La CUP ens regenera

Diari Ara - 20/06/2011 - Sebastià Alzamora

A les eleccions d'ara fa un mes l'independentisme català, sempre tan dinàmic i tan refractari a la rutina, va tenir a gala enfonsar-se, que és una cosa que l'independentisme català ja fa de tant en tant. Els resultats són més que coneguts: Esquerra es va pegar una castanya de pronòstic reservat, Reagrupament es va evaporar com un glaçonet damunt l'asfalt del migdia i Solidaritat, per dir-ho de manera lírica, no va alçar un gat per la cua. Tota la Gàl·lia, doncs, està ocupada per les hordes convergents monocolors. Tota? No! La Candidatura d'Unitat Popular, més coneguda per les sigles CUP, va donar la grata sorpresa i va protagonitzar algunes de les poques alegries que va tenir el sobiranisme en aquests comicis municipals.

 

Per si algú no n'està al corrent, recordarem que la CUP, segons definició pròpia, és una organització política que s'articula en assemblees municipals i que treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals. Que no és poca cosa, com es pot veure. Ara com ara, no deu haver-hi res a l'esquerra de la CUP a tot Catalunya, i no cal dir que és més independentista, ecologista, feminista i assembleària que ningú. El 22 de maig va multiplicar els seus resultats i, per tant, la seva presència a molts municipis i als consells comarcals. Enhorabona, doncs.

Ara, el senyor Xavier Monge, que va ser candidat a alcalde per la CUP de Barcelona, ha tractat el president de la Generalitat de macarra (sic). Ho va fer amb un tuit en el qual valorava les declaracions de Mas a propòsit del setge al Parlament que van perpetrar els indignats dimecres passat. Les paraules de Mas van merèixer al susdit senyor Monge expressions com "Està fet tot un macarra el senyor molt honorable" (sic, de nou), i "Ja sembla de Voces contra el Terrorisme el neocon de Mattel aquest", que en efecte denoten una certa animositat. Tot i que Mas no és l'únic a rebre: a Felip Puig el va qualificar de "conseller violent i prevaricador", i a Duran i Lleida el va titllar de ser "ultracatòlic, xenòfob i homòfob". Déu n'hi do, però de tota manera la palma se l'endú el macarra (sic, un altre cop) d'Artur Mas, un terme que, segons la RAE, significa "persona agressiva i xulesca", i també "home que trafica amb dones públiques".

 

La gent de la CUP, sens dubte, sap millor que ningú que les crítiques dels seus detractors acostumen a acusar-los de viure instal·lats en l'antipolítica i en una síndrome aguda de Peter Pan que els impedeix actuar i fer política com a persones adultes. Les efusions del senyor Monge a expenses de membres del Govern i del president de la Generalitat (que, per altra banda, es poden i s'han de sotmetre a crítica: en aquest diari, sense anar més lluny, es fa sovint) només fan que donar la raó a aquestes crítiques contra la CUP. No sé què hi dirà l'assemblea, però no sembla l'actitud més recomanable per a qui diu (sí, la CUP també) que vol regenerar la política. Anem bé, per arribar a Sants.

El problema de Catalunya

Diari Ara - 7/06/2011 - Sebastià Alzamora

Contràriament al que lamentàvem ahir, al final l'assemblea dels acampats sí que ha inclòs el dret a l'autodeterminació en el seu document programàtic de mínims. Molt bé. Ho han fet, això sí, tal com explicaven ahir Laia Espín i Joan Serra, després de moltes discrepàncies i molt d'estira-i-arronsa entre els membres de la susdita assemblea, i després, també, d'una votació en què va guanyar el sí per 395 vots a favor i 270 en contra. És a dir, que el tema causava una divisió profunda i, pel que sembla, va suscitar discussions força apassionades. Ahir alguns parlaven encara de votacions irregulars i problemes de representativitat. A més a més, tampoc no hi ha acord dins la comunitat acampada sobre la decisió de deixar de dormir a la plaça de Catalunya: alguns proclamen que, digui el que digui la majoria, ells no seran moguts del seu sac de dormir.

Deixant de banda, però, les cuites dels indignats , hi ha una cosa ben clara i és que, si algú vol que una colla de catalans es barallin, no hi ha res com treure'ls a rotlle el dret a l'autodeterminació (o el dret a decidir, o la sobirania, o fins i tot, i no s'espantin, la independència). Dit així, pot semblar que donem la raó als plantejaments (com el de CiU, per no anar més lluny) que afirmen que el dret a l'autodeterminació divideix la societat catalana, a la qual convé oferir-li debats supletoris, menys encesos i que permetin anar tirant de rifeta sense que ningú prengui mal, com el del pacte fiscal. Però no és així: just al contrari, si un concepte polític (l'autodeterminació) desperta en una societat (la catalana) posicions vehements tant dels seus partidaris com dels seus detractors, vol dir abans que res que el debat a l'entorn d'aquest concepte polític resulta peremptori dins aquella societat en què es produeix, i que anar-lo postergant només servirà, a mitjà termini, perquè la necessitat d'abordar-lo sigui cada vegada més forta. Hi ha temes que no s'esbraven quan se'ls deixa passar el temps per damunt, sinó que, justament a l'inrevés, es tornen més efervescents. I, de vegades, més agres.

Amb l'autodeterminació succeeix això, i succeeix també un fenomen molt curiós i que consisteix que, com més viu i ampli és el debat social que provoca, més minvada i dispersa està la seva canalització política. Suposo que no cal insistir en la magnitud de l'ensorrament (i cal esperar que posterior recomposició) d'ERC, ni tampoc en la desinflada que ha patit Reagrupament, gairebé tan abrupta i ràpida com la inflació anterior, ni tampoc en l'obvietat que SI està estancada en el seu volgut àmbit de gesticulació innòcua. Entre tots no en farien un de bo, doncs. De vegades m'agrada recordar allò que va dir Baltasar Porcel durant la polèmica de la Fira del Llibre de Frankfurt: a saber, que la literatura catalana estava molt bé, i que, si de cas, l'únic problema que tenia era Catalunya. S'hi podria afegir encara, però, el que diu una amiga meva: que Catalunya també està molt bé, i que, si de cas, el problema que té són els catalans.

El 10-A, tothom a votar

Diari Ara - 4/04/2011 - Sebastià Alzamora

Artur Mas deu creuar els dits perquè aquests dies ningú (algun dirigent d'Unió, per exemple) s'acosti a la seu d'Òmnium amb la mala idea d'emetre un vot anticipat nul, amb una papereta on hi hagi escrit " Jo voto que sí, però a títol estrictament personal i amb total desvinculació de la meva responsabilitat de govern i de la meva representació institucional dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya", o alguna cosa per l'estil. I perquè de l'urna en què va dipositar el vot no en surti cap cosa rara que les males llengües (alguna n'hi ha) li puguin atribuir.

I és que Artur Mas, ni que fos amb gavardina i ulleres fosques, va anar a votar a favor de la independència de Catalunya, tal com ell mateix va corroborar després (i Déu nos en guard de dubtar de la seva paraula). De fet, Artur Mas és un bon exemple de la progressió espectacular que ha experimentat últimament el sobiranisme (o l'independentisme, pel nom no ens discutirem). En una data tan propera com l'any 2003, quan va ser candidat per primer cop a la presidència de la Generalitat, hauria semblat un acudit preguntar-se si Mas era o no era sobiranista: en aquell moment era el delfí de Jordi Pujol amb tot el que això comportava, un robot clenxinat i programat per administrar l'herència del seu pare polític, i molt desenfeinat hauria hagut d'estar qui s'entretingués a atribuir-li vel·leïtats separatistes. Només vuit anys més tard, qui més qui menys dóna per fet que Mas és partidari de la independència, i que si no ho diu més clar és a causa dels equilibris de poder que es veu obligat a mantenir. Amb un afegit fonamental: que Artur Mas ja no és només Artur Mas, sinó que ara és el president Mas. I ho segueix sent quan va a votar a favor de la independència de Catalunya, ni que ho faci d'amagatotis, en una urna de cartró i proclamant que ho fa "com un ciutadà més". A pesar d'ell mateix, es tracta d'un gest enormement significatiu, com ho és que, poques hores abans, Jordi Pujol també emetés el seu vot independentista (ell sí, a micro obert i sense cap dissimulació: privilegis dels jubilats). És curiós: als inicis del primer tripartit, Esquerra es veia convençuda de poder arrossegar el PSC cap a posicions properes a l'independentisme, però finalment els arrossegats hauran estat els dirigents de CDC (no les bases, una bona part de les quals ja fa temps que hi eren). A aquestes altures de la pel·lícula, el que és absolutament innegable és que l'opció independentista forma part de la centralitat política catalana, i que gaudeix d'una transversalitat més que notable i d'una acceptació creixent.

Tot plegat fa que, per a tots aquells i aquelles que hi són convocats, anar a votar diumenge que ve sigui molt més que un mer simulacre: és l'oportunitat de reivindicar, de manera totalment legítima, una plenitud democràtica que no acabarem d'assolir fins que no siguem cridats a votar a un referèndum de debò sobre el futur d'aquest país. Mentrestant, el 10-A, tothom a votar. És just i necessari.

Parlar sense vergonya

Diari Ara - 22/03/2011 - Sebastià Alzamora

Sens dubte, Andrés Iniesta és un home que posseeix el do dels gestos bells. Serà recordat durant molt de temps el seu homenatge al jugador de l'Espanyol -i amic seu- Dani Jarque, que va aconseguir posar-nos a tots la pell de gallina, i és fàcil veure'l donant suport a causes humanitàries o iniciatives en favor de col·lectius més o menys desvalguts. Són detalls que honoren el migcampista del Barça, especialment valuosos ara que -per sort o per desgràcia, no ho sé- els jugadors de futbol han esdevingut referents de comportament per a la majoria de la societat, en especial per als nens.

Iniesta ha tingut ara un gest amb la llengua catalana en oferir una roda de premsa en què ha fet servir per primera vegada en públic la llengua de Cristian Segura. Fa temps que el futbolista estudia i practica el català, i ha anunciat que pensa usar-lo cada vegada més en les seves rodes de premsa i també que a partir d'ara escriurà els seus missatges i tuits en català, castellà i anglès. Pels mateixos motius mencionats abans, evidentment es tracta d'una bona notícia, més que més perquè el català -per desgràcia, ara sí- necessita encara aquesta mena d'actituds favorables per reforçar el lloc que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya. O sigui que endavant, enhorabona i puix parla català, Déu li'n do glòria.

Com era d'esperar, les reaccions a la xarxa han estat multitudinàries i multicolor. La majoria d'internautes aplaudeixen la decisió d'Iniesta i li diuen que és un crac (tractament obligatori quan es tracta d'un futbolista). No hi falten, com no podia ser d'altra manera, els dinàmics patriotes espanyols que deploren el fet i el consideren fruit de la tenebrosa dictadura catalanista que oprimeix els ciutadans del nord-est d'Espanya. I, per allò que d'ases n'hi ha a totes les cases, també hi trobem els que retreuen a Iniesta que el seu català sigui encara vacil·lant i li vénen a dir que, per parlar-lo malament, gairebé millor que s'asbtingui de fer-ho. Si la curtor fos música, internet seria un concert simfònic.

Aquests últims m'han fet pensar, per associació, en l'estol de mamífers que es van esqueixar les vestidures per com de malament, segons ells, va parlar el castellà Francesc Colomer, el nen de Pa negre , a la gala dels Goya. És mentida que el parlés malament: senzillament va parlar amb accent català i es va entrebancar un segon, però ell mateix es va corregir de seguida. Tenint en compte el moment i la circumstància, se'n va sortir més que bé. Però hi va haver tota una col·lecció de mamelucs -incloent-hi algun il·lustre compatriota que no té empatx a sortir a la ràdio i la televisió públiques perpetrant un català lamentable- que van trobar que el nen destrossava el castellà i que això era senyal de la terrible persecució que, segons ells, pateix el castellà al nostre sistema educatiu. Permetin-me una altra analogia festiva: si la demagògia i la mala llet fossin ronya, aquí n'hi ha molts que anirien plens de crostes.