A la punta de la llengua

Diari Ara, Gerard Quintana,  22/10/2011

"MEREIXIA LA MORT, i les vostres gràcies han obrat amb prudència donant un càstig exemplar capaç d'espaordir els traïdors...". Aquest és el peu que em donava un dels actors que estava en escena per entrar a fer la meva part. Mai més me l'he pogut treure del cap. En canvi sóc incapaç de recordar una sola frase del meu text. La companyia es deia Inteatrex i l'obra,Ricard IIIde Shakespeare. Fa més de 30 anys.

Quinze anys més tard. Sóc a A3 Ràdio, a Madrid. Hem vingut a fer una entrevista amb els Sopa. Em demanen que provi el micro. Deixo anar, com tantes vegades de manera automàtica, el peu de Shakespeare. Des del control em pregunten si no me'l sé en un altre idioma. Els responc si volen que els hi digui en anglès. Marxem sense fer l'entrevista.

BABEL. He de demanar pressupost per arreglar quatre coses de casa. Vaig a veure el veí de la cantonada. És àrab i està casat amb una eivissenca. És un manetes. Quan torno arriba el lampista. Un altre manetes, en aquest cas un argentí que ja fa uns quants anys que és a l'illa. Al cap d'uns moments entren la Negra i el Roland. Ella és nascuda al Paraguai i ell a Suïssa. És arquitecte i va arribar a les Pitiüses als anys 70. Ve amb uns pantalons que va comprar en una illa del Pacífic i que es vol emportar a Panamà. Marxen d'aquí quinze dies i vol que l'Ana els hi arregli. Truca la mare de l'Angelina, una brasilera que acaba de tenir el seu segon fill amb l'Angelo, d'on li ve el nom a la nena. Passarà més tard. Abans de marxar, he d'anar a buscar una cartera a casa de l'Antonio, un amic de Madrid que es dedica a treballar la pell, per un encàrrec que m'han fet a Barcelona. Després passaré per sa Revista a veure l'Edu, un amic de Buenos Aires que és un germà per a nosaltres. Segurament hi haurà el Camel. És de París, fill d'argelins, té una ment inquieta i una gran cultura forjada a la Sorbona. Acabarem parlant del Barça, com sempre, n'és un gran admirador. I potser també hi haurà el Boris, un bon músic alemany. Fa temps que no el veig. Està ensenyant a tocar la guitarra al meu germà porteny.L'Edu va venir el primer dia al Palau Sant Jordi amb un amic holandès, el Marteen, un altre company de vida i de rock. Em va portar des de Bali, on viu ja fa uns anys, les samarretes que vaig fer servir als concerts. Tinc un munt de trucades perdudes del Rafa, el germà de la doctora de capçalera dels nens. Són de Granada. Està fent un documental sobre el turisme de ses Pitiüses i no trobo el moment per quedar. M'ha demanat si el puc posar en contacte amb l'Andreu Buenafuente. Vaig a trucar-li. També he de portar unes cartes a l'Anne, una amiga francesa que va estar vivint a casa mentre el seu company era a Itàlia. De passada els convidaré a ells i els seus dos nens a l'aniversari del meu fill. També la Flaca i el Dharma, i la Silvie, el Negüen i la Nayara. Segur que ens deixem algú. Avui potser vénen a dinar la meva filla gran i el Jeremy. Un bon gendre, nascut a Formentera de pares francesos. Per casa hi passa molta gent. La majoria no són catalanoparlants. Però tots entenen la música que faig.

"DON FEDERICO mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso en la sartén...". També podríem haver cantat Frêre JacquesoSur le pont d'AvignonoEn Pinxo li va dir a en PanxooLa lluna, la PrunaoHarry Pottero ABC dels Jackson 5. A la meva filla li va venir de gust picar de mans amb aquesta cançó com fan a l'escola, tot i que allà se salten aquesta primera estrofa.

EMPAR MOLINER. No la conec personalment. Respectava la seva feina. Fins que vaig llegir el seu article a l'ARA de fa dos dies,Nosaltres, els talibans. A partir d'unes frases extretes d'una intervenció telefònica al programa de Jordi Basté de RAC1 i d'una mentida que s'ha anat estenent i que demostra que ni tan sols ha vist el programa -que jo només parlo en castellà a casa meva i amb els meus fills- construeix un discurs ocurrent però sacrifica la veritat a favor d'un acudit a mida del lector. Per sort, és ella mateixa la que ha triat el títol del seu article i no seré jo qui la contradigui, en el seu cas. Els talibans no són els que parlen català als seus fills, ni castellà, ni àrab, ni romanès. Són els que saben i no volen entendre, senyora Empar.

VAIG OBRIR LA PORTA de casa al convidat per l'amistat, l'estima i la confiança que tinc a l'Albert Om des de fa una colla d'anys. Pots tornar quan vulguis, Albert, però millor a fer una costellada. I només amb la càmera del mòbil, sisplau. Una abraçada!