No sóc separatista, i altres debats

Diari Ara, Salvador Cardús Ros,  8/11/2011

No sóc separatista. Ho dic perquè la proximitat de les eleccions tensa el discurs polític, les paraules es tornen armes llancívoles i no ens hauríem de deixar atrapar en la vella terminologia que parla de separadors i de separatistes. Aquesta antiga dicotomia és especialment perniciosa en la comprensió de l'independentisme polític per tres raons. Primera, perquè situa en un mateix pla moral colonitzadors i colonitzats. Segona, perquè atribueix als separadors -tipus Gregorio Peces-Barba- els mèrits del creixement de l'independentisme, com si en fos un gest merament reactiu. I tercera, perquè posa tot el focus d'atenció en la secessió, ocultant que la vocació més noble de l'emancipació no és pas l'aïllament sinó el desig de dialogar amb veu pròpia en un món interdependent.

En realitat,el que tanca un país és la seva condició colonial, fet que li impedeix mantenir una relació adulta, amb vincles autònoms i responsables, amb la resta de món. ¿És que de l'emancipació d'un fill de la tutela paterna, que també implica una ruptura, no n'elogiaríem el coratge d'emprendre una vida de relacions pròpies i responsables? La nostra emancipació nacional també busca l'assumpció de la capacitat plena per a la creació de lligams amb la resta del món a tots plans: des de la presència de la societat civil a les organitzacions internacionals fins a la participació del govern als fòrums polítics mundials. I, esclar, hi ha el desig de reconstruir nous vincles amb Espanya, d'igual a igual, que permetin deixar enrere una història colonial i els intents de genocidi lingüístic, cultural, econòmic i polític. Precisament, perquè no volem viure separats de res ni de ningú, cal que ens emancipem.

També és urgent combatre el fals argument que la lluita per la independència "crearà frustració". Com si no ens haguessin frustrat prou els gairebé quaranta anys de dictadura, i ara els trenta-i-tants anys d'autonomisme! L'advertència sobre la possible frustració és greu perquè parteix de la manca de confiança en la democràcia per arribar a convertir en realitat política la força de la voluntat popular. Jo no tinc la certesa absoluta que Catalunya arribi a ser independent, però tampoc no que mai arribi una pau mundial justa i duradora o un món lliure i sense misèria. Però no em semblaria acceptable que hi haguéssim de renunciar per mor de no crear frustració. Tot el contrari, dels tres objectius, tots prou ambiciosos, el de la independència és el més plausible en un termini relativament breu.

Finalment, cansaque es posi en dubte l'amplitud de la voluntat independentista pels previsibles resultats electorals del 20-N. Que jo sàpiga, en aquestes eleccions es demana qui ha de governar Espanya els propers quatre anys en un context de crisi extrema. I els catalans hi poden respondre pensant en el curt o en el llarg termini. Els independentistes, que com més som de manera més diversa pensem i votem, bé podem considerar que són unes eleccions que no ens incumbeixen. O podem creure que és una bona ocasió per anunciar una clara voluntat d'emancipació a Espanya. O podem fer el càlcul que l'exigència d'un concert econòmic serà l'alçaprem que farà veure, definitivament, la necessitat d'anar per lliure. I, per què no, hi pot haver qui vulgui contribuir a una majoria absoluta del PP -en conec més d'un- amb la intenció que s'acceleri el procés. És a dir: no s'hi val a comptar independentistes on i quan no toca. Que s'atreveixin a fer-nos la pregunta directa, que llavors ens podran comptar ben comptats.

Indignació sense rumb

Diari Ara - 22/05/2011 - Salvador Cardús Ros

Una campanya electoral suïcida centrada en la desqualificació sense pietat de l'adversari, menyspreant la ja prou limitada intel·ligència política de l'electorat, ha acabat d'exasperar una ciutadania que arribava a la cita prou cuita. Resultat? Que n'hi ha que han sortit al carrer a desfogar-se. Si fos cert, pel que deien els eslògans, que uns volien desmantellar l'estat del benestar, que altres governaven amb una absoluta incompetència i al servei d'interessos inconfessables i, fins i tot, ens alertaven que les nostres idees estaven en perill de ser retallades, la reacció d'indignació encara ha fet curt! L'alarmisme polític, que en temps de bonança podia afavorir uns partits contra els altres, ara, enmig d'una greu recessió i d'un clima d'irritació generalitzada, ha acabat desautoritzant tothom. Demà en podrem comprovar l'abast i, probablement, els efectes devastadors.

A la vista de l'enorme rellevància que els mitjans de comunicació han donat a aquesta minifebrada ciutadana d'indignació, cal també ser cauts davant l'entusiasme que ha desvetllat l'espanyolíssima plataforma -o el que sigui- anomenada Democràcia Real Ja! Per començar, i a l'espera de veure en què acaba, les concentracions s'han caracteritzat pel seu caràcter reactiu i per difondre un discurs populista i antipolític. Els acampats disparen sense matisos contra tota la classe política i contra allò que en diuen "capitalisme salvatge", però assenyalant només el món empresarial i financer. I que mitja dotzena de professors universitaris els proporcionin una mica de discurs articulat, no pot dissimular l'absència radical de contingut més enllà d'aquesta indignació que no és altra cosa que irritació irada. Tan buida, per cert, com buit de contingut és l' Indigneu-vos! de Stéphane Hessel.

No ens enganyem: la base estable d'aquestes acampades la constitueixen els de sempre, els de totes les acampades. Només cal anar-ho a veure. Res de nou a l'horitzó. I com que la ira fa estranys companys de viatge, a hores hàbils, al costat de cada campista s'hi afegeix un aturat, una tieta i un practicant de medicines alternatives. Així multipliques per quatre. O per cinc, si hi afegeixes el periodista amb micròfon als dits. Allò que hem pogut escoltar en les desenes i desenes d'entrevistes a peu d'acampada, ha delatat la banalitat de tot plegat. Més o menys, el diàleg solia anar així: "Què demaneu?", preguntava l'un. "Volem que la cosa canviï", responia el jove universitari amb la carrera penjada. "Quina cosa ?", insistia el periodista. "No ho sabem. De fet, és el que hem vingut a discutir". Llegiu atentament el crit de guerra per adonar-vos de la vacuïtat de la proposta. D'una banda, això de la democràcia "real", que no remet a res conegut a la història de la Humanitat. I, de l'altra, el "ja" -aquest "ja" idiomàticament tan foraster- que apunta a una cultura de la impaciència i de la satisfacció immediata, paradoxalment, de naturalesa profundament capitalista.

 

Una de les principals consideracions que cal fer a propòsit d'aquesta erupció social és sobre l'interès mediàtic que ha desvetllat, d'una gran desproporció comparada amb altres mobilitzacions molt més participatives i ben organitzades. Cal dir-ho: el suport propagandístic obtingut dels mitjans és a la mateixa arrel del seu èxit. I la raó principal és que som davant d'un fenomen genuïnament mediàtic. La fascinació de les convocatòries massives suposadament "espontànies" a través de SMS, Facebook o Twitter, és un punt a favor. El disseny colorista de l'esdeveniment, propi d'un anunci d'Ikea o Decathlon, barrejat amb el primitivisme d'un foc de camp tribal al centre neuràlgic de ciutats cosmopolites, és un altre punt a favor d'una escenografia seductora. I, sobretot, el relat clàssic però irresistible: el poble indignat que s'alça contra els poderosos, el David contra Goliat. Vaja: la possibilitat de retransmetre l'emoció de la plaça Tharir, però sense risc de prendre mal. M'hauran de perdonar tanta ironia, però reconec que paeixo molt malament el populisme antipolític, immadur i perillós.

Des que es va començar a parlar de "desafecció política", he sostingut que era una perspectiva que no permetia entendre les raons de la creixent desconfiança entre institucions democràtiques i ciutadania. No és el ciutadà que no estima la política, sinó que és la política que no ha estimat el ciutadà. Els desafectes han estat els partits i les institucions polítiques. I ara ho corroborem. Si la política institucional no estima ni respecta el ciutadà, si en lloc de tractar-lo com un adult el tracta amb condescendència i el malcria per no enfrontar-s'hi, en recull el menyspreu i la desconfiança. I aquí és on som. L'acampada d'aquests deu dies serà una anècdota. Però cal prendre nota seriosa del símptoma, que apunta en una direcció gravíssima. Avui a la nit ho veurem: de l'agitació populista i antipolítica, només en trauran avantatge els partits conservadors, perquè aquest és el seu terreny.

Pujol inapel·lable

Diari Ara - 3/04/2011 - Salvador Cardús Ros

Sempre he tingut un enorme respecte pel president Jordi Pujol. I no tan sols el que mereix un president de Catalunya pel fet ser-ne, també per la seva grandària intel·lectual i com a excepcional home d'Estat en un país que no en som. Tampoc no tinc cap inconvenient a reconèixer que les meves modestes reflexions polítiques, sovint discrepants amb les seves, han estat conseqüència d'un constant debat imaginari amb el president. L'he tractat molt poc personalment, però sempre l'he tingut de referent, no pas com a nord i guia, sinó en el sentit que és en discussió amb el seu extens pensament que en moltes ocasions he pogut fer evolucionar les meves pròpies idees.

 

La discrepància amb la política del president, però, és antiga. El 1988 vaig publicar un article a l' Avui , Algú sap cap on anem? , en el qual demanava a aquest "algú" contundència a les llavors ja permanents provocacions que arribaven d'Espanya. Calia evitar, deia, que el silenci no s'entengués com a impassibilitat o que "l'anar per feina" -un dels eslògans convergents del moment- no acabés en un "qui dia passa, any empeny". Gairebé deu anys més tard, el 23 de maig de 1997, publicava Hamlet a la Moncloa , un dels articles més durs que ha escrit mai contra la política espanyola del president, arran d'una entrevista amb Aznar. Citant l'obra de Shakespeare, de la qual s'acabava d'estrenar la versió cinematogràfica de Kenneth Branagh, advertia a Pujol que és a causa de la covardia que "les altes empreses importants van desviant-se del seu curs i fins i tot perden el nom d'acció". Hi denunciava que CiU confiés més en la feblesa dels governs de Madrid que en la seva força a Catalunya. I, a la vista dels pactes subscrits amb Aznar i del menyspreu amb què tractava Pujol, lamentava que no haguéssim d'acabar dient del nostre govern, amb Hamlet: "Aquests són dels que fan compliments a la mamella abans de mamar!"

 

Recordo ara tot això perquè quan aquesta setmana Jordi Pujol ha confessat solemnement que ja no troba raons per oposar-se als que volem la independència de Catalunya, i que ha votat sí a la consulta sobiranista del 10-A, no voldria que semblés que el meu elogi al coratge del president és una llagoteria oportunista. A més de governar molt, ha fet doctrina política i, per tant, les paraules d'aquesta setmana no poden passar com un simple atac de rauxa o una frívola sortida de l'armari. I en cap cas són resultat d'un càlcul partidista per contrapesar les maniobres catalano-espanyoles que aquest diari anomena encertadament Santa Aliança, promogudes per personatges sense doctrina com Duran i Lleida. No: Jordi Pujol no ha estat mai independentista. Ha estat un nacionalista català radical que al seu moment va fer una aposta per la possibilitat d'un Estat espanyol plurinacional en el qual Catalunya pogués desenvolupar el seu caràcter nacional i la seva voluntat política. I Pujol ha volgut ser lleial al seu projecte. Em ve a la memòria aquella frase de don Fabrizio, a El Guepard de Lampedusa, quan es refereix al vell règim borbònic amb el qual confessa que manté "vincles de decència, a falta dels de l'afecte". En el rebuig de Pujol a l'independentisme també hi ha hagut més aquesta mena de vincle de decència amb la seva personal aposta política que no pas desafecció amb les propostes d'emancipació nacional. Això, i la convicció de les enormes -ell pensava que insalvables- dificultats de l'empresa.

 

Per tant, a la conferència Residuals o independents de dimarts no hi ha cap caiguda del cavall. No cal buscar-hi la conversió del Pujol nacionalista en independentista. La qüestió és més senzilla i alhora més poderosa. No és que Pujol hagi canviat: ha canviat la realitat de les relacions entre Catalunya i Espanya. S'han acabat els marges d'ambigüitat. I Pujol, que és un home políticament realista i pragmàtic, d'un realisme sempre a fregar de la incorrecció política i d'un pragmatisme tan cru que sovint podia semblar indigne, amb el mateix realisme i pragmatisme de sempre ara constata dolorosament per a ell la manca d'alternatives que no siguin la independència. Per tant, és per coherència amb ell mateix que es veu obligat a parlar en contra d'ideals pels quals va lluitar. Per això el valor polític i ètic de la conferència de Jordi Pujol és molt superior a qualsevol oportunisme d'un "jo ja ho deia" o d'un "ja era hora". Si les paraules de Pujol tenen interès no és pas perquè ara ens doni la raó als independentistes: el rellevant és que estiguin carregades de raó. L'important no és que, seguint un impuls patriòtic, s'hagi convertit a res. La força del gest deriva del fet que no li queda més remei que fer-lo.

 

Dimarts, mentre un Pujol gairebé abatut es veia obligat a reconèixer que o la independència o la desaparició, Madrid feia mèrits per carregar-lo -si calia- de més raons. Espanya aprofita les dificultats financeres del nostre país -després de l'espoli- per humiliar el govern i deixar-lo sense atributs. Confiem que el govern d'Artur Mas hagi entès la lliçó del president Pujol.

Ens combaten? És que fem por?

El Punt - 1/04/2011 - Salvador Cardús Ros

No calia ser gaire espavilat per saber que els sectors contraris a la independència de Catalunya, davant dels progressos evidents dels que hi són favorables, s'organitzarien. I, és clar, no ho fan convocant referèndums populars, ni grans manifestacions, ni fent col·lectes a canvi d'estampetes patriòtiques, que és cosa del populatxo. Ho fan convocant les elits econòmiques a reaccionar, organitzant clubs d'agermanament catalanoespanyol i demanant la implicació activa dels poders fàctics. Sempre, a més, amb recursos il·limitats i sota el gran mantell protector dels interessos d'Estat.

El combat, per a bé i per a mal, és desigual. Molt desigual. Però això no vol dir que uns el tinguin guanyat i els altres perdut. Simplement vol dir que cal treballar amb molta més intel·ligència i pulcritud. Fins i tot, és possible aprofitar la superioritat de mitjans dels altres a favor propi, com fa el judo, que es val de la força de l'adversari per tombar-lo. Segons com, alguns d'aquests nous clubs que s'organitzen a cavall del pont aeri, l'únic que fan és posar en evidència que, efectivament, la independència és més necessària que mai, a la vista dels interessos que representen i que defensen. Però cal saber-ho explicar amb bona informació i no tan sols amb propaganda.

Sigui com sigui, la primera conclusió d'aquestes reaccions tàctiques antiindependentistes és que certifiquen la importància d'allò que combaten. Tant de poder reunit i tan pels núvols per fer front a una revolta popular, és tot un honor i un gran reconeixement que cal agrair. La segona conclusió és que l'independentisme no pot avançar a base de provocar eufòries intermitents, sinó comptant amb un treball tenaç, constant i sovint discret. Mentre ells agafen el pont aeri d'anada i tornada, sense acabar d'anar enlloc, nosaltres fem cames camí enllà. I no pas per “falses dreceres”, com solen dir, sinó per camins ben fressats.

On són els independentistes?

Diari Ara - 05/12/2010 - Salvador Cardús

Una de les preguntes més repetides després de les eleccions ha estat on eren tots els independentistes que s'havien mobilitzat per les consultes o que s'havien manifestat el 10 de juliol. La pregunta, que no neix de la simple voluntat de saber-ne la resposta, sovint ha tingut un to insidiós, com volent dir que potser tot plegat era un bluf i que no n'hi havia per tant. I s'ha tornat a suggerir que això de l'independentisme no havia estat més que una resposta lligada a l'emprenyament per les provocacions habituals: ja se sap com som els catalans, sempre proclius als focs d'encenalls, però després abocats a les reaccions porugues i, per tant, al vot assenyat.

La pregunta, no cal dir-ho, és legítima i fins i tot sembla lògica, vistes les expectatives creades. Però abans de respondre-hi, hi faré dues consideracions. En primer lloc, les altes expectatives sobre la possible incidència de l'independentisme en les eleccions va ser més conseqüència de les moltes advertències en contra d'aquest "perill" que no pas de la mateixa capacitat dels partits independentistes per crear-les. Probablement, l'independentisme va acabar convençut de tenir una força exagerada a la vista de les moltes prevencions que provocava, començant per l'eslògan d'un PSC presentat com a dic de contenció sobiranista, passant per l'espantall que agitava el PP o les crides al vot útil de CiU. En segon lloc, hi ha el fariseisme inacceptable de tots aquells que es van passar setmanes recordant que aquestes eleccions no anaven d'independència sí o no, i que la menystenien assenyalant-ne la dimensió frívola, les divisions internes o els defectes dels candidats. Que ara facin l'orni i preguntin on són els independentistes, com si no hi haguessin tingut cap paper, és una gran impostura.

Ara bé, crec que des de l'independentisme cal ser capaços de respondre la pregunta sense cap mena d'acomplexament. I per fer-ho començaré per una confidència per demostrar que la meva reflexió d'ara no és acomodatícia en funció dels "mals" resultats. El desembre de 2008 vaig tenir una conversa amb uns amics dels que promovien Reagrupament, llavors en una fase molt primerenca. Es parlava d'un moviment més que no pas d'un partit, però en saber que comptaven presentar-se a les eleccions de 2010, els vaig respondre que em semblava precipitat perquè una oferta política seriosa necessitava un grau de maduració en els continguts i en la tria de candidats que difícilment es podia completar en aquest període de temps. Això és el que he seguit pensant des de llavors: he dit a tothom qui m'ha volgut escoltar que l'independentisme no s'havia de presentar a aquestes eleccions. El risc de populisme, d'enfilar líders amb perfils "salvapàtries" o, en cas d'èxit, d'acabar sucumbint a les tensions de la vida parlamentària, em semblaven massa grans. No sé si els fets em donen la raó, però segueixo pensant que hi ha hagut precipitació. Entenc que es pensés que ara era un moment oportú i que, com s'ha dit, o ara o mai. Però aquest dilema que no fa altra cosa que convidar a la frivolitat i crear frustració. Objectivament parlant, la precipitació ha sigut la mare de l'oportunisme, de la divisió inútil i de l'ambició de curta volada. Tot molt humà, però d'un cost elevat quan no es disposa de recursos abundants.

Així doncs, ¿s'han evaporat tots aquells independentistes que havíem vist a cada cantonada? De cap manera. Quan hom s'allibera de la dependència colonial mental, quan arribes al convenciment que no tan sols t'agradaria la independència del teu país sinó que convé amb urgència i la veus possible, ja no hi ha marxa enrere i l'assumeixes com un deure. Hi ha catalanistes emprenyats, sí. Però els independentistes solen ser catalanistes alliberats de tot emprenyament, o en vies de desprendre-se'n. Per tant, les eleccions no han cremat als qui aspiren a la independència: hi som tots, sense baixes. I arreu. D'ERC a Solidaritat, d'ICV a CiU i, no en tinc cap mena de dubte, al PSC. A part, és clar, dels que es van abstenir i dels que no han obtingut representació. De manera que, lamentant-ho pels qui voldrien utilitzar els resultats per volatilitzar l'independentisme, en el recompte hi som tots, si no algun més.

I què ha de fer l'independentisme ara? En primer lloc, en una societat complexa com la catalana, seria absurd esperar que només tingués una veu pública. ERC ha de recuperar el seu espai, Solidaritat l'ha de buscar, i hi ha lloc per a les CUP i per moviments cívicopolítics com Reagrupament i altres. I fins i tot CiU acabarà havent de trobar la seva via. La somniada unitat no tan sols és impossible, sinó que seria perniciosa per a la pluralitat democràtica. En segon lloc, cal que el projecte independentista maduri, que s'ompli de contingut i que tingui un o diversos fulls de ruta plausibles. I, finalment, cal fer una intensa tasca tant de difusió dins del país com internacionalment, i de pressió sobre les decisions polítiques a tots els nivells de l'Administració. Que on són els independentistes? Per tot arreu.