“De Perpinyà a Aiete”

Diari Ara, Josep-Lluís Carod-Rovira, 21/10/2011

Era un dia fred, però assolellat i lluminós. Ventejava. Dúiem la peça de roba i el diari convinguts, visibles. Havíem sortit de casa el dia abans. Charles i Jaume s'havien quedat telèfons mòbils i agendes electròniques per impedir la nostra localització i ens van deixar on havíem de començar el nostre recorregut. Sempre vam pensar que, potser, algú d'ETA ens seguia tota l'estona per assegurar-se que no érem vigilats per ningú i que, per tant, la trobada era segura i no calia anul·lar-la com ens havia passat no feia gaire. Els que esperàvem van ser puntuals al lloc indicat on el Xango i jo havíem arribat havent utilitzat diferents mitjans de transport. La contrasenya era la bona i vam pujar al cotxe. Vam posar-nos les ulleres de sol totalment ennegrides per no veure-hi gens i vam fer canvis de vehicle fins a arribar al lloc de la trobada. No era Perpinyà, però, tant se val, ara, ja... Just entrar a la casa vaig demanar d'anar al lavabo per intentar ubicar-me, però va ser inútil. La finestra que donava a l'exterior havia estat immobilitzada i no hi havia ni tovalloles, ni raspall de dents, ni cap objecte personal. El xalet, doncs, havia estat llogat per només una nit.

No va caler que es presentessin. Sí que van sorprendre'ns, però, els primers mots en començar la reunió: “Representem Euskadi Ta Askatasuna, organització política que practica la lluita armada.” Va cridar-nos l'atenció la insistència en el caràcter polític del grup. Es van asseure de cara a la porta i nosaltres davant d'ells, d'esquena a l'entrada. La reunió va ser en castellà. Entre ells parlaven en euskara i nosaltres, en català. Havíem acordat, amb en Xango, que empraríem una llengua al màxim de dialectal possible, amb arcaismes que ell i jo coneixíem i mots valencians i balears, per dificultar la comprensió de la conversa, davant d'ells, quan no volguéssim ser entesos. Després del cafè inicial, vam anar bevent aigua al llarg de tot el matí, mentre conversàvem. Abans de res vaig preguntar-los: “Què passa si la policia francesa ens localitza i entra aquí, què estem fent, qui som?”. La resposta va ser immediata:“Vosaltres sou aquí per parlar de pau i exposar-nos les vostres raons per optar, exclusivament, per la via política. Per això heu vingut, no? Nosaltres ja sabem qui som i què hem de dir.”

Vam començar amb mots molt durs per un comunicat seu relatiu a la campanya d'estiu a la costa tarragonina, encapçalat amb la frase “Atemptats d'ETA a la costa espanyola”. Tarragonins tots dos, vam demanar-los explicacions sobre qui eren ells per espanyolitzar el nostre territori. Van presentar excuses i reconèixer l'error. Fins al moment de dinar, durant hores, la conversa era de política i només de política. Els apassionava i es veia que no tenien gaires oportunitats de fer-ho. En tot moment vam defensar la inconveniència de la via militar, per motius ètics i polítics, i vam fer l'elogi de la via democràtica, l'única capaç d'articular una majoria per a la independència que fos respectada a nivell internacional i davant la qual Espanya no tindria més remei que negociar la partició de l'Estat i la secessió. Els resultats espectaculars d'ERC, unes setmanes abans, ens avalaven. El microestat de Malta ja era membre de la Unió Europea i, a poc a poc, hi anirien entrant els països bàltics i balcànics. L'IRA havia cessat les seves activitats i ja només quedaven ells. Van proposar-nos de signar un document, vàlid només per a ells, però legitimava totes les formes de lluita i, després d'un recés dels dos catalans, ens hi vam negar: via política, únicament via política. El dinar va ser senzill: una amanida i un arròs d'aquests ja preparats i formatge de postres. En el parèntesi de l'àpat vam parlar, sobretot, d'història i de llibres. I, havent dinat, vam tornar al que ens havia dut a la trobada: la nostra insistència en els procediments democràtics, els únics que reunirien simpaties internes i complicitats internacionals. Va fer-se mitja tarda... No havien parlat amb representants d'un estat sobirà, militars, policies o agents dels serveis d'informació, sinó amb independentistes d'un altre país. Cal no passar-ho per alt, perquè era una dada fonamental per entendre tot el que va anar venint després.

Tres setmanes més tard, el cap del CNI duia a J.M. Aznar l'enregistrament d'una conversa telefònica entre un membre d'ETA i un altre de Batasuna on s'esmentava la trobada. No tenien res més, ni fotos, ni vídeos, ni gravacions nostres, res. Publicada la notícia en un diari espanyol, va saltar l'escàndol. En el fons, allò que més molestava, allà i aquí, era que haguéssim tirat pel dret, com a catalans. “Aquestes coses tan delicades només les fan els estats i els seus governs”, vam sentir a dir un cop i un altre. En una conferència de premsa vam reconèixer la trobada i repetir que res ni ningú no modificaria les nostres conviccions. Ho vam pagar molt car i ho paguem encara ara. Jo vaig haver de deixar de ser conseller en cap i sortir del govern. El primer a demanar-ho va ser un altre conseller, llavors d'ERC. La criminalització m'ha acompanyat des d'aleshores. El Xango ja no va poder renovar el seu lloc al Consell Consultiu i també ha patit. Només nosaltres sabem el detall de què vam parlar. Però com evolucionà tot, de llavors ençà, ho sap tothom, per més que hi hagi qui no vulgui reconèixer-ho. Set anys després, el palau on Franco va nomenar els seus quaranta fidels vitalicis ha esdevingut la pista d'aterratge perquè ETA faci públic el final de la via armada. Mirem enrere i sabem que hi tornaríem. Va valer la pena.

Identitat i sobirania

Diari Ara - 23/07/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

L'horitzó d'una Catalunya sobirana, en el marc europeu d'interdependència, és una possibilitat real cada cop amb més adeptes, tant entre els nascuts aquí com entre els que tenen els orígens familiars fora de Catalunya. És una constatació impensable només una dècada enrere, quan aquesta opció era del tot minoritària. L'independentisme s'ha anat obrint camí d'una manera tranquil·la, com una pluja fina, persistent, d'aquelles que inicialment creus que tan sols són quatre gotes però que, gota rere gota, cada dia, acaben per amarar-te el cos i el cap i deixar-te ben xop.

No ha estat, en cap cas, un xàfec sobtat que, de cop, hagi comportat una immersió ideològica concentrada i que hagi donat aquests resultats i canvis d'actitud. No ha passat un episodi concret, una sola cosa que, espurna inicial, hagi comportat que es calés foc de manera immediata, sinó que n'han anat passant moltes i diferents, sense interrupció. Sobre un pòsit acumulat s'ha arribat on som, i ara hi ha més gent partidària de la independència que de la continuïtat de la dependència.

No hi ha un sol motiu. N'hi ha molts. Les raons per a la sobirania es barregen com els nusos d'una xarxa que, lentament, va creixent i estrenyent-se amb força, encara que no tots els forats tinguin la mateixa mida, però tots sumen fins a fer-se imprescindibles, ja que altrament la xarxa no tindria mai les proporcions que acaba tenint finalment. Hi ha qui assegura que és impossible afrontar l'expressió nacional de la cultura i la llengua en condicions de normalitat i seguretat de cara al futur. D'altres apel·len als drets històrics que ens correspondrien per poder decidir el demà amb llibertat. Una part molt destacada és del parer que la situació de dependència és perjudicial per a tothom, tant per a una ciutadania que veu perillar els drets socials adquirits, la qualitat de vida i la igualtat d'oportunitats, com per a un empresariat que constata que cap de les prioritats catalanes no és, ni mai no ha estat, prioritat espanyola: aeroports, corredor ferroviari mediterrani, teixit emprenedor, etc.

Finalment hi ha els que creuen que hi tenim dret, que hi ha una motivació democràtica, perquè sí i prou, i que ningú pot parlar per nosaltres sinó nosaltres mateixos. Sumats, gent que creu que Espanya no canviarà mai i que no podem perdre més temps, diners i energies esperant un miracle impossible.

La composició sociològica diversa de la Catalunya contemporània, amb molta gent que no és d'identitat única -només català, o només espanyol, o només marroquí, o...-, sinó simultània -català, mediterrani, europeu; català i espanyol, més una cosa que l'altra o tant una cosa com l'altra; marroquí, força català i una mica espanyol; argentí, bastant espanyol i una mica català; paquistanès, un xic català i no gens espanyol; etc.- indica la nostra complexitat com a poble, amb totes les combinacions identitàries possibles. Per això s'equivoca de mig a mig qui avaluï l'abast de l'independentisme fent-lo coincidir amb el percentatge de ciutadans que només se sentin catalans i prou. El procés cap a l'estat propi fracassarà, per manca de suport social, si és antiespanyol, perquè molta gent no s'hi afegirà en no veure-s'hi representada. No es tracta d'anar contra Espanya, sinó de situar-se al marge de la seva tutela per viure millor en tots els àmbits. Continuarem sent veïns, tenint família a Andalusia, Extremadura o Aragó els que ja n'hi tenim ara, i sentint-se també espanyol qui ara ja se'n senti.

En totes les enquestes hi ha més gent que se sent també catalana que no pas gent que parla català. És una forma d'expressar que es vol ser del país que t'ha acollit i que ja és, del tot, la terra dels fills. Per això s'equivoca certa esquerra quan tracta encara com a immigrats, 40 anys després, gent que no vol que li recordin només l'origen en lloc de valorar-ne el present i avalar-ne el futur. Catalans que no volen ser protegits i tractats com en una reserva índia, sempre, ells i el seus descendents. I res més que no sigui això. Volen ser, finalment, catalans. També.

Carod-Rovira deixa ERC

Tengo una pregunta para usted - Josep Lluis Carod-Rovira

Brandar banderes

Nació Digital.cat - 17/03/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

La bandera, aquest tros de drap pel qual tantes barbaritats i també tantes pàgines heroiques i emotives s’han escrit al llarg de la història, representa els països, els pobles, davant la resta de països del món, perquè els identifica des de la seva diferència.  La bandera catalana ens representa a nosaltres, catalans i catalanes, per damunt de diferències de classe, d’ideologia, de religió, de raça, de territori i de gènere. Les quatre barres, doncs, són el senyal, la icona, la representació simbòlica de la nació catalana, de mil anys ençà.

No és fins a les acaballes del XIX, però, que la bandera catalana adquireix una dimensió inequívocament política, de reivindicació nacional, de reclamació d’horitzons més ambiciosos d’autogovern. I la primera prohibició d’exhibir-la es produeix el 1897, inaugurant un llarg inventari de persecucions de tota mena, per part de tot tipus d’autoritats. En parla amb encert Pere Anguera a  Les Quatre Barres. De bandera històrica a senyera nacional, un llibre magnífic del malaguanyat historiador reusenc, que acompanya la monumental feina d’investigar, amb rigor i minuciositat, els símbols nacionals, que ell ha fet, també, amb l’11 de setembre, Els Segadors, la sardana i Sant Jordi.

En qüestió de banderes, som tirant a garrepes. Amb la nostra, vull dir. Sense proposar l’ostentació permanent que en fan els nord-americans amb la seva de les barres i estrelles, crec que no estaria de més que, en actes públics de tota mena, la bandera catalana n’ostentés sempre la presidència simbòlica. I que onegés de formar desacomplexada als balcons de les cases en dies assenyalats i, de forma permanent, en cases de construcció única, solitària (xalets, masies, etc).

El problema és on trobar banderes. En qualsevol país del món, les botigues dels aeroports venen banderes de tota mida i un caramull d’objectes amb els símbols nacionals, a disposició dels estrangers o forasters. Però, a les ciutats, la gent acostuma a saber, amb facilitat, on s’ha d’anar per comprar la bandera del país, que no sigui recórrer a partits o entitats culturals, sinó comercials, estrictament comercials?

Sembla com si volguéssim amagar la bandera o que ens avergonyís d’utilitzar-la. Als mítings de segons quins partits hi ha més banderes de sigla, de colors ideològics, fins i tot d’altres països, que no pas nacionals, normals, les que identifiquen tothom perquè són de tothom. En fi, sóc dels que encara s’emociona quan veu onejar la bandera catalana al capdamunt d’un pal, ben alta, ben dreta i, sobretot, ben sola. Com l’hem somiada tants cops...

Companys Gaddafi i Obiang

Diari Ara - 8/03/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

El sofriment libi, per un Gaddafi patètic després de 42 anys al poder, hauria de colpir les nostres consciències i provocar aquella indignació que demostra que som encara persones humanes i vives. Però si Gaddafi ha pogut estar remenant les cireres al seu latifundi de Líbia, durant més temps que Franco a la seva finca d'Espanya, ha estat perquè ha comptat amb complicitats diverses i antagòniques que ho han fet possible.

El seu discurs inicial, revolucionari, antiimperialista i anticolonialista, seduí forces d'esquerra, moviments d'alliberament nacional i grups armats i terroristes d'arreu del món, que semblaven ignorar -o bé s'estimaven més no saber- què passava fronteres endins del país del "company Gaddafi". Quan canvià d'estil i fou elevat a la categoria de membre de la comunitat internacional, les potències mundials li rigueren les gràcies oblidant-ne el passat, el van anar a veure a casa seva i li permeteren excentricitats interculturals com ara plantar la haima davant dels palaus de protocol, quan aquest els tornà la visita.

Empreses multinacionals hi establiren lligams i acords, per sobre del règim dictatorial que havia imposat al seu poble. Fins i tot la prestigiosa London School of Economics no va tenir cap escrúpol a concedir un doctorat en democràcia (!) al seu fill Saïf, que hi arribà amb 1,5 milions d'euros d'ajut sota el braç. I ara, quan aquest mateix poble ha tingut la valentia de dir "Prou!", tothom ha descobert de cop i volta les maldats del personatge, ONU i UE incloses.

El 18 juliol del 36, Franco s'alçà en armes contra la legalitat democràtica a l'Estat espanyol. Un mes abans, Léon Blum havia format un govern d'esquerres a França, el qual decidí, el 25 de juliol, no ajudar el govern republicà. Tres dies més tard, Alemanya i Itàlia ja havien enviat els primers avions als sublevats, fonamentals en el trasllat de tropes rebels a la Península. Aquell setembre, a Londres, s'establí la seu del Comitè de No-intervenció a la guerra d'Espanya, amb les potències europees, Turquia inclosa.

Els Estats Units van adoptar també aquesta política oficial de no-intervenció, que, de fet, deixava els governs republicans espanyol, català i basc a la seva sort, mentre l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini ajudaven Franco sense complexos. A la postguerra, els dirigents àrabs es passejaven per Espanya com si fos a cal sogre i, el 1953, els Estats Units i el Vaticà ja hi firmaven acords, beneint oficialment la legitimitat del govern franquista. No serà fins al 1955 que l'ONU admetrà l'Espanya de Franco a l'organisme internacional i, així, a poc a poc, aniran caient la resta de països que acabaran per reconèixer l'estat franquista. L'excepció serà Mèxic, que no restablirà les relacions fins un cop ja mort el dictador. Franco, doncs, va morir al llit, després de 36 anys de dictadura i intents deliberats de genocidi cultural. El franquisme no va ser tan sols Franco i, si perdurà durant dècades, va ser perquè, dins i fora, foren moltes les persones, empreses i països que hi van fer negocis, passant per sobre de la realitat duríssima que es vivia durant aquella negra nit.

Setmanes enrere hem vist, atònits, com una delegació espanyola, encapçalada pel president del Congrés de Diputats, José Bono, viatjava a Guinea Equatorial, a entrevistar-se amb el dictador Teodoro Obiang Nguema. El perfil de la criatura ens el descriu magistralment A. Sánchez Piñol a Pallassos i monstres . Orgullós de ser presentat com a dictador, premiat pel seu respecte als drets humans per fundacions italianes, primer doctor honoris causa de la universitat guineana, Obiang manté un govern amb una quarantena de ministres per a 700.000 persones. I la seva esquizofrènia l'ha dut a perseguir els "PP mercenaris", sospitosos de propaganda a favor del Partido del Progreso (PP), partit de l'oposició. Bono hi va assegurar: "És més el que ens uneix, que no els que ens separa". Devia parlar per ell i els que l'acompanyaven, catalans inclosos, que no el van desmentir. En tot cas, no parlava en nom nostre.

Coses de l'idioma

Diari Avui - 30/01/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

Grècia i Espanya, líders europeus en monolingüisme, encapçalen la llista d'estats amb més gent que només sap una sola llengua, la seva, i en desconeix totes les altres. Són els països d'Europa amb més ciutadans ignorants, des del punt de vista idiomàtic, més refractaris a altres realitats lingüístiques, més impermeables a la diversitat idiomàtica, més tancats i aïllats, lingüísticament parlant. A Catalunya, qui menys llengües sap en parla o n'entén dues. Amb Luxemburg, som l'únic país europeu amb tres llengües oficials en el mateix territori (català/espanyol/occità) i no hi ha avui cap catalanoparlant que, sense moure's de casa, sigui monolingüe i sàpiga parlar només català. Qui parla català sap parlar també espanyol, francès o italià, segons on visqui.

La reacció cavernícola del PP davant l'ús del català al senat és perfectament coherent amb la visió monolingüe, monocultural i mononacional que sempre ha estat hegemònica a Espanya i, quan no, apareix com una concessió exòtica que costa diners. El que mai no es diu és que els costa per culpa dels ignorants, dels senadors espanyols que només parlen la seva llengua. Quan així ho fan, per als nostres no cal que gastin ni un euro de pressupost, perquè nosaltres la seva la sabem i bé. Aquesta és la diferència. Si aprenen idiomes, si fan l'esforç intel·lectualment no desproporcionat d'entendre els altres, no caldrà que entre tots els paguem el manteniment de la seva ignorància.

És significatiu el seu concepte de normalitat. “Això no és propi d'un país normal”, diuen sense avergonyir-se'n, mentre veuen els seus senadors amb auriculars. El que no és normal és tenir senadors que només parlin una sola llengua, ministres de cultura que ignorin tres de les quatres llengües oficials de l'Estat, si no és que són catalans, bascos o gallecs, o caps d'estat o de govern en igual situació. L'arrogància analfabeta menysté, en nom de l'estalvi, l'ús d'auriculars, útils només als que no saben idiomes: ells.

Les llengües comuniquen però també simbolitzen. Ho saben al Parlament Europeu, amb 23 llengües oficials, més de la meitat de les quals menys parlades que la nostra. Els eurodiputats saben anglès o francès, però cap d'ells no renuncia a usar la seva llengua per més que, si aquests dos idiomes hi fossin els únics emprats, ens estalviarem molts diners al cap de l'any.

La constitució tan sols esmenta una sola llengua: “el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat”. El tractament del tema hi és tan al·lucinant que, per a altres oficialitats, remet al que acordin els estatuts d'autonomia, però, en no mencionar cap altre idioma, què hauria passat si en algun d'aquests s'hagués declarat el bretó, l'àrab o el xinès també com a oficials? Doncs que seria plenament constitucional...

Ja fa temps que han posat en circulació conceptes polítics, disfressats de científics o de legals, com ara “llengua comuna” o l'esotèric “comunitats amb llengua pròpia”. És que n'hi ha alguna que no en tingui? Quina és la llengua pròpia de Madrid o Cantàbria? No en tenen, què hi parlen, són muts? Cada estat ha aconseguit l'oficialitat de la seva llengua a la UE i la nostra no ho serà mai, mentre no tingui estat. Espanya mai no l'ha assumida com a pròpia, ni emocionalment, ni políticament, ni jurídicament. Ells ja tenen la seva i se'n preocupen. El que no és normal és esperar-ne una altra cosa. Com deia aquell savi espanyol, “lo que no pué sé, no pué sé, y ademá é impossible”. Doncs això.

Ha guanyat Otegi

Diari Avui - 16/01/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

No existeix cap realitat nacional que sigui idèntica a una altra, però sí que és possible trobar semblances o paral·lelismes en situacions per les quals passen certs països. Sovint s'ha volgut establir aquesta proximitat entre Irlanda del Nord i el País Basc, a partir de certs factors similars o comparables. En realitat, però, hi ha dues diferències fonamentals entre un cas i l'altre, començant per la que afecta els dos estats dels quals depenen i amb el qual mantenen un conflicte obert. D'una banda, com és ben sabut, Espanya no és exactament el Regne Unit de la Gran Bretanya. No són iguals la tradició política, ni la cultura democràtica, ni les maneres de tractar una realitat plurinacional, ni l'actitud de respecte davant la possibilitat que una part del territori estatal pugui separar-se'n si així ho volen els ciutadans, ni les facilitats perquè qualsevol persona de qualsevol comunitat nacional pugui accedir a la presidència del govern figuradament comú.

D'ALTRA BANDA, el moviment que defensa la reunificació nacional amb la República d'Irlanda, si bé ha tingut sempre dues expressions clares, la política (Sinn Féin) i l'armada (IRA), la segona ha estat en tot moment subordinada a la primera. L'activitat armada formava part d'una estratègia global, d'alliberament nacional, en la qual era el braç polític qui manava, qui en fixava els ritmes i els camins a seguir. El Sinn Féin mai no va quedar sense veu ni criteri propi, pel fet d'haver de supeditar-se a les exigències o a la dinàmica del grup militar, de tal manera que avui, desaparegut aquest, és el Sinn Féin i només aquest l'expressió del moviment patriòtic als comtats del nord de l'illa.

Al País Basc, tot ha anat ben diferentment, ja que l'estratègia armada no sols s'ha imposat sempre en la política, sinó que mai no li ha deixat el protagonisme real. ETA ha considerat que només ella representava l'independentisme basc, i tota la resta de l'espai abertzale, fossin partits, sindicats o associacions diverses, havien de sotmetre's al seu criteri i a les seves prioritats. Les discrepàncies entre l'exclusivitat de la via militar o bé la complementació amb la política van donar lloc a dues branques d'ETA, la militar (ETA m) i la politicomilitar (ETA pm), i al capdavall va ser la primera, la que es va imposar, amb la sospitosa desaparició de Pertur, Eduardo Moreno Bergaretxe, l'ideòleg del pas a la política per part del grup armat.

I a qui no li interessava que l'independentisme basc deixés de ser violent per ser polític? Doncs exactament als mateixos que ara han reaccionat negativament davant l'alto el foc d'ETA: els nuclis més durs de l'organització que no han fet res més a la vida i viuen de la nostàlgia i l'èpica de les armes, molt importants fa més de tres dècades i avui ultraminoritaris. Però també tots aquells que, de la banda espanyola, prefereixen que la independència del País Basc es reivindiqui a punta de pistola i no amb el vot lliure a les urnes, perquè saben que per aquesta via no arribarà mai la independència, perquè l'ús de les armes mai no serà majoritari, ni tindrà cap complicitat internacional. Fa més por, doncs, la democràcia que la violència. Per això ha guanyat Otegi, remant contra el vent de les adversitats de dintre i de fora. Perquè l'esquerra abertzale ha estat, finalment, prou valenta per imposar-se a ETA i desprendre's de la seva tutela, i aquesta no ha tingut més remei que acceptar la nova realitat. Ara que ha guanyat la política, i ens n'alegrem, què hi fa encara Otegi a la presó? A qui beneficia la seva reclusió? La resposta és òbvia.

Carod Rovira, última intervenció al Parlament