No a la guerra

Diari Ara - 24/03/2011 - Ernest Folch

Sabem que arriba una guerra quan se la bateja. Aquesta vegada tampoc ens han defraudat, el poeta frustrat que espera el seu moment de glòria en algun despatx de Washington ha decidit torturar-nos amb la seva última creació, Odissea a l'Alba: potser algun dia ens explicarà si les reminiscències èpiques d'aquesta horterada es deuen a la gran valentia que cal per disparar míssils Tomahawk des d'un portaavions. La novetat, aquesta vegada, és que tenia competència: un críptic Ellamy des del Regne Unit i un il·luminat Harmattan des de França, en record a un vent africà. Aquesta descoordinació poètica no és res més que el reflex d'un desgavell general de la descoalicionada coalició internacional.

No se sap quin nom té l'operació simplement perquè no se sap qui mana. Nicolas Sarkozy, decidit a arreglar a fora allò que no sap resoldre a dins, pretén ser el cap d'operacions, però no s'ho empassa ningú, i el dubitatiu Obama intenta passar de puntetes sobre una guerra que vol seva però la vol discreta, un impossible absolut. La resta de països pregunten qui mana i ningú sap què fer dels pobres voluntaris, estil Luxemburg, que volen enviar un soldat a passar a la història.

I com que no mana ningú, es desconeix quin és l'objectiu: derrocar Gaddafi? Ajudar els rebels? O potser tan sols arraconar el dictador per tornar-lo a rebre, haima inclosa, a un palau presidencial d'aquí a dos anys quan hagi gastat la quarta de les set vides que té?

Qui sap si és el petroli, o la indústria d'armament, o el Halliburton de sempre que espera pacient per reconstruir i cobrar la seva part: no descartin que sigui tot alhora. Els motius són incerts i cada país diu la seva, potser perquè estem davant la primera guerra organitzada segons la lògica de les comunes hippies , en què no mana ningú però tothom opina.

A mesura que passen les hores, torna la demagògia de sempre. Carme Chacón, sota l'eufòria de veure's impulsada per la palanca de la guerra que la pot portar al poder, crida als quatre vents: "Protegirem els indefensos d'un tirà". No els sona aquesta música? Ja ens la cantaven amb Saddam Hussein, la melodia perfecta per justificar les odissees a l'alba i les tempestes del desert de torn. Els dictadors, senyora Chacón, no els vol ningú, no ens doni lliçons i no ens tracti d'imbècils. Aquí estem discutint una altra cosa: quants morts provocarà el bombardeig, si les solucions que aporta compensen les barbaritats que crea, si garanteix efectivament que caigui una dictadura. Sabem qui són els rebels, per cert? Estem segurs que impulsaran una democràcia? Els portarem al poder només perquè són víctimes d'un tirà? Algú sap a qui representen i per què? Però ja és massa tard per fer preguntes. I aquesta vegada, a diferència de l'última guerra d'Iraq, una majoria aclaparadora s'ha apuntat a la barbàrie, aquesta vegada curosament avalada per una ambigua resolució de l'ONU. El sí a la guerra d'Iniciativa és la demostració que ja no queda ningú al Parlament que doni veu als qui s'oposen a la invasió, a banda de ser una claudicació en tota regla de les seves idees.

Mentrestant, han tornat els festivals dels infogràfics, dels croquis dels portaavions i dels míssils terra-mar-aire. I com sempre, tot presentat de manera ben neta i impol·luta. Als espavilats que volen donar lliçons de democràcia als qui s'oposen als bombardeigs, els vull recordar que les bombes no són gràfics, són bombes. I maten.

I si la idea és que hem d'anar a enderrocar els tirans que són cruels amb el seu poble, entenc que per un mínim de coherència després de Líbia vindrà Bahrain. I després de Bahrain, serà suposo el torn de Qatar, amb permís de la fundació que patrocina el nostre cor blaugrana. I ja que parlem de dictadures, a veure quan s'atreveixen els valents defensors de la democràcia a bombardejar la Xina.

Ja sé que som pocs, que està passat de moda, que sona pacifista i ingenu. Però, avui més que mai, diem ben fort: "No a la guerra".