Guardiola

Diari Avui - 20/07/2011 - Carles Ribera

Els més puristes podrien dir que el lliurament de la medalla d'honor del Parlament a Pep Guardiola representa una caiguda de registre d'aquest guardó, que, abans que l'entrenador del FC Barcelona, han rebut personalitats de la talla de Desmond Tutu, Ernest Lluch, el pare Miquel Batllori o el col·lectiu dels Setze Jutges. El futbol, tot i l'inigualable poder de convocatòria i la capacitat de generar estats d'ànim col·lectius, encara és mirat per damunt de l'espatlla des d'algunes talaies que vesteixen de menyspreu allò que és pura enveja.

Que un entrenador de futbol rebi un reconeixement per “per la projecció d'una Catalunya culta, cívica i oberta” i també “pels valors que ha transmès exemplarment, com ara l'esportivitat, el treball en equip, l'esforç i la superació personal”, és remarcable perquè va més enllà del joc de la pilota, de la mateixa manera que els valors que en altres dies van convertir en català universal Pau Casals o Josep Trueta anaven més enllà de la seva genialitat amb el violoncel o els coneixement mèdics.

En definitiva, el valor dels mèrits que acredita Guardiola deriven, en primer lloc, del fet que s'irradien a través d'un aspersor tan potent com és el món de l'esport en general i el futbol en particular, que arriben a molts sectors de població que per altres canals convencionals de l'educació no hi tenen accés o no hi són receptius. I, en segon lloc, el missatge més important que transmet Guardiola és que es pot ser ciutadà compromès des de qualsevol lloc de la societat. I encara una tercera lliçó: per donar exemple sovint no cal fer grans escarafalls, sinó, simplement, limitar-se a fer bé la feina.

Indignats

Diari Avui - 20/05/2011 - Carles Ribera

En aquest país som molts els que recordem el primer dia que el pare ens va etzibar la mítica sentència “jo, a la teva edat ja treballava”. En aquella època, la frase pretenia ser un revulsiu per treure la mandra a una generació de joves que anàvem creixent en una societat que, a empentes i rodolons, superava les estretors per instal·lar-se en l'estat del benestar. Avui, el pare que diu al seu fill “jo, a la teva edat ja treballava” no l'estimula sinó que l'ofèn. La majoria, joves i no tan joves, no podrien treballar encara que volguessin. Per tant, és comprensible l'estat d'indignació en unes acampades carregades de raó.

 

Dit això, com passa amb totes les protestes que són esclats d'ira sense projecte polític coherent o propostes contradictòries, aquesta moguda acabarà passant al record de les heroïcitats inútils i deixant l'únic rastre perdurable d'una colla d'eslògans tan originals i aguts com perfectament innocus. La història ens demostra que els esclats espontanis antisistema sempre acaben o bé derrotats per la seva pròpia inconsistència, o bé generant moviments revolucionaris que culminen amb un procés de substitució de les classes dirigents però que no resolen les desigualtats, si no és que les agreugen. Per això seria bo que els acampats que reclamen “democràcia real” no perdessin de vista el fet que el mateix sistema democràtic de partits que ens ha enfonsat a la crisi és el que ens va portar l'estat del benestar. Els pares d'avui poden dir als seus fills “jo, a la teva edat ja votava”, cosa que el meu pare no em va poder dir mai. La democràcia real, ens agradi més o menys, és a les urnes de diumenge.

República

Diari Avui - 15/04/2011 - Carles Ribera

Ahir es van commemorar els 80 anys de la proclamació de les repúbliques. La catalana, efímera, i l'espanyola, que va durar una mica més i va acabar en punta. Aquestes efemèrides de número rodó conviden al record, a la nostàlgia i a la memòria històrica, i és bo que sigui així sempre que la nostàlgia no ens difumini el record d'una realitat que no sempre resulta tan ideal com imaginem, especialment aquells que, per motius d'edat, només l'hem viscut d'oïdes o de llegides i tenim tirada a la mitificació. Amb el tema republicà passa això. Hi ha alguns catalans que per commemorar el 14 d'abril tenen tendència a desplegar amb alegria banderes tricolors. Em refereixo a la tricolor amb franges vermella, groga i morada que va identificar la democràcia espanyola dels anys trenta. La despleguen com si fos una bandera preferible a l'actual ensenya constitucional, rojigualda, estanquera o parrac, com preferiu anomenar-la segons el nivell de ràbia que us provoqui. La República espanyola no va ser pas millor per a Catalunya que el règim actual. Va començar amb el senyor Azaña com un ZP avant la lettre, prometent acceptar la voluntat dels catalans, va continuar amb l'estatut retallat i va acabar amb el mateix senyor recordant aquella memorable frase que sosté que l'única manera de controlar els catalans és bombardejar Barcelona cada 50 anys. No ens fem il·lusions. Espanya és un artefacte polític fet contra els interessos de Catalunya, adopti la forma que adopti. Per això, la millor bandera per brandar no és pas la tricolor sinó quatre barres amb estrella solitària sobre triangle blau. La resta són romanços. O autoengany.

Barcelona ha decidit

Diari Avui - 11/04/2011 - Carles Ribera

La consulta sobre la independència va rebre ahir a Barcelona més suports que el partit més votat en les últimes eleccions municipals. I si em permeteu un vaticini gens aventurat, probablement han recol·lectat també més sufragis que els que obtindrà la formació guanyadora de les municipals del mes vinent, sigui quina sigui. Pot ser que algun patriota benintencionat afirmi que la participació de més d'un quart de milió de ciutadans va convertir la diada d'ahir en una festa de la democràcia. De festa, cap. Més de 250.000 persones aixecant el cul de la cadira de la desafecció per implicar-se en un exercici sense valor legal no s'hi posen pas per fer una festa sinó per donar un cop de puny a la taula de la Barcelona oficial i els seus corifeus desorientats.

Barcelona porta més de trenta anys dedicant-se, principalment, a ser capital d'ella mateixa. L'aposta no es pot pas dir que hagi estat un fracàs. La ciutat s'ha situat en el mapamundi i té un cert prestigi com a destinació turística i atracció cultural. Malgrat tot, les autoritats que la menen no veuen més enllà del nas d'una gran urbs que, potser sí que vol continuar sent gran, però que no aspira a ser més que ciutat.

En canvi, un parell de centenars de milers llargs de conveïns ahir van decidir que Barcelona ha de sortir d'ella mateixa per recuperar el paper que durant tants anys ha tingut en la història: liderar un país. No cal inventar-se jocs, ni fòrums, ni fastos similars. Quin somni millor hi pot haver per a una ciutat orgullosa i cosmopolita, quin revulsiu més estimulant, que el d'esdevenir la capital d'un estat. Ahir, a Barcelona, va començar a ser demà.

Diumenge es vota, sí

Diari Avui - 8/04/2011 -  Carles Ribera

Aquest diumenge no aniré a votar a la consulta per la independència de Catalunya. No hi aniré perquè ja vaig fer-ho al meu poble ara fa un any, en un dia assolellat de primavera com serà el 10-A si les previsions meteorològiques no s'esguerren. Us recomano l'experiència. Si esteu empadronats a Barcelona o en algun dels municipis que fan el referèndum demà passat, participeu en aquesta iniciativa que d'aquí a uns anys s'estudiarà a totes les facultats de ciències polítiques. Perquè hi ha un abans i un després de les onades de referèndums cívics. Per més que s'intentin aigualir amb referències a la legalitat o a una baixa participació que pot ser baixa, depèn de amb què es compari, però que en cap cas és poca, es miri com es miri. Des de l'alba d'aquest moviment, en la llunyana convocatòria d'Arenys de Munt, les successives onades no han pas generat cap tsunami sobiranista. Per què enganyar-nos. Però han aixecat una lenta però creixent marea que ha anat fent que es mullés gent que, primer incòmodament refractaris, potser amb timidesa, s'han acabat acostant a les urnes convençuts. Han votat fins i tot aquells que no són independentistes, com el president Pujol, que no sent independentista ha votat que sí, què carai, ja n'hi ha prou. El portaveu de Barcelona Decideix, Alfred Bosch, deia ahir a la televisió que cal votar pensant en un món millor per als nostres fills. Jo espero que els nostres fills seran prou madurs per decidir el seu futur per ells mateixos. Però sí que podem aconseguir que, si ells decideixen seguir aquesta via, no puguin retreure als seus pares que no van moure ni un dit per fer camí.

Esquerra, vuitanta anys

Diari Avui- 18/03/2011 - Carles Ribera

Els països amb tradició democràtica consolidada poden presumir de partits de llarga trajectòria que transmeten fonaments ideològics sòlids de generació en generació. Catalunya, malgrat els contratemps històrics, n'és un exemple. Enguany es compleix el vuitantè aniversari de la fundació de dues formacions cabdals d'aquest país. Esquerra i Unió. Cronològicament, el primer aniversari que arriba, demà mateix, és el d'ERC. Per molts anys. La commemoració agafa els republicans en hores baixes. Esquerra és una ombra d'allò que prometia ser l'any 2003, quan el seu discurs netament independentista es va plantar al Parlament amb prou empenta per abordar la conquesta de l'hegemonia nacionalista. La il·lusió es va començar a desfer quan es va constatar, via Perpinyà, que el partit estava liderat per un personatge de discurs brillant però dominat per una total manca de sentit de la responsabilitat. Les perspectives electorals no només van tocar sostre sinó que, més tard, bona part dels votants fidels es van sentir traïts per una cúpula que, renovant el tripartit, va semblar ignorar el perfil ideològic de la seva parròquia. A partir d'aquí, els coneguts enfrontaments interns i la crisi d'una formació que, per postres, ha exercit el govern amb la prepotència ridícula d'aquell que no és conscient que algun dia el deixarà de tenir. Esquerra arriba a la vuitantena xacrosa. Però amb un gran motiu d'orgull. Gràcies al protagonisme que ha tingut ERC els últims anys, avui el sobiranisme és una ideologia central a la política catalana. Tant, que la independència ja no depèn de l'estat de salut d'un sol partit. Un avenç històric.