El fenomen “indignats”

Diari Avui - 10/06/2011 - Josep Maria Solé i Sabaté

Fa uns anys el director europeu més important d'una empresa japonesa d'informàtica em va dir que la revolució que significava la cibernètica i les noves tecnologies seria superior a l'impacte que havia tingut per a la humanitat la Revolució Industrial. Les noves xarxes socials són lloc d'emissió i recepció de tot el que succeeix al món. Un avenç de llibertat i informació que temen les censures i encara més els règims dictatorials, perquè s'escapa del seu control. Les xarxes socials són comunicació i pluralitat, en definitiva un suport extraordinari per enfortir la llibertat individual i col·lectiva.

Els “indignats” provoquen des d'adhesions entusiastes fins a recels i suspicàcies, passant per l'escepticisme. És ben natural. És un ampli moviment social que inclou sensibilitats molt diferents, on de molt predomina la gent carregada de bona fe, encara que, com en tot moviment multitudinari, ampli i difús, hi pugui haver frívols, simples i gent amb mala intenció. La castellanització notòriament pública dels acampats a la plaça de Catalunya no respon a cap dels paràmetres del país, fet que sorprèn, però és innegable que el mimetisme provincià espanyol que no va més enllà de la Puerta del Sol té seguidors a Catalunya. Això provoca que si a l'assemblea de Madrid vota a favor d'acabar amb els partits propis de Catalunya, Euskadi i Galícia, l'assemblea de la plaça de Catalunya passi de puntetes damunt del tema, sense atrevir-se a defensar postures que ells reclamen: pluralisme, llibertat i democràcia directa. I encara més contradiccions si tenim en compte que per enfortir la democràcia i la política reclamen la lliure determinació de la gent per damunt de la legalitat existent. Això és el que diu el dret a decidir.

Els “indignats” són la punta de llança de la frustració que a nivell econòmic, social i polític viu el conjunt de la societat espanyola. Cal recordar el 20% d'atur, que arriba al 40% en els joves. Una roda de molí lligada al coll que ofega il·lusions i perspectives. Els “indignats” encertadament detecten i denuncien un munt de problemes. Un dels més notoris és la corrupció massa estesa en la classe política, el gremialisme partidista, els sous immorals d'alguns càrrecs públics i de persones lligades al món financer i bancari, que la societat ha hagut de rescatar mentre que ells han quedat lliures de qualsevol responsabilitat i, això sí, han continuat cobrant sous d'escàndol.

Els “indignats” de Tunísia i Egipte tenien un repte molt clar: llibertat i democràcia com a via per acabar amb els dictadors i encaminar-se amb l'ajut dels països més rics del món cap al progrés en una societat més justa. El seu exemple s'ha estès en el món musulmà. No sabem fins on arribarà el crit de llibertat a Síria, Líbia, el Iemen... però farà més per posar fi a Al-Qaida una xarxa social lliure, que mobilitza masses populars, que les accions militars de les Nacions Unides.

Les xarxes socials que han mobilitzat els “indignats” a l'Estat espanyol reclamen honestedat, democràcia directa i tenen un munt ampli, sovint contradictori, de reivindicacions. El fenomen sembla esgotar-se. O bé s'expandeixen i es descentralitzen o acabaran finint. Tot el que reclamen creuen que té solució en la vida política, sempre que aquesta es regeneri. La resposta dels partits polítics catalans i la de la classe política espanyola comporta separar el que és substancial del que és accessori o superficial. Però hi ha un tema que ningú pot menystenir: ens hem de preparar per rebre de forma més o menys periòdica reaccions de sectors de la població que a través de les xarxes socials denunciïn el que creuen que és una estafa a la democràcia.

La democràcia és participació, pluralitat, discussió, compromís per fer front als problemes de la societat. És el gran repte del món contemporani. Ja s'ha dit més d'una vegada: la millor recepta per a un dèficit democràtic, com el que vivim actualment, és més democràcia. I hem de recordar que el fenomen “indignats” és, malgrat tot, la prova del nou per detectar problemes que la política oblida, i de vegades fins i tot la majoria de la societat davant la voràgine del dia a dia. Una alarma que sonarà quan detecti perills. I això a mi particularment em sembla excel·lent.

Catalunya dins el món global

Diari Avui - 4/03/2011 - Josep Maria Solé i Sabaté

En el món petit d'avui en dia, en l'espai sense fronteres d'internet, Facebook, Twitters, etc., tothom està ja en el món global, però nosaltres tenim un repte a afegir, hem de ser-hi amb les nostres institucions de govern i de cultura com a poble i nació pròpia. Per fer notòria l'autonomia que tenim avui, per enfortir el que pugui passar en un futur no gaire llunyà, que penso que passa de forma necessària per la independència dins una Europa unida. L'Espanya només ens vol de forma injusta i desigual, per concepte és enemiga de la nostra llengua i cultura, des de 1714 fins avui. Tant la dreta com l'esquerra, des de la gent del món de la ciència, el pensament i la cultura fins als més rudes i primaris sentiments d'estómac de la gran majoria de la població.

Tots els que hem format part de la presència pública catalana al món sabem que Espanya com a estat no ens representa. No solament pel desastre i petulància sàtrapa de la majoria del cos diplomàtic que abandona els ciutadans espanyols a la seva sort quan té algun problema, sinó de forma més que evident per la manifesta hostilitat quan en una activitat cultural la presència catalana coincideix amb una d'espanyola. L'actuació sempre és la mateixa, des d'intentar suprimir-la usant el pes polític internacional de l'Estat fins a minoritzar-la com sigui. Per la via civil o per la via criminal. Sense mitges tintes. Fora els catalans.

La presència de tants centres catalans arreu del món des de mitjan segle XIX fins al present respon a la necessitat de crear un aixopluc propi per fer front a la indefensió econòmica, cultural i lingüística. L'Espanya oficial no els servia de res, encara menys pel que fa a la defensa de la personalitat i identitat nacional. Al contrari. A Cuba, Argentina, Mèxic o França la història ens mostra els continuats casos d'actuacions oficials espanyoles per ofegar les activitats catalanes. És per això que era elogiosa l'actitud d'Esquerra al govern tripartit de potenciar Catalunya al món i dolia que ni des del PSC ni IC res es fes en aquesta direcció, més aviat la indiferència, si no la traveta deslleial.

Ara Artur Mas vol seguir i recuperar amb potència creixent la línia més ferma. Passa des d'explicar al cos diplomàtic qui som, com som i el que volem fins a intentar posar que el mapa de Catalunya figuri a les cancelleries de tot arreu. És l'actitud més intel·ligent; si comerciem amb la Xina, USA o amb el Japó és bo que ens coneguin més enllà dels diners que genera el comerç que hi fem o ells fan. Però cal tenir en compte que cal prioritzar els països que més ens poden ajudar pel present i futur. En primer lloc la Unió Europea, i en aquest cas Alemanya i França de forma prioritària. El país germànic és la màquina del progrés europeu, el d'economia més sòlida, qui aporta més a la zona euro. Seria bo que es potenciessin relació i raó, cultura i idioma. Que es posés fi a certs prejudicis històrics que avui en dia no responen a res. Hem de pensar que Alemanya és un país federal, que sempre ho ha estat i sap el que vol dir el fet nacional. Van estar mig segle dividits per la passada guerra freda i saben, ho han demostrat, defensar una nació que vol decidir per si mateixa. Només cal recordar Eslovènia o Croàcia i més llunyanament la descomposició de l'URSS.

L'altre cas, dins d'una lúcida actuació en el conjunt europeu i internacional, és el tracte i la cura exquisida vers l'Estat francès, és d'una evidència que no necessita explicació. Hi ha partits catalans que reclamen fer el dia a dia vers el reconeixement internacional de Catalunya, que s'ha de treballar des d'ara mateix, tenen tota la raó del món. Cal no oblidar que és des de l'excel·lència, el coneixement, la recerca i la cultura des d'on podem aconseguir afinitats que obrin comerç i mercats, però que sobretot aconsegueixin unes complicitats que afermin el valor del dret a decidir i que frenin actituds espanyoles no democràtiques o fins i tot agressives.