La sobiranització de Catalunya

Diari Avui - 27/06/2011 - Agustí Colomines i Companys

Aviat farà un any de la manifestació del 10-J. I tanmateix sembla que hagi passat molt més temps. La conjuntura, si ens atenem al munt de coses que han passat entre llavors i ara, ha canviat força. Una combinació d'esdeveniments l'ha transformat de soca-rel. D'entrada, les eleccions del 28-N i la fi del tripartit. I això per què? Doncs perquè el nou govern ha despullat la realitat fins a fer-nos despertar de la il·lusió que la maquillava. Fa un any, la gernació que va sortir al carrer per manifestar-se contra la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut després de quatre anys de deliberacions no era conscient com ara —o almenys ho semblava— dels efectes de la crisi econòmica sobre l'autonomia. Aquella manifestació incidia en l'evidència que Catalunya té un dèficit de sobirania crònic conseqüència del centralisme. Però aquest és un dèficit, diguem-ne, exogen que unifica la majoria de la població. És per això que la manifestació del 10-J va aconseguir un consens prou important, entre 1.100.000 persones segons la Guàrdia Urbana i un 1.500.000 segons Òmnium Cultural. Rere la pancarta que recollia el lema de la protesta, Som una nació. Nosaltres decidim, hi anaven els principals líders polítics, llevat dels ostentosament contraris: els dels PP i Ciutadans. Un any després no passa ni una hora que no estiguem parlant dels centenars d'“indignats” que han ocupat les places públiques i dels milers de manifestants, unes 275.000 persones segons l'organització, que el 19 de juny van col·lapsar el centre Barcelona per raons que, aparentment, no tenen res a veure amb el que denunciaven els manifestants del 10-J. Molts dels “indignats”, especialment els més ideologitzats, fins i tot recelen de l'autodeterminació. Diuen que aquesta no és la seva guerra. Que el seu problema és la maldat del capitalisme i coses així. No hi ha dubte que haver pres consciència de la crisi ha estimulat el moviment del 15-M, adobat amb la resurrecció de velles figures de l'esquerranisme que branden el receptari redemptor de sempre. Però qui ha propiciat aquest desvetllament? El nou govern. Així de clar i català. Des del primer dia, un cop vist que la situació financera de la Generalitat era molt més complicada del que havia acceptat el tripartit, el govern de Mas va posar-nos davant del mirall. I va proposar una rectificació que havia de passar per un reajustament econòmic que ajudés a la recuperació. Ha estat el govern, el que ha difós la idea que s'havia estirat més el braç que la màniga i que calia racionalitzar la despesa pública per sostenir en el futur l'estat del benestar. Al govern li hauria estat més fàcil continuar amb el clientelisme que s'ha practicat aquests darrers anys, però no ho ha fet i, en difondre que les finances de la Generalitat no anaven bé, ha assenyalat que els límits de l'autonomia són de tot ordre. Són exògens perquè la gasiveria de l'estat constreny la capacitat financera del govern, però també són interns, perquè el model social català és car i, de vegades, ineficient. En l'època de Pujol es van assumir un munt de competències que estaven mal finançades, i amb el tripartit la despesa pública es va disparar perquè els tres grups són jacobins de mena. Defensen que l'administració cobreixi des dels serveis bàsics, cosa que està molt bé i és imprescindible, fins a les despeses de tota mena d'associacions i de festes majors.

La sobirania d'un país consisteix en la capacitat que té quant a l'organització política, econòmica, social i cultural, i quant a l'administració interior. En l'era de les interdependències, la capacitat d'autogovern no es pot avaluar tan sols per l'estructura administrativa. Per si un país està constituït com un estat o no. Tan sols cal pensar en el que està passant a Grècia, que és un estat independent des de fa anys i panys però que avui dia té molt limitat el marge de maniobra quant a la capacitat de decidir sobre el seu futur, sobretot econòmic. L'economia ha estat determinant sempre, almenys això és el que hem après dels grans teòrics del desenvolupament del capitalisme. Però des del moment en què va iniciar-se el segon procés de globalització, encara ho ha estat més. Per tant, disposar de la capacitat de decidir en aquest assumpte és molt important. Un exemple: què és el que ha permès que la llengua i la cultura catalanes pervisquessin malgrat la pressió espanyolitzadora? Deixant ara de banda un aspecte que ha estat determinant, que les classes populars no hagin abandonat mai el català com a llengua vehicular, el cert és que Catalunya hagi estat un país ric hi ha ajudat molt. I sobretot, que el catalanisme, que és el corrent polític central de la contemporaneïtat catalana, hagi estat el principal factor de modernització. Mentalment i econòmicament. La Catalunya cosmopolita i industrial és filla del catalanisme, agradi o no als que es pensen que la modernitat catalana és resultat de l'escola moderna o bé de quatre exposicions al CCCB.

Al cap d'una any de la gran manifestació del 10-J, ja sabem que només la sobiranització de Catalunya permetrà continuar la tradició modernitzadora que no s'hauria d'haver perdut mai. I segurament això és el que hauríem d'explicar als simpatitzants dels “indignats”. El nostre model social depèn, d'entrada, dels recursos disponibles. Per això cal no abandonar l'esperit rebel del 10-J i aquella part de la reivindicació del 19-J que no està dominada pels xarlatans de sempre.

La memòria ensucrada

El Singular Digital - 4/04/2011 - Agustí Colomines i Companys

El 4 d'abril de 1968, Martin Luther King va ser assassinat a Memphis per James Earl Ray. Tenia 39 anys i avui en fa quaranta-tres d’aquell atemptat. Mentre se celebraven els funerals en a l'església Edenhaëser d’Atlanta, una onada de violència s'estengué arreu país. Ray, detingut per la policia, es va reconèixer autor de l’assassinat i va ser condemnat amb proves circumstancials. Anys més tard, però, Ray va retractar-se de la seva declaració i va demanar, amb el suport de la família King, la reobertura del cas i la celebració d’un nou judici. La llegenda estava servida, almenys quant a la mort del líder que va lluitar pacíficament pels drets civils dels negres. Com en el cas de l’assassinat del president John F. Kennedy, la mort de King també està envoltada d’incògnites. La fama de Luther King s’havia forjat en assumir la direcció del moviment pacifista nord-americà, primer a través de la Southern Cristian Leadership Conference i més tard del Congress of Racial Equality. Com a membre, també, de la National Association for the Advancement of Colored People va aconseguir millorar les condicions de vida dels negres nord-americans. I això és el que va fer arran de la protesta estudiantil de Birmingham, Alabama, del 1960, quan va aconseguir que els estudiants negres poguessin accedir a les biblioteques, als menjadors i als estacionaments. En fi, tothom ha vist alguna vegada les imatges de la colossal manifestació del 28 d’agost 1963 a Washington i del discurs que King va pronunciar des de les escalinates del monument a Abraham Lincoln amb aquell “I Have a Dream”.

 

La vida de King va ser curta però suficientment intensa per portar-la a la gran pantalla. Però és que, a més, la teoria de la conspiració sobre la mort de MLK és tant o més atractiva que la de JFK. Del president ja se n’han fet unes quantes, de pel•lícules, però de King cap amb l’ambició de la que estava preparant el director anglès Paul Greengrass. Havia de ser una producció a la manera de Hollywood i ja tenia títol: Memphis. Però ara resulta que la pel•lícula no es farà per l’oposició dels amics i els familiars de King. Acusen al director de Bloody Sunday o de The Bourne Supremacy d’haver fet un “fals” retrat del dirigent negre i premi Nobel de la Pau. Es veu que la pel•lícula se centrava en els darrers dies de King i feia referència als problemes que tenia King aleshores, incloent-hi els matrimonials i amb l’alcohol. L’entorn del reverend diu que Greengrass està mal informat, que no coneix prou bé l’entorn que l’acompanyava. I en l’afer del suposat divorci de Coretta [Scott] King (1926-2006) —una de les vídues famoses nord-americanes, per bé que no se sí tant com l’arxiconeguda Jacqueline [Lee Bouvier] Kennedy (1929-1994)—, segons ells Greengrass es creu la versió “inventada” per l’FBI. Als preservador del llegat no els ha agradat que King esdevingués humà, més enllà del mite que serveix per cohesionar la comunitat negra nord-americana.

Es veu que la família King el 2009 va vendre a la productora propietat de Steven Spielberg, Dream Works, el drets per fer una pel•lícula sobre el reverend. Ja m’ho veig a venir, perquè Spielberg tendeix a ensucrar la vida de tot aquell que retrata. L’interessa l’aventura de la vida i no pas la complexitat que comporta viure, a pesar de tenir un compromís públic. A l’IoS d’ahir, Rupert Cornwell comentava el cas de les diferències entre l’actitud d’una producció sobre la família valenciana dels Borja i una altra sobre la nord-americana dels Kennedy, deixant de banda que la primera parla d’un fets molt i molt llunyans, del segle XV, i la segona encara és memòria viva. Gairebé sempre és així: tot el que és llunya es pot distorsionar, magnificar o denigrar sense gaires problemes i, en canvi, la contemporaneïtat crea problemes als artistes. Oliver Stone va esquarterar Nixon a la pel•lícula homònima i, en canvi, la minisèrie que va protagonitzar Martin Sheen el 1983 sobre el clan del Camelot nord-americà era, senzillament, reverencial. Al capdavall, la proximitat dels fets és el gran perill que amenaça la història de veritat. Sempre queda algú que vol preservar una “memòria” ensucrada d’uns fets que no ha protagonitzat.

De la lleugeresa independentista

Diari Avui - 4/04/2011 - Agustí Colomines i Companys

El programa del catalanisme polític històric ha estat un èxit. Ho he intentat explicar un munt de vegades. La vocació moderna del catalanisme ha triomfat en arrossegar Espanya cap a la modernitat. Ho va argumentar molt bé un dels meus mestres, el professor Vicente Cacho Viu (1929-1997) a El nacionalismo catalán como factor de modernización (Quaderns Crema, 1998). Des que va irrompre en l'escena política catalana a finals dels segle XIX, el catalanisme polític tenia una orientació netament regeneracionista espanyola. Cacho identificava el catalanisme com un dels dos corrents regeneracionistes fonamentals a Espanya. Mentre que el regeneracionisme nucleat a l'entorn de Madrid propugnava la modernització de l'Espanya d'entre segles a través de la ciència, el catalanisme va ser una mena de ciència moral que cercava democratitzar el règim polític espanyol i el desenvolupament econòmic. Des de Lo catalanisme de Valentí Almirall, aparegut el 1886, això ha estat així. I aquest també fou l'objectiu que perseguiren Prat de la Riba, Joan Maragall, Francesc Cambó, Lluís Nicolau d'Olwer, Jaume Bofill i Mates, Lluís Companys, Ignasi Ribera i Rovira i tants altres intel·lectuals i polítics catalans d'abans de la guerra del 1936. No hi ha dubte que aquesta ha estat l'orientació del catalanisme noucentista, en versió federal, regionalista o nacionalista. Fins i tot els intel·lectuals modernistes que propugnaven el secessionisme cultural i un programa nacionalitzador català, que anava molt més enllà del que havien estat capaços de fer els representants del moviment renaixentista, no menystingueren mai la dimensió espanyola. D'aquesta manera, el triangle Barcelona-Madrid-París esdevingué el veritable escenari cultural de l'Espanya contemporània i, també, del món llatí.

El catalanisme, doncs, des dels seus orígens ha combinat sense complexos el nacionalisme català amb un regeneracionisme espanyol. De fet, no eren incompatibles. Al contrari, com més fort era el catalanisme més clar era, també, que no podia deixar de banda l'objectiu de modernitzar Espanya i transformar el corromput sistema parlamentari de la Restauració en una democràcia, diguem-ne europea, que donés satisfacció al projecte industrialista i culturalista del catalanisme. El 1869 Valentí Almirall i Gonçal Serraclara van impulsar l'aparició, a Madrid, del diari El Estado Catalán. La iniciativa era conseqüència de les expectatives que havia generat la Revolució de Setembre d'aquell any, la qual va anar acompanyada d'una certa il·lusió federalista. L'aventura es va acabar de mala manera el 1872 i va propiciar el gir catalanista dels federalistes desencantats, entre ells Almirall, que esdevindria, com ja he dit abans, un dels primers teòrics catalanistes. Malgrat el desengany, Almirall no va abandonar mai aquella dimensió espanyola del seu projecte catalanista federal. ¿Què hem de dir, en aquest sentit, dels joves nacionalistes que s'arreceraren en La Veu de Catalunya un cop convertida, el 1899, en un diari eminentment polític sota la direcció d'Enric Prat de la Riba? La Veu i la Lliga foren els instruments dels quals se servi el catalanisme conservador per anar desplegant l'ideari noucentista fins que la triple crisi del 1917 –que fou militar, social i de lideratge– va provocar un d'aquell canvis de rasant tan típics en la història del catalanisme. El separatisme de Francesc Macià, que es va forjar a cop de fracassos i decepcions de la política lligaire, va començar a caminar a la manera dels canvis de rasant de les carreteres: amb la pèrdua de visibilitat dels cotxes que circulen en sentit contrari, que no són altres que els enemics que van reduir Catalunya a una autonomia dins d'una República que no va ser mai federal i ni tan sols federalitzant.

Macià és un dels mites de l'independentisme. Però també va ser un home pragmàtic. Encara que costi de creure –perquè els mites són sempre mites–, Macià no va fer política sota els efectes de l'idealisme ni va menystenir la força de l'enemic. Al contrari. Les derrotes més severes —que van del 6 d'Octubre al frustrat Estatut del 2006— són el resultat d'errors de càlcul garrafals. I és que hi ha qui ha confós gairebé sempre la impaciència del moviment catalanista, que en els últims temps es manifesta en la proliferació de partits independentistes o dels seus dirigents, amb la fortalesa del nacionalisme català entre els catalans. Deu ser per això que ningú no s'ha plantejat mai d'escriure una història social del catalanisme. El gran repte del catalanisme d'ara és convertir el catalanisme en un moviment de multituds que esdevingui un factor de modernització tan sòlid i tan central com ho va ser fa cent cinquanta anys. El catalanisme renovat d'avui dia necessita algú que sàpiga sintetitzar en una mateix acció política les maneres de Prat de la Riba i de Francesc Macià. Al llibre de Pilar Rahola el president Artur Mas confessa que ell va arribar a la política sentint-se hereu de la tradició clàssica del catalanisme, que d'altra banda era la que defensaven el president Pujol i Miquel Roca Junyent, però que amb el temps es va anar decantant pel binomi Prat-Macià. I això vol dir que, per a ell, s'ha acabat el vessant regeneracionista que havia estat consubstancial al catalanisme. Mentre hi hagi qui no vulgui entendre això (que inclou el reconeixement públic de Pujol d'aquest canvi), estarem dominats per la insuportable lleugeresa independentista que, com antany feren els Companys, Dencàs, Badia i companya, perd el temps i l'oportunitat amb la presentació de proposicions de llei per declarar la independència tot i saber que no porten enlloc. Tenir la raó no vol dir encertar-la en la manera de convèncer a qui els catalanistes han de convèncer, que no és un altre que el poble de Catalunya.