L’espanyol del nen de “Pa negre”

El Singular Digital - 1/03/2011 - Víctor Alexandre

Molt il•lustratives, les paraules de l’historiador basc –basc de naixement i espanyol d’addicció– Fernando García Cortázar sobre el nivell d’espanyol de Francesc Colomer, el nen osonenc que interpreta el personatge de l’Andreu a la pel•lícula “Pa negre”, d’Agustí Villaronga. Quan l’entrevistador del diari Heraldo de Aragón li pregunta si recomanaria “Pa negre”, ell respon: “No l’he vista. Però amb relació als Goya sí que em sembla dramàtic –i si no fos així, poc respectuós amb un premi nacional– que el nen que va recollir el guardó no pogués expressar-se amb correcció en espanyol. Ens endinsa en aquest gran problema que és l’agressió a l’idioma comú i que va en perjudici dels mateixos habitants catalans”.

És tota una declaració de principis nacionals espanyols, certament. Però sobta una mica que aquest personatge no hagi tingut escrúpols de servir-se d’un nen de tretze anys emocionat i obligat a parlar per primer cop davant d’un auditori ple de gom a gom. Tot queda aclarit, tanmateix, quan, en la mateixa entrevista, i responent a la pregunta “Què n’espera, del nou mil•lenni?”, García Cortázar respon: “Esperem que el segle XXI posi, en la mesura que pugui, un cert ordre en els desordres causats per les disset autonomies”.

En aquestes declaracions destaquen, si més no, tres elements que constitueixen l’eix al voltant del qual gira la ideologia de García Cortázar. Un, la llengua espanyola com a instrument de reafirmació de l’imperi; dos, el sistema autonòmic com a amenaça desintegradora de l’Estat nació; i tres, la necessitat urgent de frenar el desacomplexament nacional de Catalunya. Tres elements que, com una mena de Santíssima Trinitat, són una mateixa cosa i es sintetitzen en un principi sagrat: “Espanya, nació única, indivisible i indissoluble”. No cal dir que davant d’una demostració de fervor religiós com aquesta, és força inútil oposar-hi raonaments. Amb tot, és important no renunciar a fer-hi algunes consideracions.

Diu García Cortázar que el nen va ser “poc respectuós amb un premi nacional”. Caldria preguntar-li per què. Potser perquè la metròpoli considera una falta de respecte que un fill de les colònies, en ser nomenat bon minyó, no parli com un fill de La Mancha? Cal tenir en compte que el Goya no és un premi nacional, per a un català. És un premi espanyol, com el César és un premi francès. Els premis nacionals de cinematografia dels catalans es diuen Gaudí i es lliuren anualment a Barcelona. I si l’Estat espanyol fos un Estat veritablement democràtic, catalans, bascos i gallecs haurien de poder expressar-se en la seva llengua, no pas en espanyol, en ser guardonats per uns premis estatals. A Catalunya, per altra banda, com es pot comprovar cada any en els Gaudí, tothom pot expressar-se en la llengua que vulgui sense que ningú ho qualifiqui d’agressió. En tot cas, si hi havia una cosa que feia sentir vergonya aliena, eren els intents d’Andreu Buenafuente de ser més espanyol que els espanyols dient dao, hablao, pensao, comentao... A més, el seu exercici d’autoodi va trobar una magnífica manera de manifestar-se gràcies a la beneita irrupció de Jimmy Jump cobrint el Goya amb una barretina. Ràpidament, Buenafuente, “como catalán”, va demanar perdó i va arribar a la violència verbal afegint que si l’hagués enxampat l’hauria atonyinat sense estar-se de res. És la reacció de manual de l’esclau enamorat de l’amo, que quan veu un dels seus fent una ximpleria, per petita que sigui, de seguida se sent culpable i demana perdó. Si fa no fa, com els catalans que s’incomoden quan un catalanoparlant no canvia de llengua davant d’un hispanoparlant. Ells també ho consideren una ximpleria. Evidentment, l’acció de Jimmy Jump és una bretolada estúpida. Però s’ha de reconèixer que no fa mal a ningú i que, per tant, la voluntat d’estomacar-lo només es fonamenta en l’autoodi: “Sobretot que l’amo no es rebaixi a apallissar un inferior. Ja ho faig jo mateix”.

Pel que fa a les declaracions de García Cortázar, sentint les emocionades paraules de Francesc Colomer com una “agressió a l’idioma comú”, només dir que expressen diàfanament la incapacitat mental d’aquest personatge per entendre que la llengua comuna dels catalanoparlants és el català en la mateixa mesura que la dels hispanoparlants és l’espanyol. I si per a aquests últims és costós parlar en català també ho és per a nosaltres parlar en espanyol per la senzilla raó que no som millors que ells. Tot plegat, és una qüestió de respecte. Un respecte que ens els Goya podria començar per la pronúncia correcta dels noms catalans. N’hi hauria prou que els diversos actors i actrius que lliuren l’estatueta posessin en la pronúncia del català el mateix zel que posen en la pronúncia de l’anglès.