Catalunya, Espanya i el finançament

Diari Ara - 4/05/2011 - Mònica Sabata

La relació entre Catalunya i Espanya va caducant. Les relacions i els pactes que s'havien desenvolupat durant l'etapa pujolista i les que el tripartit va establir fins just abans de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya de l'any 2006 ja no tenen cap mena de sentit. La demostració més clara d'aquest canvi és la sentència del Tribunal Constitucional: com a resultat del dictamen es va escapçar radicalment la filosofia federalitzant del text aprovat pel Parlament català. Així és com va quedar coartada la possibilitat de millorar el sostre autonòmic i es va menystenir la decisió presa per la ciutadania catalana en referèndum. Amb un panorama com aquest s'imposa un canvi de paradigma en les relacions entre Catalunya i Espanya. Ara res no pot tornar a ser igual, i el famós cafè per a tothom de fa 30 anys és insostenible, a desgrat del que defensen els partidaris de l'Espanya plurinacional. Encara més. Si tenim en compte el context de crisi econòmica mundial i les dificultats econòmiques que afronta Catalunya, que s'agreugen amb els incompliments sistemàtics del govern espanyol de l'acord de finançament pactat amb el govern Montilla, cada dia és més evident que cal rectificar.

De la relació entre Catalunya i Espanya se'n parla al nou llibre de l'actual conseller de Cultura, Ferran Mascarell: El catalanisme deucentista. A la recerca d'un estat eficient (La Magrana). En aquest fantàstic compendi d'articles que l'autor ha escrit durant els darrers tres anys es tracten els temes cabdals per a la Catalunya actual i la de l'avenir: la cultura, la identitat, l'educació, la internacionalització, la postnació, la necessitat de més autogovern, el finançament, l'encaix amb l'estat o la possibilitat de ser estat, el federalisme i la vertebració de la nació. En conjunt s'aborda la necessitat de bastir un nou projecte de futur que eviti que Catalunya continuï perdent pes específic. Mascarell parla "de projecte i de trajecte", per dir-ho amb les paraules que va fer servir el president Artur Mas en la presentació, per bé que no es defineix clarament quin és el recorregut que Catalunya hauria de fer per garantir el futur de la plena sobirania.

Podríem fer moltes disquisicions sobre si l'estació final del recorregut serà la independència o no, però avui les urgències són moltes i per això ara el més important és fixar els primers passos d'aquest trajecte. Aquest camí comença amb la reivindicació d'un finançament just i puntual en el temps. I continua amb l'avenç cap a la negociació del concert econòmic i l'eliminació de l'espoli fiscal que Catalunya pateix sistemàticament any rere any. En cap país del món de tradició federalista no seria ni lògic ni acceptable que un territori de la federació ingressés a les arques generals de l'estat més de 20.000 milions d'euros anuals al mateix temps que això tingués efectes negatius en el desenvolupament econòmic del pagador. En la relació entre Catalunya i Espanya això és així sense que a l'Estat se n'esgarrifi ningú. Avui Catalunya ha de fer un pla d'estalvi més gran i un esforç suplementari perquè les arques generals -les espanyoles, esclar- no compleixen el que està establert en el fons de competitivitat. El tracte econòmic que Catalunya rep d'Espanya és deficitari i injust i, a sobre, el govern espanyol pretén que la Generalitat no s'endeuti per garantir els serveis públics bàsics.

Què cal fer en aquesta situació? Qui ha d'encapçalar la reivindicació d'un tracte just per a Catalunya? Sense cap mena de dubte el Govern, però també l'oposició. I tanmateix no hauríem de permetre que es quedessin sols. La reclamació del compliment del finançament acordat o bé l'exigència d'un nou pacte econòmic entre Catalunya i Espanya ha de ser responsabilitat, també, de la societat civil organitzada: dels sindicats i de les organitzacions empresarials; dels col·legis professionals i de les entitats de cultura; de les universitats i de les organitzacions del tercer sector. L'exemple de la manifestació de l'1 de desembre del 2007 per reclamar unes infraestructures millors demostra que la mobilització de la societat civil per la justícia fiscal no hauria de ser impossible. Segons l'Enquesta Europea dels Valors 2009 -promoguda per la Fundació Carulla i la Càtedra de Lideratges d'Esade- una de les tendències de futur a Catalunya és que augmenta el sentiment de pertinença única o prioritària al país i disminueix el sentiment de pertinença a Espanya. També recull que retrocedeix l'autonomisme i que creix l'independentisme alhora que una gran majoria de gent expressa una profunda radicalitat democràtica basada en el dret de decidir. Però la realitat, de moment, és encara una altra. El passat 1 de maig, els sindicats van convocar a manifestar-se exclusivament en contra de les retallades. No nego pas la idoneïtat de la manifestació, perquè no tenir feina o bé patir els efectes de les retallades econòmiques no agrada a ningú, però des d'un punt de vista de país, en la reivindicació de la fi de l'espoli fiscal, el sindicalisme català es queda excessivament curt.

10-A: l'inici d'un nou cicle

Diari Ara - 6/04/2011 - Mònica Sabata

Diumenge vinent la consulta de Barcelona sobre la independència tancarà el cicle de consultes que s'han fet arreu del país. D'ençà de la celebració de la primera, a Arenys de Munt, se n'han fet més de cinc-centes a tot el territori. Per això, com a colofó, Barcelona té un significat especial. Avui ja es pot afirmar que, malgrat la manca de recursos -en comparació si més no amb la consulta frustrada sobre la reforma de la Diagonal impulsada per l'alcalde Jordi Hereu, del PSC-, els seus organitzadors ja han aconseguit quotes de participació prou significatives en alguns barris: 33% a Gràcia, 20,2% a la Barceloneta i 11,27% a Nou Barris. A més, han obtingut el suport de persones de procedència ben diversa. Així doncs, si bé les consultes no tenen efectes legals de veritat, cal reconèixer que la mobilització que s'ha aconseguit és rellevant. A més, són una bona mostra de la preponderància que té i tindrà al nostre país la promoció de la democràcia i del dret de decidir. Aquest és el mèrit, en part, dels set mil voluntaris de Barcelona Decideix i també de tota la societat civil que ha organitzat les consultes arreu. Enhorabona!

Tanmateix, les consultes no són un fet aïllat. En política, res no sorgeix del no-res. Aquestes consultes són el resultat del trajecte que ha fet un tren que va arrencar amb la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) i la reivindicació del dret de decidir. La PDD va néixer en l'última fase de la negociació de l'Estatut al Parlament de Catalunya, tot just ara fa cinc anys. Aleshores, l'expressió "dret de decidir" no era ni coneguda ni utilitzada per ningú. En canvi, les dues manifestacions que va organitzar la PDD i la transversalitat que va tenir aquesta plataforma van contribuir a fer que el dret de decidir impregnés la societat. Era la manera de reclamar més democràcia i fer comprendre a tothom que la ciutadania ha de tenir la capacitat de manifestar-se sobre qualsevol qüestió que afecti la vida comuna en societat, tal com es fa amb normalitat en països com Itàlia, Suïssa i els Estats Units. Amb els anys, el suport al dret de decidir va créixer molt, sobretot en les organitzacions de la societat civil, però també dels partits polítics. Només cal recordar, per exemple, que CDC va defensar per primera vegada i explícitament el dret de decidir en la conferència que l'actual president, Artur Mas, va pronunciar el 20 de novembre del 2007. En aquella conferència va defensar l'aposta pel dret de decidir dels catalans com "l'exercici de la democràcia en estat pur", bo i argumentant: "Si Catalunya és una nació, i ho serà mentre els catalans vulguin, els catalans tenen, tenim, el dret democràtic de decidir allò que més ens convé com a poble".

 

No em sembla que costi gaire d'argumentar que avui el centre de la reivindicació política nacional s'ha decantat pel dret de decidir. No debades reclamar el dret de decidir està clarament vinculat a tots aquells que busquen viure en un país plenament lliure, en el qual la nació sigui plena i l'exercici dels drets nacionals no s'hagi de negociar amb un Estat que ni tan sols creu en l'estat de les autonomies. Les retallades de l'Estatut al Congrés dels Diputats, un referèndum aprovat amb una participació escarransida a Catalunya, quatre anys de discussions al Tribunal Constitucional, una sentència que vulnera els drets de la ciutadania catalana i una manifestació massiva el 10 de juliol del 2010, organitzada per la societat civil -amb Òmnium Cultural al capdavant, però encapçalada pels sis presidents i expresidents de la Generalitat i del Parlament-, són l'escenari per on ha transitat i s'ha fet gran el dret de decidir.

Barcelona és ara l'última estació on s'aturarà el tren que viatja cap a un nou cicle polític. Moltes persones ja hi han pujat i ja han exercit el seu vot. D'altres ho faran diumenge vinent. I entre els polítics, ja han votat els expresidents del Parlament de Catalunya Joan Rigol i Heribert Barrera, de la mateixa manera que també ho han fet l'expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i l'actual president, Artur Mas. Sens dubte, aquesta és la potència del tren en què caben tots els que creuen que l'exercici de la democràcia cohesiona les societats i ajuda a avançar. Els que s'hi oposen, els que no volen pujar al tren de la sobirania, de fet, prefereixen preservar un statu quo caduc que no té en compte la voluntat del poble.

 

La pròxima parada d'aquest trajecte és el Parlament de Catalunya i serà la primera del nou cicle polític. La societat civil ja ha fet una part de la feina. Ara és l'hora que els diputats i diputades pugin al tren amb una nova llei de consultes sota el braç que permeti que l'exercici del dret de decidir sigui legal sense haver de demanar permís. Ara és l'hora que CiU, que és la coalició majoritària, posi les bases i els instruments per exercir el dret que Artur Mas ja reclamava l'any 2007. La responsabilitat dels polítics és fer que la consulta de Barcelona -com totes les altres- no esdevingui una pura anècdota. Ens cal la normalitat democràtica per assolir la sobirania.