Al cap d'un any de la sentència contra l'Estatut

El Punt - 27/06/2011 - Editorial

Un any després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya, la determinació del país per avançar cap a un futur de plena realitat nacional està intacta, però és la confiança en la possibilitat d'arribar a una entesa amb Espanya el que ha fet aigües. Hem arribat fins aquest cul-de-sac després d'escoltar incomptables promeses que, una vegada més, han anat a parar al cubell de les escombraries i pel camí hem perdut també l'ocasió de bastir una estratègia conjunta dels partits amb representació al Parlament per anar a defensar plegats els nostres interessos a Madrid.

Demà farà un any que el Tribunal Constitucional va trinxar el que havien aprovat les Corts Espanyoles, el Parlament de Catalunya i el poble català a través d'un referèndum, i el balanç del que ha passat durant aquests dotze mesos ensorra qualsevol expectativa d'encaix satisfactori en un estat que ens menysprea i ens maltracta. El compromís del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, d'explorar vies alternatives per desenvolupar alguns aspectes de l'Estatut al marge de la sentència ha quedat en paper mullat. La llei per constituir els consells territorials de la justícia que havien de permetre desenvolupar un concepte descentralitzat del servei ha estat repetidament ajornada. El mateix ha passat amb la llei que havia de permetre l'ús del català a les institucions estatals. Cap dels traspassos pendents ha experimentat algun avenç significatiu i, fins i tot, alguns dels que ja s'havien aconseguit, com ara el de rodalies, són un maldecap per a l'actual govern de la Generalitat, que considera poc menys que una estafa les condicions del tracte. El context de crisi econòmica global i la inexorable política de retallades que s'ha imposat arreu han estat només una excusa immillorable per desatendre, com sempre, les justes demandes de Catalunya. L'espoli fiscal al qual està sotmès el nostre país és una evidència que la classe política espanyola admet sense embuts a porta tancada, però els interessos electorals impedeixen que també ho assumeixi de portes enfora. El PSOE ja no pot dissimular que voldria oblidar-se d'un Estatut que li va fer pagar un preu alt a les urnes, fins al punt de tirar per terra la majoria absoluta que Zapatero podia haver aconseguit en la seva segona legislatura. El trist paper d'un Tribunal deslegitimat que va tardar anys a posar-se d'acord per redactar la polèmica sentència, la demagògia del Partit Popular impulsor del recurs i els incompliments reiterats del PSOE, però, només han servit per carregar-nos de raons i per posar damunt la taula demandes més ambicioses com ara el concert econòmic.

Indignació contra la política segrestada

El Punt - 21/06/2011 - Editorial

L'èxit de les manifestacions pacífiques convocades diumenge ha donat un nou impuls al moviment dels “indignats”, que ha sabut reconduir adequadament els esclats de violència viscuts la setmana passada al parc de la Ciutadella i ha situat la pilota a la teulada de la classe política. El moviment, que no es rebel·la només contra les injustícies del sistema sinó també contra les etiquetes que des de l'exterior se li volen adjudicar, va aconseguir concentrar desenes de milers de persones que van desfilar de manera modèlica per la capital catalana, amb una capacitat organitzativa i una demostració de seny que ahir fins i tot van merèixer la felicitació pública del conseller d'Interior de la Generalitat, Felip Puig.

La concentració, similar a les viscudes de manera simultània a cinquanta ciutats del conjunt de l'Estat, va transcórrer sense cap pancarta ni cap consigna polítiques homologables a les que estan representades a la cambra baixa. Tot un símbol del cràter que s'ha obert els darrers anys entre els ciutadans i els polítics que els governen. Els “indignats” no s'identifiquen amb els polítics però són justament aquests els destinataris principals de la seva insatisfacció. Ahir ja es van poder sentir les primeres declaracions d'autocrítica entre diputats i diputades, que per fi admeten que és necessari escoltar la veu del carrer, però la primera lliçó que cal extreure del que està passant és, precisament, que ja no valen només les declaracions de bones intencions. Massa vegades la gent s'ha sentit traïda pels governants que asseguraven que havien entès el missatge. Els mateixos governants que apel·len a la participació ciutadana durant les campanyes electorals i tot seguit es mostren incapaços d'aprofitar la revolució de les noves tecnologies per incorporar a la vida parlamentària nous canals de recollida de propostes. Els mateixos que es neguen a corregir el rumb de les promeses incomplertes i que bloquegen la possibilitat de legislar a favor dels més castigats per la crisi. En aquest sentit, resulta escandalós que hagin quedat en via morta les iniciatives parlamentàries que pretenien modificar la llei hipotecària per tal que, en cas d'impagament, el deute quedés liquidat amb el lliurament de l'habitatge. I també ho és la presència a les llistes electorals de persones imputades en casos de corrupció. Efectivament, la pilota és a la teulada dels que hem votat perquè ens manin, i les seves decisions no es poden deixar en mans d'eines tan poc democràtiques com aquests mercats financers que, tal com ha admès el portaveu del govern català a Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida, tenen segrestada la política.

“El 40% de la producció del menjar al món es llença”

El Punt - 4/06/2011 - Ure Comas


“Heroi europeu” segons ‘Time Magazine' i “una de les cinquanta persones que podrien salvar el món”, segons ‘The Guardian', Petrini parteix de la idea que el menjar és el resultat de processos culturals, històrics, econòmics i ambientals i que la producció d'aliments ha de tenir una relació harmònica amb l'entorn natural. Aquest italià nascut a Bra va signar ahir el Manifest de Girona

Com s'hauria de menjar per dur a la pràctica els principis de slow food?

Menjar és el primer acte agrícola. Significa que acostarem els productes biològics, locals, juntament amb els pagesos... És una manera de concebre l'agricultura. Si parlem de productes industrials massius, transgènics, és un altre tipus d'agricultura. Si treballem per la defensa del planeta és molt important com es menja. El sistema industrial és criminal perquè destrueix el medi ambient i la salut de la persona. En aquests moments vivim el terror d'un nou bacteri que ningú no sap d'on ve. Practicar una correcta alimentació és molt important, així com el manteniment de la biodiversitat, de menjar local, productes locals i biològics.

Què en pensa de l'aparició del nou bacteri e-coli?

En aquests moments no se'n sap res. El seu bacteri germà provoca 600 morts per any als EUA i és un bacteri on la responsabilitat majoritària està en la carn de les hamburgueses, carn industrial massiva productiva als EUA. Sis-cents morts per any!, i no se sap d'on prové. És un gran problema.

Què és Terra Madre?

És una xarxa de comunitats d'aliments de 173 països del món, pagesos, pescadors... i també estudiants que treballen per una nova consciència alimentària. Hi ha moltes comunitats que el seu objectiu principal és l'educació alimentària. És una xarxa que treballa per la defensa de la biodiversitat, per l'economia local...

Considera bàsica la nova Política Agrària Comuna que s'ha d'aprovar a la UE?

Es necessita canviar totalment la política de la PAC. Fins ara, la PAC ha ajudat l'agricultura industrial i no la petita agricultura, que és la més important, perquè preserva el territori, defensa l'ecosistema i la biodiversitat, i també és molt important per a la gestió hidrològica. On treballa un camperol no hi ha problemes hidrogeològics, perquè té endreçat el camp, el bosc... Fins ara la PAC ha pagat només als grans productors. Això necessita un canvi social i polític molt important.

Coneix la gastronomia de Catalunya? Què en pensa?

Gastronòmicament és a l'avantguarda per l'aspecte culinari. Però en l'aspecte agronòmic necessita treballar molt més. I això no només és una qüestió de Catalunya, sinó d'Espanya, que actualment és el país més agroindustrial d'Europa, on la indústria en el sistema agrícola és molt forta i això és un problema perquè, per exemple a Itàlia, els transgènics són prohibits i aquí està regulat. A Itàlia i França es treballa molt pels petits productors, pels productes típics naturals... Aquí, més o menys, hi ha la cuina més intel·ligent d'Europa i l'agricultura més vella d'Europa... S'ha de canviar aquesta situació.

Parlant dels transgènics, es difon la teoria que són necessaris perquè els aliments arribin a més persones.

És una mentida. En el món es produeix menjar per 12.000 milions de persones i som 6.500 milions, 1.000 pateixen gana; significa que més del 40% de tota la producció mundial del menjar va a la brossa. Això és una bogeria. No es necessita més producció, sinó una diferent distribució. De la mateixa manera, els transgènics estan en mans d'unes poques multinacionals; no es democràtic. I en un termini mitjà-llarg, ningú no sap tampoc quin és el resultat dels transgènics sobre el medi ambient i la salut.

Catalunya i Espanya

El Punt - 2/06/2011 - Moisès Broggi

Fa més de cent anys, en el pregó de Manresa de l'any 1892, Domènech i Muntaner ens deia: “Cal treure'ns de sobre la pèssima administració centralista que se'ns menja vius: deixeu-nos lliures amb els nostres propis recursos que ens esteu malmetent, deixeu-nos restaurar les antigues activitats i el comerç que donava glòria i crèdit als colors de la nostra bandera que tant s'ha deixat decaure, i deixeu-nos avançar pel camí que ens va portar i ens ha de portar novament al davant, junt amb els pobles civilitzats. Tingueu fe i força. Hi arribarem”.

 

Fins ara, les coses han continuat igual o pitjor. Recordem: l'augment desmesurat dels impostos sobre Catalunya i el tancament de caixes. Reacció d'Espanya: estat de guerra, i l'esquadra i els canons de Montjuïc amenaçant Barcelona. Ressorgiment del moviment catalanista i el fenomen de la Solidaritat, que comprèn tots els partits catalanistes des de l'extrema dreta fins a l'extrema esquerra amb majoria de diputats al Congrés. A Madrid concedeixen un mínim d'autogovern amb la unió de les diputacions amb el nom de Mancomunitat, amb la qual aquí es fan uns progressos que semblen miracles i que situen Catalunya a un nivell semblant al dels millors països d'Europa, fins que l'any 23 el general Primo de Rivera amb un cop de sabre ho va engegar tot a passeig. L'any 1931 en què s'instaurà la República, aconseguírem una autonomia que va restaurar l'antiga Generalitat i que va fer la reforma universitària, però això va durar molt poc, ja que quan es va entrar en el tema del finançament hi va haver una altra revolta militar. Aquesta vegada amb les conseqüències d'una terrible guerra civil i d'un règim dictatorial que va durar 40 anys, i que ha continuat amb el seu anticatalanisme després de la mort del dictador.

 

És evident que aquests dos pobles tan diferents no poden viure plegats sense violència i que és necessària la separació. Una separació amigable, tal com s'ha fet i s'està fent en molts llocs d'Europa. Naturalment que Espanya és altament unionista perquè aquesta unió li representa un benefici econòmic del qual hauria de prescindir. Però, en canvi, a nosaltres, continuar com fins ara ens representa una rèmora impossible de superar.

"La dissidència està cada cop més penalitzada"

El Punt - 17/05/2011 - Francesc Espiga

En un país amb uns índexs de lectura derisoris, que una editorial sobrevisqui vint anys és pràcticament una gesta. Si aquesta editorial, a més, funciona amb un sistema cooperatiu i està especialitzada en llibres de contingut polític compromès, ja es pot parlar directament d'heroïcitat. Aquest és el cas de la barcelonina Virus Editorial, que dues dècades després d'haver nascut continua plantant cara amb un catàleg de 5.000 títols.

Com es va gestar el projecte de Virus Editorial?

Tot neix el 1991, en un moment en què no existien les petites editorials independents, ni les que treballessin específicament l'assaig crític. Ens vam ajuntar gent que veníem del moviment antimilitarista i dels ateneus llibertaris, i que començàvem a treballar en la contrainformació amb les ràdios lliures, els butlletins i una sèrie de revistes i fanzines com ara Lletra A. Primer vam començar a distribuir aquest material, vam muntar una llibreria amb música i tot plegat va anar creixent de mica en mica, fins que vam decidir fer el salt al llibre, inicialment amb la distribució de fons com ara el de La Piqueta de Madrid. A més, en aquella època també va engegar el projecte de Txalaparta, a Euskadi, i això també ens va donar una mica d'empenta per posar-nos en marxa.

Quines van ser les primeres edicions?

La primera va ser un recull de biografies de 14 maquis que havien actuat a Catalunya i l'Estat francès, i vam aprofitar per encartar-hi un tríptic que era la subscripció del primer llibre que volíem editar. Es tracta d'una biografia de Quico Sabaté, de la qual ara ja hem fet quatre reedicions. Actualment tenim diverses col·leccions: una de memòria, en què tractem bàsicament la història de la Guerra Civil i el moviment llibertari; una altra de crònica, més centrada en moviments polítics actuals; una altra d'assaig, i una de fullets sobre temes més puntuals, com ara el conflicte entre àrabs i israelians. La narrativa, pràcticament no la toquem.

És difícil tirar endavant un projecte autogestionat en un context d'economia de mercat com l'actual?

I tant!, ja que, en el fons, depens de si el que estàs editant interessa realment a la gent. Treballem amb tirades de 1.000 o 1.500 exemplars i, si no despertes l'interès del lector, és complicat tirar endavant. Un dels darrers textos que hem editat, en què es qüestiona el funcionament democràtic de Google, funciona molt bé, tot i que es pot baixar en PDF a la nostra web, i això que al començament teníem certs dubtes.

Actualment hi ha una estigmatització dels moviments socials?

La veritat és que la premsa oficial cada cop pressiona més. La dissidència està més penalitzada. A més, ara s'ha encunyat aquest terme, antisistema, que ho engloba tot, des de la gent que celebra les victòries del Barça fins a la que es manifesta el Primer de Maig. És una manera amb molt poc criteri d'etiquetar el personal. I, en això, la posició de la premsa és cada cop més descarat, tot i que també hi ha excepcions. S'està tendint al model centreeuropeu d'anar reduint la dissidència i d'encerclar-la tal com fa la policia a les manifestacions.

Internet els beneficia o els fa mal?

Ens està anant bé. Treballem directament amb els autors, i si ens donen permís per fer-ho pengem el llibre. És una bona eina per donar a conèixer el nostre fons.

I aquest aniversari, com el celebraran?

Alguna en farem, però passat l'estiu. Encara ho estem perfilant. El que sí que tenim clar és que aprofitarem l'efemèride per treure l'edició en català del nostre primer llibre.

Algun record o homenatge especial?

Sí, en primer lloc per a un autor nostre, Ramon Fernández Duran, que va morir fa poc. Tampoc no volem oblidar Antonio Téllez Solà i Diego Camacho. Per a nosaltres són tres personatges fonamentals i molt estimats, i no volem oblidar-los.

SNP: independentistes de veritat

El Punt - 9/05/2011 - Josep Maria Pascual

El Partit Nacional Escocès (SNP) ha obtingut la majoria absoluta a les eleccions escoceses. I ho ha fet amb un projecte que inclou la celebració d'una consulta per la independència, però sense que aquest sigui el punt principal del programa.

L'SNP, després d'una legislatura governant a Escòcia en minoria, aquesta setmana passada va aconseguir una majoria absoluta per l'obra de govern feta (inclosa la gestió de la crisi econòmica mundial) i perquè va presentar un programa no només basat en el què farem sinó també en el com ho farem, és a dir, amb confiança pel passat immediat i credibilitat per al futur pròxim.

Ara, a Catalunya, de ben segur que apareixeran els independentistes freakies i voldran aprofitar la victòria de l'SNP per rendibilitzar-la a favor de la causa catalana. Serà un altre exemple que l'independentisme català és immadur i no ha entès que, des del final de la Segona Guerra Mundial, democràcia és sinònim de política, no de tertúlies.

Un cop coneguts els resultats electorals, el primer ministre britànic, David Cameron, va telefonar personalment al primer ministre d'Escòcia, Alex Salmond, per dir-li que està legitimat per convocar la consulta per la independència en la data i en els termes que decideixi. Salmond en va ha prendre nota, però, immediatament, l'SNP s'ha posat a treballar en una etapa nova del seu conegut full de ruta: l'autonomia fiscal.

Sabedor que no tots els votants que li han donat la majoria absoluta són independentistes, l'SNP convocarà la consulta (no pas referèndum), entre el 2013 i el 2016, incloent-hi com a objectiu preferent un nou pas endavant, l'autonomia fiscal: la capacitat per establir la normativa fiscal, i per recaptar, gestionar, liquidar i inspeccionar gairebé tots els impostos (els mateixos que un Estat sobirà).

Aquesta nova situació, afegida a la negociació sobre la capacitat d'endeutament, farà que Escòcia deixi de ser un negoci per als britànics (inclòs l'espoli del petroli del mar del Nord) i la independència política madurarà de manera natural. Qui sap si la independència d'Escòcia arribarà per una declaració unilateral, però no de Holyrood, sinó de Westminster.

Barça i independència

El Punt - 7/05/2011 - Jordi Badia

Els Barça - Madrid sempre han estat més que un partit de futbol, i en aquesta sèrie de quatre gairebé consecutius que han disputat aquests darrers dies ho han estat més que mai. Observant què ha passat, sentències com aquelles que diuen que el futbol és una religió laica o que, més adequada pel que fa el cas, el futbol és la política per altres mitjans adquireixen un sentit ben ple.

 

Certament, hi ha un risc de caure en una mena de presentisme. Pot passar que la proximitat dels enfrontaments no ens deixi agafar la perspectiva suficient. D'incidents i estirabots com els que hi ha hagut durant aquests divuits dies de frenesí de culers i merengues, n'hi ha hagut sempre, i segur que encara en podríem trobar de més greus i de més forassenyats. Però em fa l'efecte que la intensitat i la seriositat amb què s'han produït ara és nova i no només s'explica per raons futbolístiques.

 

La simbologia d'una i altra afició ha estat més nacional que mai. Tot i que no disposo de dades amb què sustentar-ho més que la meva pròpia observació, m'ha fet tot l'efecte que els culers treien més estelades que en d'altres cops i que els merengues també recorrien a la bandera espanyola d'una manera més intencionada. Ara: si simbòlicament el grau d'exacerbació és discutible, en el pla de les declaracions i de les actuacions institucionals em sembla innegable.

Hem sabut que el jugador del Barça Gerard Piqué es referia a la lliga i la copa com els trofeus dels “espanyolets” i, fossin els comentaris del defensa català certs o no ho fossin, hem vist com la premsa de Madrid i del Madrid els esbombava per arengar les hosts merengues contra les forces catalanoblaugranes. I hem sentit com l'exporter del Madrid Paco Buyo cridava José Guardiola i remarcava que li deia José perquè “som a Espanya”. Amb segons quin tipus de llenguatge, no és gens estrany que les reaccions populars hagin estat tan insultants i agressives.

En el pla institucional, no s'ha fet gran cosa per a posar seny a tanta inconsciència ni per a evitar que la riuada sortís de la llera futbolística; al contrari, han obert tantes comportes com han tingut, i aigua avall. El Real Madrid va prohibir l'ús del català per la megafonia del seu estadi en l'anada de les semifinals de la lliga de campions, fet que tots els equips amb què ha jugat el Barça sempre han permès i que la UEFA autoritza i aconsella. I el personal de seguretat del Santiago Bernabéu es va dedicar a requisar totes les estelades que va trobar. I encara podem parlar d'un cas, almenys, en què un policia va multar un seguidor culer per haver penjat una bandera catalana en un arbre madrileny (sense que aquest se'n queixés i sense preguntar-li si era culer o merengue).

En tot el que ha passat hi ha una raó futbolística d'una magnitud colossal. El Real Madrid no s'empassa la supremacia actual del FC Barcelona en les competicions domèstiques, i encara menys que sigui la referència del futbol estatal a Europa i al món. Ara ja fa molts anys que dura i, sobretot, també fa anys que es veu que no saben per on mossegar i cada queixalada els costa molts calés i acaben a cal dentista. Aquests dies s'ha vist que no els fa res jugar molt brut i, si cal, afilerar-se rere les trapelleries d'un trinxeraire que els ha promès que sap la melodia amb què estroncar-los el mal culer.

Tanmateix, és indiscutible que també hi ha tingut molt a veure la tensió política actual entre Catalunya i Espanya amb el teló de fons de la independència catalana. En aquesta sèrie de quatre partits entre el FC Barcelona i el Real Madrid, la qüestió de Catalunya ha estat present de manera inequívoca perquè, encara que ningú s'hi hagi referit directament, tothom ha sabut en tot moment de què parlava. I és que és inevitable. És una qüestió que ja tenyeix qualsevol acte de les relacions entre Catalunya i Espanya. I els Barça - Madrid sempre han anat d'això.

No perdre l'ocasió d'equivocar-se

El Punt - 1/05/2011 - Joaquim Coello i Brufau

Shlomo Ben Ami, ministre d'Afers Estrangers d'Israel a les converses de Camp David del 2000 acabades en fracàs va pronunciar aquestes paraules en relació a Arafat. S'havien negat els palestins a acceptar la proposta d'Israel per crear un estat palestí a Cisjordània i Gaza...

 

La proposta era difícil per als palestins. Del territori, el 10% s'annexionava a Israel, sobre el 40% es creava l'estat de Palestina format per enclavaments dispersos al territori i la resta, el 50%, quedava subjecte a negociacions ulteriors. De 1993, inici de les converses d'Oslo, al 2000 en què van acabar, el nombre de famílies de colons israelians en territori palestí va passar de 33.000 a 53.000. L'article 31 de la Declaració d'Oslo de 1993 deia que cap de les dues parts faria cap pas que canviés l'estatus de Cisjordània i Gaza.

 

L'objectiu de les converses d'Oslo era crear un estat palestí que convisqués amb Israel. Els tres problemes eterns entre Palestina i Israel –el govern de Jerusalem, el dret al retorn dels palestins expulsats per Israel en les guerres de 1948 i 1967 i els problemes dels colons jueus instal·lats fora de les fronteres d'Israel– quedaven ajornats per resoldre'ls una vegada que la dinàmica de la convivència d'israelians i palestins en dos estats propis creés les condicions per negociar i la mútua confiança per fer-ho.

Israel és un estat modern, ric, democràtic, amb una ajuda dels EUA substancial i estable, i Palestina és un poble sense estat, amb unes classes dirigents enfrontades, en part corruptes i majoritàriament incapaces de dirigir políticament un estat. A banda d'aquesta desigualtat, la política d'Israel de consolidar la seva presència al territori i el sentiment religiós de reconquerir l'espai bíblic han creat des de la independència el 1948 una dinàmica d'aconseguir territori i assentar-s'hi més àmpliament en població i espai. L'absurda política dels àrabs de voler aniquilar Israel ha donat justificació a la seva voluntat de resistència i subsistència i, en definitiva, d'expansió territorial. El fracàs de les converses de Camp David va generar la segona intifada, la reocupació de la riba occidental del Jordà per Israel, les matances del setembre del 2001 i la invasió del Líban.

 

El poble d'Israel ha gaudit molts anys de l'argument a favor que suposa la persecució secular dels jueus, especialment a l'Europa dels anys trenta i quaranta, que clou amb l'Holocaust, fet històric únic. Mai un poble ha estat perseguit i exterminat com ho va ser el poble jueu pel règim nazi i aquells que hi col·laboraven directament o indirecta.

Però com diu Edward Said, ser víctima de víctimes crea una situació impossible perquè el problema que argumenten els palestins enfront d'Israel és el mateix que ha patit el poble d'Israel. Durant anys això no ha estat visible, però en els darrers anys i després de les operacions israelianes a Gaza i Cisjordània, ja ningú nega que l'origen d'Israel es produeix com a conseqüència de la guerra de 1948 en què molts palestins van ser obligats a abandonar el seu país i refugiar-se en zones de concentració de desplaçats. Cinquanta anys més tard el problema no s'ha solucionat. Avui l'ampliació dels assentaments israelians a Cisjordània i Gaza i l'increment de la població d'Israel amb els immigrants provinents de Rússia i Europa de l'Est després de la desintegració de l'URSS, fan que sigui extremadament difícil segregar Cisjordània i Gaza per concentrar-hi israelians i palestins en espais separats. La integració de la població és gran i la segregació deixaria un territori fragmentat separat per corredors en què possiblement seria impossible l'establiment d'un estat palestí mínimament eficaç i estable.

L'única solució imaginable és acceptar que no són viables dos estats perquè el palestí patirà una precarietat territorial, econòmica i política que el farà necessàriament inestable i reproduirà el conflicte una i mil vegades. Israel, amb la seva política inflexible i expansiva, i Palestina, amb uns governants de Hamàs i Al-Fatah fins ara en guerra entre ells, ho han fet impossible. Diu Edward Said que l'important no és només l'estat, tenir un estat propi, sinó la forma i l'estabilitat d'aquest estat. Possiblement a Oslo fa vint anys ja es va fer tard per crear un estat palestí, però ara és probablement del tot impossible i l'única manera de resoldre el conflicte seria integrar els dos pobles en un sol estat que democràticament han de compartir. El fet que la població palestina sigui de quatre milions i la israeliana el doble permet una integració sense el conflicte que suposaria que els integrats fossin més nombrosos que els integradors. No és probable que Israel accepti en el futur immediat la idea d'un estat únic i compartit. Per a Palestina, amb classes dirigents que volen poder i influència, tampoc.

 

La solució és difícil però si hagués de ser mai possible seria necessari que els EUA canviessin el seu suport incondicional a Israel i entenguessin que la solució passa perquè uns i altres, palestins i israelians, comparteixin un sol estat. Estem lluny d'això i és aquesta la raó per la qual la solució és ara tan difícil. S'han necessitat cinquanta anys per consolidar Israel però aquesta realitat n'ha fet evident una altra i és que l'estabilitat d'Israel precisa necessàriament l'estabilitat de Palestina. Necessitarem cinquanta anys més per fer això possible?

 

Si fos cert hauríem d'acceptar que l'afirmació de Shlomo Ben Ami era falsa malgrat que les raons per les que Camp David va fracassar no van ser la visió de futur dels líders palestins sinó la manca de voluntat d'acceptar una solució, que era difícil d'explicar al seu poble i Arafat no va tenir el coratge de defensar. Malgrat ell, el temps li va donant la raó. El conflicte d'àrabs i israelians és sens dubte el més complex que té la humanitat des del segle XX. Solucionar-ho a curt termini és impossible, cal didàctica, paciència i perseverança.

Sant Lluís contra sant Jordi

El Punt - 23/04/2011 -  Joan-Lluís Lluís


Durant molts anys no vaig tenir ni una vaga idea del que era la festa de Sant Jordi. I quan en vaig començar a sentir a parlar, en els meus anys d'universitat en terres occitanes, va ser sense arribar a entendre realment de què es tractava. Vaig tenir clar, però, que l'existència d'aquesta festa i allò que començava a ensumar de la seva magnitud devien significar que la separació entre Catalunya Nord i Catalunya Sud era d'una contundència irremeiable. Un dia, però, vaig comprendre com era possible que, més enllà de la festa, ni tan sols no conegués el nom del sant patró de Catalunya, mentre que sabia de manera natural que saint George és el patró d'Anglaterra. A Catalunya Nord, no hi ha cap representació de sant Jordi, en cap església (excepte a Vilafranca del Conflent, però consta que es tracta de sant Miquel), perquè els francesos van eliminar-lo. Després d'uns anys un xic caòtics, l'annexió del nord de Catalunya pels francesos va ser duta a terme amb un sentit de la planificació que, tres segles i mig més tard, em va esglaiar. Sí, al segle XVII les autoritats eclesiàstiques franceses van ordenar que totes les imatges de sant Jordi desapareguessin de la nova “província estrangera” adquirida per la monarquia francesa, en una mena d'operació de reescriptura de la història espiritual i nacional. Sant Jordi va ser expulsat d'aquestes terres. I va ser substituït pel més francès i borbònic dels sants: sant Lluís.

La més bella festa del llibre

A mi, aquesta omnipresència de sant Lluís a la Catalunya Nord podria omplir-me de goig onomàstic i, tot i professar un discret ateisme, em seria fàcil fer-ne el meu el sant doblement predilecte. No puc, però. I quan explico aquesta història per aquí dalt, en particular a gent de les lletres franceses que miren la literatura catalana amb feliç menyspreu, intento veure si destrio als ulls dels meus interlocutors una petita ombra. L'ombra d'una premissa de dubte sobre les bones intencions i els mètodes exemplars emprats pels francesos. A vegades, entreveig aquesta ombra, però, és clar, és una ombra fugissera i aviat torna la llum encegadora de la certesa que França sempre actua a fi de bé. I jo, que intento no ser rancuniós, he de reconèixer que em costa perdonar que, per culpa de l'obsessiva uniformització cultural, mental i lingüística que impera a França segle rere segle, hagi passat tants anys sense saber qui era sant Jordi i ignorant-ho tot de la seva catalana festa. Tenia, a tocar, la més gran i més bella festa del llibre del món i no ho sabia.


Hi penso cada any i cada any sento el mateix pessic d'amargor, per sort ràpidament esvaïda per la joiosa festa i l'orgull de ser-ne partícip, un entre tants. Aquest 23 d'abril, però, per primer cop des de fa anys, no aniré a Barcelona ni com a escriptor ni com a lector, i aleshores, és clar, em costa més escampar aquesta recança. Hi vindré l'any vinent, espero, i aleshores, si algun periodista barceloní em fa la pregunta de sempre (i segur que algun me la farà): “És important, per a tu, aquesta festa?”, respondré allò que responc sempre: que mai no arribaré a dir a quin punt em sento orgullós de fer part del poble que ha inventat aquesta festa del llibre, que cap altra no pot igualar ni, probablement, no podrà igualar mai; que si els musulmans tenen l'obligació d'anar a la Meca una vegada a la vida, també una vegada a la vida qualsevol amant dels llibres de qualsevol nació, llengua i religió hauria de venir a Barcelona un 23 d'abril; i que jo, si calgués (aquí exagero una mica, però l'exageració sol agradar als periodistes), vindria a peu des del meu poblet del Rosselló. A l'església del meu poblet, hi ha una estàtua de sant Lluís –hauria de dir de saint Louis– de guix gastat i descolorit. No li parlo, no em parla, però deu saber que m'agradaria pregar-li de tornar-se'n a ca seva, per poder col·locar sant Jordi allà on li pertoca ser. No puc, però em queden els llibres i em queda aquest país, que només per haver sabut crear una festa tan meravellosa ja mereix ser un país ple i lliure.

Rafael Patxot, una cultura, un país

El Punt - 7/04/2011 - Quim Torra

Vaig començar a interessar-me per la figura de Rafael Patxot durant la meva emigració laboral a Suïssa, pàtria d'acollida, en algun moment, de Josep Tarradellas, Francesc Cambó, Mercè Rodoreda, Josep Pijoan, Eugeni Xammar, Aurora Bertrana, Ventura Gassol, Vidal i Barraquer, Francesca Bonnemaison, Carles Cardó, Lluís Montanyà, Ramon Folch i Camarasa o Ramon Sugranyes de Franch. Patxot no és un nom fàcilment oblidable, contundent, massís, sec com un cop de fuet. A internet hi ha poques referències, però dóna la pista clau: la biografia feta per Joaquim Maluquer. Després, un cop es llegeixen les seves memòries, Guaitant enrere, aleshores, hom ja pot estar segur de qui va ser. “Em vaig expatriar, perquè no sóc cap titella, ni molt menys serveixo com esclau i ací visc com un Home i enmig d'Homes moriré”. El Léman no és la platja gran de Sant Feliu de Guíxols, però allà, a la vella Confederació, va ser lliure.

Meteoròleg, bibliòfil i escriptor, va haver de renunciar a les seves passions per fer-se càrrec del negoci familiar de la fàbrica de taps de suro del seu sogre. Maluquer va definir-lo com independent de criteri, intransigent amb la falsedat, el deshonor i la mentida, i amb una vivència de Catalunya intensa i total. Sens dubte, la paraula que més li escau és la de dignitat. Riquíssim, va viure, en canvi, amb una total sobrietat, ja que va entendre la seva fortuna com una eina per portar a terme una obra social i cultural d'utilitat al progrés del seu país. Va ser, juntament amb Francesc Cambó, un dels grans mecenes de Catalunya: l'Estudi de la Masia Catalana, les desenes de beques i subvencions a recerques i investigacions atorgades per la Institució Patxot i per les altres fundacions que va crear en memòria de les seves filles mortes, la immensa obra del Cançoner Popular de Catalunya on tots els folkloristes van ser cridats a participar i que esdevindria el corpus definitiu de la cançó catalana popular; el seu suport a l'Institut d'Estudis Catalans, durant la dictadura de Primo de Rivera, quan juntament amb Cambó va permetre que pogués tirar endavant; el patrocini del llegendari català; els premis del concurs de l'Haia, etcètera.

Víctima de “dues invasions”

L'any 1936 patia la que ell mateix va definir com la “primera de les dues invasions” que sofrien uns catalans fidels a la pàtria, la llibertat i el cristianisme. El pistolerisme faista, tants anys temut, tants anys amagat pel miratge de l'oasi, va esclatar. No hi va haver marxa enrere. El mes d'agost del 1936, Vil·la Mariona, la seva casa al Montseny, va ser cremada. Va començar l'exili. Es va establir a a Friburg i a Ginebra. Em sembla que és a Guaitant enrere que hi ha una foto del 1944, de les seves noces d'or, amb la senyera al fons del seu escriptori. Se'l veu ja un home vell, amb els cabells blancs i una mirada dura i distingida, d'una elegància natural i seductora. Una foto que a mi sempre em serveix per definir la noblesa i el catalanisme granític d'uns homes que no van acceptar rendir-se a cap de les invasions que, com a catalans i com a cristians, van haver de patir. Perquè l'any 1939 arribava la segona. Aleshores va ser la seva casa de la Bonanova la que va ser saquejada i destrossada pels franquistes pel crim abominable de ser catalanista. Va continuar a l'exili.

A pesar de la decepció immensa que sentia, va continuar oferint el seu suport a la causa catalana de la decència. Va ajudar Joan Coromines amb l'Onomasticon, va fer arribar recursos a represaliats i fugitius del feixisme a Europa i Amèrica, es va escriure amb Trueta, Gassol, Tarradellas i Pau Casals, va instituir noves beques, etc. I encara l'any 1955 va signar amb Pau Casals, Pere Bosch i Gimpera, Lluís Nicolau d'Olwer, Carles Pi i Sunyer i Manuel Serra i Moret un document adreçat a la comissió dels Drets Humans de l'ONU en què es denunciava la repressió franquista contra la cultura catalana.

Deute pendent

Conscient que el seu viatge s'acabava, una mica abans, l'any 1952 va escriure un llibre de memòries, Adéu a Catalunya. Guaitant enrere, fulls de la vida d'un octogenari, amb la significativa autodefinició de “Català, empordanès, expatriat voluntari per amor de consciència, del sentiment i de la personalitat humana”. És el seu adéu-siau. Un llibre fosc, trist, aspre com la terra helvètica, que traspua l'amarga desolació d'un home que havia hagut de veure com tots els seus esforços per construir alguna cosa perdurable havien estat destruïts. Catalunya té amb el senyor Patxot un enorme deute pendent.

Ens combaten? És que fem por?

El Punt - 1/04/2011 - Salvador Cardús Ros

No calia ser gaire espavilat per saber que els sectors contraris a la independència de Catalunya, davant dels progressos evidents dels que hi són favorables, s'organitzarien. I, és clar, no ho fan convocant referèndums populars, ni grans manifestacions, ni fent col·lectes a canvi d'estampetes patriòtiques, que és cosa del populatxo. Ho fan convocant les elits econòmiques a reaccionar, organitzant clubs d'agermanament catalanoespanyol i demanant la implicació activa dels poders fàctics. Sempre, a més, amb recursos il·limitats i sota el gran mantell protector dels interessos d'Estat.

El combat, per a bé i per a mal, és desigual. Molt desigual. Però això no vol dir que uns el tinguin guanyat i els altres perdut. Simplement vol dir que cal treballar amb molta més intel·ligència i pulcritud. Fins i tot, és possible aprofitar la superioritat de mitjans dels altres a favor propi, com fa el judo, que es val de la força de l'adversari per tombar-lo. Segons com, alguns d'aquests nous clubs que s'organitzen a cavall del pont aeri, l'únic que fan és posar en evidència que, efectivament, la independència és més necessària que mai, a la vista dels interessos que representen i que defensen. Però cal saber-ho explicar amb bona informació i no tan sols amb propaganda.

Sigui com sigui, la primera conclusió d'aquestes reaccions tàctiques antiindependentistes és que certifiquen la importància d'allò que combaten. Tant de poder reunit i tan pels núvols per fer front a una revolta popular, és tot un honor i un gran reconeixement que cal agrair. La segona conclusió és que l'independentisme no pot avançar a base de provocar eufòries intermitents, sinó comptant amb un treball tenaç, constant i sovint discret. Mentre ells agafen el pont aeri d'anada i tornada, sense acabar d'anar enlloc, nosaltres fem cames camí enllà. I no pas per “falses dreceres”, com solen dir, sinó per camins ben fressats.

Unitat per ser i poder continuar sent

El Punt - 30/03/2011 - Jordi Grau

Aquests del Financial Times en deuen saber molt, d'economia, però fa de mal veure com tracten habitualment Catalunya. Ho dic perquè ara han posat a portada el president Mas després de la seva presentació a Madrid, però l'hi han posat repetint que de l'exigència d'un finançament que ens permeti respirar als catalans, n'acaben traient la conclusió que les nostres legítimes demandes compliquen els números de l'Estat i poden espantar els inversors. Vaja, que una vegada més la informació que els ha arribat des de Madrid es veu quin peu calça. O al dictat de qui s'ha escrit. Fa mal perquè ja no és només la caverna que amaga la crua realitat (per a nosaltres) sinó un mitjà de prestigi. I, és clar, immediatament surt el secretari d'estat d'Hisenda i Pressupostos per renyar-nos i dir que cal complir els objectius de reducció del dèficit que ens han marcat, aquells objectius que farien, segons Mas, que calgués destrossar-ho tot. Estem arreglats.

I això indigna perquè, cal repetir-ho i sobretot repetir-nos-ho, Catalunya estaria molt més ben servida si pogués gestionar els impostos que paga. Cansa haver-ho d'escriure una vegada i una altra, però el monstruós dèficit fiscal, els 22.000 (o ara amb la crisi 21.000) milions d'euros anuals que se'n van per no tornar han permès a moltes zones de l'Estat viure per damunt de les seves possibilitats, però han estat i sobretot són una corda al coll per a Catalunya. Hem quedat enrere en moltes coses, però ara, en plena crisi, ens impedeix tirar endavant. I això és així encara que hi hagi gent que no en vulgui ni sentir a parlar. I és així des de fa molt de temps i n'hi ha que també ho diuen des de molt de temps enrere. No són només estratègies de partits independentistes (tan legítimes com certes), això ho veu pràcticament tothom, començant pel president Pujol. I el govern haurà de posar fil a l'agulla perquè està bé estalviar i reduir despesa en temps de crisi, però no a risc de jugar-s'hi el país. El conseller Puig també ho diu d'una manera entenedora. Estem en un procés nou i hem de decidir els instruments que ens calen per poder exercir el dret a decidir. Cada cop són més els qui pensem que cal unitat en allò essencial per poder continuar sent.

Sobre el legítim dret dels ciutadans a protestar

El Punt - 30/03/2011 - Editorial

La protesta que la Plataforma d'Entitats Juvenils de Gràcia (PEJG) va organitzar dilluns en contra del model de gestió del casal La Fontana ha desembocat en una agra polèmica entre l'Ajuntament de Barcelona i les entitats juvenils de la ciutat. El motiu: el desallotjament, a instàncies del govern municipal, del grup de joves que havien acampat pacíficament al davant de la seu d'aquest districte per denunciar el que consideren una “privatització” del casal, i per reclamar més participació en la seva gestió. Més enllà de la polèmica sobre l'equipament, l'actuació del govern ordenant el desallotjament no és justificable. Parlem d'una protesta pacífica, que, segons van dir d'entrada els organitzadors, s'havia d'acabar demà. Accions com aquesta han de ser plenament compatibles amb l'ús que el conjunt dels ciutadans fan de l'espai públic. I també han de ser-ho ara, per molt que estiguem en ple període preelectoral.

Elimina que fa fort

El Punt - 17/03/2011 - Melcior Comes

Massa sovint, quan intentem reflexionar sobre la nostra història, ens falten conceptes esmolats. Ens adonem que el poble català ha hagut de partir persecucions de la seva identitat durant segles, però ben bé no hem sabut qualificar aquestes agressions, de tal manera que, a hores d'ara, encara ens manca una literatura específica que ens expliqui què va passar i que ens doni eines per reflexionar o comprendre l'abast de les escomeses. Articulistes tan brillants com Jordi Graupera o Enric Vila han posat sobre la taula el fet següent: ens manca una literatura que ens instrueixi sobre el tractament que han rebut les minories culturals dins l'Estat espanyol. I la mancança és doblement dolorosa perquè no només des d'Espanya aquesta política i la seva història és silenciada després de més de trenta anys de democràcia sinó perquè, també des de Catalunya –com ens recorda Vila amb amargor–, el silenci és descomunal.

¿Etnocidi? ¿Lingüicidi? ¿Genocidi? Aquí trobem el primer problema: trobar un mot que defineixi els atemptats de forma precisa, de tal manera que ningú pugui impugnar la realitat de la denúncia per improcedent o desorbitada. Daniel Jonah Goldhagen, un historiador de Harvard, va publicar l'any 2009 un llibre que diu l'última paraula sobre el fenomen del genocidi. El llibre es diu Worse than war, és a dir, Pitjor que la guerra; l'obra és una vasta reflexió de fons, ponderada i molt documentada, sobre els mecanismes de repressió que els Estats moderns han posat en marxar per esborrar tot tipus de masses sobrants i així conformar el seu ideal de puresa ideològica, racial o religiosa; i lingüística, com els japonesos després d'envair Corea. I ja sabem que també s'agredeix amb la intenció de pacificar un Estat d'amenaces secessionistes intestines (així el Kurdistan iraquià, molt castigat per Saddam Hussein, tot i que d'aquest darrer cas, no cal dir-ho, els exemples són innumerables…).

La novetat de Goldhagen és que no parla, però, de genocidi estrictament sinó que treballa a partir d'un concepte més ampli, que li permet explicar els orígens de l'impuls d'extermini des de molt abans que aquest es presenti en una determinada societat. Goldhagen parla d'eliminacionisme: una estratègia de més abast, que pot portar –o no– al genocidi, tot i que tindria en aquesta pràctica la seva més cruel consumació. Hi ha diferents maneres d'eliminar un poble (no les definirem aquí perquè s'expliquen soles): la repressió, l'expulsió, la prevenció de reproducció, l'extermini i la transformació. Segons Goldhagen, és el mateix concepte de genocidi el que ens impedeix pensar un conjunt d'idees i pràctiques polítiques de més abast; és reflexionant en termes de genocidi estricte com passem per alt que el genocidi només és el súmmum fatal i terrible d'una posició més continuada i persistent: el susdit eliminacionisme.

Quan es parteix del concepte genocidi només es veu, per exemple, el que va fer Hitler amb els jueus a partir de l'any 1941, però si es treballa amb el concepte de Goldhagen es percep que l'eliminacionisme contra el poble jueu ja s'havia posat en marxa moltes dècades abans –fins i tot segles abans–: expulsió, segregació, repressió, etc. Auschwitz només seria la culminació més letal i pretesament definitiva d'un paquet d'actuacions engegat des de molt temps enrere, i que el mateix concepte genocidi, per la seva enormitat, amaga o dissimula. Genocidi és un concepte d'urgències, que ens encega davant dels precedents i només es posa en marxa quan ja és massa tard.

L'eliminacionisme és present a totes les societats plurals que no troben manera de viure en comú. És un conjunt de creences, de desigs, de petits actes, de comentaris implícits en les tertúlies del poder. En fi, forma part d'una mentalitat que pretén esborrar el grup considerat indesitjable. Poden passar anys, dècades, potser segles fins que el desig d'eliminació comença a concretar-se en alguna de les maniobres citades. Però la pretensió és allà, latent, tranquil·la en la seva pretensió fins que se la posa a treballar de la manera que sabem.

En totes les formes de nacionalisme banal hi ha aquest desig inconfés d'eliminar les diferències d'aquells que no s'adapten al grup dominant. Així, ningú mitjanament sincer pot negar-se a admetre que en la ment de molts homes polítics espanyols, de periodistes, de tertulians encorbatats i cavernícoles hi és present aquesta idea d'eliminació, encara que sigui sota la seva vessant més suposadament tova o distesa: la transformació a la força d'un grup cultural o polític en una altra identitat on quedi esborrat el seu tarannà social. Es persegueix una llengua, es posen bastons a les rodes al seu ensenyament; es fa mans i mànigues perquè un individu no se senti identificat amb una minoria cultural; les paraules en aquesta llengua són silenciades; es posen impediments al fet que una cultura pugui ser gaudida amb normalitat, i es desenvolupi i transmeti: llavors es practica eliminacionisme, fins i tot sota la bandera d'una suposada llengua comuna. Molt sovint, però, això és fa per autodefensa: es considera que la víctima és un botxí potencial, és un dany que ha de ser neutralitzat, es diu que les víctimes formen un conjunt d'homes i dones que porten amb ells un plegat de trets perillosos o indesitjables.

Haurem d'agrair a Daniel Goldhagen –fill d'un supervivent dels camps nazis– que ens hagi donat un concepte a partir del qual reflexionar sobre la nostra història i sobre el que hi ha rere les paraules de tots aquells que, d'una manera o d'una altra, volen esborrar la identitat cultural i política dels catalans. Hauríem de traduir el seu llibre a la nostra llengua.

Bengasi 1714

El Punt - 28/03/2011 - Josep Matas

Deuen existir pocs pobles tan antimilitaristes com el català. Potser només som “no militaristes”, però, en qualsevol cas, sempre m'ha agradat sentir-me membre d'una col·lectivitat d'on surten tan poques persones amb ganes de vestir uniforme i guanyar medalles. La història marca la consciència col·lectiva i la nostra s'ha configurat després de segles de no sentir-nos identificats, ans el contrari, amb cap exèrcit. En el referèndum sobre l'OTAN d'ara fa 25 anys, en el moviment contra la guerra a l'Iraq, en les enquestes sobre les institucions més valorades... sempre aflora poca passió per la música militar i per marcar el pas. A sobre, aquesta primavera els Manel ens canten La cançó del soldadet, meravellosa i emocionant proclama antimilitarista.

 

Per tot plegat, no és estrany que tinguem sentiments contradictoris ara que els nostres (vull dir els països occidentals) envien avions i bombes a Líbia. És evident que remenar les armes no ens il·lusiona, però a Bengasi, ciutat banyada pel Mediterrani, es podria repetir allò que va passar fa tres-cents anys i recordem cada 11 de setembre. Després que les potències europees abandonessin els catalans a la seva sort, l'any 1714 Barcelona es va haver de rendir a les tropes borbòniques. I és per això que el que passa ara a Bengasi, a l'altra banda del mar, és d'alguna manera la nostra història.

Estat propi sense retallades

El Punt - 28/03/2011 - Marc Bataller

En un moment en què les retallades públiques són el nostre pa de cada dia, tots aquests maldecaps es podrien evitar si Catalunya tingués un estat propi. La solució passaria per recuperar aquells 21.000 milions d'euros que anualment Catalunya paga a l'Estat i no tornen. El denominat dèficit o espoli fiscal. Una tesi que alguns poden considerar agosarada, però que l'entitat Sobirania i Justícia defensa aferrissadament en un llibre en què pretén demostrar la viabilitat econòmica de la independència.

Aquest és només un dels molts arguments que l'associació exposa per intentar desmuntar les objeccions a la conveniència d'una Catalunya independent. “Hi ha gent que diu: què faria un país tan petit com el nostre a Europa? Doncs n'hi ha d'altres, com Dinamarca o Eslovàquia, que tenen menys habitants i menys PIB”, remarcava un dels redactors del projecte, Lluís Bonet, durant la presentació de la publicació que es va fer a Barcelona la setmana passada. Altres tòpics que volen derruir és que Catalunya podria perdre el mercat espanyol –“No pretenem ser enemics d'Espanya”, remarca l'estudi– o que la independència és contrària a la tendència mundial dels estats –“Al segle XX hi ha hagut 28 països independents”, afegeixen–.

Els freds i irrefutables números també demostren altres potencials i motors econòmics: la plataforma industrial de Catalunya produeix el 24% de l'Estat espanyol, les exportacions suposen el 26'7% del total espanyol, amb una seguretat social pròpia es podrien millorar les pensions en un 25% de mitjana, un de cada quatre turistes que visiten Espanya trien Catalunya com a destinació o el valor incalculable que suposen els 25 milions d'habitants de la regió de la Mediterrània.


Amb aquest context, els impulsors de l'informe destaquen: “Tots els factors econòmics són favorables a la independència. Ara el que hem de fer és vèncer la nostra por a fer un pas endavant.” El president de Sobirania i Justícia, Agustí Bassols, al pròleg del llibre, també relata que el tracte econòmic que l'Estat ha dispensat a Catalunya ha estat i continua sent “injust”. “La discrimina premeditament d'aquelles inversions que la farien més competitiva”, diu.


Lectura amena


La publicació Informe sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya està estructurada a partir de diverses preguntes i respostes per fer molt més entenedores unes dades que per als no iniciats en la matèria sovint són bastant feixugues. “És com una mena de Power Point gegant”, comenta el president de la junta directiva de Sobirania i Justícia, Quim Torra.


L'últim capítol, però, pot provocar coïssor a més d'un. Els autors asseguren que una vegada superada l'actual conjuntura econòmica, i si Catalunya s'independitzés, Espanya podria canviar de model econòmic i aprofitar tots els seus potencials per no haver de pivotar sobre “una dependència tan enutjosa com la de Catalunya”.

La gran retallada

El Punt - 7/03/2011 - Redacció

La retallada anunciada pel nou govern de la Generalitat –juntament amb les accions impulsades des de l'executiu de Madrid (sou dels funcionaris, augment de l'IRPF, pujada de l'IVA, etcètera)–, s'ha traduït ja en una setantena de mesures que afecten des de la mateixa administració (aprimament de l'estructura organitzativa, així com menys viatges i cotxes oficials), fins a serveis considerats cabdals (salut o educació). En alguns àmbits, com el de Benestar Social o el d'Universitats i Recerca, encara no s'ha concretat l'abast de la tisorada. Però, és clar que apartats tan sensibles com el de la pobresa o la dependència, no quedaran exempts dels ajustos. L'ocupació vinculada al sector públic també queda tocada, ja que només es tiren endavant les convocatòries de places a Interior, Ensenyament i Justícia.

 

SALUT

 

1.Reducció de l'activitat assistencial no urgent

El Servei Català de la Salut contractarà, en el període 2011-2012, menys activitat als centres concertats i l'Institut Català de la Salut. A més, rebaixarà en un 2% les tarifes que paga a aquests centres per cada actuació. La baixada del volum d'activitat (probablement, es deixaran de fer operacions a les tardes) fa preveure un augment de les llistes d'espera per a intervencions no urgents, proves i visites a especialistes.

2. Estalvi en la despesa de farmàcia

A més d'insistir en la promoció dels genèrics i d'incentivar entre els professionals la prescripció dels fàrmacs amb millor relació cost-eficàcia, tampoc no es descarta la negociació amb el sector farmacèutic per obtenir millors preus.

3.Serveis concentrats en menys centres

Renunciar al model de proximitat geogràfica sota el raonament que no es pot fer de tot a tot arreu ni es poden tenir serveis infrautilitzats. Determinats serveis (unitats especialitzades, determinades cirurgies, proves d'alta tecnologia, etc.) s'oferiran en un nombre més reduït de centres que, d'altra banda, seran més especialitzats. Això obligarà el ciutadà a fer més desplaçaments.

4.Menys inversions en nous equipaments

Tots els projectes de nous equipaments que no disposen de dotació pressupostària queden pendents de ser revisats per tal d'elaborar un nou calendari en funció del que es consideri més o menys prioritari. Els projectes en marxa patiran ajornaments en funció de la disponibilitat pressupostària.

5.Reducció d'estructura administrativa

La despesa en administració, estructures directives i retribucions a alts càrrecs es redueix d'un 25%.

 

BENESTAR SOCIAL

 

6.Lluita contra la pobresa

El Departament de Benestar Social i Família encara està en procés d'anàlisi de la situació per prioritzar les actuacions que es considerin més necessàries un cop se sàpiga el pressupost disponible. El que sí que ha dit el conseller, Josep Lluís Cleries, és que en temps de crisi no es pot retallar tot el que faci referència a la lluita contra la pobresa i l'exclusió social, en especial en qüestions referides a la infància

7.Ajuts destinats a les famílies amb fills

Una via per a l'estalvi podria ser vincular les ajudes per a fills al nivell de renda. Així, deixarien de ser universals els 638 euros anuals per fill menor de 3 anys, o els 745 fins als 6 anys, si són monoparentals o nombroses.

8.Retardar la llei de la dependència

Es calcula que hi ha més de 54.000 persones en llista d'espera per rebre l'ajut que els correspon per la llei de dependència. El conseller Cleries ha avisat que potser s'haurà de retardar el calendari de desplegament de la llei i les persones amb una dependència moderada s'hauran d'esperar.

EDUCACIÓ

 

9.Congelació del pla de digitalització a les aules

El programa Educat 1x1 no s'estendrà a més centres educatius i només continuarà implementant-se en aquells instituts on ja hi ha alumnes amb ordinadors portàtils. La mesura també inclou un replantejament del pla que podria combinar llibres de text en paper i digitals.

10.Reduir les despeses corrents als centres

Instituts i escoles hauran de retallar un 20% la factura de despeses corrents. Això afecta els subministraments bàsics, en el cas dels instituts, i al material docent, pel que fa a les escoles.

11.Aturar la implantació d'instituts-escola

Una vintena d'instituts-escola públics, que ofereixen tota l'educació obligatòria, previstos per entrar en funcionament el curs 2011-2012 s'han paralitzat, excepte casos comptats com el de Navàs.

12.Menys places docents

La convocatòria d'oposicions en l'ensenyament secundari ha patit una retallada important. Concretament, es redueixen en 2.000 les places inicialment previstes, i se'n deixen un total de 1.245.

13.Reduir els ajuts a la setmana blanca

La primera retallada del nou govern en matèria d'ensenyament va reduir els ajuts a la setmana de vacances d'hivern. De 800.000 euros de subvencions es va passar a 240.000.

UNIVERSITAT

 

 

14.Menys finançament per a les universitats

El finançament de les universitats públiques es retallarà al voltant del 10%. No tindrà una aplicació lineal i cada centre rebrà més o menys diners segons l'eficiència i l'excel·lència. El govern negociarà universitat per universitat el model de finançament i l'afectació de la retallada, però està clar que augmentarà l'anomenat finançament variable, és a dir, per acompliment d'objectius.

15. Augmentar les taxes dels estudiants

El govern vol revisar els preus dels títols a l'alça i també millorar les beques. En el cas dels màsters, es vol implementar la cultura del crèdit i també es vol fer pagar més als repetidors.

16.Implantar taxes en l'FP de grau superior

El pagament de taxes, que actualment només s'apliquen als títols universitaris, s'estendria als cicles de Formació Professional de grau superior i estarien al voltant del 15% dels cost total dels estudis.

17. Reordenar el mapa de titulacions

Per al curs vinent es reduirà l'oferta acadèmica “clarament excessiva”, segons el govern. S'eliminaran els títols que tinguin poca demanda o qualitat, i s'evitaran duplicitats.

CIÈNCIA

 

 

18.Salvar els millors centres de recerca

El conseller Andreu Mas-Colell no pot salvar la recerca científica de l'actual retallada. Els centres que no puguin demostrar la seva eficiència tindran reduccions importants i fins i tot hauran de plantejar-se processos de fusió. Els investigadors –que en part es van salvar de la reducció general de sou de l'any passat– també patiran la crisi. El programa Icrea –de contractació de científics internacionals de primera fila– potser haurà de reduir l'oferta els propers anys.

INFRAESTRUCTURES

19.Fre a l'ampliació de l'aeroport de Lleida

Les institucions lleidatanes i el govern han invertit fins ara 1,9 milions en ajuts a l'explotació comercial dels vols, és a dir, subvencions a les aèries. La xifra s'ha de reduir entre el 10% i el 15%. Fre a l'ampliació de la terminal i replantejament dels objectius fixats pel tripartit per l'únic aeroport que és 100% del govern.

20.Sense ampliacions al transport suburbà

El govern no ha volgut concretar cap retallada en la construcció de nous trams de la línia del metro, però tot indica que les ampliacions de l'L2 i l'L4 no entraran en el pressupost. Tampoc no ho farà la dotació per acabar l'estació d'Ernest Lluch de l'L5, l'obra civil de la qual ja està acabada.

21.Estacions de l'L9 del metro en l'aire

Res del que ja està adjudicat no s'aturarà. Per tant, les tuneladores de l'L9 continuaran treballant en la que ha de ser la línia de metro més llarga d'Europa i que unirà barris de Badalona i Santa Coloma amb l'aeroport. Ara, el govern es planteja no fer alguna de les estacions previstes.

22.Cap obra nova fins el 2013

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, no ha volgut concretar cap de les retallades que haurà de fer el seu departament fins a reduir el pressupost en un 10%. Ara, Recoder ha estat clar en afirmar que el govern no iniciarà cap obra nova fins l'any 2013 i que, fins llavors, només es continuarà treballant en les que estan en marxa.

23.Comença de zero la ronda del Maresme

El secretari de Transports i Mobilitat, Damià Calvet, ha explicat que el govern comença de zero la discussió de la controvertida ronda del Maresme. El govern plantejarà alternatives com aprofitar infraestructures ja existents. Aquesta nova política no afectaria els laterals de Mataró, ja adjudicats.

MEDI AMBIENT

 

 

24.Dessalinitzadores al calaix

L'Agència Catalana de l'Aigua acumula un dèficit de més de 1.500 milions d'euros, té problemes per refinançar alguns dels seus crèdits i ha ajornat els pagaments a alguns dels seus proveïdors. Els projectes de construcció de les dessalinitzadores de Foix (Cunit) i Tordera (Blanes) han quedat aparcats sine die. També s'estan reprogramant més d'una trentena d'obres de sanejament. El projecte de transvasament d'aigua del Roine –inclòs de nou en el programa electoral de CiU– ha passat a la història discretament.

INTERIOR

 

 

25.Reducció del 20% de places de Mossos

El govern es compromet a arribar a la xifra de 18.000 mossos el 2015, però esglaonant promocions, oferint menys places al principi de legislatura i augmentant l'oferta en els anys següents.

26.Paralització d'obres ja previstes

La construcció de l'edifici 112 de Barcelona o les comissaries previstes pel tripartit queden en stand by fins que es conegui amb detall el pressupost.

27.S'aplacen les noves places de bombers

La convocatòria de més places de bombers queda aplaçada fins que el Departament d'Interior tingui la partida pressupostària i decideixi quines inversions s'han de prioritzar.

28.Reducció de la despesa corrent

És la retallada que més afectarà Interior. S'ha previst reduir en gran mesura les conferències, xerrades i viatges que feien els antics responsables del departament. Es faran actes protocol·laris, però més modestos.

29.Reduir els càrrecs de confiança

S'han retallat càrrecs de confiança i no s'ha renovat cap contracte de personal de suport.

30.Menys inversió de la prevista en trànsit

Interior ha retallat la despesa prevista en l'aplicació del model de velocitat variable en uns 3 milions d'euros. El departament preveu estalviar entre un 40 i un 45% dels diners previstos en cada projecte pel tripartit.

JUSTICÍA

 

31.Es cobriran el 50% de les vacants als jutjats

El govern ha acordat permetre cobrir fins a un 50% els llocs de treball vacants dels jutjats i del personal de reforç per garantir el funcionament de l'administració de justícia. Els sindicats afirmen, però, que l'actual dèficit de 300 places vacants crearà més col·lapse als jutjats, i el president del TSJC ja ha dit que la situació és “insostenible”.

32.Repensar les inversions

La consellera de la Justícia parla de “flexibilitzar i no pas aturar” la construcció de nous equipaments, com ara l'Audiència de Barcelona i la modèlica presó de dones a Sant Llorenç d'Hortons, que el tripartit ja va sacrificar per la crisi.

33.El torn d'ofici, reduït un 10%

Davant la crisi, el Departament de Justícia i el Col·legi d'Advocats de Barcelona negocien els serveis i la remuneració als lletrats que treballen per oferir el servei de justícia gratuïta, que implica una despesa anual a l'administració d'uns 60 milions d'euros.

34.Una rebaixa de sous mitjana del 6%

Els magistrats, fiscals i secretaris judicials que treballen a Catalunya són funcionaris de l'Estat espanyol, i per tant ja se'ls va aplicar la retallada salarial, d'un 6% de mitjana.

GOVERN

 

35.Reducció del nombre de departaments

En la configuració de l'estructura del nou govern, el president de la Generalitat, Artur Mas, va rebaixar un 20% el nombre de conselleries. El tripartit en disposava de 15. Ara n'hi ha 12.

36. 23% menys d'alts càrrecs

L'executiu assegura que ha rebaixat un 23% el nombre d'alts càrrecs. Formen aquest col·lectiu els secretaris generals i els directors generals, i aquells càrrecs que en tenen atribuït el rang, la categoria o s'hi assimilen, com ara els delegats territorials del govern i els directors de serveis.

37.Menys contractació de personal eventual

Els càrrecs considerats de confiança o d'assessorament que no estan reservats a funcionaris també han patit una tisorada del 40%. El personal eventual ha passat d'ocupar 218 llocs de treball en l'últim tripartit a 130. La majoria dels departaments disposen de vuit càrrecs de confiança, a excepció dels dos pesos pesants del govern: Presidència en pot tenir un màxim de 30 i Governació, de 12.

38.La retallada podria tocar la base

El govern estudia ara una altra retallada de l'estructura, per sota dels directors generals. També explora la rebaixa del nombre de delegats dels departaments al territori.

39.Ni cobrir baixes ni crear noves places

És una altra de les maneres de rebaixar despesa: no es cobrirà cap baixa a l'administració. Així ho ha acordat el Consell Executiu, que temporalment ha suspès també les convocatòries de nous llocs de treball fins que els departaments no estiguin completament estructurats i es mantinguin prorrogats els pressupostos de l'any passat. Les úniques excepcions han estat els mossos i els funcionaris docents. A més, s'ha permès que es cobreixin la meitat de les vacants en l'administració de justícia.

40.Redimensió de les empreses públiques

L'executiu d'Artur Mas també ha anunciat que d'aquí al mes de juny retallarà i redimensionarà les empreses que depenen de l'administració.

PARLAMENT

 

 

41.Reducció fins al 40% en viatges oficials

Reducció d'entre el 25 i el 40% en despeses protocol·làries, viatges oficials i desplaçaments dels representants del Parlament de Catalunya. Això suposa una rebaixa de 2 milions d'euros.

42.Mantenir la rebaixa aprovada de salaris

Mantenir la reducció de salaris al Parlament ja aprovada el mes de juny passat. S'estalviaran 1,3 milions.

43.No cobrir baixes en la plantilla

Reducció d'un 10% de la plantilla del Parlament, no proveint les vacants que es produeixin. Equival a un estalvi d'un milió d'euros.

44.Limitar el nombre de cotxes oficials

Limitació al 50% del parc mòbil del Parlament. Els cotxes oficials es limiten ara a tres, i els secretaris de la mesa deixen de tenir-ne. Els vehicles dels presidents de grup es retiraran quan finalitzi el rènting. Es deixaran de gastar 500.000 euros, segons el càlcul realitzat.

45.Paralitzades les obres d'ampliació

Es paralitzen les obres d'ampliació del Parlament de Catalunya, que haurien costat 6 milions d'euros.

REFORMA LABORAL

 

46.Abaratiment de l'acomiadament

S'universalitza el contracte de 33 dies, que va néixer el 1997 per al foment d'ocupació i només excloïa els barons entre 31 i 44 anys. El contracte fins ara típic amb un acomiadament improcedent de 45 dies per any treballat queda només per als ja contractats per aquesta modalitat i per a fitxatges.

47.Subvenció a l'acomiadament

El Fons de Garantia Salarial (Fogasa), de gestió pública, passa a sufragar 8 dies de salari tant si l'acomiadament és procedent (de 20 dies que rep el treballador l'empresari només en paga 12) com si és improcedent. La previsió és subvencionar 127.000 acomiadaments l'any 2011 amb un cost en diner públic de 100 milions d'euros.

48.Acomiadament objectiu

El ventall per a l'empresari s'amplia a les “pèrdues actuals o previstes o disminució persistent del seu nivell d'ingressos”. En aquests casos pagarà un acomiadament procedent, que és molt més barat (20 dies per any treballat amb un màxim de 12 mensualitats) que l'improcedent (45 dies amb un límit de 45 mensualitats o 33 dies amb un màxim de 24, segons el tipus de contracte indefinit que tingui el treballador).

49.Desaparició dels 426 euros

L'ajuda mensual de 426 euros del Prodi per a desocupats que hagin perdut dret a qualsevol prestació ha estat substituïda al febrer pels 400 euros del programa Prepara, més acotat al desocupat de baixa renda i lligat a la formació. L'anterior Prodi va durar un any i mig i costava 400 milions d'euros.

REFORMA PENSIONS

 

50.Endarreriment de la jubilació

L'edat legal de retirada –actualment fixada en els 65 anys– avança entre els anys 2013 i 2027 (a raó d'un mes per any) fins a situar-se en els 67 anys. Només es podrà continuar jubilant als 65 anys qui acumuli 38,5 anys cotitzats en la seva vida laboral.

51.Ampliació del càlcul de la pensió

La base per calcular la quantia de la pensió –actualment correspon als últims 15 anys de vida laboral– s'amplia fins als últims 20 anys cotitzats. L'ampliació del càlcul suposa, en la majoria de casos, un abaratiment de la pensió perquè s'entén que el sou més elevat correspon als últims anys laborals.

52.Ajornament de la jubilació anticipada

L'edat legal per retirar-se anticipadament passa dels 61 als 63 anys. Es manté la referència dels 61 anys només en situacions de crisi: acomiadaments per causes econòmiques, situació de concurs de l'empresa, mort o jubilació de l'empresari o causes de força major.

53.Enduriment de la pensió màxima

La reforma de les pensions ja no dóna dret a cobrar el 100% de la pensió màxima havent cotitzat 35 anys sinó que en caldran 37 cotitzats a partir de l'any 2027. A partir dels 35 anys i vuit mesos, cada mes addicional aporta al treballador 0,18 punts percentuals per aconseguir el 100% de la paga.

PLA D'AJUST

 

54.Congelació de les pensions

Les pensions contributives només han recollit la compensació per l'alça de l'IPC del 2010, però es mantindran congelades durant el 2011 al marge de la inflació del novembre. Segons els càlculs de l'Estat, la congelació que posa fi a 25 anys de revaloritzacions comportarà un estalvi de 1.500 milions.

55.Rebaixa del sou dels funcionaris

Els 2,6 milions de funcionaris arreu de l'Estat (dels quals 302.607 treballen a Catalunya) van patir la rebaixa d'un 5% del sou el 2010 i la congelació el 2011. L'estalvi en sous públics calculat per l'Estat és de 2.400 milions.

56.Menys reposició de llocs de treball

L'oferta d'ocupació pública per al 2011 inclou una rebaixa de la taxa de reposició per cobrir només un 10% de les baixes. És a dir, que per cada deu empleats que es jubilin només es contractarà un funcionari nou. La norma exclou el personal docent, on la taxa de reposició serà del 30%.

57.Supressió del xec nadó

L'incentiu a la natalitat de 2.500 euros per naixement o adopció, que va entrar en vigor el 3 de juliol del 2007, va ser eliminat a partir de l'1 de gener del 2011. L'ajut, universal, perquè no distingia entre les rendes altes i baixes, costava a l'Estat 1.250 milions anuals.

IMPOSTOS

 

58.Augment de l'IRPF per l'adéu a la deducció

La deducció dels 400 euros a l'IRPF, nascuda el 2008 per oferir un coixí contra l'alça dels tipus d'interès i l'encariment de les hipoteques, es va extingir el 2010 després de costar a l'Estat 6.000 milions anuals.

59.Fi del premi fiscal a la compra de pis

La històrica desgravació per compra de pis només es manté per a qui cobri fins a 17.707 euros anuals (per a ells la deducció continuarà igual i serà del 15% sobre la inversió en habitatge habitual amb una base màxima de 9.040 euros). El premi fiscal es va reduint si el sou és entre 17.707 euros i 24.107 euros i després desapareix a partir d'aquest llistó.

60. Encariment del preu de la gasolina

El govern central va encarir la gasolina per la via dels impostos, el 50% del rebut sobre el qual pot actuar, apujant el tribut sobre els hidrocarburs en 2,9 cèntims per litre el juliol del 2009.

61.Increment de dos punts de l'IVA

L'impost que grava el consum es va elevar del 16% al 18% (el tipus reduït del 7% al 8%) des de l'1 de juliol del 2010. L'alça de l'IVA castiga més les rendes baixes i ha estat clau, perquè la pressió fiscal hagi avançat un punt el 2010 i se situï ara al 31,5%.

CULTURA

 

62.Menys exposicions i catàlegs al MNAC

La reducció del pressupost en un 15% significarà pel MNAC la supressió de l'exposició anual del gabinet de Numismàtica, fet que obligarà a allargar l'anterior mostra. També se suprimirà el catàleg de l'exposició sobre el material fotogràfic de Robert Cappa trobat en una maleta.

63.Preus més cars en els grans títols del Liceu

Al Liceu la tisorada és d'un 10%. Per aquesta raó, una de les primeres accions ha estat la supressió de les representacions líriques del mes de setembre. La nova temporada tindrà un pressupost de 48.417.000 el mateix que fa 10 anys. Introdueix els “preus dinàmics”, que vol dir que el preu de l'entrada variarà en funció de la representació i pot representar que alguna de les òperes pugui pujar un 10% segons la demanda.

64.Al Lliure, la retallada es notarà a la tardor

La temporada ja està tancada i difícilment podran modificar gaire el pressupost de la temporada. Com els anys són naturals, la retallada es notarà, previsiblement, a partir de la tardor del 2011, ja que tindran molt consumit el pressupost durant aquesta primera part de l'any. El 2010, la Generalitat ja va fer una retallada a la seva aportació d'un 10% aproximadament i mai no s'ha assumit l'acord signat al contracte programa.

65.Menys produccions pròpies al TNC

A l'espera de l'aprovació del pressupost de la Generalitat, la retallada serà d'1,5 a 2 milions d'euros. El pressupost inicial per al 2011 era de 10,8 milions, i ara cal restar-li la nova partida que exigeix el govern. S'han reduït el nombre d'espectacles produïts, allargant les estades i endarrerint l'inici de temporada. S'han eliminat els vermuts de les estrenes i s'ha apujat el preu de les entrades.

66.Canvi de model al Mercat de les Flors

El director del Mercat de les Flors, Francesc Casadesús, augura que aquesta retallada implicarà, definitivament i sense tremendisme, “un canvi de model”. El 2011 es disposarà d'un pressupost semblant al del 2006: uns 4 milions d'euros quan el teatre era municipal, a causa de les retallades anunciades per les diferents administracions (Ministeri de Cultura, Ajuntament de Barcelona i, ara, Generalitat). Globalment el pressupost del 2011 caurà un 12%. La partida que quedarà més afectada és la relativa a activitat: caurà un 30%.

COMUNICACIÓ

 

67.Sous més baixos a TV3 i Catalunya Ràdio

S'aplicaran les retallades del 5% del sou als treballadors de l'ens públic Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i de la Fundació La Marató. Pel que fa als alts càrrecs, directors i assimilats, se'ls redueix entre un 8 i un 15%, en funció de la seva retribució, tal com s'estableix en el decret llei 3/2010 de 29 de maig.

68.Reducció de plantilla de la CCRTV

Segons la instrucció 1/2011, que recull l'aplicació de mesures específiques en matèria de personal, contempla que com a entitat de sector públic, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) cal que redueixi la despesa de personal en un 6% i els efectius de personal en un 5%.

ESPORTS

 

69.Menys personal administratiu

La Secretaria General de l'Esport preveu una retallada al departament que serà del 18%. Una de les primeres mesures serà l'aprimament de l'estructura administrativa.

70.Congelació de les inversions

L'Esport Parc de Sant Cugat, la joia de la corona de l'anterior govern, serà un dels equipaments que més notarà la congelació de les inversions.

71.Subvencions més restrictives

Les ajudes a entitats de l'àmbit de l'esport seran molt més restrictives. Se'n veuran afectades, per exemple, la Plataforma Pro Seleccions i la Unió de Federacions Esportives Catalanes.

72.La celebració del Gran Premi de F1, en perill

El nou govern té previst renegociar acords pactats i això posarà en perill la viabilitat del Gran Premi de Fórmula 1, que se celebra al Circuit de Montmeló, ja que, a partir del 2012, el govern no està disposat a pagar el que demana el patró de la F1, Bernie Ecclestone.

73.Nous equipaments, a mínims

La política d'instal·lacions noves serà totalment restrictiva. No s'aixecarà cap pavelló nou sense que s'hagi estudiat el projecte fins a l'última coma.