El front patriòtic

Diari Avui - 7/06/2011 - Hèctor López Bofill

El sobiranisme cívic no esdevindrà sobiranisme polític majoritari fins que no hi hagi una força transversal que es presenti en unes eleccions amb un full de ruta clar cap a l'estat propi. En algun moment, les 900.000 persones que voten en una consulta popular, el milió que es manifesten contra el Tribunal Constitucional espanyol o els milers de seguidors del Barça que van a Wembley arborant una estelada davant les càmeres de tot el món caldrà que votin un moviment independentista a les institucions. La pregunta clau, a la vista dels resultats de les darreres convocatòries electorals, és per què això encara no passa, per què cap partit declaradament independentista no capitalitza aquestes pulsions i per què la majoria de vots van encara a reforçar opcions autonomistes.

Probablement, els partits independentistes són els principals responsables d'aquest desconcert. Com provaré d'exposar tot seguit, bona part de l'absència de suport popular a aquests projectes s'explica, precisament, per la insistència de posar al davant altres missatges ideològics vinculats a l'eix social (“l'esquerra”, “l'anticapitalisme”) que plantejar de manera inequívoca un front patriòtic de conflicte amb Espanya. No cal dir que també influeix en aquesta perplexitat l'evanescència de lideratges que, en només uns mesos, passen d'abjurar d'una força política a després abraçar-la, o a l'inrevés, en maniobres més dirigides a ocupar quotes de poder dins l'autonomisme que a idees clares sobre com avançar cap a la plenitud nacional. En un escenari així no és estrany que l'independentisme polític no aixequi el vol mentre es manté un ampli suport a CiU, que encara conserva la seva credibilitat per a molts sectors sobiranistes i que, al capdavall, ha sabut presentar-se com l'opció del vot útil catalanista per desplaçar un socialisme mesell amb Madrid i còmplice del projecte assimilacionista espanyol. No obstant això, i com ja he reiterat en nombroses ocasions, la credibilitat de CiU com a motor del procés sobiranista té data de caducitat: es podria començar a descrostar a partir de la propera setmana tot depenent de si s'entreveuen o no acords amb el Partit Popular als municipis més poblats del país i a les diputacions.

Com dic, la construcció d'una correspondència entre l'independentisme social i un independentisme polític amb vocació majoritària requereix de la confluència de diverses forces disposades a plantar cara a l'Estat per superar la situació de dominació i d'espoliació fiscal. Un missatge clar que permeti a l'elector saber què vota. Fixem-nos com l'experiència catalana de l'independentisme en aquestes eleccions municipals ha estat exactament la contrària a la viscuda a Euskadi per l'independentisme expressat en Bildu: en aquell país, la marca havia de variar per la pressió legal espanyola, però tothom sabia què votava i el que Bildu significava. A Catalunya, en canvi, poca gent sabia què calia votar per impulsar un procés secessionista inequívoc i coherent. L'experiència de l'engany, de vendre una promesa independentista per després cedir el poder a l'esquerra espanyola, encara era massa recent en l'electorat català.

El front patriòtic que aquí s'entreveu, la crida a teixir complicitats amb tots els agents sobiranistes al marge de les diferències en l'àmbit socioeconòmic, té, doncs, dos grans antagonistes. D'una banda, la idea del front patriòtic s'oposa a plantejaments com el que ha expressat l'encara secretari general d'ERC en funcions, Joan Ridao (com ja també ho havia anunciat Carod-Rovira, que comparteix el principi malgrat la seva baixa de militant), de fer prevaldre una unió de les esquerres catalanes per damunt del missatge independentista. És esgarrifós constatar com els dirigents d'ERC perseveren en els seus errors i com la proposta per la renovació d'un dels partits degans del catalanisme sigui entossudir-se a mantenir l'estratègia que els ha portat a perdre centenars de milers de vots.

En un altre sentit, la gran coalició independentista també aniria en una direcció contrària a l'experiment que va proposar Jordi Portabella per a la seva candidatura a Barcelona: la manipulació de la idea d'unitat per fer surar el projecte individual i parapetar-se eternament en els càrrecs, els sous i les dietes de l'autonomisme. En aquest sentit, per cert, no deixa de ser ofensiu per a l'electorat que, malgrat la desfeta electoral, i al marge de l'evolució d'ERC a partir del congrés de l'octubre, Portabella continuï aferrat quatre anys més a la seva regidoria. Portabella, amb el cinisme habitual al qual ja ens tenen acostumats els representants de la seva formació, renuncia a la cursa pel càrrec orgànic però ni es qüestiona abandonar el càrrec polític remunerat. També provoca una considerable torbació que alguns dels membres de la direcció dimitida d'ERC, entre els quals hi ha el seu president, Joan Puigcercós, ni es plantegin cessar en el càrrec de diputat. Poca renovació es farà amb aquestes hipoteques.

Amb tot, la construcció del front patriòtic haurà d'estar atenta a l'evolució d'aquest partit. En definitiva, caldrà veure si a ERC hi ha una renovació completa de lideratges, de missatges i de projecte polític que permeti reconstruir ponts amb d'altres forces independentistes o si assistirem a la bunquerització dels dirigents actuals amb la seva retòrica de l'aliança de les esquerres (o a un canvi cosmètic sense renovació de fons), cosa que significarà la desintegració d'ERC i la necessitat que el front patriòtic sigui liderat pel sobiranisme emergent de Solidaritat i de les CUP. Esperem que, en qualsevol cas, en la nova organització del moviment d'emancipació nacional acabi prevalent la sensatesa, la generositat, la coherència, el coratge i, en essència, el patriotisme.

La revolució catalana?

Diari Avui - 24/05/2011 - Hèctor López Bofill

Un dels drames de la història de la Catalunya contemporània ha consistit en el fet que els moviments d'emancipació nacional o bé han estat esclafats per una burgesia sense ànima o bé han estat dissolts en una revolució social amb elements del proletariat i del subproletariat de matriu espanyola. Algunes de les grans crisis que ha viscut el país durant el segle XX han basculat entre aquests dos pols en els quals el catalanisme sempre ha acabat esqueixat per un conflicte de classes que ha beneficiat els poders al voltant del quilòmetre zero de Madrid.

En un context molt diferent, i sortosament amb menys pulsions violentes, temo molt que el moviment dels “indignats” que acampen a la plaça Catalunya i, simptomàticament, a la Puerta del Sol, reprodueixi aquests anhels que ho volen transformar tot menys la mateixa estructura de l'Estat. Un immobilisme de fons que, com també és habitual, disposa de la irresponsable complicitat d'alguns actors polítics i intel·lectuals de l'esquerra catalana, de vegades autoanomenada “catalanista”, que recolzen totes les lluites antiglobalitzadores, però que miren cap a una altra banda quan la reivindicació de drets es concreta en el dret a l'autodeterminació, unes elits suposadament progressistes que han fomentat durant dècades l'autoodi nacional i la persistència de bosses de població d'origen espanyol no integrades al país.

 

Comparativament, els 500 acampats de la plaça Catalunya dels primers dies amb les seves incertes demandes han tingut més repercussió en els mitjans espanyols i mundials que el milió de catalans que van desfilar pel passeig de Gràcia el 10 de juliol de l'any passat per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i cridant “independència” o que les més de 900.000 persones que han votat per l'Estat propi en els municipis del país a les consultes populars. Potser també caldria recordar que la plantada organitzada al parc de la Ciutadella per exigir als diputats del Parlament que tramitessin la proposició de llei de declaració d'independència presentada per SI va haver de suportar la befa dels mitjans de comunicació catalans i el desallotjament expeditiu a càrrec de la Guàrdia Urbana de Barcelona comandada per Jordi Hereu que, en canvi, s'ha mostrat tolerant i passiu a l'hora de dissoldre la concentració dels “indignats”.

 

En aquesta tessitura, des del catalanisme ens hem de preguntar per què, tenint un pes social molt superior al d'altres moviments, som incapaços de canalitzar les energies per propiciar que els anhels de transformació social desemboquin en una transformació nacional. I la resposta és que des del mateix país es drecen poderosos dics de contenció que, quan la situació es troba oberta i a punt de rebentar, acaben reconduint les aigües cap a l'ordre espanyol.

 

Des del juliol de l'any passat que els catalans podríem tenir el nostre Tahrir independentista, amb un lideratge que hagués sabut conjugar les protestes derivades de la crisi socioeconòmica amb la situació d'espoliació i de dominació política de què es víctima el país, i que hagués aprofitat l'empenta de les grans manifestacions ciutadanes per reclamar una democràcia avançada que permeti celebrar referèndums de sobirania oficials, però bona part de l'estament polític i dels actors socials que podrien haver empès el moviment van preferir esmorteir-lo o combatre'l amb hostilitat, potser en part per incertesa, per covardia, per por de no controlar els canvis, però, sobretot, per continuar gaudint dels privilegis del sistema autonòmic que, a ells, els ha encimbellat a considerables cotes de benestar personal. El centredreta representat per CiU va acomboiar les reivindicacions nacionals fins que, un cop parapetats a la Generalitat, s'han dedicat a invocar excuses per esquivar el procés de ruptura amb Espanya i esperar que baixi la reverberació, i ara han de bregar amb un conflicte social que desconeix (i menysprea) les demandes de sobirania atiades per grups alternatius i també per alguns sectors de l'esquerra tripartida desallotjada del poder. Unes protestes, a la plaça Catalunya, ancorades, tal com dic, en un marc mental espanyol, sigui perquè molts d'ells són fills i néts d'un sistema que no ha aconseguit integrar-los en la catalanitat, sigui perquè identifiquen que l'únic canvi real de les estructures socioeconòmiques només pot procedir d'un canvi de qui té el poder i els recursos: Espanya.

 

I, en el cas, de les acampadas a la Puerta del Sol, unes protestes que de vegades freguen la catalanofòbia, de manera que la reacció social alternativa no s'allunya gens del discurs polític convencional. La forta aversió a la pluralitat nacional i a qualsevol insinuació que posi en perill la unitat de l'Estat palpita en la grotesca demanada de circumscripció electoral única espanyola i també en els comentaris al Twitter d'alguns dels manifestants madrilenys. Entre dijous i divendres de la setmana passada, quan a Barcelona es començava a reclamar que el motiu spanish revolution fos substituït per catalan revolution, des de Sol es queixaven dient que “ya estáis con la independencia; No os carguéis la intención de la acampada; no mezcléis la política”, tot identificant, doncs, la reclamació sobiranista amb el sentit més pejoratiu de l'activitat política –a la qual ingènuament, o amb tota la mala intenció, ells creuen no dedicar-s'hi.

 

En qualsevol cas, si té algun sentit que prosperi la revolta dels “indignats” a Catalunya, només és precisament si deriva cap a un moviment que aplegui les reivindicacions socials amb les reivindicacions nacionals, una veritable catalan revolution que enarbori els ideals de justícia, d'igualtat i de llibertat individual i col·lectiva.

L'hora de la veritat

Diari Avui - 12/04/2011 - Hèctor López Bofill

Gairebé 80 anys després que el president Francesc Macià proclamés la República Catalana, els diputats al Parlament tindran una nova ocasió per avançar en la creació d'un estat català. Amb la votació sobre l'acceptació a tràmit de la proposició de llei de declaració d'independència presentada per Solidaritat Catalana veurem si la majoria catalanista de la cambra creu realment en un projecte sobiranista o si, en el cas de la federació en el govern, continua venent fum sense passar a l'acció.

Si el President Pujol fa discursos a favor de la independència i si el president Mas, ni que sigui en la clandestinitat, vota a favor de l'estat propi a la consulta, és hora de votar a favor d'una Catalunya lliure al Parlament. Per a CiU, bloquejar la llei de declaració d'independència és arrenglerar-se amb el PP, Ciutadans i el lerrouxisme desbocat del PSC disposats a esclafar qualsevol gest d'emancipació nacional i això, certament, és exactament el contrari del que es va comprometre a fer Mas en el seu discurs d'investidura referint-se al “dret de decidir”. Sempre he afirmat que el “dret de decidir” ningú no sap el que és (dubto que el mateix Mas ho sàpiga) però almenys sabem el que no és: no és negar la sobirania del Parlament i del poble de Catalunya, ni permetre que les esmenes a la totalitat del PP, PSC i Ciutadans acabin amb el recorregut d'una proposició de llei en favor de l'autodeterminació de Catalunya.

Des dels àmbits convergents s'al·lega el sempitern “ara no toca”, que el país no està preparat (encara es pot sostenir això quan gairebé un milió de persones voten en les consultes populars?) que la minoria de SI no pot marcar el ritme de govern de la majoria de CiU. Però el ritme de govern no només el marca SI, el marquen les angoixants circumstàncies que evidencien amb cada cop més virulència la situació d'espoliació fiscal i de dominació política a la qual ens sotmet l'Estat espanyol. Es tracta, doncs, d'estar a l'altura dels reptes, d'actuar d'acord amb un moment històric transcendent que demana coratge i patriotisme. I els moments arriben quan arriben. Els pot precipitar una minoria de tres diputats, però també el deliri espanyol d'obligar la Generalitat de retallar el 20% del seu pressupost mentre xucla 22 mil milions d'euros cada any a Catalunya, el menyspreu contra qualsevol intent d'afirmació democràtica (com amputar un Estatut aprovat pel poble en referèndum) o la voluntat de destrucció explícita de la cultura i de la llengua catalanes que l'estament polític i jurídic espanyol s'obstina a perpetrar.

En un context així, alguns tenim la secreta esperança que aquesta vegada els diputats de CiU no fallin. Ni tan sols estem parlant d'una aposta decidida i immediata per la independència sinó de la tramitació de la llei que dissenya el procés per declarar l'Estat propi. Si això es refusa i l'espanyolisme aconsegueix fer avortar el debat estarem molt lluny de dotar-nos d'un full de ruta i d'iniciar la “transició nacional”. Espanya, d'altra banda, ens continuarà sense prendre seriosament. Quina millor manera de plantar-se davant les agressions de Zapatero, de Salgado o de Rajoy que ensenyant les dents, que mostrant a Madrid el que podem arribar a fer si continuen tractant injustament Catalunya? La més enèrgica de les posicions que puguin expressar el president Mas o el conseller Mas-Colell en el tema pressupostari són paper d'estrassa mentre continuï la relació de submissió. Cal començar a dibuixar una alternativa que superi aquest estat de coses i cal començar a fer-ho ara si no volem caure en la residualitat.

CiU va obtenir una majoria a les darreres eleccions (per cert, una majoria insuficient per governar sense suports externs) perquè bona part del seus votants van confiar en aquesta força per portar el país a la plenitud nacional. Si ara s'abstenen o voten en contra de la tramitació de la llei de declaració d'independència amb el PSC, el PP i Ciutadans això tindrà repercussions electorals immediates en aquella majoria social que aspira a un canvi d'estatus polític i a una millora en el benestar a curt termini. Particularment, fa molt temps que estic convençut que els quadres dirigents de CiU, incloent-hi el president Mas, no estan preparats per liderar un procés de secessió i no ho estan perquè actuen presoners d'un imaginari periclitat i d'una minoria de poders fàctics, mediàtics i econòmics unionistes que els han donat suport en els darrers anys. CiU ja ha defraudat en alguns moments clau del passat. Per exemple, en el pacte de l'Estatut amb Zapatero en el qual Mas es va postrar a aquests poders fàctics (a més de fer-ho davant del president del govern espanyol que va trair-lo) i així ho va pagar electoralment durant una llarga legislatura. No obstant tots aquests nefastos antecedents, encara es percep l'oportunitat de deixar-se sorprendre ni que sigui perquè hagin après a llegir les palpitacions del temps i entenguin que sense èpica i sense un horitzó clar les aspiracions de la ciutadania en un pantà de crisi fan que l'exercici del poder esdevingui una tasca fràgil i efímera. No som als anys vuitanta ni noranta, no som presoners de les pors, de la paciència ni de l'abnegació dels temps posteriors a la Transició, els cicles polítics s'acceleren i aquells que semblen ocupar el zenit poden ser desplaçats si no compleixen de manera raonable amb les expectatives de la gent.