“Una política democràtica ha de preguntar al poble”

Diari Avui - 21/05/2011 - Puri Abarca

Genís Barnosell exposa que els diversos processos participatius que s'han posat en marxa no han calat prou en la societat i que, encara que hi ha hagut debats molt vius, han estat sempre reduïts. Considera necessari que s'obri més el debat a la ciutadania i que es deixi treballar els periodistes perquè puguin aportar informació al poble, que haurà de decidir fins a quin punt es vol implicar.

Genís Barnosell (Verges, 1968) és membre del Grup de Recerca d'Història, Memòria i Identitats de la UdG i basa el seu treball en l'evolució de les pràctiques i discursos polítics i del sindicalisme en la primera meitat del segle XIX, entre altres camps, com el del nacionalisme català.

Com han evolucionat els discursos i les pràctiques polítiques des del segle XIX fins a l'actualitat?

Fent una simplificació, es pot dir que la majoria dels discursos de la primera meitat del segle XIX s'enfocaven cap a la idea que bona part de la població no era apta per participar en política. En els discursos actuals, el supòsit és al revés, és a dir, tots som capaços de participar-hi. És una idea molt influïda pels debats de començaments del XX sobre les masses i les pràctiques polítiques. L'economista Joseph Schumpeter deia llavors que vendre un polític era com vendre un sabó, que no hi havia gaire diferència entre la propaganda política i la comercial. En el segle XIX, el discurs era molt ideològic; ara té més a veure amb les emocions i amb les ganes de la gent de participar.

El moviment dels “indignats” es pot considerar una nova forma de participació? Quina valoració en fa?

Era sorprenent que, amb el que està caient des de fa temps, no hagués sortit encara algun moviment de protesta; el segle XIX, la gent es mobilitzava més per tot el que considerava injust. Però és aviat per valorar-ho. Primer cal tenir en compte la continuïtat en el temps. Amb la guerra de l'Iraq, es van fer moltes manifestacions, però va ser una flamarada que després es va consumir ràpidament; la gent es va cansar de lluitar. En el cas dels “indignats”, s'hi ha concentrat molta gent, però continua sent una petita part de la població i seria una sorpresa que de tot això en sortís un moviment ampli i continu, que plantegés alternatives. I molt sovint hi ha la sensació que les fletxes dintre d'aquestes mobilitzacions no apunten totes cap allà mateix; es tracta d'un moviment d'insatisfacció general i no queda clar en què pot acabar.

Segons l'evolució dels últims dos segles, estem davant d'uns dels majors declivis de la credibilitat política?

En la teoria democràtica, els sistemes es basen en la imatge dels humans. O bé, com planteja Rousseau, es parteix de la base que l'home és bo per naturalesa o, com diu Locke, cadascú mira per si mateix, els polítics també; per això ens inventem un sistema per controlar-los. Ara tenim la sensació que no els controlem prou i hi ha molta desafecció, molta més que durant la Transició. Es tractaria que el sistema fos més obert i participatiu. Als Estats Units fan referèndums per qualsevol cosa; aquí sembla que quan es parla d'això, als polítics els ve gratera, i una cultura política democràtica no pot ser tan refractària a preguntar al poble.

Es pot comparar el catalanisme actual amb el que va portar a la República?

El catalanisme majoritari ha estat sempre una mena de regeneracionisme espanyol, és a dir, amb la idea de construir un marc d'autogovern per a Catalunya i, a partir d'això, reformar Espanya. Ara, amb les sentències del Tribunal Constitucional, s'ha aturat el procés en què Espanya havia de progressar cap a més descentralització. El catalanisme actual viu en un estat que ha construït ell en gran part, però que, després de l'èxit, difícilment anirà més enllà a curt termini. Fins ara, l'autonomia tenia prou avantatges per no haver-se de justificar gaire, però, a partir d'ara, s'haurà d'explicar millor tot plegat. El temps ha deixat de jugar a favor de l'autonomia.

“No volem venjança, sinó tan sols tancar ferides”

El Punt - 16/03/2011 - Puri Abarca

Aïda Lorenzo i Esther Llorenç van tornar de l'exili de París pensant que, amb la democràcia, tot hauria canviat. Però diuen que es van equivocar, que no hi ha hagut una transició real i que el cas dels represaliats no s'ha abordat per por de desenterrar històries. I una prova n'és, asseguren, que a hores d'ara els socis més ancians de l'AFRF encara no tenen clar que no puguin patir represàlies si denuncien el franquisme.




El 8 de març passat va fer 72 anys dels primers afusellaments perpetrats per les tropes franquistes a Girona. La portaveu de l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme (AFRF) fa anys que, juntament amb la seva mare i presidenta de l'entitat, Aïda Lorenzo (el seu pare va ser un dels afusellats l'any 1939), lluiten per recuperar i dignificar la memòria de les víctimes del dictador. Més de 750 famílies de Catalunya, França, Anglaterra i l'Amèrica del Sud s'han unit a les reclamacions de l'associació, però el procés és ara en un punt mort. Esther Llorenç es mostra notablement decebuda amb la llei de la memòria històrica.

Quines mancances té, segons vostè, aquesta llei aprovada pel govern de l'Estat?
La llei no reconeix els represaliats ni les víctimes del franquisme; només s'homenatja els presoners, i això és vergonyós. Als afusellats no se'ls ha fet justícia, perquè els consells de guerra no estan anul·lats i nosaltres no ens conformem que es declarin il·legals els judicis. No volem indemnitzacions, sinó que es reconeguin els represaliats i s'anul·lin els consells de guerra, i per això recollim signatures ara. Segons aquesta llei, nosaltres no som víctimes.



Vostès es queixen també que no s'aplica la llei sobre la localització i identificació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.
Vam demanar a la direcció general de Memòria Democràtica de l'anterior govern català i a l'Ajuntament de Girona que es compleixi la llei i ens deixessin exhumar els cossos dels nostres familiars. Ens van negar el nostre dret a treure els cossos argumentant que és impossible conèixer, amb les tècniques actualment disponibles, el lloc exacte on hi ha les restes de cada persona enterrada. Però fa uns anys es va autoritzar l'exhumació dels cossos d'una família al cementiri de Girona. Per què ara no? Per què es va votar una llei si ara no es pot aplicar?


Quina resposta obtenen dels partits polítics?
ICV se'ns ha portat molt malament des del Memorial Democràtic. Només ha sabut establir regles, fins i tot per instal·lar monuments, però no ens ha solucionat res. A CiU li hem d'agrair que ens va pagar advocats i va portar 74 casos de represaliats al Tribunal Suprem, l'any 2003. I ara, els únics que sembla que ens emparen són els d'ERC, que intenten canviar la llei de la memòria històrica. No perdo les esperances, i si els de CiU ens van ajudar abans, crec que ara que estan en el govern també ens podran donar un cop de mà.


Com considera que es faria justícia, doncs, en aquests casos?
Volem recuperar els cossos dels nostres familiars i que s'anul·lin els consells de guerra. No volem venjança; tots els criminals són morts. Es tracta de tancar ferides, perquè això és una cosa que portes a dins tota la vida, i recuperar la memòria amb una sensació de dignitat. S'ha de tenir en compte que és gràcies a les persones que hi ha en aquestes fosses dels cementiris que ara hi ha democràcia.


Què li fa pensar que la situació pot canviar?
Un moment o un altre s'han de posar les coses sobre la taula i el país ha de demostrar que pot tenir coratge de tirar endavant i denunciar un crim, un genocidi, encara que surtin tots els noms i alguns governants tinguin por de ser assenyalats amb el dit pel que van fer els seus avis. No han de tenir por, perquè tothom entendrà que ningú és responsable del que van fer els seus antecessors.