Nació Digital.cat - 20/03/2011 - Jordi Badia
Un consell per als vampirs de la UEFA: si busquen rastres de dopatge en els futbolistes del FC Barcelona, perquè algun miserable indocumentat els ha dit que els burxin que n’hi trobaran, que no ho facin a l’orina, que mirin directament la classificació de la Lliga espanyola i veuran de què van dopats: de punts i de gols. Aquest dissabte al vespre, tres punts més i dos gols més, i ja en són 78 i 81, respectivament, després de vèncer per 2 a 1 el Getafe, al Camp Nou. I és que si l’un pixa colònia, els altres pixen futbol d’una qualitat i una bellesa incomprensibles per als qui només entenen de fúria i de victòries de despatx.
Per a derrotar el Getafe el FC Barcelona n’ha tingut prou amb jugar un parell d’estonetes a cada part. És poc, si es vol, però ja n’hi ha prou i està ben fet, que els dos mesos que vénen són un vaitot que els culers hauran de passar amb el cinturó ben cenyit. Si tot va bé, i no hi ha raons per a pensar que no hi ha d’anar, l’equip disputarà dos partits per setmana d’aquells en què no s’hi val a badar. Més enllà del patiment que aquests matxs a tot o res comporten i del resultat amb què acabin, poder-los viure és el plaer i la satisfacció més gran que els barcelonistes poden tenir. I que això sigui així cada any i des de fa ja unes quantes temporades és una situació tan extraordinària que menystenir-la o doldre-se’n o, simplement, deixar-la passar fóra un error i un pecat imperdonable.
I més ara que a Madrid, la gent del Madrid no dubta a esmolar l’eina de la calúmnia perquè deu ser intolerable que el Barça pugui guanyar la tercera Lliga consecutiva i que porti tants partits seguits passant-los la mà per la cara, en el futbol i el bàsquet, i quina mà no els passa que a vegades no n’hi ha hagut prou ni amb una de sola. Oimés ara que fins i tot el president Sandro Rosell s’ha decidit a alçar la veu contra tanta ignomínia com s’ha destil·lat des des de la capital blanca, potser desvetllat pel crit que hi va fer divendres l’entrenador Josep Guardiola. No hi fa tard, però ja era hora!
Per a derrotar el Getafe el FC Barcelona n’ha tingut prou amb jugar un parell d’estonetes a cada part. És poc, si es vol, però ja n’hi ha prou i està ben fet, que els dos mesos que vénen són un vaitot que els culers hauran de passar amb el cinturó ben cenyit. Si tot va bé, i no hi ha raons per a pensar que no hi ha d’anar, l’equip disputarà dos partits per setmana d’aquells en què no s’hi val a badar. Més enllà del patiment que aquests matxs a tot o res comporten i del resultat amb què acabin, poder-los viure és el plaer i la satisfacció més gran que els barcelonistes poden tenir. I que això sigui així cada any i des de fa ja unes quantes temporades és una situació tan extraordinària que menystenir-la o doldre-se’n o, simplement, deixar-la passar fóra un error i un pecat imperdonable.
I més ara que a Madrid, la gent del Madrid no dubta a esmolar l’eina de la calúmnia perquè deu ser intolerable que el Barça pugui guanyar la tercera Lliga consecutiva i que porti tants partits seguits passant-los la mà per la cara, en el futbol i el bàsquet, i quina mà no els passa que a vegades no n’hi ha hagut prou ni amb una de sola. Oimés ara que fins i tot el president Sandro Rosell s’ha decidit a alçar la veu contra tanta ignomínia com s’ha destil·lat des des de la capital blanca, potser desvetllat pel crit que hi va fer divendres l’entrenador Josep Guardiola. No hi fa tard, però ja era hora!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada