Ninis: ni amics ni diners

Singular Digital - 16/02/2011 - Francessc Sanuy

Dit això, voldria enunciar només una qüestió sobre la qual, dissortadament, em temo que s’hi s’haurà de tornar: l’administració central segueix pensant que Catalunya és la bota de Sant Ferriol i que aquesta llimona es pot esprémer a perpetuïtat. Però com que, a partir d’ara, ja no sortiran els números, es comencen a sentir veus, alguna en clara situació de conflicte d’interessos entre l’empresa privada i el càrrec públic que recomanen les privatitzacions i les concessions a empreses privades. En resum, el que diuen determinades entitats és que, un cop venudes les joies de l’àvia, la coberteria i tot el que eren serveis públics, ara s’ha de ser encara més agosarat i vendre’s al poc que queda. I aquí és on se’ns posen els pels de punta, perquè probablement estem parlant dels túnels de TABASA i de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) que, pel que sembla, arrossega un dèficit de € 1.200 m. que, - naturalment -, algun insadollable i cobdiciós concessionari intentarà carregar al consumidor indefens. Però la part més greu seria que es convertís en realitat el propòsit de privatitzar Aigües del Ter – Llobregat, és a dir, l’aigua pròpiament dita un recurs natural bàsic, indispensable, comunitari i de indeclinable titularitat pública. Ja sé que ens hem venut els serveis públics per successives parcel•les, però tot té un límit final que és quan s’arriba a proposar la venda de l’última gota de l’honra de la qual haurien de ser dipositaris els poders públics. Pensem que, segons l’Anuari Partner d’Esade (l’escola de negocis que tant de pes té al nou govern de la Generalitat), el 48 p.c. dels recursos totals del govern van a parar als contractes del col•laboració público – privada. Diu un dels autors de l’informe, Angel Saz, que el més gran inconvenient del model és que té propensió a ser el gran vehicle de la corrupció tot i que les adjudicacions de contractes encara hi pot haver més perill de pagament de comissions. L’estudi subratlla com les concessions poden lesionar l’interès general en benefici de les autopistes com les de Madrid que per evitar les fallides ens fan pagar als contribuents catalans els plats trencats. No havíem quedat ja fa segles que la base de la democràcia era el principi sagrat del “no taxation without representation”. I, en canvi, aquí i ara ens fan pagar uns peatges a l’ombra sense cap transparència i sense retre comptes a ningú. I així estem. Sense amics a fora i amb paràsits i paparres a dins. Pendents de que quan ja no quedi res per vendre es puguin treure a subhasta fragments de govern susceptibles de cedir directament als qui de veritat ostenten el poder, sense persones interposades. Confiem, doncs, en el seny del legítim poder públic i vigilem els habituals infractors.

S’ha aixecat la veda

El Singular Digital - 19/01/2011 - Francesc Sanuy

Al Pigmalió de Bernard Shaw, el professor 0’Higgins intenta ensenyar l’anglès correcte a la seva deixeble inculta amb la frase “the rain in Spain falls mainly on the plains”, és a dir, la pluja a Espanya cau principalment a les terres planes. Ara, en canvi, la prestigiosa premsa financera britànica fa un joc de paraules amb “the pain in Spain” que vol dir el dolor a Espanya i es pregunta quin són els territoris més vulnerables en relació a l’impacte negatiu de la crisi econòmica. La resposta és que, pel que fa al deute públic, el govern central “només” representa el 78 p.c. del total quan, en realitat s’hauria de dir que tot i que les autonomies han assumit la colossal massa salarial de l’ensenyament i la sanitat, l’administració madrilenya encara significa més de les tres quartes parts de l’endeutament total. A més a més, Madrid necessitarà entre 56.000 i 100.000 m. d’€ per a la segona repassada del FROB a les caixes i els bancs hauran de menester un refinançament que previsiblement es dispararà al març i l’abril. Per tant, quan el primer ministre Zapatero declara que s’han de disciplinar els governs autonòmics, primer hauria de haver fet els deures en l’àrea de la seva exclusiva responsabilitat que és justament on hi ha els grans forats i la urgent necessitat de fer servir el bisturí.

Així, doncs, a partir de les dades objectives, resulta especialment injust que el cap de govern espanyol presenti com a principal problema que cal subsanar l’existència de les autonomies. En realitat, és al govern central on hi ha les enormes partides pressupostaries de lliure disposició i susceptibles de retallades correctores del dèficit. El president, però, amb la fè del convers i al zel del neòfit, ha anat amollant el llast de la ideologia socialista i ja parla com els “lib – dems” britànics. Diu, en efecte, que reduir el dèficit és progressista, perquè l’alternativa seria penalitzar injustament la generació següent. Es a dir, que és més equitatiu castigar els que han construït el país que no deixar recaure el cost en els seus descendents. Als quals, naturalment, se’ls podrà afaitar també amb el mateix argument quan calgui. Per la mateixa regla de tres, també denuncia que les autonomies s’hagin endeutat per valor de 105.000 m. d’€, xifra que, per cert, només representa un 15 p.c. del total de l’Estat. S’oblida, sobretot de ressaltar en aquesta culpabilització, que totes les autonomies excepte Catalunya, estan governades pel PSOE i el PP que són els dos partits que, en santa aliança, volen asfixiar òbviament l’única que va per lliure. I, naturalment, ni la dreta ni l’esquerra critiquen els 7.200 m. d’endeutament de l’Ajuntament de Madrid o els privilegis de concert econòmic i paradís fiscal d’Euskadi i Navarra.

S’ha desencadenat, doncs, una ofensiva en tota regla contra el model d’Estat autonòmic, amb onades successives a l’estil nordvietnamita, de les diferents Brunetes disponibles. Primer, la gran coalició que, en aquesta matèria ja és una innegable realitat en la línia del “antes roja que rota” o blava si cal. Recordin la coincidència de l’advocat de l’estat que fa per ordre del govern Zapatero un dictàmen que, després, serveix de base per al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. O el paral•lelisme de l’informe de la Fundació Erevis, presidida pel Secretari d’ Estat i Ministre de Defensa amb UCD, PSOE i PP, Eduardo Serra, amb el de la FAES que també predica el retorn al centralisme jacobí. Vegin igualment com els dos grans partits convoquen, amb pocs dies de diferencia, sengles actes destinats a pintar a la paret aquella ratlla de les inundacions que diu “fins aquí arribaren les aigües”. Cosa que vol dir, ara toca la involució, el rebobinat, la marxa enrere, el final de trajecte i el retorn absolut al centralisme brutal. Es ben bé allò que diuen en terra castellana: “todavía no asamos y ya pringamos”. O bé el desengany de Sísif en veure que la roca que laboriosament havia fet pujar fins al cim del turó torna a rodolar avall amb una LOAPA, una constant vulneració de les competències exclusives, una asfíxia financera premeditada o qualsevol maniobra deslleial i contraria a l’esperit del gran pacte de la transició, a la Constitució i a l’Estatut.

Resulta, doncs, evident que quan es desmunta aquella petulància de nou ric (els nostres bancs són els més sans del mon, som la 8ª potència mundial o hem superat Itàlia i ara anem a passar davant de França) no hi ha cap acte de contrició ni propòsit d’esmena en relació a Catalunya, l’únic territori que sense discriminació ni maltractament podria aportar dinamisme de cara a la necessària recuperació. Ans al contrari, s’ha optat per unànime consens que, a fi d’amagar i camuflar el clamorós fracàs del capitalisme madrileny, s’ha de trobar un culpable que s’anomeni el model autonòmic, però que, el capdavall, només vol dir Catalunya, com sempre la diana preferida dels qui, des de dretes i esquerres, necessiten una hostilitat que els aglutini. Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits. Ni de que es dicti una Llei de Dependència amb invasió de les competències autonòmiques i, a sobre, es centrifugui la despesa. Ni que la sanitat de Catalunya tingui els 1.600 €/any que s’adjudiquen a la resta de l’Estat, en lloc dels 1.200 d’aquí. Ni de la pèssima dotació d’infraestructures o de serveis (Port, autovies sense peatge, ferrocarrils, aeroport en mans del tàndem AENA – IBERIA, etc.). Allò que, segons s’ha declarat, serà realment important i que ens ajudarà a combatre la recessió serà la implantació violadora de l’Estatut d’un horari comercial pakistaní, la prohibició de que la Generalitat obligui a que els rètols del comerç es facin també en català o que una norma de Madrid ens impedeixi prohibir les corrides de toros que, per si no ho sabien, ja fa 22 anys que es van prohibir a Canàries sense que ningú hagi protestat mai. En fi, la Brunete del Banc d’Espanya i la CECA es carregaran les caixes catalanes que ara van “de corpore insepulto”. La Brunete judicial seguirà en la línia d’aquest magistrat G. Cobos, tan exemplar i tan imparcial que diu que els nacionalistes són onanistes. No sé si es referia als nacionalistes espanyolistes o només a d’altres de concrets. La Brunete mediàtica ja veuen que com les velles falanges de Galícia és on “inasequible al desaliento”. En resum, que pinten bastos.