L'independentisme té feina a Catalunya, no a Espanya

E-notícies, Víctor Alexandre, 17/11/2011

Una de les raons per les quals el personatge de Jaume Canivell, el venedor de porters electrònics que Josep Sazatornil encarnava a La escopeta nacional, de Berlanga, ha quedat per sempre en la retina de molts catalans és per la seva versemblança. Era una caricatura, és clar, però una caricatura que ressaltava els trets més galdosos de la personalitat catalana. De fet, l'èxit del personatge hauria estat impossible sense la identificació del públic. Avui dia, trenta-cinc anys després, potser ja no venem intèrfons a Madrid. Però, com feia en Canivell, que es delia per uns copets a l'esquena, continuem anant-hi perquè pensem que és la destinació natural dels catalans. I com que ara som més sofisticats i ens hem fabricat un arsenal d'arguments per justificar-nos, encara que només gestionem engrunes, hi ha qui fa abrandades declaracions intentant convèncer-nos de la importància que hi hagi una veu independentista a Madrid. "És molt important", diuen. "És vital", afegeixen. "Cal que ens votis perquè la nostra veu soni ben clara al Congrés i al Senat espanyols", conclouen. I ens ho diuen els mateixos que, any rere any, han aprovat uns pressupostos de l'Estat que inclouen l'espoliació de 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya.

Confesso la immensa tristesa que em produeix veure fins a quin punt hi ha catalans que, tot i voler la independència de Catalunya, són incapaços de llevar-se del damunt la convicció que Madrid és el centre neuràlgic de la nostra vida. "Anirem a Madrid a defensar Catalunya", és el seu lema. Molt bé. Però, de què la defensaran? D'Espanya? Del PP? Del PSOE? Del Tribunal Constitucional? De la Guàrdia Civil? Com és que, a banda de frases buides, d'aquelles patriòtiques i ampul·loses que sonen tan bé en un míting quan s'encén la càmera del Telenotícies, no hi ha manera que es comprometin a res? Per què no ens diuen què faran a Madrid per la independència de Catalunya? En què canviarà l'estat de prostració en què es troba la nació catalana amb ells en aquella ciutat? Ens posaran un reclinatori, potser? Diu Esquerra que si treu tres diputats, els mateixos que ara té, ja serà un èxit. Un èxit? I què se n'ha fet, dels vuit que va arribar a tenir? No s'ha preguntat mai per què els va perdre? No li ha passat pel cap que la memòria és una de les facultats cerebrals que han permès a la humanitat arribar fins aquí i que hi ha gent que en té molta? Creuen de debò que hi ha gaire catalans que s'empassin que allò que no van fer vuit diputats el 2004 ho faran tres el 2011?

Franco fa 36 anys que va morir, però el seu esperit és ben viu perquè estem regits per una Constitució que va ser tutelada pel mateix feixisme que Esquerra va homenatjar el 2010 al Palau de la Generalitat a través de la persona de Samaranch. I en la democràcia totalitària espanyola és aritmèticament impossible, impossible, que Catalunya pugui capgirar la situació en què es troba. El PP i el PSOE són hegemònics i aniran sempre plegats en contra de les llibertats de Catalunya, de manera que la presència de tres independentistes al Congreso és merament ornamental. Pitjor que això, és l'aval que Espanya necessita per legitimar la seva falsa democràcia. Els independentistes a Madrid fan el mateix paper que faria un negre en un club de blancs en el supòsit que aquests últims, per contrarestar les acusacions de racisme, li cedissin una cadira en les seves votacions. El vot del negre, aritmèticament parlant, sempre seria inútil. Inútil com a representant dels negres, però molt útil per als blancs, ja que gràcies a la presència testimonial del negre podrien adduir: "Racistes, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els negres". PP i PSOE fan el mateix: "Totalitaris, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els independentistes". I aquest és el paper dels independentistes catalans a Madrid, el mateix que el del negre en un club de blancs. És obvi, per tant, que, de la mateixa manera que cap negre no hauria de caure en el parany de convertir-se en el babau útil que legitima el racisme, tampoc cap independentista del segle XXI no hauria d'anar a Madrid a legitimar un sistema totalitari i catalanofòbic que l'esclavitza per a tota la vida.

Què ens importa, com a catalans, que guanyi el PP o que guanyi el PSOE? Quina diferència hi ha entre Dupond i Dupont? La catalanofòbia espanyola és transversal i la història ha demostrat -inclosos els dos governs Zapatero- que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols enemics de Catalunya. De cap d'ells, per tant, mai no vindrà absolutament res que comporti la nostra llibertat. Mai. Adonem-nos que el discurs sobre la necessitat de millorar les condicions de vida de la presó és només el parany d'aquells catalans que en realitat no volen que marxem de la presó.

Arribats aquí, la pregunta que els independentistes conseqüents ens hem de fer és de què li ha servit a la llibertat de Catalunya avalar aquesta mascarada. I, immediatament, només mirant com està el país, en tindrem la resposta i copsarem la magnitud de l'ensarronada. Per això és èticament inadmissible que un partit independentista demani el vot a les eleccions espanyoles sense comprometre's per escrit a dir com independitzarà Catalunya des de Madrid i quines seran les seves accions en aquest sentit. És cert que a Madrid se'ns hi han perdut moltes coses, però ja mai no les recuperarem. És cert que ens han espoliat de dalt a baix, com al seu dia van espoliar les colònies d'ultramar, però ja mai no ens ho tornaran. Tanmateix hi ha una cosa que encara tenim, i és el dret i l'obligació de ser lliures. Un dret i una obligació que no s'exerceixen des de Madrid, sinó des de Catalunya. Un dret i una obligació que es materialitzen despertant consciències i enfortint l'autoestima de la gent, no pas anestesiant-la i dient-li que ara no toca mentre els anys van passant i es compten per milers les persones que van morint sense poder veure realitzat el seu somni. És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures, no pas el Congrés i el Senat espanyols.

El CAT als cotxes oficials

E-notícies - 23/07/2011 - Víctor Alexandre

És molt d'agrair que el portaveu del govern, Francesc Homs, esperoni els catalans a tapar la "E" d'Espanya de les matrícules amb el CAT. És d'agrair, perquè no és habitual que des del govern ens arribin consignes d'autoestima i d'afirmació nacional. Els missatges del govern més aviat acostumen a ser crides a la resignació, a la subordinació, a l'obediència i a l'acatament. És a dir, a sotmetre'ns a la legalitat espanyola per injusta que sigui. I, és clar, com més ens hi sotmetem més la legitimem. Per això han merescut tants titulars les paraules d'Homs, perquè no sovintegen. Homs ha dit: "Segons els papers del cotxe, el que identifica la matrícula és la combinació de quatre xifres i de tres lletres, i la E no hi surt". I ha afegit: "No és insubmissió. Jurídicament és possible fer-ho [tapar la "E"]. Trobo a faltar que la gent ho faci". Doncs bé, sí, són paraules que fan de bon sentir, ja que la capacitat d'influència que tenen, atès el relleu del seu autor, pot tenir efectes pràctics ben visibles. Des d'aquest punt de vista, moltes gràcies senyor Homs.

Tanmateix, només unes hores després de fetes aquestes declaracions, els Mossos d'Esquadra que dirigeix el senyor Felip Puig es van afanyar a refutar Homs dient que tapar la "E" d'Espanya era il·legal. En què quedem? És legal o és il·legal? Davant d'això, hauria estat bé que el portaveu del govern hagués fet una contrarèplica per posar les coses a lloc. Però no l'ha feta. I, en no fer-la, ha desactivat l'efecte de les seves paraules i les ha deixat en no-res. Paraules buides. I el pitjor és que si el silenci del senyor Homs fa mal a la causa que defensa, encara en fa més el del conseller d'Interior Felip Puig deixant que un portaveu dels Mossos desacrediti un membre del govern. Crec que si el senyor Puig no vol contradir el cos que dirigeix, estaria bé que, com a mínim, garantís als catalans que els Mossos no multaran ningú per portar el CAT i que, en cas que algun agent ho faci, la multa no s'executarà.

La "E" a les matrícules, com sabem, ens va ser imposada des d'Espanya pel govern del Partit Popular i s'ha mantingut amb el Partit Socialista. Això, certament, no té res d'estrany tractant-se de dos partits nacionalistes espanyols, però deixa al descobert la hipocresia dels socialistes catalans. Recordem les abrandades acusacions de nacionalisme que van dedicar a José María Aznar per la mesura i la seva ferma decisió de rebel·lar-s'hi, posant el CAT a les matrícules dels autobusos de Barcelona. Allò, però, es va convertir en fum l'any 2004, quan van entrar a la Moncloa, i la normativa del PP no sols no va ser retirada, sinó que va ser refermada. La prova és que tant el cos no nacionalista de la Guàrdia Civil com els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona mai no han deixat de multar els catalans que porten el CAT sobre la "E" d'Espanya. I és que el programa polític del PSOE de Catalunya consisteix a fer-se els catalanistes quan governa el PP i a treure's la màscara quan governen ells.

Arribats aquí, convindria que el senyor Homs, com a portaveu del govern, per ser creïble, anunciés que la Generalitat, per tal d'empènyer els catalans a afirmar la seva identitat en els vehicles, ha decidit que d'ara endavant tots els cotxes oficials lluiran el CAT sobre la "E" d'Espanya. Això seria molt satisfactori. I per donar més força encara a la mesura, fóra bo que l'alcalde Trias s'hi sumés donant ordres a la Guàrdia Urbana i fent exactament el mateix en els autobusos de la capital del país. Si Convergència actua així, començant pel cotxe particular del president Artur Mas, no hi ha dubte que el senyor Homs deixarà ben aviat de "trobar a faltar" el CAT a les matrícules catalanes. Al capdavall, és avalant amb l'exemple com els governs demostren que allò que diuen, a més de paraules, també són conviccions.

Declaració d'amor de Rosell a Florentino

E-notícies - 19/06/2011 - Víctor Alexandre

Sandro Rosell és d'aquests catalans amb un nivell d'autoodi tan gran, tan profundament arrelat, que viu la submissió amb la mateixa naturalitat que vesteix camisa i corbata. És com l'esclau que està tan orgullós de la seva condició que quan algú li recorda que hi ha principis bàsics anomenats autoestima, llibertat o dignitat gairebé s'ofèn. Per aquesta raó, quan fa un congrés de penyes, imposa la llengua espanyola i vulnera els estatuts del Barça, que en el seu article 6è diuen que "la llengua pròpia del FC Barcelona és el català i, com a tal, és la que s'utilitza de manera normal i preferent en totes les activitats del Club". Però la mostra més recent d'autoinferiorització ens l'ha donat la seva declaració institucional del passat 16 de juny quan, després de les injúries del Real Madrid, entre les quals les acusacions de dopatge i de manipulacions arbitrals, Rosell s'ha limitat a fer el ploricó amb frases infantívoles com aquestes: "Si els límits de l'esportivitat es tornen a ultrapassar, estarem obligats a trencar les nostres relacions institucionals, fet que no desitgem de cap manera"; "Florentino Pérez s'hi ha vist arrossegat, però ell és el màxim responsable de l'entitat"; "El president del Real Madrid té l'oportunitat de tornar a reconduir les nostres relacions, dintre i fora del camp"; "Nosaltres volem donar-li una segona oportunitat".

El principal problema del submís és que ningú no se'l pren seriosament. Començant per ell mateix. La prova la tenim en la resposta displicent i burleta del Real Madrid: "El Real Madrid lamenta les desafortunades manifestacions del president del FC Barcelona, que entén que són motivades per la pressió que pateix la seva junta directiva per part d'un determinat i proper entorn mediàtic que reclama una actitud d'agressivitat cap al nostre club". I és que es veu d'una hora lluny que Rosell ha fet les declaracions a contracor, obligat pel compromís que va adquirir en el seu moment. Ell no volia fer-les ni aleshores ni ara, i encara menys prendre cap mesura, i, per tant, va aprofitar els darrers partits de lliga i de la Champions per fugir d'estudi fins que, ateses les expectatives de la premsa, no ha tingut més remei que dir-hi alguna cosa. Però el Madrid el coneix molt bé i sap que és un simple tributari dels poders fàctics que el van empènyer a la presidència i que mai no posarà en perill els seus negocis per defensar el Barça. Recordem, en aquest sentit, els vincles entre Rosell i Florentino i la intervenció de Rosell en el traspàs de Figo al Madrid. Deu ser per això que Rosell disculpa els atacs rebuts dient que, pobret Florentino, "s'hi ha vist arrossegat". En realitat, Rosell està suplicant al president del Madrid que no el posi més en evidència, que no faci o digui coses que deixin al descobert la seva immensa impotència. Si fa no fa, com l'esclau català que prega a l'amo espanyol que no es rabegi tant amb ell davant dels altres esclaus. Encara que només sigui per guardar les aparences.

Tanmateix, el pes més feixuc que Rosell porta a la motxilla no és aquest, sinó el fet indiscutible que la política esportiva de la junta blaugrana anterior va ser tan esplèndida que no ha pogut fer-hi cap canvi. Ni tan sols canviar les moquetes. Només les fotos de sobretaula als despatxos i, tal vegada en alguna paret, posar-hi la del rei d'Espanya. Rosell sap que és Laporta qui treu el club del pou econòmic on l'havien llançat els gestors anteriors i és també Laporta qui, contra el parer de Rosell, lliura les regnes del primer equip a Pep Guardiola. I, és clar, quan el teu antecessor ha fet les coses bé només tens dues opcions: o reconèixer humilment el seu encert o iniciar un procés d'enderroc, que és el que està fent Rosell: publicitat a la samarreta, expulsió d'Unicef de la seva part frontal i desplaçament a l'alçada del cul, contracte comercial amb una dictadura islàmica encarnadora de valors oposats als d'Unicef, dinamitació de les seccions del club, incompliment del compromís electoral de mantenir-les i de potenciar-les i vulneració dels estatuts -les seccions hi estan protegides- en virtut dels quals cap junta directiva no pot prendre decisions unilaterals d'aquesta transcendència.

El procés de descatalanització del Barça va començar amb l'elecció de Sandro Rosell com a president i, per tant, n'haurem de continuar parlant. Però la mostra més fefaent de la seva autèntica personalitat la vam tenir el dia de la famosa assemblea de compromissaris, l'octubre de 2010, quan ell i la seva junta van decidir embrutar la història del Barça proposant una acció judicial contra la directiva anterior encapçalada per Joan Laporta. Aquell dia, després d'haver persuadit els compromissaris per aconseguir-ne el vot afirmatiu, Rosell i vuit directius més, amb una exhibició de cinisme i covardia, van votar en blanc. És la praxi del qui no fa mai res a cara descoberta.

Mossos antiavalots: humans o robots?

E-notícies - 9/06/2011 - Víctor Alexandre

La càrrega policial del passat 27 de maig contra els pacífics acampats de la plaça de Catalunya de Barcelona va ser tan salvatge i desproporcionada -força cínic, per cert, Jordi Hereu, amagant la càrrega de la Guàrdia Urbana- que marcarà per sempre la carrera política del conseller Felip Puig, com a responsable màxim. Passaran els anys, però les imatges i el record romandran. Tanmateix, independentment de qui sigui la màxima autoritat en una acció d'aquesta mena, hi ha altres elements inquietants a tenir en compte, com ara el comportament dels agents. El comportament dels agents és encara més inquietant, perquè no es circumscriu a la provada incapacitació d'un polític per exercir un càrrec de tanta responsabilitat sinó que abasta tot un col·lectiu. Vull dir que el veritable perill de la decisió violenta d'una autoritat, lluny de raure en la decisió mateixa, es troba en l'obediència cega amb què els seus subordinats l'executen. Sense aquesta ceguesa la decisió en qüestió quedaria en evidència.

 

Fixem-nos en aquest comentari d'un policia antiavalots en una xarxa social: "Penseu que els policies hi estem d'acord? Fem el que ens manen. Què voleu, que incomplim les ordres, que ens obrin expedients i que ens treguin el sou amb què donem de menjar a les nostres famílies? Us ho diu algú que es troba a les dues bandes pels miserables 1.400 euros de merda que ens paguen i que ha de mantenir una hipoteca. Com es desallotgen milers de persones de manera pacífica? D'una en una i a pes? Au va! Se'ls va dir que primer netejarien la plaça i que després podrien tornar-hi. Volem una anarquia?"

 

És un comentari molt interessant, aquest, perquè il·lustra la immensa capacitat humana per justificar l'injustificable. I, a més, caient, sense adonar-se'n, en flagrants contradiccions. En la primera frase, sembla que se situa al costat dels apallissats. En la segona, en la tercera i en la quarta justifica el seu comportament traslladant les culpes als comandaments i en les cinc últimes, tot oblidant el que ha dit al principi, ja justifica sense embuts l'ús de la violència. Naturalment, no s'ha de ficar tots els agents al mateix sac. Una cosa són els agents amb voluntat sincera de servei a la ciutadania i una altra els antiavalots amb disposició anímica de pegar. Vull dir que no tot policia serveix per ser antiavalots. Cal un perfil molt específic. Una persona pacífica, reflexiva, amb un sentit molt clar de la justícia i incapaç de fer mal a ningú, llevat que sigui en defensa pròpia, ja no ingressa en els antiavalots. La professió de policia, tan digna com qualsevol altra, li ofereix alternatives menys extremes i més edificants que aquesta. Hom dirà que en tota societat algú ha de desenvolupar aquest paper, ja que no es pot anar amb el lliri a la mà davant de situacions de violència que requereixen, inevitablement l'ús de la força. I és cert. De vegades no hi ha altre remei. Però, de debò no hi havia cap altre remei en el cas dels acampats a la plaça de Catalunya? Es tractava, potser, de gent violenta o destructiva que feia mal a tercers i calia impedir-ho?

 

N'hi ha prou de veure les imatges dels Mossos apallissant la gent pel sol plaer d'apallissar-la per tenir la resposta. Allà veiem com els valents antiavalots, conscients que anaven a agredir persones pacífiques, havien amagat les seves plaques per gaudir d'impunitat. Hi ha individus profundament acomplexats que per reafirmar-se com a mascles necessiten fer d'una porra una prolongació del seu penis. Però, això sí, sempre sota l'empara d'un uniforme, amb la cara tapada i en grup. Sense el grup, sense uniforme, sense casc i sense porra, sobretot sense porra, no són ningú. No és estrany, per tant, que, com ha denunciat el Col·legi de Periodistes, entre els agredits hi hagi fotògrafs perfectament identificats amb braçal o armilla, com ara Jordi Borràs, de Nació Digital. Per la seva banda, l'actriu Aina Clotet, que també va ser apallissada, va narrar els fets a Catalunya Ràdio. I és que, per sort, els testimonis oculars del salvatgisme policial es compten per milers.

 

S'entén que un cos policial ha de ser disciplinat, altrament perdria la seva raó de ser. Però disciplinat fins a quin extrem? La disciplina ho justifica tot? El sou, les garrofes i la hipoteca justifiquen que un individu esdevingui en hores laborals un gos rabiós capaç de pegar a sa mare, si aquesta es troba entre els pacífics ciutadans que el comandament ha ordenat apallissar? On acaba la bèstia i comença l'ésser humà? On s'inicia la rentada de cervell a fi que cap agent no es qüestioni la barbaritat que esta cometent? O potser no es tracta d'éssers humans, sinó de robots. Un robot no fa preguntes, un robot no distingeix entre el bé i el mal. Un robot programat per apallissar, apallissa i prou. Només els humans tenim la capacitat de discernir entre una ordre justa i una ordre injusta, entre l'equitat i el deliri d'algú que s'ha begut l'enteniment. Es tracta d'un topall anomenat consciència que determina el límit de la nostra obediència. És el moment de decidir entre emparar-nos en la hipoteca o mirar-nos al mirall sense avergonyir-nos. Tot es redueix a això: persones o robots?

Real Madrid, el segon de la fila

E-notícies - 16/05/2011 - Víctor Alexandre

El galdós paroxisme a què ha arribat el Real Madrid, empès per l'enveja dels èxits del FC Barcelona, està contribuint força a millorar la salut i el benestar del gruix de la societat catalana. Més que res, perquè riem força quan sentim o llegim els esperpèntics estirabots de la direcció i d'alguns dels jugadors del Madrid, així com de l'anomenada central lechera i de tot el seu entorn. Riem molt, riem per les butxaques, i el riure franc i espontani és molt sa perquè reforça el sistema immunològic. La filosofia del Madrid, ja ho sabem, és als antípodes d'això i consisteix a mentir, atacar, difamar i calumniar l'equip que el supera en tots els àmbits de la vida. Empès pels deliris de grandesa del seu president i pel complex d'inferioritat del seu entrenador, el Madrid viu literalment obsedit en el Barça, i cada cosa que fa, en un sentit o en un altre, ho fa pensant en el perjudici del club català. Per això la seva font principal d'alimentació és la seva pròpia frustració, una frustració que, com un peix que es mossega la cua, l'aboca inexorablement a la insídia i a la maquinació. És a dir, que en lloc d'emprar l'energia en benefici de si mateix la concentra tota en perjudici del Barça, fins al punt que allò que realment l'atreu no és pas la millora del seu nivell sinó la desacreditació de l'adversari. Aquesta és la raó per la qual, no satisfet amb les repugnants falsedats i incriminacions que ha llançat sobre un suposat dopatge blaugrana i fent costat a les injúries de Mourinho en la seva famosa roda de premsa del 27 d'abril, el Madrid, des dels despatxos, ordeix una trama destinada a perjudicar el Barça i a impedir que sis dels seus jugadors puguin jugar la final de la Champions a Wembley.

Tanmateix, riem. Riem, perquè la ràbia d'algú que no assumeix el seu paper sempre és hilarant. I el Madrid respon a aquest perfil. És el segon de la fila. Un segon de la fila que intenta compensar les seves limitacions per mitjà de l'embrutiment de les qualitats del primer. El terme segon de la fila me'l va suggerir una frase referida al Madrid -"les insídies, les mentides, les acusacions, les manipulacions, la ràbia, l'insult del segon de la fila i del seu entorn"- que vaig llegir en el magnífic article que Pep Riera, director d'El 9, va publicar el passat 12 de maig en què remarcava les diferències entre el Barça i el Madrid. Tant de valors com de futbol. Té raó en Riera quan diu que el Barça "ha exhibit el millor futbol que mai ningú no havia vist en tota la història del futbol". I això és precisament el que està corcant el Madrid. És, per tant, la profunda i corrosiva enveja que el Madrid té del Barça el que fa que deixi de ser simplement el segon classificat per convertir-se en el segon de la fila. I no pas perquè ser segon sigui cap greuge, sinó perquè així és com ho viu qui no sap ser primer.

L'himne espanyol

E-notícies - 2/05/2011 - Víctor Alexandre

Aquests darrers dies hem tingut dues mostres de nacionalisme esportiu altament il·lustratives que han posat en evidència una vegada més -ja no ve d'aquí- els qui diuen, davant la més mínima reivindicació catalana, que esport i política no s'han de barrejar. D'una banda, en el partit de Copa del Rei entre el Barça i el Reial Madrid, disputat a l'estadi de Mestalla, a València, hem assistit a la utilització d'un equip de so amb una potència de 100.000 watts amb l'única finalitat d'amagar la xiulada catalana a l'himne espanyol. De l'altra -en parlaré més àmpliament en un proper article-, hem vist com el Reial Madrid prohibia l'ús de la llengua catalana a la megafonia de l'estadi Bernabeu "per raons de seguretat". Sembla increïble, certament. Però només per a aquells que no han volgut assabentar-se que la mort de Franco només va significar la mort física d'un individu que es deia així, no pas del seu ideari. I la prova és que ell hauria fet el mateix. Les formes, com és obvi són diferents. No caldria sinó! Però el racisme catalanofòbic que el seu règim protegia es manté inalterable. I ho fa perquè la catalanofòbia és tan inherent a Espanya com l'ou ho és a la gallina. Tanmateix, no és aquesta catalanofòbia el problema més greu de Catalunya -tant de bo!-, sinó la falta de cultura democràtica d'Espanya. Vull dir que és la unió d'aquestes dues misèries el que fa d'Espanya un país esperpèntic i obsolet. L'anomenada Transició, així com la Constitució que en va sortir, no han estat res més que una patètica comèdia destinada a mantenir -tot emmascarant-lo- el règim d'explotació colonial sota el qual vivia i encara viu Catalunya dins l'Estat espanyol. Per això l'espoliació que patim, a més de perdurar, no ha parat de créixer i ja ultrapassa els 22.000 milions d'euros anuals.

Així les coses, és ben normal que la resposta de la Federació Espanyola de Futbol a l'esmentada xiulada catalana fos de caràcter totalitari i que, atesa la impossibilitat d'empresonar els xiuladors com en altres temps, optés per imposar-hi una contaminació acústica de 120 decibels malgrat que la llei determina que el màxim permès -i només en casos molt especials- és de 90. Es tractava, en definitiva, d'amagar la dissidència, no fos cas que el món pogués veure la nostra realitat política. No han faltat, malauradament, les veus anestèsiques catalanes que, en qualitat de tertulians radiofònics o televisius -per això els contracten- han blasmat la xiulada tot dient que els himnes s'han de respectar. Doncs no. De cap manera. En aquesta vida només s'ha de respectar allò que mereix ser respectat. El respecte no és un dret, és una concessió; el respecte no s'adquireix amb el naixement, el respecte es guanya amb la vida. Un poble mai no pot sentir respecte per l'himne de la nació que l'oprimeix. És una simple qüestió de dignitat. Els himnes, per si mateixos, no són res. És només allò que representen el que els dóna sentit. I l'himne espanyol representa un país que no respecta els drets nacionals de Catalunya, entre els quals la seva participació en competicions internacionals. Per tant, si Espanya vol que els catalans respectin el seu himne, el primer que ha de fer és respectar els catalans. Llavors, i només llavors, podrà demanar reciprocitat.

Mort per cridar "visca el Barça"

E-notícies - 25/04/2011 - Redacció

Un jove de Pedreguer (Marina Alta) va ser apunyalat per cridar "visca el Barça" en la matinada del passat dijous a Benidorm, segons ha indicat el diari Levante-EMV. Pere Artur Fornés Vergara, de 25 anys, anava acompanyat d'un amic, Andriu Ortolà, quan "sense que hi hagués provocació a l'agressor 'de forma sorpresiva i sense previ avís', segons la mateixa policia", va rebre una punyalada.

En un primer moment s'havia assegurat que l'agressió es va produir després que Fornés i el presumpte homicida, un home de 39 anys, haguessin discutit sobre la final de la Copa del Rei disputada unes hores abans. Però Ortolà, davant la policia, va declarar que el seu amic només va cridar "visca el Barça". La Policia Nacional va detenir el presumpte agressor dotze hores després dels fets.

Alemanys feixistes i catalans hipòcrites

E-notícies - 28/04/2011 - Víctor Alexandre

Aquest 30 d'abril farà seixanta-sis anys de la mort d'Adolf Hitler, i, atesos els intents dels negacionistes per fer creure a les noves generacions que el terror nazi va ser un conte de fades, és un bon moment per recordar certes coses i certs noms relacionats amb aquell malson, com ara el sinistre Martin Bormann, mà dreta de Hitler. Bormann havia nascut l'any 1900, i el 1945, arran de la victòria dels aliats, se'l va donar per desaparegut. Vint-i-set anys després, el 1972, les seves restes van ser trobades a Berlín, però hi havia seriosos dubtes que fos ell. Aleshores, la fiscalia de Frankfurt va començar una llarga investigació en el decurs de la qual van localitzar una neboda de Bormann que els va donar sang per poder-la comparar amb l'ADN de les restes trobades a Berlín i van descobrir que era la mateixa. Aquesta troballa va ser més important del que semblava, perquè deia ben clar que, contràriament al que pensava tothom, Martin Bormann no havia aconseguit fugir a Sud-amèrica sinó que havia mort al cor d'Alemanya. Abans d'arribar a aquestes conclusions, però, la policia havia detingut setze homes creient-se que eren Bormann i havia seguit el rastre de 6.400 pistes.

Sigui com vulgui, es tractava d'un ésser repulsiu i sanguinari descrit per Hermann Göring, a qui Hitler va nomenar successor, com "un petit secretari, un gran intrigant i un porc fastigós". El 29 d'abril de 1945, la nit que Hitler i Eva Braun es van casar, suïcidant-se l'endemà, el petit secretari Bormann va ser nomenat pel führer "executor del testament, amb llibertat per a tota mena d'actuacions jurídiques". Bormann, però, no va viure gaire més temps. Quan les tropes russes van entrar a Berlín, van trobar el seu diari amb una última frase escrita l'1 de maig de 1945: "Intent d'evasió". Ara es dóna per descomptat que va ser el suïcidi la causa de la seva mort.

Gairebé set dècades després de tot allò, Alemanya ha fet un gran esforç per netejar la imatge que el nazisme va deixar del país. I ho ha fet de debò. Ho hem vist, per exemple, en el cas del poderós grup editorial Bertelsmann i la seva relació amb el nazisme. Recordem que es va crear una comissió independent, presidida per un historiador jueu, per investigar les activitats de l'empresa durant el III Reich, davant els indicis que no tan sols no va ser tancada pels nazis, com s'havia dit, sinó que va imprimir propaganda militar en favor seu. Res a veure amb Espanya, on el franquisme continua controlant el poder i personatges com Manuel Fraga Iribarne es mantenen en la política activa sense ni tan sols haver renegat mai d'allò que van ser. A Catalunya, però, encara és pitjor. A Catalunya encara hi ha més cinisme i hipocresia, perquè han estat tres els partits polítics que han homenatjat amb tots els honors un dirigent feixista com Juan Antonio Samaranch. Tres partits -Partit Socialista-Esquerra-Iniciativa-, galdosament autoanomenats d'esquerres, que el 22 d'abril de 2010, i en el mateix Palau de la Generalitat, no van tenir escrúpols a burlar-se i escopir sobre la tomba dels milers de catalans que, pel sol fet de defensar els drets nacionals de Catalunya, van morir a mans del règim assassí i sanguinari de Samaranch. Aquesta és la gent que avui, dient-se d'esquerres, catalanista, i alguns fins i tot independentistes, han governat el país durant set anys i es dediquen a donar lliçons de democràcia. Per això estan en contra de la regeneració democràtica, perquè saben que la regeneració democràtica passa indefectiblement per la seva defunció política.

L'horitzó de Catalunya

E-notícies - 26/04/2011 - Víctor Alexandre

La famosa cantarella que diu que l'independentisme és minoritari és només això: cantarella. Cantarella promoguda pel pensament oficial sense cap altre objectiu que justificar l'immobilisme parlamentari. Al capdavall, mentre la gent se'l cregui, no cal que sigui veritat. L'únic que cal fer és impedir que mai no se celebri cap consulta vinculant -passant per damunt de les totalitàries lleis espanyoles- per evitar que la mentida quedi despullada. Però el cert és que cada cop són menys les persones disposades a alimentar-se d'engrunes i a suportar el patètic panorama d'una Catalunya humiliada, espoliada i obligada a pidolar allò que és seu de ple dret. Les coses estan canviant i els qui ara afirmen que "no estem madurs" són els qui aviat no tindran més remei que esmenar-se a si mateixos com han fet Jordi Pujol o Ferran Mascarell. Durant molts anys se'ns va dir que l'autodeterminació no tocava, que encara no era el moment, que primer calia modernitzar i democratitzar Espanya. Però només l'hem modernitzada. Democratitzar-la ha estat impossible. I això demostra que el plantejament, a més d'erroni, era suïcida. Espanya no vol deixar de ser com és, i quan el teu antagonista no està disposat a respectar els teus drets és de folls o de babaus enriquir-lo i dotar-lo d'eines que el facin encara més fort i més modern. Tanmateix, per paradoxal que sembli, això és justament el que hem fet els catalans: hem enriquit i modernitzat Espanya a canvi del nostre empobriment i de la nostra decadència.

Així les coses, estaria bé que ens féssim aquesta pregunta: on seria ara mateix Catalunya si en lloc d'afavorir l'espoliació que pateix hagués optat per ser un poble emancipat? On seria ara mateix el nostre país si hagués optat per ser un Estat independent? La resposta és que en aquests moments Catalunya tindria un nivell de riquesa similar al d'Holanda i seria el quart Estat de la Unió Europea. El quart. És la diferència que hi ha entre una Catalunya espanyola i una Catalunya lliure. Això ens diu que hem perdut uns anys molt valuosos per culpa dels qui es dediquen a dividir els catalans en funció de si la seva adscripció social se situa més a la dreta o més a l'esquerra. Aquests divisors d'esperit totalitari, soldats del pensament únic, són un obstacle per a la independència. En realitat no la volen. I la prova és que s'estimarien més una Catalunya espanyola governada pel PSOE que una Catalunya independent governada per un partit com Convergència. Talment com si en una Catalunya independent no es pogués votar cada quatre anys. Són catalans que prefereixen parlar del "què som" per no haver d'afrontar el "qui som". I mentrestant el temps va passant i la subordinació persisteix. Però el cert és que tot moviment d'emancipació nacional que no sigui transversal està condemnat al fracàs més estrepitós perquè ens allunya de l'objectiu.

Nosaltres ja hem exhaurit totes les formes de relació amb Espanya, ja hem tastat tots els seus règims i tots els seus colors polítics i el resultat sempre ha estat el mateix: negació de la nostra existència i negació dels nostres drets. És obvi, per tant, que el nostre temps i la nostra energia són massa valuosos per malbaratar-los fent viatges inútils a Madrid. El quilòmetre zero de l'existència dels catalans és Catalunya. I això, els nostres polítics -si més no, aquells que es diuen catalanistes-, estaria bé que ho entenguessin. És a ells a qui hem d'exigir que, per dignitat, s'alliberin de la seves pors i que ens ajudin a sortir de l'atzucac. Per aconseguir-ho n'hi ha prou que substitueixin l'horitzó electoral per l'horitzó nacional.

L'Espanya dels 'catalanistes'

 

E-notícies - 13/04/2011 - Víctor Alexandre

És molt d'agrair que Patrícia Gabancho hagi decidit publicar bona part de les seves vivències polítiques com a militant independentista, situades en el breu però determinant període 1976-1978, a Catalunya, just quan feia només un parell d'anys que hi havia arribat d'una Argentina a la vora de l'abisme. Proceso de Reorganización Nacional, en deien els dictadors d'aquell país. La Transició espanyola, tanmateix, també va ser, salvant les distàncies, un "proceso de reorganización nacional". Ens van dir que Franco havia mort, però no era cert. El dia del seu enterrament, Franco era allà, barrejat entre els seus plorosos acomiadants mirant-se la farsa de la fi del franquisme. I és que els acomiadants ja ho havien lligat tot ben lligat amb els que es vantaven de ser-ne els opositors, alhora que Catalunya, defensada a Madrid per catalans sense la més mínima dignitat nacional, es preparava per legitimar la 'reorganización'. De tot allò, aviat en farà quaranta anys. Però l'atzucac en què ens trobem ara mateix és fruit d'aquelles misèries humanes i d'aquelles renúncies polítiques, i el més trist de tot plegat és que els principals responsables, alguns ja morts i d'altres encara vius, són avui reverenciats i tinguts per homes de seny.

El llibre de Patrícia Gabancho, A la intempèrie. Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978), se centra, com el seu títol indica, en el procés de renúncies que aquells dies va tenir lloc a Catalunya i retrata sense embuts les maniobres, les intrigues i els tripijocs que van dur a terme els partits parlamentaris, especialment els d'esquerra, per donar carta de naturalesa a l'Estat nació espanyol i neutralitzar els drets nacionals catalans. Vegem-ne alguns fragments:

• "Aquella Constitució restrictiva, avantsala d'una ficció d'Estatut, era la que s'estava enllestint a les Corts. [...] La campanya era, doncs, un teló de fons per dissimular el consens travat entre bastidors: en teoria es cridava el poble a mobilitzar-se per aconseguir allò que diputats i senadors no estaven disposats a assolir. De fet, la campanya es plantejava en uns altres termes: havia de desembocar fatalment en una propaganda activa a favor de la Constitució".

• "Val la pena de recordar que els bascos van votar, majoritàriament, NO a la Constitució espanyola. Malgrat que van treure'n molt més partit en aconseguir establir dues excepcions valuoses: la que els concedeix el concert econòmic i la que permet, si així ho decideixen els implicats, la federació de l'autonomia basca amb Navarra. L'article que prohibeix explícitament la federació de dues o més comunitats autònomes va ser inclòs per impedir la constitució de qualsevol lligam entre els Països Catalans, però els catalans no van piular, i avui fins i tot l'espai cultural català està trossejat i agredit sistemàticament".

• "Quan [els bascos] van tenir ben lligat el concert, van trucar a la Minoria Catalana, en la persona de Miquel Roca, i li van dir: 'Ja el tenim. Ara colleu-los vosaltres', però en Roca va opinar que el concert no ens convenia, com d'altra banda havia defensat aferrissadament l'Ernest Lluch. L'única persona que en aquells anys difonia la idea de dèficit fiscal entre Espanya i Catalunya era en Ramon Trias Fargas. Per als catalans era més 'modern' i 'europeu' el sistema de caixa única".

• "Quan es va posar a votació l'autodeterminació, consigna que estava en els programes electorals de tots els partits catalans, socialistes i convergents van abandonar la sala. Van anar a explicar-se als diputats bascos, 'oíd, es que nosotros', etcètera. Mentrestant, en Jordi Solé Tura votava en contra de l'autodeterminació, fidel a aquelles paraules que no gaire temps enrere havia pronunciat en el Club Siglo XXI de Madrid: 'El PSUC farà que a Catalunya s'accepti la bandera espanyola', tot vencent la repugnància, va dir, que encara provoca en la població. O quan havia manifestat que 'Estat espanyol' és un eufemisme i que ells deien el que s'havia de dir: Espanya".

• "L'Estatut, per tant, se'l cuinaven en solitari. [...] No podem imposar el català als castellanoparlants, deien els mateixos que havien votat a favor de la imposició del castellà als qui parlem català, en l'article 3 de la Constitució: el castellà, única llengua obligatòria; el castellà per damunt de tot, les altres llengües no consten ni amb el nom".

• "El que van demostrar els redactors de l'Estatut és que els partits catalans se sentien compromesos amb el projecte espanyol. Havien d'aixecar Espanya, i això volia dir fer un esforç per consolidar la democràcia i tenir la generositat de permetre que aquell país es modernitzés. En altres paraules: calia donar-los diners, mantenir la transferència de riquesa. Sabien que el sistema perjudicaria Catalunya, però devien pensar que Catalunya s'ho podia permetre. No venia d'un pam. El problema no va ser aquest: el problema és que mai no ho van dir. No parlaven clar. Va ser en aquest precís moment de la Transició quan els partits, tots, van desenvolupar una mena d'agenda oculta: assumim compromisos que no confessem. Abracem projectes que no diem. Construïm Espanya i parlem de Catalunya. Havia nascut el catalanisme polític de la democràcia".

Aquest petitíssim tast del llibre de Patrícia Gabancho -de lectura obligada per a tot català que es pregunti per què plora la criatura-, ens mostra ben clarament que tot allò que avui ens manca és conseqüència directa de tot allò a què vam renunciar. I el més patètic és que no va ser pas per cap fortalesa espanyola davant Catalunya, sinó per la pusil·lanimitat i la falta de dignitat d'aquells que es guanyaven la vida dient-se "els nostres representants". Uns representants que encara hi són, guanyant-se la vida molt millor que abans. Són tots aquells que, definint-se com a 'catalanistes' o 'federalistes', estan en contra de la independència de Catalunya.

Catalunya Decideix

E-notícies - 11/04/2011 - Víctor Alexandre

Aquest 10 d'abril s'ha celebrat a Barcelona i a vint-i-dues poblacions més la consulta independentista que ha suposat la culminació d'una iniciativa sense precedents de la societat civil catalana, des del setembre del 2009 fins ara, i que, com sabem, va sorgir com a reacció al conformisme de la classe política davant els atacs de Madrid i l'espoliació ferotge que està patint el nostre país. Aquestes són les xifres: 22.000 milions d'euros anuals, 60 milions d'euros diaris, 12.000 euros anuals per família, 3.000 euros cada català. Per a fer-nos una idea de la magnitud d'aquest saqueig espanyol, a banda de saber que constitueix un cas excepcional al món, n'hi ha prou d'establir comparances amb altres països. Mentre el límit del dèficit fiscal a Alemanya és del 4% del PIB, als Estats Units del 2,5% i a Austràlia i Canadà del 2%, el de Catalunya és gairebé de l'11%, i això és insostenible. I el més greu de tot és que aquesta espoliació no seria possible sense la aquiescència de la classe política catalana, que fa gala d'una gran incontinència verbal, però que a l'hora de la veritat es mostra submisa com un masoquista davant la seva Dominatrix. De fet, tot allò que fan els partits no són més que meres gesticulacions per a dissimular la seva vergonyosa resignació. Saben molt bé que no hi ha més alternativa que la independència -fins i tot Jordi Pujol ho ha reconegut-, però els tremolen les cames per adreçar-se al país, exposar-li la situació i demanar-li que actuï en conseqüència.

Ha estat per aquesta raó, i per la certesa de trobar-se en un cul-de-sac, que la societat catalana no ha fet cas de les amenaces de la Fiscalia General de l'Estat i ha realitzat la consulta sobre la independència en un total de gairebé 600 municipis amb aquesta pregunta: "Està d'acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?". El resultat, ben conegut, ha estat altament favorable al sí -més d'un 90%- i els centenars d'observadors internacionals que han seguit el procés han quedat admirats del rigor, l'eficiència i la capacitat organitzativa amb què s'ha portat a terme, així com de la feina indescriptible desenvolupada pels milers de voluntaris que l'han fet possible.

Pel que fa als partits d'obediència espanyola, com era d'esperar, ho han provat tot: les esmentades amenaces, les coaccions, les deslegitimacions, les desqualificacions, les satanitzacions, el menyspreu... I, tot i això, no han aconseguit res. Han obstaculitzat el procés, és cert, però no han pogut frenar-ne el desenvolupament ni tampoc neutralitzar l'efecte sensibilitzador que han produït en moltíssimes persones políticament indiferents. I és que han estat portadores de tres valors extraordinaris. El primer ha situat el debat de la independència al carrer i l'ha introduït en totes les esferes socials; el segon ha obligat els polítics a definir-se o a posar-se en evidència; i el tercer ha desmuntat el tòpic que diu que l'independentisme és minoritari tot demostrant que és una opció que no para de créixer. Barcelona Decideix, per tant, ha tancat la llista de municipis i ha donat el tret de sortida a la nació. Ara és l'hora de la nació i dels seus polítics. Ara és l'hora de Catalunya Decideix.

Tanca Som Ràdio

E-Notícies - 22/03/2011 - Redacció

El president del Grup Som, Fabià Rubio, ha anunciat el tancament de Som Ràdio degut "a les persistents i innumerables extorsions de certes persones que entenen de ràdio i que estan en nòmina d' interessos oposats als interessos de Som Ràdio, dels sabotatges de la senyal FM i d'Internet d' alguns poders establerts ja determinats".

També denuncia "amenaçes de tancament, denúncies amb les seves corresponents multes impagables i la falta de suport econòmic en general, entre altres, en una franja de temps tant curta, ens ha portat a la total descapitalització i ens veiem incapaços de continuar endavant amb el projecte Som Ràdio".

"Ens veiem obligats, en contra de la nostra voluntat que el proper diumenge 27 de Març de 2011, a les 00:00 hores desconnectarem la senyal FM i Internet, que ha portat durant 8 mesos, el missatge de la llibertat del nostre país a les seves ones dia rere dia, apostant sempre per un altre periodisme que ha estat al costat dels interessos de Catalunya i no en contra de Catalunya", explica.

Rubio considera que "Som Ràdio ha estat elemental en el procés de la construcció nacional i sobirania del poble català, ja que ha creat un precedent en la història de la comunicació a Catalunya, sent la primera Ràdio del país que ha estat al costat sempre dels interessos nacionals catalans, sempre publicant i fent resò de la veritat, amb humiltat però amb ambicions".

"La nostra independència com a mitjà de comunicació ens ha permés poder explicar, no com altres, la veritable història de Catalunya, el demencial i brutal espoli fiscal que pateix Catalunya desde fa massa temps, la creació de debat perque la població perdés la por i que es normalitzés el discurs independentista…", reivindica.

"En certa manera aquesta independència com a mitjà ha tingut la contraindicació de manca de subvencions privades o públiques i per tant  ha portat a morir com a projecte, entre altres. En tot cas estem orgullosos d' haver pagat el preu de cloenda de Som Ràdio per una de les fases de la llibertat de Catalunya", expressa.

"Ningú pot negar que gràcies a projectes com Som Ràdio i la seva gent, estem més aprop que mai d' assolir la plena sobirania del nostre país, el proper estat d' Europa. Per tant hi ha un abans i un després de Som Ràdio", afirma.

"Partit Socialista de Catalunya? Seria potser, Partit Feixista de Catalunya. Primer perque no estem en democràcia, segon perque no va haver-hi transició i tercer perque el PSOE/PSC son uns feixistes pactistes".

"I en vista del seu atac a Vilaweb i també a la consulta sobre la Independència a Barcelona, més aviat tipus Caudillo... Us recorda quelcom ? ? A estos catalanes hay que ahogarlos economicamente? doncs això és el que està fent l' Ajuntament de Barcelona amb el seu PSC, un atac al més pur estil franquista repressor", condemna.

BCN Decideix porta la independència a l'ONU

E-Notícies - 23/03/2011 - Redacció

L'equip d'Internacional de Barcelona Decideix, encapçalat per Anna Arqué i Elisenda Paluzie, han viatjat a Nova York amb dos objectius: "d'una banda, presentar la plataforma a la comunitat catalana a Nova York; de l'altra, posar damunt la taula de diferents organismes el debat sobre la independència de Catalunya".

En un acte organitzat pel Catalan Institute of America el passat 19 de març, els barcelonins residents temporalment a Nova York van poder votar i fer-se fedataris. Durant quatre dies, a diferents despatxos de les Nacions Unides i de l'Ajuntament de Nova York, "el dret universal d'autodeterminació es va concretar i visualitzar en la capital de Catalunya i en els milers de voluntaris que treballen per portar a la pràctica la democràcia i la llibertat que implica aquest dret reconegut per la comunitat internacional com a universal".

Les trobades i presentacions realitzades durant aquesta estada han permès a l'equip d'Internacional de Barcelona Decideix parlar amb representants d'entitats i institucions de foment de la identitat catalana a Nova York, com Mary Ann Newman, directora del Centre Català de la Universitat de Nova York, però també amb responsables de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) i de l'Ajuntament de Nova York. 

En concret, amb la cap de la Unitat de Descolonització de l'ONU, Laura Vaccari; amb la responsable per a Europa de l'Alt Comissionat de Drets Humans, Giorgia Passarelli, i amb la regidora demòcrata de l'Ajuntament de Nova York Melissa Mark-Viverito.

Davant les seves interlocutores, Anna Arqué va argumentar que la determinació de la ciutadania a exercir la democràcia possibilitarà aquest 10A a Barcelona que milers de ciutadans votin i "cal que els organismes internacionals siguin conscients que aquests barcelonins —i els catalans en general— no solament sabem quins són els drets que ens emparen com a ciutadans europeus del segle XXI sinó que, a més, exigim posar-los en pràctica". 

"No venim a explicar qui som ni a queixar-nos, venim a explicar que el poble català és prou madur per exercir el dret d'autodeterminació". Per la seva banda, Giorgia Passareli va reconèixer que "el dret internacional empara la reivindicació de l'exercici del dret d'autodeterminació en el cas de Catalunya, tal com estableix l'article 1 del Pacte de Drets Civils i Polítics de l'ONU".

"Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació", però també va admetre la dificultat de la implementació del dret internacional a la pràctica". Elisenda Paluzie va valorar, doncs, que "la legalitat internacional ens empara, però el que cal és que tinguem la determinació política necessària per exercir els nostres drets".

També necessitem els catalans nous

E-Notícies - 15/03/2011 - Èric Bertran

Arran de les dades que s'extreuen del darrer estudi del CEO fet públic sobre immigració on s'indica que un 25% de la població de Catalunya es mostra molt intolerant envers la immigració, des de NousCatalans.Joves, primer moviment juvenil intercultural que treballa en el marc del Secretariat d'Immigració de CDC, pensem que més que mai s'han d'intensificar els esforços a la integració dels nous catalans. Els catalans de sempre hem de fer un esforç encara més gran d'acollida, de la mateixa manera que els nous catalans han de fer també un més gran esforç d'integració.

En moments de crisi econòmica els sectors de la població més desfavorits són els que pateixen amb més intensitat els seus efectes. És per això que justament en aquests moments hauriem de ser prudents i no escampar més llegendes urbanes envers les persones immigrades que enterboleixen del tot la necessaria convivència. Qui no ha sentit aquella persona que té una tieta amb una amiga que té un germà amb un conegut la dona del qual va veure un dia una família d'immigrants al supermercat emplenant el carret de la compra gratuitament, o comprant el cotxet de rodes més car de la botiga pels seus fills, etc. Des de NousCatalans.Joves entenem que hi hagi gent espantada per la rebuda de tanta immigració en poc temps al nostre país però creiem que la confrontació, sobretot si és gratuïta, entre catalans de sempre, immigració espanyola i immigració d'arreu del món no portarà a cap lloc més que a la fractura social, una fractura social que ens afectaria a tots i de la qual tots en sortiriem perjudicats, ja que posaríem en perill un dels valors més importants del nostre país: les seves persones i el seu benestar.

A més a més, Catalunya en no tenir, encara, un Estat propi, necessita estar més cohesionada que mai per poder fer front a les agressions que rep continuament de les institucions espanyoles. Tots aquells que volem l'Estat propi per Catalunya hem de ser els primers en fer un esforç d'acollida, en tractar de tu a tu els nous catalans, ensenyar-los la llengua, sense renunciar als nostres valors, al contrari, defensant-los i compartint-los amb els nous catalans que han de ser nous patriotes. Perquè mai no podrem construir un projecte nacional d'independència enfrontats a un 17% de la població que és el que representen els nous catalans. Hem de trobar els punts d'encaix per fer una sola societat econòmicament forta, socialment avançada i nacionalment potent.

Per això, enlloc de projectar sobre la immigració les causes de la crisi hem de contribuir a explicar-los, als immigrants, que el somni català i europeu que van venir a buscar en aquest país quan van emigrar encara és possible, i que és possible sempre i quan ells també ens hi ajudin. Ara Catalunya torna a ser un país jove amb moltes mans en edat de treballar, no hem de renunciar a res, tot està per fer, tenim un Estat a construir i per aconseguir-lo necessitarem a tothom. Aquest somni català encara és possible, encara existeix i pot ser una realitat en pocs anys si aconseguim ser una sola societat i anar tots a una. Hem de dir als nous catalans que el catalanisme i independentisme els dóna la mà i els vol ajudar des del seu esforç i compromís amb el país, sense regalar-los res com mai Catalunya no ha regalat res a ningú, sinó garantint una veritable igualtat d'oportunitats que ens enforteixi com a nació amb ambició de ser present a Europa.

La impotència independentista

E-notícies - 4/03/2011 - Antonio Galeote

Un sondeig publicat pel diari La Vanguardia el setembre del 2010 donava un 40% a l'opció independentista, i explicava que al juliol, després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, el percentatge arribava al 47%. El febrer d'aquest any, un estudi de la fundació Carulla realitzat conjuntament amb una càtedra d'Esade, donava la xifra del 45%.

Potser, aquestes dades estan una mica inflades. Però, en qualsevol cas, sembla que -almenys en les respostes als enquestadors i autors d'informes especialitzats sobre aquest afer- l'opció de l'independentisme ha deixat de ser una alternativa marginal. Aquest fet vol dir que, en principi, cal comptar amb els partidaris de la independència com amb qualsevol opció política i social amb un important suport a la societat catalana.

Tanmateix, si s'analitzen els resultats electorals, la cosa canvia. I si s'analitza l'espectacle que proporcionen habitualment moltes de les opcions independentistes, es troben algunes de les claus que podrien donar una mica de llum sobre aquest enigma. Si tanta gent diu que és independentista, per què després l'independentisme és una opció marginal?

Probablement, una de les raons és el personalisme dels líders que diuen ser independentistes i un excessiu afany de protagonisme, el que porta a molts d'ells a pensar que són els herois èpics de la història de Catalunya. Òbviament, aquests deliris de grandesa no serien possibles sense un ampli grau d'incapacitat intel·lectual.

Els episodis que l'independentisme català està vivint constitueixen una autèntica cadena de despropòsits, una comèdia patètica i la posada en pràctica de les ambicions, enveges, frustracions i petitesa mental d'una sèrie de personatges que es consideren cridats a una missió històrica.

D'aquesta manera, els importants percentatges que aconsegueix l'opció independentista a les enquestes es converteixen en la pràctica en l'escenari de mesquines misèries personals. Aquesta gent no s'adonen de la decepció que provoquen, de l'oportunitat que l'independentisme està perdent i del ridícul en què estan posant l'alternativa independentista.

Observar aquesta situació produeix una sensació que és una barreja d'escepticisme, vergonya i riure. A més, aquests personatges semblen creure que hi ha suficient amb dir que un és independentista. No entenen que l'independentisme és una ampolla buida, una ampolla que cal omplir amb alguna cosa, amb algun projecte, amb alguna ideologia. Són independentistes, d'acord. I què més?

Prohibeixen les estelades a Madrid

E-Notícies - 12/02/2011 - Redacció

L'organització de la Copa del Rei de bàsquet que s'està jugant al Pabellón de la Comunidad de Madrid ha prohibit l'entrada de senyeres amb l'estel. Ho ha denunciat la diputada de Convergència i Unió (CiU), Montserrat Candini, al seu twitter.

"A Madrid, a la copa de bàsquet, la meva filla em diu que els de seguretat prohibeixen les estelades", ha indicat la dirigent nacionalista. Candini ha afegit: "com de cansada estic d'aquest rotllo".

La capital d'Espanya és la seu del torneig en el qual participaven el FC Barcelona i el DKV Joventut. Precisament, el darrer partit de quarts de final va enfrontar aquest divendres a la nit els dos equips catalans. La victòria va caure del cantó blaugrana (86-66), que aquest dissabte s'enfronta al Baskonia. La final està programada per diumenge.

Moció de censura a Sandro Rosell

E-Notícies - 19/12/2010 - Victor Alexandre

Comencen a ser cada cop més els socis del Barça que, havent votat Sandro Rosell, s'adonen que van ser víctimes d'una operació molt ben dirigida des dels poders fàctics catalans -aquells amb qui li agrada fer-se fotos de grup- per acabar amb la imatge de catalanitat que el club havia recuperat aquests darrers anys. Són els mateixos poders fàctics que estan visceralment en contra de l'oficialitat d'una selecció nacional catalana de futbol, perquè dispararia l'independentisme a uns nivells estratosfèrics, i que, conscients que el Barça canalitza aquesta mancança, intenten rebaixar-ne els efectes. El Barça, prou que ho saben a Madrid, és un fenomen tan espectacular -una mena de contrapoder, durant l'època Laporta- que, atès que és inevitable que existeixi per raons òbvies, convé mantenir controlat. I això passa per frenar-ne la projecció internacional en tot allò que no siguin resultats estrictament esportius. Rosell i els poders fàctics que representa poden admetre l'evidència que, com diu la frase, "el Barça és més que un club", però sempre, és clar, que aquesta singularitat quedi reduïda a l'àmbit merament folklòric. I l'esplèndida operació d'incorporar Unicef a la samarreta del club, per exemple, és l'antítesi d'això. Recordem que mentre la resta de clubs porten publicitat i cobren per ella, el Barça no sols no en porta sinó que cedeix una part dels seus ingressos a l'esmentat organisme de les Nacions Unides destinat a promoure l'ajuda a la infància en els països del Tercer Món.

El problema d'aquesta brillant operació, admirada internacionalment, és que és un èxit de la junta de Joan Laporta, un èxit que evoca subliminarment el seu mandat, i la junta de Rosell l'havia d'eliminar. Però, conscients que això seria injustificable, Rosell i els seus tenien dissenyada una múrria estratègia consistent a desplaçar del davant a l'esquena el nom d'Unicef. D'aquesta manera, com que la normativa diu que la part superior del darrere de la samarreta correspon al nom i al número del jugador, el logo d'Unicef queda desplaçat a la part baixa, la qual cosa consuma un magnífic treball de prestidigitaciò. Posats a fer, encara podrien baixar una mica més i posar el nom d'Unicef als pantalons, just a l'alçada del cul. Així és com, en encertades paraules de Johan Cruyff, el Barça deixarà de ser "més que un club" per convertir-se en "un club més".

Ignoro si els estatuts del club permeten una impugnació per part dels socis que obligui la junta a rectificar i a sotmetre a votació un tema d'imatge tan important com aquest. Altrament, s'imposa posar fil a l'agulla per dur a terme una moció de censura contra Sandro Rosell per haver mentit, per ocultació d'intencions transcendents per al Barça i per abús de poder.

Rosell va mentir quan va dir que no vendria patrimoni. Ja l'ha venut. La samarreta sense publicitat és un valor simbòlic que fa del Barça un club únic al món, i aquesta singularitat constitueix un patrimoni immaterial que Rosell ha destruït.

Rosell va ocultar la intenció d'una operació tan important com aquesta durant la campanya electoral perquè sabia que si la revelava perdria milers de vots.

Rosell ha comès abús de poder, perquè ha actuat amb nocturnitat i traïdoria en no consultar el parer dels socis abans de signar el contracte amb la dictadura emmascarada de Qatar. Ves per on, l'home que va retirar el títol de president d'honor a Johan Cruyff perquè, segons va dir, els socis no havien estat consultats, és el mateix que no els ha consultat a l'hora de dilapidar un prestigiós patrimoni del club tot vulgaritzant-lo com si en fos l'amo.

L'accés dels arribistes sense principis ètics, només econòmics, a determinats llocs de poder degrada la societat. Quan una societat, encara que sigui anònima, ho supedita tot als diners, i aquests diners esdevenen el Déu que justifica els mitjans, l'ètica deixa de ser un valor per convertir-se en un enuig. Tanmateix, és fàcil reconèixer l'arribista. L'arribista és aquell que de l'ètica en diu romanticisme.

Barça 5 - Madrid 0, més que una victòria

E-notícies - 1/12/2010 - Victor Alexandre

La victòria per 5-0 del Barça sobre el Madrid, el passat 29 de novembre -amb un escandalós 75% de possessió de pilota-, té una càrrega simbòlica que la fa encara més dolorosa per a l'adversari. Una cosa és perdre un partit i una altra és negar-se a admetre l'evidència que el Barça és el millor equip del món i que el seu futbol, a banda de meravellar per la seva bellesa, elegància i qualitat, està molt per damunt del joc de contraatac i d'individualitats del Madrid. Per dir-ho ras i curt, el Madrid és un equip com n'hi ha molts arreu del món. El Barça, en canvi, és únic i el millor de tots. I això, per a un club pinxo i arrogant com el Madrid, conservador de les essències espanyoles més reaccionàries i conscient de la representativitat catalana del Barça, és un os massa dur de rosegar.

Incapaços d'assumir aquesta realitat la temporada passada, l'entorn del club blanc i la premsa esportiva espanyola van fer mans i mànigues per intentar desqualificar el joc brillant i enlluernador del Barça. Es tractava de desacreditar l'equip català per tal que els seus èxits -els mateixos que el Madrid perseguia endebades- fossin trivialitzats per l'opinió pública. Cosa que ens porta al vell discurs de la impotència. La més alta manifestació d'impotència intel·lectual no es manifesta pas en un terreny de joc o en certs àmbits de la vida, com ara el joc polític, sinó en la noblesa amb què s'admet, s'examina i es gestiona la derrota. Hi ha individus, col·lectius o partits polítics que quan es veuen vençuts o se senten incapaços de rebatre les evidències que els retraten no saben fer res més que recórrer a la desqualificació del missatger. En la seva matussera, i alhora ingènua, malignitat, creuen que intentant desacreditar-lo s'acrediten ells mateixos. Per això la derrota del Madrid, del 29 de novembre, és més dolorosa per a l'entorn del Madrid, en general, que per al club, en si mateix. Perquè l'entorn de la casa blanca odia els valors que el Barça representa i una victòria com la de l'altre dia -el del 111 aniversari del club-, vista per quatre-cents milions de persones i qualificada per la premsa internacional com una "humiliació" al Madrid, és un torpede en la línia de flotació anímica de l'espanyolisme.

Les agressions de Cristiano Ronaldo a Guardiola i del catalanofòbic Sergio Ramos a Messi, Puyol i Xavi, són filles d'aquesta impotència. Tanmateix, en un joc físic com el futbol, hi ha comportaments que, tot i ser punibles, s'entenen pel fet de ser reaccions en calent. Una altra cosa és la desqualificació sistemàtica del Barça, setmana rere setmana, per part de José Mourinho. Els seus comentaris en fredes i tranquil·les rodes de premsa no tenen cap justificació i diuen molt poc de l'ètica del personatge. Mourinho, com a persona acomplexada que és, enveja inconfessadament Guardiola, perquè ocupa el lloc que ell voldria ocupar en el món esportiu i això el treu de polleguera. No és estrany, per tant, que la gran majoria de catalans se sentin immensament feliços amb aquesta victòria: tothom ha pogut veure l'exquisida qualitat del Barça, el talent indiscutible de Pep Guardiola i l'amor propi ferit de Mourinho. Això últim es va fer ben palès no sols amb la seva covardia, quan la vergonya el va paralitzar a la banqueta deixant sols els seus jugadors, sinó també amb la seva galdosa contradicció durant la roda de premsa al final del partit. Va començar reconeixent que era la derrota més gran de la seva carrera i va acabar mentint quan, menyspreant de nou el Barça, va dir que seria "molt fàcil de pair". Tot un oximoron. I per al Barça, molt més que una victòria.

L'independentisme el 28-N

E-Notícies - 22/11/2010 - Víctor Alexandre

Les eleccions del proper 28 de novembre són d'una importància cabdal per a Catalunya. Per a una nació que no pot decidir sobre les coses més elementals de la seva vida, com ara els recursos que genera, totes les eleccions ho són, de cabdals; però les d'aquesta tardor, per a nosaltres, encara ho són més, perquè sense l'independentisme al Parlament -el conseqüent, no pas l'immobilista i conservador que penja la bandera espanyola a Governació i homenatja feixistes- Catalunya no sortirà de l'atzucac en què es troba. Al contrari, la perpetuació de la subordinació de Catalunya a Espanya va en detriment de la primera com el pas dels minuts va en detriment de l'equip que està perdent en un camp de futbol. I és que, per bé que el símil esportiu pugui semblar una banalització de la situació, Catalunya recorda força aquells equips que, incapaços de creure en ells mateixos, no sols donen per descomptada la seva derrota, sinó que el seu únic objectiu consisteix a perdre per golejada moderada. És a dir, per un 5-0, tot evitant el ridícul d'un 8-0. No cal dir que, com explica prou bé la psicologia de l'esport, tot equip que surt al camp amb aquesta actitud estar condemnat a baixar de categoria al final del campionat. I per a Catalunya, baixar de categoria, és letal, perquè ja fa molts anys que juguem a Segona Divisió. La primera, la d'honor, és la dels estats. I nosaltres no en tenim, d'Estat. I quan no tens aspiracions de millora, inevitablement empitjores. Cosa que, a banda d'allunyar-te de l'ascens, t'aboca irremeiablement al descens. Catalunya es troba just en aquesta fase, la que ens diu que no voler ascendir a primera significa descendir a tercera. I el més lamentable és que les causes no es troben en la suposada força d'Espanya, que és un tigre de paper, sinó en el complex d'insignificança de Catalunya. Bé, de Catalunya no. D'alguns catalans. Especialment d'aquells que governen el país i que, remenant la cua davant Madrid o anant-hi a protestar amb veu aflautada, l'han dut a la vora de l'abisme.

El proper 28 de novembre, per tant, tindrem oportunitat de votar a favor de la independència de Catalunya amb la plena seguretat que, a diferència de les eleccions anteriors, no serem víctimes d'una estafa i que el nostre vot no serà posat al servei del PSOE català per tal que l'espanyolisme ocupi, com ara ocupa, totes les àrees de poder del país. Catalunya necessita que el 28-N l'independentisme conseqüent sigui com més fort millor per diverses raons, especialment per dues: una, per foragitar l'espanyolisme de la Generalitat; i dues, per impedir el relaxament en matèria nacional de la força que guanyarà les eleccions i que, com és prou sabut, serà CiU. De fet, hi ha moltíssims independentistes convergents que, conscients del perill de relaxament de la seva direcció, consideren que un bon resultat de Reagrupament i Solidaritat serà bo per a la formació, perquè l'esperonarà. Són persones que saben que una cosa és rebre l'esperó noble de l'independentisme no claudicant i una altra haver d'aguantar el galdós discurs d'un lloro converfòbic capaç de qualsevol cosa per tal de continuar gronxant-se al Pati dels Tarongers.

Tanmateix, perquè això s'esdevingui, el 28-N cap independentista no es pot quedar a casa. El crit clar i majoritari de la manifestació del passat 10 de juliol ha de tenir una extensió conseqüent en el Parlament de Catalunya. Més que res perquè, mentre el descens de categoria, en futbol, dura un mínim de nou mesos, un resultat advers, en unes eleccions, és una travessia del desert que dura quatre anys.

L'espanyolitat de Duran i Lleida

E-Notícies - 18/11/2010 - Víctor Alexandre

Hi ha catalans que tot sovint es pregunten com és que Josep Antoni Duran i Lleida sempre apareix a les llistes dels polítics més ben valorats pels espanyols. No ho entenen. Pensen que no és normal que un polític català estigui tan ben vist en el país de la cerrazón. I tenen raó, no és normal. Llevat que es tracti d'un polític que, tot i ser català, sigui percebut com a espanyol i que encarni allò que els espanyols pensen que ha de ser un català com cal. És a dir, un espanyol per a qui Catalunya no sigui res més que la seva "patria chica" i que no confongui el "terruño" amb la "nación". Una "nación" que, com va dir Déu quan va posar fil a l'agulla en la Creació, és "única e indivisible". Duran i Lleida és d'aquesta mena de catalans. Per això els espanyols n'estan tan enamorats. Jo, si fos espanyol, també n'estaria sentint-lo dir coses com aquesta: "Jo no puc ser independentista per dues raons: una intel·lectual i l'altra sentimental. D'una banda, no ho veig possible perquè Europa no ho acceptaria. I, per descomptat, Espanya tampoc. De l'altra, el meu pare segueix vivint en un poblet d'Aragó i el meu cor no pot acceptar que el meu pare i jo visquem en països diferents i que una frontera ens separi".

Si algú es pregunta què és la demagògia, aquí en té un bon exemple. I, a més, del mateix nivell intel·lectual que la demagògia de Rosa Cullell sobre aquesta qüestió. Per això jo, seguint l'esquema de Duran, em faig creus del drama identitari que deuen estar vivint molts catalans ara mateix. Més que res perquè si tenir un familiar vivint "a l'Aragó" et converteix automàticament en espanyol, no hi ha dret que tenir-lo a Dublín, a Stuttgart o a Xangai no et converteixi, en bona lògica, en irlandès, en alemany o en xinès.

Tanmateix, hi ha un parell de coses que no encaixen. Una és el fet que el pare del senyor Duran i Lleida no viu pas a Espanya. Viu a la Franja de Ponent. És a dir, als Països Catalans. I l'altra, és que en una Catalunya independent no hi haurà cap frontera amb Espanya per la mateixa raó que ja no n'hi ha ara entre els països membres de la Unió Europea. I aquí, ves per on, és on el senyor Duran es veu traït pel seu subconscient. Duran sap que Catalunya és una nació d'Europa i que Espanya n'és una altra, però es revela contra aquesta evidència perquè sempre ha frisat per ser espanyol, fins al punt que, com recorda el llibre Viatge a les entranyes de la llengua, ja de jovenet denunciava els companys de classe que no cantaven el Cara al sol. Per això, ara, tenir passaport català li suposaria un trauma irreversible.

Quant a l'argument que Espanya i Europa no acceptarien la independència de Catalunya, és només una expressió verbal dels desitjos del senyor Duran. Ell és un home que està en contra de la independència del seu país. El vol subordinat fins a la fi dels segles. I, per apaivagar la mala consciència que això li crea, necessita cercar aliats imaginaris, com ara Espanya -precisament el nostre botxí- o una Europa enemiga del dret a l'autodeterminació dels pobles. Però Europa, com no pot ser de cap altra manera malgrat el senyor Duran, acceptarà el que decideixin democràticament i pacíficament els catalans. El que sí que pot passar, arribat el moment, és que es produeixin canvis en la situació familiar del senyor Duran. Pot ser que el pare del senyor Duran decideixi viure a la Catalunya independent i que el senyor Duran se'n vagi a viure a Espanya.