La lliga del futbol i dels valors

El 9 esportiu - 12/05/2011 - Pep Riera 

Ja està. Ja hi ha campió matemàtic. De campió futbolístic feia temps que n'hi havia. Ha estat una lliga memorable del Barça. No és fàcil guanyar-ne tres de seguides. No ho és tampoc guanyar-la en les circumstàncies en què s'ha guanyat. Responent amb tant i tant de futbol a les insídies, les mentides, les acusacions, les manipulacions, la ràbia, l'insult del segon de la fila i del seu entorn. Vuit jugadors que l'estiu passat van quedar campions del món a Sud-àfrica han liderat el Barça d'una manera modèlica al seu tercer campionat de lliga seguit. Els altres jugadors no han estat menys. Ha calgut molt i molt d'esforç, moltes ganes de glòria, molta capacitat per sobreposar-se a les dificultats naturals de qualsevol campionat però també a les artificials, a les males arts dins i fora del camp. No n'hi ha hagut prou amb el magnífic futbol que sap fer aquest equip. Ha fet falta també que competís d'una manera commovedora durant molts mesos seguits, com no s'havia vist competir mai cap equip que portés la samarreta del Barça. Moltes altres vegades hi havia hagut prou futbol per ser els millors, però no s'havien guanyat títols perquè en els moments més compromesos no es va saber competir com ho fa aquest equip.

Ha calgut també superar tota mena de dificultats que han plantejat els rivals: defenses multitudinàries tancades a darrere, equips que han pressionat la sortida de la pilota, davanters incòmodes, equips durs, altres d'inconformistes i valents, uns quants que han exigit el millor dels blaugrana, fins i tot algun que ha sabut trobar la clau i els ha derrotat. Partit rere partit, el Barça s'ha reinventat per trobar noves solucions als problemes vells i als nous. No només això. L'equip ha fet un tram central de temporada en què ha exhibit el millor futbol que mai ningú havia vist en tota la història del futbol. Que aviat és dit. Coincidint amb el moment en què tres jugadors blaugrana van acaparar el protagonisme del futbol mundial en l'acte de lliurament de la Pilota d'Or. Aquell dia i molts altres, venerables i llegendaris futbolistes com ara Luis Suárez no estalviaven elogis al futbol del Barça, amb l'obra mestra per a la història que va ser el 5-0 al Madrid del Mourinho més presumptuós.

I ha calgut també una nova exhibició de lideratge de Pep Guardiola. Exigit tàcticament per tota mena de rivals, ha aplicat un munt de variants sobre la idea central per pujar més graons encara en l'excel·lència futbolística que el seu equip exhibeix des de la seva primera temporada. L'equip ha tornat a fer gala de tenir una idea de joc i moltes maneres de jugar. Impossible per als contrincants. Pressionat fins a límits intolerables des de la sala de premsa per Mourinho, Guardiola també ha sabut aplicar amb pols de ferro el seu pla de no entrar en cap joc de contradeclaracions, de no alimentar la bèstia, de minimitzar el desgast col·lectiu assumint-lo ell, de no voler lluitar com un quixot contra els molins de vent de les forces mediàtiques madridistes. Com ha dit Ramon Besa a El País, Guardiola ha imposat la seva intel·ligència enfront l'astúcia de Mourinho.

Cada prèvia, cada jugada de cada partit, cada postpartit, tot ha estat molt sobredimensionat, però al cap i a la fi són factors que s'han de saber gestionar en l'alta competició. Però és que, a sobre, hi ha hagut l'episodi de l'hèrnia discal de Pep Guardiola i després el tumor al fetge d'Éric Abidal.

Amb tot això, aquest equip ha sabut fer que el futbol fos el protagonista per sobre de tot. No hi ha triomf del Barça de Guardiola que no sigui un triomf del futbol.

També dels valors. No cal fer-ne exhibicionisme ni un inventari. Només un detall. El primer que Pep Guardiola va fer quan va entrar a la sala de premsa de l'estadi Ciutat de València després del partit contra el Llevant va ser solidaritzar-se amb les víctimes del terratrèmol de Llorca. També ho va fer el president, Sandro Rosell, davant els micròfons. Primer la vida (i la mort), després el Barça, el futbol. No cal dir res més.

Abans hi havia hagut el partit. Poca història. Els dos equips van jugar en funció dels seus interessos, que al final eren compartits amb l'empat en el marcador. Un partit discret per culminar una lliga memorable. L'únic que queda és celebrar-la com es mereix: amb intensitat i compartint-la amb molta gent.

No sempre guanya el que juga

El 9 esportiu - 21/04/2011 -  Pep Riera

A vegades el futbol torna enrere. Luis Aragonés deia que «les finals no es juguen, es guanyen», i Guardiola, abans de jugar la seva primera final com a entrenador, el 2009 a Mestalla, li va respondre: «Jo em pregunto com es guanya sense jugar.» Des de llavors, Guardiola no havia perdut cap final, i totes les havia guanyat jugant a futbol. Encara que sigui per estadística, en el futbol no es poden guanyar sempre les finals. I ahir no va ser el futbol el que va derrotar del Barça. El Madrid va reivindicar ahir la dita de Luis Aragonés: no cal jugar per guanyar una final, només cal aprofitar-se de l'equip que la vol jugar. És legítim, és lícit, perquè en el futbol hi caben totes les propostes, fins i tot les més negativistes. Ahir el Madrid va guanyar la final de copa, però, com sempre, va ser el Barça el que la va jugar. Guardiola ens havia acostumat que el que juga és també el que guanya. Però ahir un va jugar i va guanyar l'altre. Va guanyar l'equip que necessita que l'altre vulgui jugar per tenir l'oportunitat de guanyar. De tota manera, no deixa de tenir mèrit el que va fer ahir el Real Madrid. Frenar el Barça de Guardiola no està a l'abast de qualsevol. El que passa és que de l'equip blanc, d'aquesta caríssima plantilla, se n'espera alguna cosa més que el que proposa futbolísticament. Més que guanyar, va aconseguir derrotar el Barça. Però això en una final, en què la fi supera els matisos, val un títol.

El Madrid no va estar a l'altura dels milions que val, però sí del que vol el seu entrenador. Va ser un equip molt competent en la destrucció, molt resistent quan el Barça va empènyer de veritat i va marcar quan era el Barça el que s'havia apropiat del partit, en una jugada episòdica. Res de nou, Era el que es podia preveure en un guió versemblant del partit.

També era previsible que tots dos equips incrementessin les seves prestacions respecte a l'enfrontament de dissabte al Bernabéu. Efectivament, es va veure una versió millorada dels dos equips. Fins al punt que es van repartir els primers noranta minuts per exhibir-ho. El Madrid va imposar el seu joc de pressió, de destrucció i de pilotada llarga. Els blancs van ser més intensos, van pressionar més dins el camp del Barça, que va tenir una possessió de pilota infructuosa. Tampoc va donar fruits en el marcador el futbol directe del Madrid. El millor símptoma de la primera part del Barça va ser que no es va descompondre. El dispositiu tàctic del Madrid va ser més efectiu i li va impedir dominar el partit a partir de la combinació de pilota.

Tots dos van fer la meitat de la feina necessària per guanyar el partit. El Barça no va imposar el seu joc, però no es va rendir i va insistir a intentar construir jugades i no va perdre la posició per permetre algun contraatac letal als blancs. El Madrid va aconseguir desactivar el joc del Barça i li va impedir que el partit es jugués en les seves condicions i que tingués alguna ocasió de gol. A l'equip de Mourinho no li va fer falta disputar-li la possessió de la pilota al de Guardiola per imposar el tipus de partit que volia. Ara bé, es va haver de centrar tant en la feina de destrucció que tampoc no va fer cap proposta futbolística més enllà de llançar pilotes llargues cada vegada que recuperava la pilota. Si el Madrid va tenir ocasions de gol i el Barça no, va ser simplement per la diferència fonamental entre els dos equips: el Madrid no necessita joc per fer gols i en canvi el Barça, sí. El Madrid exerceix el control del partit simplement des de la seguretat defensiva. I el Barça no el va tenir perquè va tenir més possessió però gens de profunditat. Però els blaugrana sí que van tenir l'ofici de no permetre que el partit caigués en el descontrol.

S'esperava que a la segona part Guardiola fes algun canvi o ordenés alguna variació tàctica. Res d'això. Va convèncer els seus jugadors que el que havien intentat durant la primera part era el camí bo. En tot cas, calia fer-ho amb més convenciment, amb més velocitat, amb més profunditat. Això van fer. I la representació va canviar radicalment. El Madrid es va haver de tirar enrere, i no només perquè notava l'esforç físic. Els de Guardiola van crear aquell clima en què el gol cau com fruita madura. Però Casillas no la va deixar caure. En la pròrroga al Barça li va costar trobar continuïtat del domini a què havia sotmès el rival. I en una jugada sense fil ni argument, Cristiano Ronaldo va marcar. La final acabava de quedar decidida. Ha passat sempre, encara que en el Barça se n'hagués perdut el costum: per guanyar a vegades no cal jugar, només marcar.