"La presó era un taller de creació política i humana"

Diari Ara - 17/03/2011 - Roger Tugas

Fernando Macarro Castillo (Alconada, Salamanca, 1920) és més conegut com a Marcos Ana, el pseudònim que va adoptar unint els noms del pare i la mare per firmar els poemes clandestins que va començar a escriure a la presó. Va entrar-hi amb 18 anys i sense estudis en finalitzar la Guerra Civil, en la qual havia combatut amb el PCE, i va ser condemnat a mort dues vegades. Ha estat el pres polític que més anys ha passat entre reixes -no en va sortir fins a tenir-ne 41- i amb un vigor envejable fins ara ha seguit lluitant i escrivint, entre d'altres textos les seves colpidores memòries, Decidme cómo es un árbol , d'Umbriel Editores. Ha assistit recentment a un acte d'expresos antifranquistes a Barcelona.

Quants anys té?

Sóc un xaval de 91 anys, tot i que jo no compto els 23 de presó, no els vaig viure. Però l'art de viure jove és el de mantenir les idees joves.

Sempre diu que la presó va ser la seva universitat.

Sí, vam aprofitar la presó per formar-nos, per tornar a la llibertat molt més preparats per defensar les nostres idees. Fins i tot vam representar una obra de teatre que vaig fer jo sobre els textos de Miguel Hernández, en un escenari amb mantes i llençols. La presó era un taller de creació política i humana.

Què va suposar descobrir allà el seu do per la poesia?

Era una forma més de lluitar. Jo escrivia poesia com qui escriu un manifest i la treia clandestinament per despertar els que dormien. I així tota la vida. En sortir, no podia sentir-me lliure mentre hi hagués un germà empresonat. I quan van canviar les coses a Espanya, vaig seguir lluitant per la solidaritat amb Palestina, el Sàhara, els països llatinoamericans... Em considero un fill de la solidaritat. Ningú es pot sentir segur en la seva petita llibertat si creu llunyana l'esclavitud dels altres.

Després de 23 anys entre reixes, com va viure la llibertat?

Va ser més difícil que la presó, la condemna a mort o la separació de la família. A la presó era una pedra més, però no estava preparat per viure. Em marejava fins a vomitar quan anava al camp, perquè el nervi òptic s'havia adaptat a espais verticals i curts. I no havia estat mai amb cap dona.

Això ha inspirat Pedro Almodóvar per filmar una pel·lícula.

Sí, és sobre una trobada que tinc amb una prostituta. Segurament es gravarà aquest estiu. Almodóvar m'ha semblat una persona amb una gran densitat humana.

Els joves saben el que va suposar el franquisme?

No, hem de lluitar sempre per la memòria històrica. Jo parlo molt amb joves que no saben el que ha passat. S'ha de passar pàgina, però després d'haver-la llegit.

Les institucions no fan prou?

No hi ha hagut gaire interès. La llei de la memòria històrica del 2007 era molt limitada i el poc que tenia de bo es troba en via morta. És increïble que encara no tinguem un gran centre de memòria, com altres països que han patit dictadures.

Qui no té interès a fer-ne difusió?

L'extrema dreta, perquè en va ser la culpable, i ens va imposar una guerra perquè el Front Popular havíem guanyat les eleccions del 1936.

Però vostè no creu en la venjança.

No, no és un objectiu polític. En les memòries, jo no escric els noms dels meus botxins, perquè els seus fills no ho pateixin. Quan un policia que em torturava em va preguntar per què lluitava, li vaig respondre que per una societat on no li poguessin fer a ell el que ell em feia a mi.

La transició va ser modèlica?

Va ser incompleta, però a Espanya no va haver-hi ruptura, sinó un pacte amb les forces franquistes. No teníem forces per imposar-nos.

Vostè, encara comunista i lluitant, és de les persones que Bertolt Brecht assegura que calen?

Jo sóc un mal poeta necessari. Jo escrivia per als altres, per il·luminar el cor dels joves i fer moure la gent. Els comunistes hem comès molts errors, però jo distingeixo idees i instruments. Jo lluito per un món on s'acabi la fam i la guerra, sense desigualtats socials. La bondat de les idees està per sobre dels pecats que hàgim comès els homes i els partits.

Aquesta societat arribarà mai?

Sí, la veurem nosaltres i els nostres fills. Són corrents històrics que tard o d'hora han d'arribar.

Però la crisi actual està portant la dreta al poder arreu d'Europa.

El capitalisme té molts sistemes de reserva, són els forjadors d'una democràcia fingida. L'actual societat del benestar és falsa, però ha aconseguit atomitzar-nos i hipotecar-nos, ens ha convertit en petits conservadors de res. Per contra, amb Franco teníem tots la mateixa necessitat: la llibertat. Però a vegades les masses exploten, fixem-nos en el món àrab. Cal conscienciar la gent i arribar als joves, que són el futur.

Com ho fa per mantenir aquesta força i connectar amb els joves?

Viure amb ells i la mateixa realitat et fan ser així. Tot i que no podem anar amb el catecisme a la mà, cal parlar d'una manera normal, no es pot entrar amb el Manifest Comunista .