L'independentisme té feina a Catalunya, no a Espanya

E-notícies, Víctor Alexandre, 17/11/2011

Una de les raons per les quals el personatge de Jaume Canivell, el venedor de porters electrònics que Josep Sazatornil encarnava a La escopeta nacional, de Berlanga, ha quedat per sempre en la retina de molts catalans és per la seva versemblança. Era una caricatura, és clar, però una caricatura que ressaltava els trets més galdosos de la personalitat catalana. De fet, l'èxit del personatge hauria estat impossible sense la identificació del públic. Avui dia, trenta-cinc anys després, potser ja no venem intèrfons a Madrid. Però, com feia en Canivell, que es delia per uns copets a l'esquena, continuem anant-hi perquè pensem que és la destinació natural dels catalans. I com que ara som més sofisticats i ens hem fabricat un arsenal d'arguments per justificar-nos, encara que només gestionem engrunes, hi ha qui fa abrandades declaracions intentant convèncer-nos de la importància que hi hagi una veu independentista a Madrid. "És molt important", diuen. "És vital", afegeixen. "Cal que ens votis perquè la nostra veu soni ben clara al Congrés i al Senat espanyols", conclouen. I ens ho diuen els mateixos que, any rere any, han aprovat uns pressupostos de l'Estat que inclouen l'espoliació de 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya.

Confesso la immensa tristesa que em produeix veure fins a quin punt hi ha catalans que, tot i voler la independència de Catalunya, són incapaços de llevar-se del damunt la convicció que Madrid és el centre neuràlgic de la nostra vida. "Anirem a Madrid a defensar Catalunya", és el seu lema. Molt bé. Però, de què la defensaran? D'Espanya? Del PP? Del PSOE? Del Tribunal Constitucional? De la Guàrdia Civil? Com és que, a banda de frases buides, d'aquelles patriòtiques i ampul·loses que sonen tan bé en un míting quan s'encén la càmera del Telenotícies, no hi ha manera que es comprometin a res? Per què no ens diuen què faran a Madrid per la independència de Catalunya? En què canviarà l'estat de prostració en què es troba la nació catalana amb ells en aquella ciutat? Ens posaran un reclinatori, potser? Diu Esquerra que si treu tres diputats, els mateixos que ara té, ja serà un èxit. Un èxit? I què se n'ha fet, dels vuit que va arribar a tenir? No s'ha preguntat mai per què els va perdre? No li ha passat pel cap que la memòria és una de les facultats cerebrals que han permès a la humanitat arribar fins aquí i que hi ha gent que en té molta? Creuen de debò que hi ha gaire catalans que s'empassin que allò que no van fer vuit diputats el 2004 ho faran tres el 2011?

Franco fa 36 anys que va morir, però el seu esperit és ben viu perquè estem regits per una Constitució que va ser tutelada pel mateix feixisme que Esquerra va homenatjar el 2010 al Palau de la Generalitat a través de la persona de Samaranch. I en la democràcia totalitària espanyola és aritmèticament impossible, impossible, que Catalunya pugui capgirar la situació en què es troba. El PP i el PSOE són hegemònics i aniran sempre plegats en contra de les llibertats de Catalunya, de manera que la presència de tres independentistes al Congreso és merament ornamental. Pitjor que això, és l'aval que Espanya necessita per legitimar la seva falsa democràcia. Els independentistes a Madrid fan el mateix paper que faria un negre en un club de blancs en el supòsit que aquests últims, per contrarestar les acusacions de racisme, li cedissin una cadira en les seves votacions. El vot del negre, aritmèticament parlant, sempre seria inútil. Inútil com a representant dels negres, però molt útil per als blancs, ja que gràcies a la presència testimonial del negre podrien adduir: "Racistes, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els negres". PP i PSOE fan el mateix: "Totalitaris, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els independentistes". I aquest és el paper dels independentistes catalans a Madrid, el mateix que el del negre en un club de blancs. És obvi, per tant, que, de la mateixa manera que cap negre no hauria de caure en el parany de convertir-se en el babau útil que legitima el racisme, tampoc cap independentista del segle XXI no hauria d'anar a Madrid a legitimar un sistema totalitari i catalanofòbic que l'esclavitza per a tota la vida.

Què ens importa, com a catalans, que guanyi el PP o que guanyi el PSOE? Quina diferència hi ha entre Dupond i Dupont? La catalanofòbia espanyola és transversal i la història ha demostrat -inclosos els dos governs Zapatero- que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols enemics de Catalunya. De cap d'ells, per tant, mai no vindrà absolutament res que comporti la nostra llibertat. Mai. Adonem-nos que el discurs sobre la necessitat de millorar les condicions de vida de la presó és només el parany d'aquells catalans que en realitat no volen que marxem de la presó.

Arribats aquí, la pregunta que els independentistes conseqüents ens hem de fer és de què li ha servit a la llibertat de Catalunya avalar aquesta mascarada. I, immediatament, només mirant com està el país, en tindrem la resposta i copsarem la magnitud de l'ensarronada. Per això és èticament inadmissible que un partit independentista demani el vot a les eleccions espanyoles sense comprometre's per escrit a dir com independitzarà Catalunya des de Madrid i quines seran les seves accions en aquest sentit. És cert que a Madrid se'ns hi han perdut moltes coses, però ja mai no les recuperarem. És cert que ens han espoliat de dalt a baix, com al seu dia van espoliar les colònies d'ultramar, però ja mai no ens ho tornaran. Tanmateix hi ha una cosa que encara tenim, i és el dret i l'obligació de ser lliures. Un dret i una obligació que no s'exerceixen des de Madrid, sinó des de Catalunya. Un dret i una obligació que es materialitzen despertant consciències i enfortint l'autoestima de la gent, no pas anestesiant-la i dient-li que ara no toca mentre els anys van passant i es compten per milers les persones que van morint sense poder veure realitzat el seu somni. És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures, no pas el Congrés i el Senat espanyols.

Melancolía

Víctor Alexandre, Tot Sant Cugat

L'atzar ha volgut que l'estrena de Melancolía coincideixi amb el pas a prop de la Terra d'un asteroide de 400 metres de diàmetre que ha estat considerat una amenaça per al nostre planeta. La diferència és que Melancolía no és el nom de cap asteroide sinó el d'un planeta que s'acosta inevitablement cap a nosaltres i que esborrarà per sempre tot vestigi de vida. Davant d'això, les misèries humanes, a banda d'absurdes, apareixen ridícules i esperpèntiques, per bé que només un dels personatges n'és conscient. Es tracta de Justine, la núvia del casament que els ha reunit allà. Però un casament no deixa de ser una reunió familiar en què es retroben persones que van viure entre elles cataclismes emocionals, alhora que és un aparador de la banalitat del món que hem construït. I no hi ha res com la proximitat de la fi del món per prendre consciència del fracàs de l'espècie humana atrapada en una espiral que només pot provocar melangia i nostàlgia d'un futur impossible. Exquisidament hipnòtica.

El CAT als cotxes oficials

E-notícies - 23/07/2011 - Víctor Alexandre

És molt d'agrair que el portaveu del govern, Francesc Homs, esperoni els catalans a tapar la "E" d'Espanya de les matrícules amb el CAT. És d'agrair, perquè no és habitual que des del govern ens arribin consignes d'autoestima i d'afirmació nacional. Els missatges del govern més aviat acostumen a ser crides a la resignació, a la subordinació, a l'obediència i a l'acatament. És a dir, a sotmetre'ns a la legalitat espanyola per injusta que sigui. I, és clar, com més ens hi sotmetem més la legitimem. Per això han merescut tants titulars les paraules d'Homs, perquè no sovintegen. Homs ha dit: "Segons els papers del cotxe, el que identifica la matrícula és la combinació de quatre xifres i de tres lletres, i la E no hi surt". I ha afegit: "No és insubmissió. Jurídicament és possible fer-ho [tapar la "E"]. Trobo a faltar que la gent ho faci". Doncs bé, sí, són paraules que fan de bon sentir, ja que la capacitat d'influència que tenen, atès el relleu del seu autor, pot tenir efectes pràctics ben visibles. Des d'aquest punt de vista, moltes gràcies senyor Homs.

Tanmateix, només unes hores després de fetes aquestes declaracions, els Mossos d'Esquadra que dirigeix el senyor Felip Puig es van afanyar a refutar Homs dient que tapar la "E" d'Espanya era il·legal. En què quedem? És legal o és il·legal? Davant d'això, hauria estat bé que el portaveu del govern hagués fet una contrarèplica per posar les coses a lloc. Però no l'ha feta. I, en no fer-la, ha desactivat l'efecte de les seves paraules i les ha deixat en no-res. Paraules buides. I el pitjor és que si el silenci del senyor Homs fa mal a la causa que defensa, encara en fa més el del conseller d'Interior Felip Puig deixant que un portaveu dels Mossos desacrediti un membre del govern. Crec que si el senyor Puig no vol contradir el cos que dirigeix, estaria bé que, com a mínim, garantís als catalans que els Mossos no multaran ningú per portar el CAT i que, en cas que algun agent ho faci, la multa no s'executarà.

La "E" a les matrícules, com sabem, ens va ser imposada des d'Espanya pel govern del Partit Popular i s'ha mantingut amb el Partit Socialista. Això, certament, no té res d'estrany tractant-se de dos partits nacionalistes espanyols, però deixa al descobert la hipocresia dels socialistes catalans. Recordem les abrandades acusacions de nacionalisme que van dedicar a José María Aznar per la mesura i la seva ferma decisió de rebel·lar-s'hi, posant el CAT a les matrícules dels autobusos de Barcelona. Allò, però, es va convertir en fum l'any 2004, quan van entrar a la Moncloa, i la normativa del PP no sols no va ser retirada, sinó que va ser refermada. La prova és que tant el cos no nacionalista de la Guàrdia Civil com els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona mai no han deixat de multar els catalans que porten el CAT sobre la "E" d'Espanya. I és que el programa polític del PSOE de Catalunya consisteix a fer-se els catalanistes quan governa el PP i a treure's la màscara quan governen ells.

Arribats aquí, convindria que el senyor Homs, com a portaveu del govern, per ser creïble, anunciés que la Generalitat, per tal d'empènyer els catalans a afirmar la seva identitat en els vehicles, ha decidit que d'ara endavant tots els cotxes oficials lluiran el CAT sobre la "E" d'Espanya. Això seria molt satisfactori. I per donar més força encara a la mesura, fóra bo que l'alcalde Trias s'hi sumés donant ordres a la Guàrdia Urbana i fent exactament el mateix en els autobusos de la capital del país. Si Convergència actua així, començant pel cotxe particular del president Artur Mas, no hi ha dubte que el senyor Homs deixarà ben aviat de "trobar a faltar" el CAT a les matrícules catalanes. Al capdavall, és avalant amb l'exemple com els governs demostren que allò que diuen, a més de paraules, també són conviccions.

Declaració d'amor de Rosell a Florentino

E-notícies - 19/06/2011 - Víctor Alexandre

Sandro Rosell és d'aquests catalans amb un nivell d'autoodi tan gran, tan profundament arrelat, que viu la submissió amb la mateixa naturalitat que vesteix camisa i corbata. És com l'esclau que està tan orgullós de la seva condició que quan algú li recorda que hi ha principis bàsics anomenats autoestima, llibertat o dignitat gairebé s'ofèn. Per aquesta raó, quan fa un congrés de penyes, imposa la llengua espanyola i vulnera els estatuts del Barça, que en el seu article 6è diuen que "la llengua pròpia del FC Barcelona és el català i, com a tal, és la que s'utilitza de manera normal i preferent en totes les activitats del Club". Però la mostra més recent d'autoinferiorització ens l'ha donat la seva declaració institucional del passat 16 de juny quan, després de les injúries del Real Madrid, entre les quals les acusacions de dopatge i de manipulacions arbitrals, Rosell s'ha limitat a fer el ploricó amb frases infantívoles com aquestes: "Si els límits de l'esportivitat es tornen a ultrapassar, estarem obligats a trencar les nostres relacions institucionals, fet que no desitgem de cap manera"; "Florentino Pérez s'hi ha vist arrossegat, però ell és el màxim responsable de l'entitat"; "El president del Real Madrid té l'oportunitat de tornar a reconduir les nostres relacions, dintre i fora del camp"; "Nosaltres volem donar-li una segona oportunitat".

El principal problema del submís és que ningú no se'l pren seriosament. Començant per ell mateix. La prova la tenim en la resposta displicent i burleta del Real Madrid: "El Real Madrid lamenta les desafortunades manifestacions del president del FC Barcelona, que entén que són motivades per la pressió que pateix la seva junta directiva per part d'un determinat i proper entorn mediàtic que reclama una actitud d'agressivitat cap al nostre club". I és que es veu d'una hora lluny que Rosell ha fet les declaracions a contracor, obligat pel compromís que va adquirir en el seu moment. Ell no volia fer-les ni aleshores ni ara, i encara menys prendre cap mesura, i, per tant, va aprofitar els darrers partits de lliga i de la Champions per fugir d'estudi fins que, ateses les expectatives de la premsa, no ha tingut més remei que dir-hi alguna cosa. Però el Madrid el coneix molt bé i sap que és un simple tributari dels poders fàctics que el van empènyer a la presidència i que mai no posarà en perill els seus negocis per defensar el Barça. Recordem, en aquest sentit, els vincles entre Rosell i Florentino i la intervenció de Rosell en el traspàs de Figo al Madrid. Deu ser per això que Rosell disculpa els atacs rebuts dient que, pobret Florentino, "s'hi ha vist arrossegat". En realitat, Rosell està suplicant al president del Madrid que no el posi més en evidència, que no faci o digui coses que deixin al descobert la seva immensa impotència. Si fa no fa, com l'esclau català que prega a l'amo espanyol que no es rabegi tant amb ell davant dels altres esclaus. Encara que només sigui per guardar les aparences.

Tanmateix, el pes més feixuc que Rosell porta a la motxilla no és aquest, sinó el fet indiscutible que la política esportiva de la junta blaugrana anterior va ser tan esplèndida que no ha pogut fer-hi cap canvi. Ni tan sols canviar les moquetes. Només les fotos de sobretaula als despatxos i, tal vegada en alguna paret, posar-hi la del rei d'Espanya. Rosell sap que és Laporta qui treu el club del pou econòmic on l'havien llançat els gestors anteriors i és també Laporta qui, contra el parer de Rosell, lliura les regnes del primer equip a Pep Guardiola. I, és clar, quan el teu antecessor ha fet les coses bé només tens dues opcions: o reconèixer humilment el seu encert o iniciar un procés d'enderroc, que és el que està fent Rosell: publicitat a la samarreta, expulsió d'Unicef de la seva part frontal i desplaçament a l'alçada del cul, contracte comercial amb una dictadura islàmica encarnadora de valors oposats als d'Unicef, dinamitació de les seccions del club, incompliment del compromís electoral de mantenir-les i de potenciar-les i vulneració dels estatuts -les seccions hi estan protegides- en virtut dels quals cap junta directiva no pot prendre decisions unilaterals d'aquesta transcendència.

El procés de descatalanització del Barça va començar amb l'elecció de Sandro Rosell com a president i, per tant, n'haurem de continuar parlant. Però la mostra més fefaent de la seva autèntica personalitat la vam tenir el dia de la famosa assemblea de compromissaris, l'octubre de 2010, quan ell i la seva junta van decidir embrutar la història del Barça proposant una acció judicial contra la directiva anterior encapçalada per Joan Laporta. Aquell dia, després d'haver persuadit els compromissaris per aconseguir-ne el vot afirmatiu, Rosell i vuit directius més, amb una exhibició de cinisme i covardia, van votar en blanc. És la praxi del qui no fa mai res a cara descoberta.

Un cavall de Troia anomenat Sandro Rosell

El Singular Digital - 14/06/2011 - Víctor Alexandre

Sandro Rosell està condemnat a sortir del Barça per la porta de servei. Ho farà més tard o més d’hora, però ho farà. I la prova és que cada cop són més els socis que s’adonen del greu error que van cometre votant-lo i de la vergonya que ell i la seva directiva els estan fent passar. Rosell, per tant, haurà aconseguit formar part de la història del FC Barcelona, que és el que volia, però en qualitat de botxí. Ja se n’ha parlat força del seu menyspreu a la llengua catalana en el Congrés de Penyes o del significat del seu primer viatge, en accedir al càrrec, per agenollar-se davant Guillermo Fernández Vara, president de la Junta d’Extremadura, i demanar-li perdó perquè Joan Laporta, quan Vara va titllar aquest d’“excloent” per ser independentista, li va contestar –en una conversa privada!– que deixés en pau Catalunya i que es preocupés dels extremenys. Pel que fa a la retirada de la insígnia d’honor a Johan Cruyff, es tracta d’un fet tan barroer i mal educat que es desqualifica per si mateix. Després, com sabem, han vingut altres accions, com ara deixar sol Pep Guardiola davant els atacs del Real Madrid, embrutar la samarreta amb l’anunci d’una dictadura islàmica tot desplaçant al darrere el logo d’Unicef fins a situar-lo gairebé a l’alçada del cul o empetitir la bandera de Catalunya fins a convertir-la en una mena de defecació de mosca al clatell dels jugadors.

 

El darrer episodi d’aquest enfilall de barbaritats ha estat l’atac frontal a les seccions del club, no pas amb retallades pressupostàries, cosa acceptable, sinó amb eliminacions i pseudoeliminacions expeditives. Expeditives i arbitràries, ja que Rosell i la seva junta han pres aquesta decisió de manera unilateral i menyspreant l’Assemblea General, que és l’òrgan suprem de govern del club. Això sol ja és gravíssim i mereixeria una moció de censura, però encara ho és més que l’execució d’aquesta arbitrarietat suposa un incompliment dels compromisos adquirits per Rosell a l’hora d’assumir la presidència del Barça i que els altres candidats, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Marc Ingla, així com les seccions no professionals del club, li retreuen. Aquestes seccions han elaborat un manifest que reprodueix les paraules textuals del compromís:

 

1) “La voluntat de potenciar al màxim la vocació poliesportiva del club és una ferma convicció de la nostra candidatura. Creiem fermament que aquesta potenciació passa per una socialització de les seccions, per fomentar tant la millora de les seccions professionals com les de les seccions no professionals, per l’aplicació de plans específics i per dotar a les seccions professionals d’una entitat pròpia que potenciï la seva autonomia i autogestió. Per fer-ho es comptarà amb un director general de seccions. Es realitzarà una feina exhaustiva per dotar de les instal•lacions adequades a les diverses seccions.”

 

2) “Les finalitats del club són, principalment, la pràctica, la difusió i l’exhibició del futbol, així com del basquetbol, handbol, hoquei sobre patins, hoquei sobre gel, patinatge artístic sobre gel, atletisme, basquetbol per a minusvàlids físics, beisbol, futbol sala, rugbi, voleibol i ciclisme.” I el 16 d’octubre de 2010 refermava el seu “formidable compromís amb l’esport no professional i amb les nou seccions que el representen dins el club” així com el propòsit de “seguir mantenint els nostres equips en les competicions de màxim nivell i com a referents en l’àmbit nacional.”

 

Doncs bé, les mesures adoptades, que inclouen la supressió del beisbol, una secció amb més de setanta anys d’història, suposaran un estalvi de només dos milions d’euros en un pressupost que n’ultrapassa els quatre-cents. “És una fita imprescindible i irrenunciable d’aquesta junta reduir la despesa”, ha dit Javier Faus, vicepresident econòmic del Barça. Faus, és clar, parla com si el Barça fos una empresa. Per això la junta a la qual pertany actua com si el club que dirigeixen fos un negoci de mitjons, de pneumàtics o de botifarres l’única finalitat del qual consistís a tenir superàvit i no pas allò que veritablement és: una entitat esportiva sense afany de lucre amb gairebé 175.000 socis. Rosell, Faus i companyia obliden que el capital del Barça són els valors intangibles que el singularitzen i les emocions que genera. I una part d’aquests valors i d’aquestes emocions la constitueixen les diferents seccions professionals i no professionals que el fan únic al món. Per això el Barça és més que un club, perquè renuncia a uns guanys en benefici d’uns valors sense els quals es convertiria en un club com n’hi ha milers al planeta.

 

Rosell i la seva directiva neocon, per tant, en qualitat de cavall de Troia, han traspassat una línia que els marcarà per sempre. Han menyspreat la identitat i la història del Barça i, mancats de la sensibilitat necessària per gestionar-la, l’estan desvirtuant i degradant per moments. La seva irrupció recorda, en certa manera, l’adquisició, ara fa un quart de segle, dels grans estudis de Hollywood –Columbia, Metro, Universal, Warner, Fox, Paramount...–, per part de firmes glacials i alienes al món cinematogràfic com Coca-Cola, Sony, General Electrics o Viacom i la mort consegüent de la fàbrica de somnis. Els impulsors d’aquella fàbrica, els germans Warner, Samuel Goldwin, Irving Thalberg, Harry Cohn, Louis B. Mayer o David O. Selznick tenien molts defectes, però, sense deixar de ser magnats, eren també uns bojos romàntics que estimaven el cinema i que van produir pel•lícules meravelloses que avui admirem com autèntiques obres mestres. La diferència entre ells i els gestors actuals és que mentre els primers eren passionals els segons són incapaços d’emocionar-se per res que no sigui un superàvit. Per això, mancats de talent i de sensibilitat per somiar, ens avorreixen mortalment amb centenars de segones i terceres versions, tan infectes com inútils, de les grans obres del cinema. El Barça d’avui és a les mans d’aquesta mena de gent, gent com Sandro Rosell i Javier Faus, que estan despullant el club i que només parlen de diners fins i tot per refregar-nos que “l’impacte de guanyar la Champions els ha suposat obtenir quatre milions d’euros menys de beneficis dels previstos en el pressupost”.

Mossos antiavalots: humans o robots?

E-notícies - 9/06/2011 - Víctor Alexandre

La càrrega policial del passat 27 de maig contra els pacífics acampats de la plaça de Catalunya de Barcelona va ser tan salvatge i desproporcionada -força cínic, per cert, Jordi Hereu, amagant la càrrega de la Guàrdia Urbana- que marcarà per sempre la carrera política del conseller Felip Puig, com a responsable màxim. Passaran els anys, però les imatges i el record romandran. Tanmateix, independentment de qui sigui la màxima autoritat en una acció d'aquesta mena, hi ha altres elements inquietants a tenir en compte, com ara el comportament dels agents. El comportament dels agents és encara més inquietant, perquè no es circumscriu a la provada incapacitació d'un polític per exercir un càrrec de tanta responsabilitat sinó que abasta tot un col·lectiu. Vull dir que el veritable perill de la decisió violenta d'una autoritat, lluny de raure en la decisió mateixa, es troba en l'obediència cega amb què els seus subordinats l'executen. Sense aquesta ceguesa la decisió en qüestió quedaria en evidència.

 

Fixem-nos en aquest comentari d'un policia antiavalots en una xarxa social: "Penseu que els policies hi estem d'acord? Fem el que ens manen. Què voleu, que incomplim les ordres, que ens obrin expedients i que ens treguin el sou amb què donem de menjar a les nostres famílies? Us ho diu algú que es troba a les dues bandes pels miserables 1.400 euros de merda que ens paguen i que ha de mantenir una hipoteca. Com es desallotgen milers de persones de manera pacífica? D'una en una i a pes? Au va! Se'ls va dir que primer netejarien la plaça i que després podrien tornar-hi. Volem una anarquia?"

 

És un comentari molt interessant, aquest, perquè il·lustra la immensa capacitat humana per justificar l'injustificable. I, a més, caient, sense adonar-se'n, en flagrants contradiccions. En la primera frase, sembla que se situa al costat dels apallissats. En la segona, en la tercera i en la quarta justifica el seu comportament traslladant les culpes als comandaments i en les cinc últimes, tot oblidant el que ha dit al principi, ja justifica sense embuts l'ús de la violència. Naturalment, no s'ha de ficar tots els agents al mateix sac. Una cosa són els agents amb voluntat sincera de servei a la ciutadania i una altra els antiavalots amb disposició anímica de pegar. Vull dir que no tot policia serveix per ser antiavalots. Cal un perfil molt específic. Una persona pacífica, reflexiva, amb un sentit molt clar de la justícia i incapaç de fer mal a ningú, llevat que sigui en defensa pròpia, ja no ingressa en els antiavalots. La professió de policia, tan digna com qualsevol altra, li ofereix alternatives menys extremes i més edificants que aquesta. Hom dirà que en tota societat algú ha de desenvolupar aquest paper, ja que no es pot anar amb el lliri a la mà davant de situacions de violència que requereixen, inevitablement l'ús de la força. I és cert. De vegades no hi ha altre remei. Però, de debò no hi havia cap altre remei en el cas dels acampats a la plaça de Catalunya? Es tractava, potser, de gent violenta o destructiva que feia mal a tercers i calia impedir-ho?

 

N'hi ha prou de veure les imatges dels Mossos apallissant la gent pel sol plaer d'apallissar-la per tenir la resposta. Allà veiem com els valents antiavalots, conscients que anaven a agredir persones pacífiques, havien amagat les seves plaques per gaudir d'impunitat. Hi ha individus profundament acomplexats que per reafirmar-se com a mascles necessiten fer d'una porra una prolongació del seu penis. Però, això sí, sempre sota l'empara d'un uniforme, amb la cara tapada i en grup. Sense el grup, sense uniforme, sense casc i sense porra, sobretot sense porra, no són ningú. No és estrany, per tant, que, com ha denunciat el Col·legi de Periodistes, entre els agredits hi hagi fotògrafs perfectament identificats amb braçal o armilla, com ara Jordi Borràs, de Nació Digital. Per la seva banda, l'actriu Aina Clotet, que també va ser apallissada, va narrar els fets a Catalunya Ràdio. I és que, per sort, els testimonis oculars del salvatgisme policial es compten per milers.

 

S'entén que un cos policial ha de ser disciplinat, altrament perdria la seva raó de ser. Però disciplinat fins a quin extrem? La disciplina ho justifica tot? El sou, les garrofes i la hipoteca justifiquen que un individu esdevingui en hores laborals un gos rabiós capaç de pegar a sa mare, si aquesta es troba entre els pacífics ciutadans que el comandament ha ordenat apallissar? On acaba la bèstia i comença l'ésser humà? On s'inicia la rentada de cervell a fi que cap agent no es qüestioni la barbaritat que esta cometent? O potser no es tracta d'éssers humans, sinó de robots. Un robot no fa preguntes, un robot no distingeix entre el bé i el mal. Un robot programat per apallissar, apallissa i prou. Només els humans tenim la capacitat de discernir entre una ordre justa i una ordre injusta, entre l'equitat i el deliri d'algú que s'ha begut l'enteniment. Es tracta d'un topall anomenat consciència que determina el límit de la nostra obediència. És el moment de decidir entre emparar-nos en la hipoteca o mirar-nos al mirall sense avergonyir-nos. Tot es redueix a això: persones o robots?

L’autèntica ‘Catalan Revolution’

El Singular Digital - 24/05/2011 - Víctor Alexandre

És molt positiva l’Acampada Solidària de la plaça de Catalunya d’aquests darrers dies, situant Barcelona en els telenotícies d’arreu del món, fins al punt de convertir-se en un moviment que ha travessat l’Atlàntic i s’ha encomanat a capitals com Nova York, Mèxic, Buenos Aires o Bogotà. I el més interessant és que al darrere es troba un llibre que hi ha influït notablement. Em refereixo a “Indigneu-vos!”, d’Stéphane Hessel, redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Un llibre és una cosa molt humil, molt, però infinitament poderosa, perquè pot esmolar el pensament, acabar amb la letargia social i empènyer moltes persones a canviar per sempre la seva actitud davant la vida. Per això les primeres víctimes, amb l’arribada d’un règim totalitari, són sempre els escriptors desafectes. L’home lliure és l’enemic número u de l’absolutisme, i, per tant, el més perillós per als guardians de l’statu quo. Saben que el pensament lliure acostuma a plantar la llavor de la revolta i el temen i l’odien a parts iguals.

 

Una altra cosa és que el moviment de l’Acampada hagi estat més emocional que cerebral. Vull dir que hagi estat més una reacció que no pas una acció preconcebuda. El mateix Hessel ha dit que “no tenir un líder pot ser un problema”. Evidentment, no es tracta d’un líder a qui tothom segueix a ulls clucs sinó d’algú amb capacitat per transmetre als altres la idea que no n’hi ha prou d’indignar-se. Cal també tenir un full de ruta contra la depredació del planeta i en defensa de valors com la justícia i el respecte per la llibertat dels pobles. L’afany de dominació de l’ésser humà, com a via de reafirmació personal, és tan cec que ni tan sols no s’adona que porta implícit el germen de la seva pròpia destrucció.

 

Per això és positiu que l’Acampada de Barcelona s’hagi desmarcat del plantejament hispanocèntric de la de Madrid i de la seva Spanish Revolution, i que, tot marcant perfil propi, Catalunya hagi plantejat qüestions com aquestes: “La nació catalana gaudeix del dret inalienable a l’autodeterminació, com recull la Carta de les Nacions Unides. La legitimitat democràtica de la Constitució espanyola és nul•la, atès que el poble català no ha pogut expressar lliurement la seva voluntat d’organització política, econòmica, jurídica i social de la seva nació. L’Estat espanyol no està legitimat per amenaçar la nació catalana amb una intervenció militar, atès que això violaria les resolucions de la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa que l’Estat espanyol ha signat. La nació catalana no reconeix cap sobirania de la Corona espanyola sobre el seu territori, atès que els Borbons no ostenten cap dret dinàstic sobre el nostre país. Els ciutadans de Catalunya no estan subjectes a la llei espanyola, atès que la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret de cada nació a desenvolupar-se socialment, culturalment i estructuralment sense ingerències externes. L’organització política de la nació catalana s’ha de basar en un sistema de llistes obertes, atès que l’existència jurídica de la nostra nació es basa en els principis de legitimitat democràtica reconeguts per la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa.”

 

En sentir això, no és estrany que les veus catalanes del nacionalisme espanyol, sempre disfressades d’universalisme de fira, s’hagin pronunciat d’aquesta manera: “Aquesta revolució no ha de tenir banderes ni tampoc nacions. És pel bé de les persones, contra el capitalisme salvatge i sense ètica i contra la corrupció més dura, i cap d’aquests dos conceptes no té bandera”; “No és el moment de dividir, sinó d’unir forces; ja es va espatllar una revolució obrera per culpa dels nacionalismes”; “Què és aquesta merda anomenada Catalan Revolution? Res de divisions del moviment. Tots units! Spanish Revolution!”.

 

Gairebé no val la pena fer cap comentari, perquè aquestes proclames es desacrediten soles. Diguem, tanmateix, que precisament darrere de l’opressió de pobles hi ha sempre el capitalisme salvatge, la manca d’ètica i la corrupció més dura. I totes tres xacres es poden trobar en governs d’aparença democràtica, com l’espanyol, i sota banderes que trepitgen altres banderes. Els obrers no són pàries, com alguns dels seus suposats defensors voldrien. Els obrers són éssers humans que tenen pare i mare, com tothom, i un poble i una cultura i una llengua i, en definitiva, unes arrels que estimen profundament i a les quals ningú no té dret a exigir-los que hi renunciïn. I quan els éssers humans deixen la seva terra per anar-se’n a una altra, fan seves les causes justes de la terra que els acull perquè aquest és el principi de tota solidaritat. La necessitat vital de defensar-se d’un dominador no és nacionalisme, el veritable nacionalisme és la imposició d’un pensament únic per perpetuar la dominació. Unitat sí, és clar que sí. Però des de la diferència. Altrament no es tracta d’unitat, sinó de ramat. És una llàstima que no entenguem que l’autèntica revolució, la més elevada i universal de totes, consisteix en el respecte per totes les banderes, no pas en la seva supressió, ja que tota revolució que no respecti aquest principi està condemnada al fracàs. Aquesta, per tant, hauria de ser l’autèntica Catalan Revolution, aquesta podria ser la més enriquidora aportació de Catalunya a la Humanitat.

Real Madrid, el segon de la fila

E-notícies - 16/05/2011 - Víctor Alexandre

El galdós paroxisme a què ha arribat el Real Madrid, empès per l'enveja dels èxits del FC Barcelona, està contribuint força a millorar la salut i el benestar del gruix de la societat catalana. Més que res, perquè riem força quan sentim o llegim els esperpèntics estirabots de la direcció i d'alguns dels jugadors del Madrid, així com de l'anomenada central lechera i de tot el seu entorn. Riem molt, riem per les butxaques, i el riure franc i espontani és molt sa perquè reforça el sistema immunològic. La filosofia del Madrid, ja ho sabem, és als antípodes d'això i consisteix a mentir, atacar, difamar i calumniar l'equip que el supera en tots els àmbits de la vida. Empès pels deliris de grandesa del seu president i pel complex d'inferioritat del seu entrenador, el Madrid viu literalment obsedit en el Barça, i cada cosa que fa, en un sentit o en un altre, ho fa pensant en el perjudici del club català. Per això la seva font principal d'alimentació és la seva pròpia frustració, una frustració que, com un peix que es mossega la cua, l'aboca inexorablement a la insídia i a la maquinació. És a dir, que en lloc d'emprar l'energia en benefici de si mateix la concentra tota en perjudici del Barça, fins al punt que allò que realment l'atreu no és pas la millora del seu nivell sinó la desacreditació de l'adversari. Aquesta és la raó per la qual, no satisfet amb les repugnants falsedats i incriminacions que ha llançat sobre un suposat dopatge blaugrana i fent costat a les injúries de Mourinho en la seva famosa roda de premsa del 27 d'abril, el Madrid, des dels despatxos, ordeix una trama destinada a perjudicar el Barça i a impedir que sis dels seus jugadors puguin jugar la final de la Champions a Wembley.

Tanmateix, riem. Riem, perquè la ràbia d'algú que no assumeix el seu paper sempre és hilarant. I el Madrid respon a aquest perfil. És el segon de la fila. Un segon de la fila que intenta compensar les seves limitacions per mitjà de l'embrutiment de les qualitats del primer. El terme segon de la fila me'l va suggerir una frase referida al Madrid -"les insídies, les mentides, les acusacions, les manipulacions, la ràbia, l'insult del segon de la fila i del seu entorn"- que vaig llegir en el magnífic article que Pep Riera, director d'El 9, va publicar el passat 12 de maig en què remarcava les diferències entre el Barça i el Madrid. Tant de valors com de futbol. Té raó en Riera quan diu que el Barça "ha exhibit el millor futbol que mai ningú no havia vist en tota la història del futbol". I això és precisament el que està corcant el Madrid. És, per tant, la profunda i corrosiva enveja que el Madrid té del Barça el que fa que deixi de ser simplement el segon classificat per convertir-se en el segon de la fila. I no pas perquè ser segon sigui cap greuge, sinó perquè així és com ho viu qui no sap ser primer.

La traïció dels socialistes

El Singular Digital - 17/05/2011 - Víctor Alexandre

El comportament dels 25 diputats del PSOE de Catalunya al Congrés espanyol, el passat 10 de maig, votant en contra del nostre país, constitueix un testimoni històric de l’autèntica naturalesa d’aquest partit, de la seva ideologia i dels seus objectius. Ja fa anys que sabem que el PSC no existeix i que aquest nom és només la pell de xai que es posa el llop quan necessita omplir el pap. És indignant, però és així. El PSC no és un partit, és una màscara. El PSC és el frau polític més espectacular que ha sofert Catalunya des de la mort d’en Franco; un frau al servei de la democràcia totalitària espanyola i que pel seu nivell d’autoodi evoca patèticament el paper de la policia jueva del gueto de Varsòvia.

L’esmentat 10 de maig, es tractava de votar al costat de la resta de forces polítiques catalanes la moció que reclamava al govern espanyol l’avançament, com en els dos anys anteriors, de l’import dels fons de competitivitat, calculat en 1.450 milions d’euros. 1.450 milions d’euros que són nostres! Simplement això. Tanmateix, la moció és morta perquè els socialistes catalans van votar-hi en contra. O, dit d’una altra manera, van votar a favor del PSOE, és a dir, a favor de si mateixos, i en contra de Catalunya. Hom dirà que ells, atès que són catalans, també en surten perjudicats, però no és ben bé així. No ho és perquè no hi ha socialistes catalans, hi ha socialistes espanyols, i, per tant, el seu país és Espanya i la condició de catalans se’ls fa tan folklòrica com ser enxaneta o pare carbasser. I el més escandalós de tot plegat és que només vint-nou dies abans, l’11 d’abril, el president del grup socialista al Parlament, Joaquim Nadal, havia afirmat dos cops, públicament, que votarien a favor de la moció i que arribarien “fins a les últimes conseqüències”. Si el govern demana l’ajuda dels socialistes, “ens tindrà al seu costat fins a les últimes conseqüències”, van ser les seves paraules. Arribats aquí i atesos els fets, sembla obvi que les paraules de Nadal constitueixen una mentida flagrant per la qual hauria d’haver presentat la dimissió. Però no ho ha fet. Si no ho va fer el 2005, arran del brutal esfondrament que hi va haver al barri del Carmel de Barcelona, quan era conseller de Política Territorial i Obres Públiques, perquè ho hauria de fer ara? El 15 de febrer de 2005, Joaquim Nadal va dir: “S’arribarà fins a les últimes conseqüències –és la seva frase favorita– i es determinaran totes les responsabilitats”. Han transcorregut sis anys i encara és l’hora de treure’n l’entrellat.

Per això, conscients del seu esperpèntic comportament i prenent la societat per ximple, els socialistes han decidit fer allò que han fet sempre, que és acusar d’electoralisme aquells que els posen en evidència. Així, diputats com Daniel Fernández, Francesc Vallès o Montserrat Colldeforns no han tingut escrúpols a recórrer a la fal•làcia per justificar el seu col•laboracionisme tot acusant els adversaris de “cinisme electoral” i de “generar espectacle i confrontació”. I és que, segons el Partit Socialista, reclamar a Espanya allò que és nostre és “cinisme electoral”, i exigir una engruna dels 22.000 milions d’euros de l’espoliació anual que patim és “espectacle i confrontació”. No es pot esperar res més d’un partit que el 10 de maig de 2011, amb els seus diputats a Madrid, ha fet el mateix que va fer el 30 de juny de 1982, quan va votar a favor de la LOAPA, una llei que atacava els drets nacionals de Catalunya. Ara, per sort, són altres temps i el comportament dels socialistes constitueix un suïcidi. Tractant-se d’ells, però, no hi ha dubte que han decidit donar la vida per Espanya.

El complex de Mourinho

El Singular Digital - 4/05/2011 - Víctor Alexandre

El pitjor de José Mourinho no és la seva incontinència verbal contra tot allò que s’interposi als seus propòsits, ni tampoc els atacs, les calúmnies i les difamacions que llança contra els entrenadors, àrbitres o equips que deixen al descobert les seves mancances. El pitjor de Mourinho és el seu immens complex d’inferioritat. Un complex d’inferioritat molt ben amagat darrere la màscara d’un egocentrisme en grau superlatiu i amb escenificacions en forma de monòlegs que giren exclusivament entorn la seva persona. Mourinho no desitja la victòria esportiva, Mourinho necessita el triomf personal perquè està convençut que sense ell no és ningú. Per això tot el que diu, tot el que fa i tot el que transmet està al servei d’aquest triomf, i per això, també, és capaç de les més grans baixeses per aconseguir-lo. I entre aquestes baixeses, ja ho hem vist, figura la injúria contra el rival com a element compensador de la seva impotència. Pensa, empès per la ràbia, que abocar una galleda d’escombraries sobre aquell que l’ha vençut el fa menys perdedor. El problema d’una personalitat així no és només que entra en una espiral dins la qual cada estirabot ha de ser més gran que l’anterior, sinó que perd el sentit del ridícul i de la realitat.

El monòleg de Mourinho després de la derrota del Reial Madrid davant el Barça, en l’anada de les semifinals de la Champions, el passat 27 d’abril, pretenia desacreditar la victòria catalana, això és obvi, però sobretot intentava traspassar al rival tota la ràbia que sentia. La ràbia que li feia que el món hagués vist el patètic antifutbol d’un Madrid convertit en un equip sense identitat, covard, aculat i destraler i amb maniobres, com ara la gespa alta i sense regar, més pròpies d’un Alcorcón o d’un Almeria que no pas d’un club que ultrapassa els 400 milions d’euros de pressupost. No és estrany que l’endemà el diari The Times definís Mourinho com “un enemic del futbol”. Hom pot dir que, malgrat tot, el seu Madrid és un equip integrat per un bon grapat d’estrelles que tenen una cotització altíssima. I és cert. Hi ha jugadors molt bons al Madrid. És obvi que els tres millors del món, Messi, Iniesta i Xavi, són del Barça, però el Madrid, encara que inferiors, cal reconèixer que en té de molt bons. La diferència entre ambdós equips és que mentre el joc del Barça és una obra mestra en si mateix, el del Madrid és pura mediocritat. Talment com si en cinema parléssim de “Centaures del desert”, de John Ford, i de “Calígula” de Tinto Brass. Tinto Brass va disposar d’un pressupost de 16 milions de dòlars –que l’any 1979 eren molts diners– i va poder contractar grans figures, com ara Peter O’Toole, Malcolm McDowell, Helen Mirren o John Gielgud, però el resultat va ser un bunyol espectacular perquè cap actor, per bo que sigui, no pot compensar la manca de talent d’un director. Ni tan sols amb un guionista com Gore Vidal. Una altra cosa és que el públic, atret per les estrelles i les escenes eròtiques, anés a veure “Calígula” i que el productor –que només volia un èxit de taquilla, no pas fer bon cinema– aconseguís el seu propòsit. Però res a veure amb la qualitat de “Centaures del desert”. I la prova és que Ford va crear escola amb aquesta pel•lícula. Ford, és clar, estimava el cinema, Brass només se’n servia. Ford era un geni del seté art, Brass només un artificier. Per això, mentre “Calígula” es va convertir en fum just després de ser filmada, “Centaures del desert” està considerada avui, mig segle després del seu rodatge, una de les millors pel•lícules de tota la història del cinema. Steven Spielberg la considera la millor.

De la mateixa manera, el Barça de Pep Guardiola ja és el millor equip de tota la història del futbol i el seu joc i la seva filosofia de planter són admirats arreu del món. De fet, tot i que encara pot continuar excel•lint, ja ha creat escola. No és estrany, per tant, que un individu acomplexat i necessitat de reafirmació com Mourinho es mori d’enveja observant-lo. No s’adona que no és el talent de Guardiola, sinó la seva pròpia mediocritat allò que el separa de la glòria.

L'himne espanyol

E-notícies - 2/05/2011 - Víctor Alexandre

Aquests darrers dies hem tingut dues mostres de nacionalisme esportiu altament il·lustratives que han posat en evidència una vegada més -ja no ve d'aquí- els qui diuen, davant la més mínima reivindicació catalana, que esport i política no s'han de barrejar. D'una banda, en el partit de Copa del Rei entre el Barça i el Reial Madrid, disputat a l'estadi de Mestalla, a València, hem assistit a la utilització d'un equip de so amb una potència de 100.000 watts amb l'única finalitat d'amagar la xiulada catalana a l'himne espanyol. De l'altra -en parlaré més àmpliament en un proper article-, hem vist com el Reial Madrid prohibia l'ús de la llengua catalana a la megafonia de l'estadi Bernabeu "per raons de seguretat". Sembla increïble, certament. Però només per a aquells que no han volgut assabentar-se que la mort de Franco només va significar la mort física d'un individu que es deia així, no pas del seu ideari. I la prova és que ell hauria fet el mateix. Les formes, com és obvi són diferents. No caldria sinó! Però el racisme catalanofòbic que el seu règim protegia es manté inalterable. I ho fa perquè la catalanofòbia és tan inherent a Espanya com l'ou ho és a la gallina. Tanmateix, no és aquesta catalanofòbia el problema més greu de Catalunya -tant de bo!-, sinó la falta de cultura democràtica d'Espanya. Vull dir que és la unió d'aquestes dues misèries el que fa d'Espanya un país esperpèntic i obsolet. L'anomenada Transició, així com la Constitució que en va sortir, no han estat res més que una patètica comèdia destinada a mantenir -tot emmascarant-lo- el règim d'explotació colonial sota el qual vivia i encara viu Catalunya dins l'Estat espanyol. Per això l'espoliació que patim, a més de perdurar, no ha parat de créixer i ja ultrapassa els 22.000 milions d'euros anuals.

Així les coses, és ben normal que la resposta de la Federació Espanyola de Futbol a l'esmentada xiulada catalana fos de caràcter totalitari i que, atesa la impossibilitat d'empresonar els xiuladors com en altres temps, optés per imposar-hi una contaminació acústica de 120 decibels malgrat que la llei determina que el màxim permès -i només en casos molt especials- és de 90. Es tractava, en definitiva, d'amagar la dissidència, no fos cas que el món pogués veure la nostra realitat política. No han faltat, malauradament, les veus anestèsiques catalanes que, en qualitat de tertulians radiofònics o televisius -per això els contracten- han blasmat la xiulada tot dient que els himnes s'han de respectar. Doncs no. De cap manera. En aquesta vida només s'ha de respectar allò que mereix ser respectat. El respecte no és un dret, és una concessió; el respecte no s'adquireix amb el naixement, el respecte es guanya amb la vida. Un poble mai no pot sentir respecte per l'himne de la nació que l'oprimeix. És una simple qüestió de dignitat. Els himnes, per si mateixos, no són res. És només allò que representen el que els dóna sentit. I l'himne espanyol representa un país que no respecta els drets nacionals de Catalunya, entre els quals la seva participació en competicions internacionals. Per tant, si Espanya vol que els catalans respectin el seu himne, el primer que ha de fer és respectar els catalans. Llavors, i només llavors, podrà demanar reciprocitat.

Alemanys feixistes i catalans hipòcrites

E-notícies - 28/04/2011 - Víctor Alexandre

Aquest 30 d'abril farà seixanta-sis anys de la mort d'Adolf Hitler, i, atesos els intents dels negacionistes per fer creure a les noves generacions que el terror nazi va ser un conte de fades, és un bon moment per recordar certes coses i certs noms relacionats amb aquell malson, com ara el sinistre Martin Bormann, mà dreta de Hitler. Bormann havia nascut l'any 1900, i el 1945, arran de la victòria dels aliats, se'l va donar per desaparegut. Vint-i-set anys després, el 1972, les seves restes van ser trobades a Berlín, però hi havia seriosos dubtes que fos ell. Aleshores, la fiscalia de Frankfurt va començar una llarga investigació en el decurs de la qual van localitzar una neboda de Bormann que els va donar sang per poder-la comparar amb l'ADN de les restes trobades a Berlín i van descobrir que era la mateixa. Aquesta troballa va ser més important del que semblava, perquè deia ben clar que, contràriament al que pensava tothom, Martin Bormann no havia aconseguit fugir a Sud-amèrica sinó que havia mort al cor d'Alemanya. Abans d'arribar a aquestes conclusions, però, la policia havia detingut setze homes creient-se que eren Bormann i havia seguit el rastre de 6.400 pistes.

Sigui com vulgui, es tractava d'un ésser repulsiu i sanguinari descrit per Hermann Göring, a qui Hitler va nomenar successor, com "un petit secretari, un gran intrigant i un porc fastigós". El 29 d'abril de 1945, la nit que Hitler i Eva Braun es van casar, suïcidant-se l'endemà, el petit secretari Bormann va ser nomenat pel führer "executor del testament, amb llibertat per a tota mena d'actuacions jurídiques". Bormann, però, no va viure gaire més temps. Quan les tropes russes van entrar a Berlín, van trobar el seu diari amb una última frase escrita l'1 de maig de 1945: "Intent d'evasió". Ara es dóna per descomptat que va ser el suïcidi la causa de la seva mort.

Gairebé set dècades després de tot allò, Alemanya ha fet un gran esforç per netejar la imatge que el nazisme va deixar del país. I ho ha fet de debò. Ho hem vist, per exemple, en el cas del poderós grup editorial Bertelsmann i la seva relació amb el nazisme. Recordem que es va crear una comissió independent, presidida per un historiador jueu, per investigar les activitats de l'empresa durant el III Reich, davant els indicis que no tan sols no va ser tancada pels nazis, com s'havia dit, sinó que va imprimir propaganda militar en favor seu. Res a veure amb Espanya, on el franquisme continua controlant el poder i personatges com Manuel Fraga Iribarne es mantenen en la política activa sense ni tan sols haver renegat mai d'allò que van ser. A Catalunya, però, encara és pitjor. A Catalunya encara hi ha més cinisme i hipocresia, perquè han estat tres els partits polítics que han homenatjat amb tots els honors un dirigent feixista com Juan Antonio Samaranch. Tres partits -Partit Socialista-Esquerra-Iniciativa-, galdosament autoanomenats d'esquerres, que el 22 d'abril de 2010, i en el mateix Palau de la Generalitat, no van tenir escrúpols a burlar-se i escopir sobre la tomba dels milers de catalans que, pel sol fet de defensar els drets nacionals de Catalunya, van morir a mans del règim assassí i sanguinari de Samaranch. Aquesta és la gent que avui, dient-se d'esquerres, catalanista, i alguns fins i tot independentistes, han governat el país durant set anys i es dediquen a donar lliçons de democràcia. Per això estan en contra de la regeneració democràtica, perquè saben que la regeneració democràtica passa indefectiblement per la seva defunció política.

L'horitzó de Catalunya

E-notícies - 26/04/2011 - Víctor Alexandre

La famosa cantarella que diu que l'independentisme és minoritari és només això: cantarella. Cantarella promoguda pel pensament oficial sense cap altre objectiu que justificar l'immobilisme parlamentari. Al capdavall, mentre la gent se'l cregui, no cal que sigui veritat. L'únic que cal fer és impedir que mai no se celebri cap consulta vinculant -passant per damunt de les totalitàries lleis espanyoles- per evitar que la mentida quedi despullada. Però el cert és que cada cop són menys les persones disposades a alimentar-se d'engrunes i a suportar el patètic panorama d'una Catalunya humiliada, espoliada i obligada a pidolar allò que és seu de ple dret. Les coses estan canviant i els qui ara afirmen que "no estem madurs" són els qui aviat no tindran més remei que esmenar-se a si mateixos com han fet Jordi Pujol o Ferran Mascarell. Durant molts anys se'ns va dir que l'autodeterminació no tocava, que encara no era el moment, que primer calia modernitzar i democratitzar Espanya. Però només l'hem modernitzada. Democratitzar-la ha estat impossible. I això demostra que el plantejament, a més d'erroni, era suïcida. Espanya no vol deixar de ser com és, i quan el teu antagonista no està disposat a respectar els teus drets és de folls o de babaus enriquir-lo i dotar-lo d'eines que el facin encara més fort i més modern. Tanmateix, per paradoxal que sembli, això és justament el que hem fet els catalans: hem enriquit i modernitzat Espanya a canvi del nostre empobriment i de la nostra decadència.

Així les coses, estaria bé que ens féssim aquesta pregunta: on seria ara mateix Catalunya si en lloc d'afavorir l'espoliació que pateix hagués optat per ser un poble emancipat? On seria ara mateix el nostre país si hagués optat per ser un Estat independent? La resposta és que en aquests moments Catalunya tindria un nivell de riquesa similar al d'Holanda i seria el quart Estat de la Unió Europea. El quart. És la diferència que hi ha entre una Catalunya espanyola i una Catalunya lliure. Això ens diu que hem perdut uns anys molt valuosos per culpa dels qui es dediquen a dividir els catalans en funció de si la seva adscripció social se situa més a la dreta o més a l'esquerra. Aquests divisors d'esperit totalitari, soldats del pensament únic, són un obstacle per a la independència. En realitat no la volen. I la prova és que s'estimarien més una Catalunya espanyola governada pel PSOE que una Catalunya independent governada per un partit com Convergència. Talment com si en una Catalunya independent no es pogués votar cada quatre anys. Són catalans que prefereixen parlar del "què som" per no haver d'afrontar el "qui som". I mentrestant el temps va passant i la subordinació persisteix. Però el cert és que tot moviment d'emancipació nacional que no sigui transversal està condemnat al fracàs més estrepitós perquè ens allunya de l'objectiu.

Nosaltres ja hem exhaurit totes les formes de relació amb Espanya, ja hem tastat tots els seus règims i tots els seus colors polítics i el resultat sempre ha estat el mateix: negació de la nostra existència i negació dels nostres drets. És obvi, per tant, que el nostre temps i la nostra energia són massa valuosos per malbaratar-los fent viatges inútils a Madrid. El quilòmetre zero de l'existència dels catalans és Catalunya. I això, els nostres polítics -si més no, aquells que es diuen catalanistes-, estaria bé que ho entenguessin. És a ells a qui hem d'exigir que, per dignitat, s'alliberin de la seves pors i que ens ajudin a sortir de l'atzucac. Per aconseguir-ho n'hi ha prou que substitueixin l'horitzó electoral per l'horitzó nacional.

L'Espanya dels 'catalanistes'

 

E-notícies - 13/04/2011 - Víctor Alexandre

És molt d'agrair que Patrícia Gabancho hagi decidit publicar bona part de les seves vivències polítiques com a militant independentista, situades en el breu però determinant període 1976-1978, a Catalunya, just quan feia només un parell d'anys que hi havia arribat d'una Argentina a la vora de l'abisme. Proceso de Reorganización Nacional, en deien els dictadors d'aquell país. La Transició espanyola, tanmateix, també va ser, salvant les distàncies, un "proceso de reorganización nacional". Ens van dir que Franco havia mort, però no era cert. El dia del seu enterrament, Franco era allà, barrejat entre els seus plorosos acomiadants mirant-se la farsa de la fi del franquisme. I és que els acomiadants ja ho havien lligat tot ben lligat amb els que es vantaven de ser-ne els opositors, alhora que Catalunya, defensada a Madrid per catalans sense la més mínima dignitat nacional, es preparava per legitimar la 'reorganización'. De tot allò, aviat en farà quaranta anys. Però l'atzucac en què ens trobem ara mateix és fruit d'aquelles misèries humanes i d'aquelles renúncies polítiques, i el més trist de tot plegat és que els principals responsables, alguns ja morts i d'altres encara vius, són avui reverenciats i tinguts per homes de seny.

El llibre de Patrícia Gabancho, A la intempèrie. Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978), se centra, com el seu títol indica, en el procés de renúncies que aquells dies va tenir lloc a Catalunya i retrata sense embuts les maniobres, les intrigues i els tripijocs que van dur a terme els partits parlamentaris, especialment els d'esquerra, per donar carta de naturalesa a l'Estat nació espanyol i neutralitzar els drets nacionals catalans. Vegem-ne alguns fragments:

• "Aquella Constitució restrictiva, avantsala d'una ficció d'Estatut, era la que s'estava enllestint a les Corts. [...] La campanya era, doncs, un teló de fons per dissimular el consens travat entre bastidors: en teoria es cridava el poble a mobilitzar-se per aconseguir allò que diputats i senadors no estaven disposats a assolir. De fet, la campanya es plantejava en uns altres termes: havia de desembocar fatalment en una propaganda activa a favor de la Constitució".

• "Val la pena de recordar que els bascos van votar, majoritàriament, NO a la Constitució espanyola. Malgrat que van treure'n molt més partit en aconseguir establir dues excepcions valuoses: la que els concedeix el concert econòmic i la que permet, si així ho decideixen els implicats, la federació de l'autonomia basca amb Navarra. L'article que prohibeix explícitament la federació de dues o més comunitats autònomes va ser inclòs per impedir la constitució de qualsevol lligam entre els Països Catalans, però els catalans no van piular, i avui fins i tot l'espai cultural català està trossejat i agredit sistemàticament".

• "Quan [els bascos] van tenir ben lligat el concert, van trucar a la Minoria Catalana, en la persona de Miquel Roca, i li van dir: 'Ja el tenim. Ara colleu-los vosaltres', però en Roca va opinar que el concert no ens convenia, com d'altra banda havia defensat aferrissadament l'Ernest Lluch. L'única persona que en aquells anys difonia la idea de dèficit fiscal entre Espanya i Catalunya era en Ramon Trias Fargas. Per als catalans era més 'modern' i 'europeu' el sistema de caixa única".

• "Quan es va posar a votació l'autodeterminació, consigna que estava en els programes electorals de tots els partits catalans, socialistes i convergents van abandonar la sala. Van anar a explicar-se als diputats bascos, 'oíd, es que nosotros', etcètera. Mentrestant, en Jordi Solé Tura votava en contra de l'autodeterminació, fidel a aquelles paraules que no gaire temps enrere havia pronunciat en el Club Siglo XXI de Madrid: 'El PSUC farà que a Catalunya s'accepti la bandera espanyola', tot vencent la repugnància, va dir, que encara provoca en la població. O quan havia manifestat que 'Estat espanyol' és un eufemisme i que ells deien el que s'havia de dir: Espanya".

• "L'Estatut, per tant, se'l cuinaven en solitari. [...] No podem imposar el català als castellanoparlants, deien els mateixos que havien votat a favor de la imposició del castellà als qui parlem català, en l'article 3 de la Constitució: el castellà, única llengua obligatòria; el castellà per damunt de tot, les altres llengües no consten ni amb el nom".

• "El que van demostrar els redactors de l'Estatut és que els partits catalans se sentien compromesos amb el projecte espanyol. Havien d'aixecar Espanya, i això volia dir fer un esforç per consolidar la democràcia i tenir la generositat de permetre que aquell país es modernitzés. En altres paraules: calia donar-los diners, mantenir la transferència de riquesa. Sabien que el sistema perjudicaria Catalunya, però devien pensar que Catalunya s'ho podia permetre. No venia d'un pam. El problema no va ser aquest: el problema és que mai no ho van dir. No parlaven clar. Va ser en aquest precís moment de la Transició quan els partits, tots, van desenvolupar una mena d'agenda oculta: assumim compromisos que no confessem. Abracem projectes que no diem. Construïm Espanya i parlem de Catalunya. Havia nascut el catalanisme polític de la democràcia".

Aquest petitíssim tast del llibre de Patrícia Gabancho -de lectura obligada per a tot català que es pregunti per què plora la criatura-, ens mostra ben clarament que tot allò que avui ens manca és conseqüència directa de tot allò a què vam renunciar. I el més patètic és que no va ser pas per cap fortalesa espanyola davant Catalunya, sinó per la pusil·lanimitat i la falta de dignitat d'aquells que es guanyaven la vida dient-se "els nostres representants". Uns representants que encara hi són, guanyant-se la vida molt millor que abans. Són tots aquells que, definint-se com a 'catalanistes' o 'federalistes', estan en contra de la independència de Catalunya.

Consultes vinculants: PSC-PP-C’s-Falange

El Singular Digital - 12/04/2011 - Víctor Alexandre

S’equivoquen de mig a mig –alguns tendenciosament– els qui diuen que les consultes sobre la independència que s’han celebrat no són vinculants. I tant que ho són! D’entrada, han desemmascarat el PSOE de Catalunya, que, ves per on, per pròpia voluntat, s’ha acabat vinculant en contra d’elles amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange Española. Un quartet, aquest, que algun despistat podria qualificar de curiós, però que, en realitat, té força sentit, ja que si hi ha quelcom que uneix aquestes formacions és que totes quatre professen una mateixa religió anomenada España que les porta a l’èxtasi cada cop que diuen el seu nom. L’expresident José Montilla, concretament, jubilat en actiu amb una pensió de 115.000 euros anuals amb només quatre anys de cotització en el càrrec, ha criticat el vot favorable d’Artur Mas en la consulta dient que “representa una institució” amb la qual s’identifiquen tots els catalans i que amb aquest gest “no contribueix a la unitat, sinó a la divisió”.

Curiós argument, el de la representació institucional i la divisió. Segons Montilla, per evitar que ell i la resta de sectors espanyolistes al•lèrgics a les urnes no s’ofenguessin i poguessin sentir-se representats pel govern de Catalunya –un govern que volen subordinat a Espanya fins a la fi dels segles–, el president del país no hauria d’haver votat. Però què passa amb tots els catalans demòcrates que s’haurien sentit ofesos i mancats de representació institucional si el seu president no hagués votat? No compta aquesta massa social? No compten els demòcrates, en una democràcia? Doncs no, pel que sembla no compten. Això sol ja demostra quins interessos representava Montilla quan era president. La trampa, per tant, consisteix a fer-nos creure que no votar –que és la consigna que van donar PSOE i PP a les seves seccions locals– és una actitud apolítica i neutral, mentre que dipositar una papereta en una urna per impedir que d’altres decideixin per tu, és polític i parcial. Realment curiós. I el mateix podríem dir de Jordi Hereu, que no sols s’ha negat a cedir espais municipals i ha posat multes a parades, sinó que ha menyspreat la consulta de Barcelona (un 21,37% de participació i un 89,68% favorable al sí) dient que no representa “la majoria de barcelonins”. I ho diu ell, que va ser alcalde amb només un 14,8% dels vots.

El més divertit, tanmateix, continua essent l’acudit de José Montilla sobre la “divisió”. Com si ara, aquesta divisió, no existís. Com hauríem d’explicar-nos, aleshores, la celebració de les consultes? Les col•lectivitats, justament, celebren referèndums quan tenen diferents punts de vista sobre un tema, i només els règims totalitaris els prohibeixen. Són els règims que, amb el mateix argument del PSOE de Catalunya, del PP, de Ciudadanos i de la Falange Española, tampoc no celebren eleccions. Per què, si només serveixen per dividir la societat votant opcions polítiques oposades a la confortable cohesió del pensament únic?

Catalunya Decideix

E-notícies - 11/04/2011 - Víctor Alexandre

Aquest 10 d'abril s'ha celebrat a Barcelona i a vint-i-dues poblacions més la consulta independentista que ha suposat la culminació d'una iniciativa sense precedents de la societat civil catalana, des del setembre del 2009 fins ara, i que, com sabem, va sorgir com a reacció al conformisme de la classe política davant els atacs de Madrid i l'espoliació ferotge que està patint el nostre país. Aquestes són les xifres: 22.000 milions d'euros anuals, 60 milions d'euros diaris, 12.000 euros anuals per família, 3.000 euros cada català. Per a fer-nos una idea de la magnitud d'aquest saqueig espanyol, a banda de saber que constitueix un cas excepcional al món, n'hi ha prou d'establir comparances amb altres països. Mentre el límit del dèficit fiscal a Alemanya és del 4% del PIB, als Estats Units del 2,5% i a Austràlia i Canadà del 2%, el de Catalunya és gairebé de l'11%, i això és insostenible. I el més greu de tot és que aquesta espoliació no seria possible sense la aquiescència de la classe política catalana, que fa gala d'una gran incontinència verbal, però que a l'hora de la veritat es mostra submisa com un masoquista davant la seva Dominatrix. De fet, tot allò que fan els partits no són més que meres gesticulacions per a dissimular la seva vergonyosa resignació. Saben molt bé que no hi ha més alternativa que la independència -fins i tot Jordi Pujol ho ha reconegut-, però els tremolen les cames per adreçar-se al país, exposar-li la situació i demanar-li que actuï en conseqüència.

Ha estat per aquesta raó, i per la certesa de trobar-se en un cul-de-sac, que la societat catalana no ha fet cas de les amenaces de la Fiscalia General de l'Estat i ha realitzat la consulta sobre la independència en un total de gairebé 600 municipis amb aquesta pregunta: "Està d'acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?". El resultat, ben conegut, ha estat altament favorable al sí -més d'un 90%- i els centenars d'observadors internacionals que han seguit el procés han quedat admirats del rigor, l'eficiència i la capacitat organitzativa amb què s'ha portat a terme, així com de la feina indescriptible desenvolupada pels milers de voluntaris que l'han fet possible.

Pel que fa als partits d'obediència espanyola, com era d'esperar, ho han provat tot: les esmentades amenaces, les coaccions, les deslegitimacions, les desqualificacions, les satanitzacions, el menyspreu... I, tot i això, no han aconseguit res. Han obstaculitzat el procés, és cert, però no han pogut frenar-ne el desenvolupament ni tampoc neutralitzar l'efecte sensibilitzador que han produït en moltíssimes persones políticament indiferents. I és que han estat portadores de tres valors extraordinaris. El primer ha situat el debat de la independència al carrer i l'ha introduït en totes les esferes socials; el segon ha obligat els polítics a definir-se o a posar-se en evidència; i el tercer ha desmuntat el tòpic que diu que l'independentisme és minoritari tot demostrant que és una opció que no para de créixer. Barcelona Decideix, per tant, ha tancat la llista de municipis i ha donat el tret de sortida a la nació. Ara és l'hora de la nació i dels seus polítics. Ara és l'hora de Catalunya Decideix.

El Tancament de Som Ràdio

El Singular Digital - 5/04/2011 - Víctor Alexandre

El tancament de Som Ràdio és molt greu, però encara és més greu el silenci amb què aquesta circumstància ha estat rebuda per part dels grans mitjans de comunicació públics catalans, sempre delerosos d’explicar-nos què esmorzen, què dinen i què sopen les icones de què s’alimenta el nacionalisme espanyol, com ara Fernando Alonso (TV3, segons el CAC, és l’emissora que dedica més temps a Alonso), el Reial Madrid o ‘la roja’. Som Ràdio, és clar, era l’antítesi de tot això. Impulsada per l’Institut Nova Història i el Cercle Català de Negocis, sense subvencions ni falques comercials –només espais patrocinats– i inaugurada oficialment el 9 de setembre de l’any passat, era un mitjà nacionalment desacomplexat que observava, analitzava i narrava el món des d’un prisma netament catalanocèntric. Una praxi, aquesta, que determinats poders fàctics catalans no estaven disposats a consentir. Bàsicament, perquè, Som Ràdio, en lloc d’educar en el conformisme, despertava el sentit crític dels oients, reforçava la seva autoestima i posava en evidència una cosa que no es pot dir: l’espanyolització de Catalunya no prové pas de la caverna mediàtica, sinó de mitjans en llengua catalana propagadors d’una visió hispanocèntrica de la vida per mitjà de notícies, tertúlies, entrevistes, conceptes i selecció de continguts que ens empenyen a sentir-nos com una part indestriable d’Espanya i que frenen la presa de consciència que faria de nosaltres una societat menys submisa i manipulable i més assertiva i conseqüent.

 

Observem quins eren els principis fundacionals de Som Ràdio: “Mostrar totes aquelles informacions i visions que les ràdios convencionals amaguen sobre la situació de dependència econòmica, cultural i política del nostre país”. És a dir, tot allò que topa frontalment amb l’autonomisme. Un autonomisme sovint disfressat de galdós federalisme que, com va denunciar Fabià Rubio, president del Grup Som, ha assetjat Som Ràdio dia rere dia al llarg de vuit mesos i l’ha sotmès a una persecució sistemàtica en forma d’“extorsions”, “sabotatges”, “amenaces de tancament” i “denúncies amb multes impagables” que l’han portat a la descapitalització. Naturalment, estem parlant del PSOE de Catalunya, en qualitat d’assetjador, a través de l’Ajuntament de Barcelona. Rubio ho va explicar molt bé al Singular Digital:

“L’Ajuntament de Barcelona, via regidoria d’Urbanisme, ens va tirar l’antena a terra. Els mateixos que ens estaven facilitant la freqüència eren els que ens posaven els pals a les rodes. [...] L’Ajuntament, amb la seva maquinària infernal, ens ha obstaculitzat, per exemple, fent ús de màquines per aixafar el senyal. [...] El primer expedient va arribar el setembre passat. A nosaltres mai no se’ns va enviar amb la formalitat que correspon, sinó que ho vam saber pels mitjans de comunicació. En concret se’ns acusava d’interferir a Ràdio Ciutat de Badalona, emissora en mans del PSOE igual que el mitjà escrit [El Periódico] que va publicar aquesta informació en exclusiva”.

 

Doncs bé, és també el PSOE de Catalunya, qui volia ofegar Vilaweb amb una multa de 180.000 euros i qui ha denegat una llicència a Barcelona Decideix per accedir a les banderoles que pengen dels fanals i promoure la participació en la consulta del 10-A. Per sort, el proper 22 de maig, aquest partit polític, que és la viva expressió del sectarisme més indesitjable, serà foragitat del govern barceloní i obligat a posar fi als seus 32 anys de política municipal espanyolista tot fent bona aquella dita segons la qual el temps acaba posant cadascú al seu lloc. I el lloc natural dels socialistes, com s’ha vist, és al costat de Ciudadanos i del Partit Popular. El tripartit enemic del dret democràtic més elemental: el dret de decidir.

Espanya contra el Barça

El Singular Digital - 29/03/2011 - Víctor Alexandre

En el seu llibre ‘Com explicar aquest país als estrangers’, Matthew Tree recull aquesta cita de l’historiador José Antonio Maravall i Casesnoves –valencià de naixement però espanyol de vocació– relativa al pensament de l’Espanya dels anys trenta del segle XX: “Parlar d’alguna cosa catalana, o parlar en català, en un cafè a Madrid o en alguna altra ciutat espanyola, exposa automàticament el parlant a una reacció hostil”. Doncs bé, setanta anys més tard, el 2004 a Madrid, molt a prop del Congrés espanyol, l’Èric Bertran i la seva família van anar a dinar a un restaurant anomenat Los pinchitos els responsables del qual, a l’hora de pagar, es negaven a admetre la targeta Visa de Caixa Catalunya amb aquest argument: “En Madrid, las visas de Cataluña no sirven”. Finalment, quan el pare, en lloc de pagar en metàl•lic, els va dir que o l’acceptaven o no cobraven, es van empassar les seves paraules i la van donar per bona. L’acte catalanofòbic, però, ja s’havia produït. I, ves per on, quan els Bertran van sortir del restaurant van veure que just al davant hi havia una agència de Caixa Catalunya.

Evidentment no tothom és així, a Espanya, però és obvi que si la catalanofòbia fos minoritària no hi hauria partits polítics que la instrumentalitzessin per recaptar vots. Ningú no pesca en un riu sense peixos. No és estrany, per tant, que els costi de pair que el Barça de futbol, la icona més universal de Catalunya, sigui el millor equip del món, enlluerni amb el seu joc i domini la lliga espanyola. No ho poden suportar. I la humiliació del 5-0 que el Madrid va patir a mans del Barça el passat 29 de novembre, no ha fet més que alimentar el seu odi. El problema que tenen és que volen frenar el Barça però no saben com. Si més no, esportivament. Per això han optat per la difamació. Una difamació segons la qual la superioritat del Barça no seria fruit de la qualitat del seu joc, sinó del dopatge dels seus jugadors i de les pràctiques corruptes dels seus metges. És a dir, que ens trobem davant d’una ofensiva que intenta aconseguir en els despatxos allò que els sembla impossible en el camp i que consisteix en la desacreditació de l’entitat blaugrana per tal que les seves victòries siguin menys sonores, que els seus èxits siguin menys prestigiosos i, en definitiva, que les derrotes del Madrid siguin menys doloroses. La idea de fons, consegüentment, té l’objectiu de provocar la desestabilització del FC Barcelona o, com a mínim, maquillar la inferioritat del Madrid. Fixem-nos que fins i tot Sandro Rosell, gens sospitós de catalanisme, s’ha vist obligat a dir: “És una vergonya el que Espanya està fent amb el Barça” .

 

Arribats aquí, especialment després de les insinuacions que qualifiquen de “molt sospitosa” la velocitat amb què alguns jugadors es recuperen de les seves lesions i de la calúmnia que vincularia el tumor extirpat a Eric Abidal amb un suposat dopatge, és vital que el Barça porti el cas als tribunals i que arribi fins a les últimes conseqüències. S’equivocaria si pensés que els mitjans internacionals relativitzaran tota la porqueria que rebin de Madrid. La major part del món desconeix el conflicte Catalunya-Espanya i pot acabar jutjant com un acte de coratge el fet que la premsa espanyola s’atreveixi a acusar un equip “nacional” en benefici de la transparència en l’esport. Si ens haguéssim dedicat a fer que el món identifiqués la nació catalana, en la mateixa mesura que identifica la nació escocesa, tot quedaria molt més clar. Però no ho hem fet i de la catalanofòbia, llevat de nosaltres, ningú no en sap res. Tanmateix, aquests atacs tenen dos elements positius. El primer és que ajuden força a fer caure la bena dels ulls a molts catalans; i el segon és que constitueixen tota una lliçó per als qui diuen que l’esport no és política.

L’espanyol del nen de “Pa negre”

El Singular Digital - 1/03/2011 - Víctor Alexandre

Molt il•lustratives, les paraules de l’historiador basc –basc de naixement i espanyol d’addicció– Fernando García Cortázar sobre el nivell d’espanyol de Francesc Colomer, el nen osonenc que interpreta el personatge de l’Andreu a la pel•lícula “Pa negre”, d’Agustí Villaronga. Quan l’entrevistador del diari Heraldo de Aragón li pregunta si recomanaria “Pa negre”, ell respon: “No l’he vista. Però amb relació als Goya sí que em sembla dramàtic –i si no fos així, poc respectuós amb un premi nacional– que el nen que va recollir el guardó no pogués expressar-se amb correcció en espanyol. Ens endinsa en aquest gran problema que és l’agressió a l’idioma comú i que va en perjudici dels mateixos habitants catalans”.

És tota una declaració de principis nacionals espanyols, certament. Però sobta una mica que aquest personatge no hagi tingut escrúpols de servir-se d’un nen de tretze anys emocionat i obligat a parlar per primer cop davant d’un auditori ple de gom a gom. Tot queda aclarit, tanmateix, quan, en la mateixa entrevista, i responent a la pregunta “Què n’espera, del nou mil•lenni?”, García Cortázar respon: “Esperem que el segle XXI posi, en la mesura que pugui, un cert ordre en els desordres causats per les disset autonomies”.

En aquestes declaracions destaquen, si més no, tres elements que constitueixen l’eix al voltant del qual gira la ideologia de García Cortázar. Un, la llengua espanyola com a instrument de reafirmació de l’imperi; dos, el sistema autonòmic com a amenaça desintegradora de l’Estat nació; i tres, la necessitat urgent de frenar el desacomplexament nacional de Catalunya. Tres elements que, com una mena de Santíssima Trinitat, són una mateixa cosa i es sintetitzen en un principi sagrat: “Espanya, nació única, indivisible i indissoluble”. No cal dir que davant d’una demostració de fervor religiós com aquesta, és força inútil oposar-hi raonaments. Amb tot, és important no renunciar a fer-hi algunes consideracions.

Diu García Cortázar que el nen va ser “poc respectuós amb un premi nacional”. Caldria preguntar-li per què. Potser perquè la metròpoli considera una falta de respecte que un fill de les colònies, en ser nomenat bon minyó, no parli com un fill de La Mancha? Cal tenir en compte que el Goya no és un premi nacional, per a un català. És un premi espanyol, com el César és un premi francès. Els premis nacionals de cinematografia dels catalans es diuen Gaudí i es lliuren anualment a Barcelona. I si l’Estat espanyol fos un Estat veritablement democràtic, catalans, bascos i gallecs haurien de poder expressar-se en la seva llengua, no pas en espanyol, en ser guardonats per uns premis estatals. A Catalunya, per altra banda, com es pot comprovar cada any en els Gaudí, tothom pot expressar-se en la llengua que vulgui sense que ningú ho qualifiqui d’agressió. En tot cas, si hi havia una cosa que feia sentir vergonya aliena, eren els intents d’Andreu Buenafuente de ser més espanyol que els espanyols dient dao, hablao, pensao, comentao... A més, el seu exercici d’autoodi va trobar una magnífica manera de manifestar-se gràcies a la beneita irrupció de Jimmy Jump cobrint el Goya amb una barretina. Ràpidament, Buenafuente, “como catalán”, va demanar perdó i va arribar a la violència verbal afegint que si l’hagués enxampat l’hauria atonyinat sense estar-se de res. És la reacció de manual de l’esclau enamorat de l’amo, que quan veu un dels seus fent una ximpleria, per petita que sigui, de seguida se sent culpable i demana perdó. Si fa no fa, com els catalans que s’incomoden quan un catalanoparlant no canvia de llengua davant d’un hispanoparlant. Ells també ho consideren una ximpleria. Evidentment, l’acció de Jimmy Jump és una bretolada estúpida. Però s’ha de reconèixer que no fa mal a ningú i que, per tant, la voluntat d’estomacar-lo només es fonamenta en l’autoodi: “Sobretot que l’amo no es rebaixi a apallissar un inferior. Ja ho faig jo mateix”.

Pel que fa a les declaracions de García Cortázar, sentint les emocionades paraules de Francesc Colomer com una “agressió a l’idioma comú”, només dir que expressen diàfanament la incapacitat mental d’aquest personatge per entendre que la llengua comuna dels catalanoparlants és el català en la mateixa mesura que la dels hispanoparlants és l’espanyol. I si per a aquests últims és costós parlar en català també ho és per a nosaltres parlar en espanyol per la senzilla raó que no som millors que ells. Tot plegat, és una qüestió de respecte. Un respecte que ens els Goya podria començar per la pronúncia correcta dels noms catalans. N’hi hauria prou que els diversos actors i actrius que lliuren l’estatueta posessin en la pronúncia del català el mateix zel que posen en la pronúncia de l’anglès.