient, posar-hi nosaltres el bou i Espanya l'esquellot, i defensar l'acord com si ens hi anés la vida, fins i tot dissimulant quan els grinyols no ens deixaven dormir en pau. Pujol ha evolucionat, com ho ha fet el país, perquè quan el nou Estatut s'estavella contra la murada espanyola és evident que ja no hi ha res a fer. La colla de jutges van estripar la baralla.

I perquè els símptomes són clars. Tenim sobre la taula l'última enquesta de l'ús social de la llengua catalana, i les xifres són les que són: només un 20% de la població viu en català. Al costat d'això, pràcticament tothom l'entén. Què vol dir? Que els catalans continuen parlant en castellà amb els castellans. Així de senzill. El gruix de la població afirma que usa les dues llengües en les relacions socials, però si gratem veurem que qui no canvia mai de registre és el castellanoparlant. El gest català de guardar la llengua per a una ocasió millor és una herència del que el pujolisme va representar: aquesta actitud calmada, conciliadora fins a l'exageració i no fem trencadissa, que es basa en "ja cedeixo jo perquè hi hagi pau". Si els catalanoparlants tinguessin la consciència lingüística que tenen els castellanoparlants, el futur del català seria un altre i les enquestes també. Però la consciència es treballa. Quan allò del 5-0, Sandro Rosell va dir que era per no "perdre la costum", o sigui, ho va dir a la manera de Cruyff, vulnerant el gènere. Algú n'ha fet la broma que correspon? Això també és consciència lingüística.

Aquesta actitud submisa és la que explota el PSC en la veu de l'expresident Montilla quan diu que votar, com ha fet Artur Mas, en la consulta del 10-A divideix el país. Si davant d'un fet hi ha dues actituds possibles, tant divideix votar com no votar. Montilla va dividir el país quan es va abstenir a Sant Joan Despí, on viu: sense anar més lluny, jo m'hi vaig sentir molt poc representada! La gràcia de la consulta és que irrita aquells que d'estranquis la boicotegen amb fets i paraules, i això és un indici del que haurem de fer aquest diumenge. Perquè al mig hi ha hagut l'enorme sarcasme dels diners catalans. Que aquells que ens prenen el 10% del PIB diguin que apugem impostos o retallem fins al 20% el nostre benestar és un insult a la intel·ligència, a la solidaritat i a la sensibilitat social. Trobo interessant que el govern català es planti. A veure què en fem, de la plantada: de moment, és el millor bàlsam a les cruels retallades.

La plantada ha de tenir una via de fuga, una fita en l'horitzó, i no pot ser altra que la que ha assenyalat Jordi Pujol. Alimenti l'independentisme de Convergència, president. Gosi liderar el moviment, encara que sigui de manera moral. CiU (hi ha molta independència a Unió, malgrat el senyor Duran) no pot ser-ne el fre, ni l'eterna espera, perquè altrament se separarà dels seus votants, que, ara mateix, estan més enllà que els dirigents. Convergència ha de ser el gruix de la independència perquè en té la gent i, ara, també notoris personatges que han votat a la consulta. La mateixa consulta que fa posar nerviosos tots aquells que creuen que la solució -la condemna perpètua- és Espanya. Si ha desaparegut l'actitud submisa, d'acontentar-se amb poc, que va ser el pujolisme, és hora de marcar pautes noves de paraula i d'acció. I diumenge, tothom a les urnes!

Tranquil, Jordi, tranquil

Diari Avui - 15/08/10, Patrícia Gabancho

Jordi Font, gestor cultural, catalanista d'arrels populars i més que res bon amic, va publicar en aquestes pàgines un article de caràcter apocalíptic amb un escenari que no és la primera vegada que planteja. La cosa va més o menys així. La dreta espanyola, que pretén trencar l'espai central de convivència a Catalunya (perquè és un espai que bàsicament gestiona el PSC, diu), ataca Catalunya i l'autogovern. Això provoca la radicalització del nacionalisme català, que al seu torn genera el rebuig de la part menys catalanista, o més espanyola, de la societat catalana, amb la qual cosa l'excel·lent relació que hem construït entre els uns i els altres se'n va a can Pistraus, i la dreta pesca en les aigües tèrboles que han brollat. Com que no es pot modificar l'estratègia reaccionària, Jordi Font demana als nacionalistes que no piquin l'ham i que no torrin l'ambient –per no dir una altra cosa– amb pretensions sobiranistes que l'únic que fan és afeblir la convivència (i, no cal dir-ho, l'espai de gestió del PSC). Home, parlem-ne.

La teoria del ‘quieto parao' és molt pròpia del PSC (el president Montilla d'això en diu esquivar dreceres), perquè és l'única teoria que beneficia qui està instal·lat en el mínim comú denominador, en el “no anem més enllà”. L'agitació nacionalista i l'avenç del sobiranisme són els que incomoden el PSC perquè trenquen el seu objectiu, que és l'encaix submís de Catalunya a Espanya, cosa que és una part substancial del projecte socialista espanyol (plural, no cal ni dir-ho), que alhora és un projecte de modernitat (és un dir) per a l'Espanya homogènia, centralitzada i castellana. Es tracta que Catalunya no hi faci nosa. El PSC es troba ara en la paradoxa de jugar en el terreny nacionalista sense tenir-hi credibilitat (per la supeditació al PSOE) mentre que el seu electorat natural no se sent especialment motivat per aquest tema. No acontenta ni els uns ni els altres, i com que hi afegeix la manca de projecte que comporta la burocràcia de l'aparell com a única proveïdora d'estratègia, fa aigües.

El problema que es troben és la creixent majoria (catalana) que rebutja aquest projecte socialista repartit, amb matisos de discurs, entre el PSC i el PSOE. Atiar la por a la revolta dels hispanocatalans n'és la vacuna: de fet, és l'enèsima expressió del mite de la “Catalunya real”. Amb perdó per l'esment, en el llibre El retorn dels catalans plantejo precisament això: el seguit de mites (falsos) que han servit i serveixen per frenar les aspiracions catalanes a la llibertat, en un mena de “tunejat de coco”, ben orquestrat per les ments pensant proespanyoles de dins i de fora, que té per missió desactivar la consciència catalana. La por ha estat un gran motor (o un fre de mà) en la història de Catalunya, i és això el que avui està canviant. Per això ens diuen: com vols fer la independència si la meitat de la població té vincles amb Espanya? Si això és la Catalunya real? Parlem-ne, també.

Jordi Font, per comptes de prejudicis, esgrimeix enquestes: el famós contingent que és “tan català com espanyol”, tot passant per sobre del fet que el percentatge de “més català que espanyol” és molt més dens que no pas l'opció contrària, certament irrellevant. Doncs bé, si la gent és tan-tan, per què Jordi Font la compta al 100% com a deutora del projecte d'encaix amb Espanya? Per què no ens la repartim a mitges, i diem que com a mínim el 50% poden ser independentistes ara o en el futur? La Catalunya real, a vegades, surt a manifestar-se al passeig de Gràcia amb l'estelada.

Encara n'hi ha més, i de més greu. La teoria del mínim comú denominador situa l'Estatut com el màxim que poden tolerar els hispanocatalans. Fantàstic: donem a una minoria no qualificada, un sector de població bastant estancat i segurament el menys integrat culturalment al país, la responsabilitat de fixar l'horitzó de llibertat a què aspirem. Això, que no va així enlloc del món, equival a un suïcidi col·lectiu. ¿Hem de situar el llistó a l'alçada del senyor García Prieto, que cada cop que es belluga el sobiranisme, en fa un comunicat contrari en nom de la convivència? La teoria pressuposa que és millor frustrar els catalans que volen la independència que no pas irritar els hispanocèntrics que no la volen. Un negoci ben galdós!

Dit d'una altra manera: els catalans de cultura espanyola no serien gens propensos a acceptar decisions democràtiques, i per això la majoria ha de renunciar a plantejar-les, no fos cas que se'ns trenqués la convivència. Aquesta teoria va estar en part vigent durant el pujolisme: que no se'ns trenqui el país, deia el president, abans de renunciar a forçar l'avenç de la llengua. Si els catalans amb aspiracions nacionals (culturals, polítiques, socials, econòmiques i financeres) plenes ja hem cedit tant durant els últims trenta anys, ¿no comença a ser el moment que comencin a cedir els altres? ¿No hem fet prou inversió en convivència els catalans de cultura catalana com per ara exigir tolerància i amplitud de mires dels catalans de cultura espanyola?

¿O hem de continuar asseguts al costat del camí, veient passar les oportunitats, esperant que la “pluja fina” amari els cors i els cervells endurits per la tradició i la prèdica sociata? La convivència la fem entre tots, però l'horitzó polític el marca la majoria. I fins i tot aquells que no volen la independència viurien millor en un país lliure, que no pas anant a buscar trossos d'Estatut en uns ministeris que no saben conjugar el verb traspassar. Aquesta és, amic Font, la grandesa de l'aposta.