En temps de disfresses...

Rebut per Mail - 10/03/2011 - Ar.Ma

... qualsevol idea és bona, qualsevol mentida es converteix en llei.

... guardem la nostra “normalitat” a l'armari, per alliberar les formes, els costums, i els desitjos més foscos i rebuscats.

Però aquesta normalitat no deixa de ser la disfressa que duem la resta de l'any, esperant, durant uns dies, poder transgredir tanta norma, tanta normalitat, tant quotidià acumulat. I tot i així tampoc aconseguim treure’ns-la del damunt tant fàcilment. Necessitaríem més d'un any de festes dionisíaques, regides pel gran Carnestoltes, per poder arribar a plantejar-nos, definitivament, desfer-nos d'aquesta disfressa que duem al damunt des que vam néixer, i a mesura que els anys han anat passant, més detalls ha incorporat.

Per tant, com a bons Judeocristians, educats, i inconscientment pagans, realitzem que viure una festa perpètua és auto enganyar-se. I decidim condemnar, i cremar viu a l'instigador DEMONÍAC de tot aquesta farsa que ha durat uns dies, fins el dimecres de cendra.

Ja hem fet net. Tot el que hagi succeït durant aquestes hores queda redimit, el foc ho crema tot, fins i tot la mala consciencia, i així podem reprendre les nostres bones i velles disfresses, i passar un any més, jugant aquest joc absurd que curiosament té moltes analogies amb el carnaval que només dura uns dies :

"Garrotada! Cantarem. La vida és deliciosa.", deia l' Ovidi.

El rei Carnestoltes cremat, la vida segueix, com després de la mort d’algú. Allò que diuen, els qui tenen "experiència" : "la vida continua", o com deia en F. Mercury : "...the show must go on..."

Però deixant de banda, les generalitats, un dels detalls redundants en els Carnavals, són l'alt percentatge d'homes que es disfressen de dones. És una cosa, que sempre m'ha fascinat.

- Realment creuen ser originals, en el moment de plantejar-se adoptar unes robes i uns accessoris suposadament femenins, per crear la seva disfressa ?? Perquè si és així, jo crido ben fort, NO, NO SOU ORIGINALS NOIS!! I no només no ho sou, sinó que en aquesta gesta es reflexa les necessitats frustrades, de la majoria d’entre vosaltres. És a dir vestir-se de dones, els allibera, com a individus, però també com a éssers humans! Només se'ls hi ha de veure els somriures, i les maneres de moure's. Mai se'ls hi permet en societat, de poder gesticular, o parlar d'aquella manera (que en un altre moment descriurien com a “maricon”, o pels més fins, efeminat). I el fet de poder fer-ho un cop a l'any, els dona ales. Crec francament que si anessin tot l'any disfressats del que ells entenen ser una dona, potser la societat seria menys homòfoba, menys masclista, menys sexista, i potser més d'un acceptaria que el que sempre a desitjat des del més profund del seu cor de "macho cabrio", és donar pel cul al seu amic, que també s'ha disfressat de "pseudo-dona".

-L'Altre cosa que em remou els ciments, del meu odi profund cap les generalitzacions de gènere, i la mediocritat sexista generalitzada, és el fet d'entendre que si aquests homes creuen que per ser Dona, només cal vestir-se amb les faldilles, els talons, i els accessoris, (perruca inclosa) que ni la més explotada de les prostitutes de carretera gosaria portar, significaria que potser es que la majoria d'homes el que volen son dones-imatge, domesticables amb facilitat, i esclaves de la libido masculina. Dones objecte, “barbies” operades, amb poca o nul·la capacitat per pensar en quelcom altre que el seu aspecte, i que s'assemblin lo més possible, a l’ideal que ells intenten imitar quan "dissenyen" els seus tristos "atuendus" per carnaval. Però no, no vull creure que això sigui cert. Perquè si és així, potser voldrà dir, que la gran majoria de dones, no només accepten fer part d'aquest carnaval perpetu, d'imatge femenina modelada al criteri, masclista, i fastigosament sexual de l'home que celebra aquestes festivitats amb els seus “amigotes”(i altres, tipus :  “despedides” de solters).

Simone de Beauvoir deia, que no es neix dona, una se'n fa. I se'n fa a través del pensament, la llibertat, la lluita contra els estereotips de qualsevol tipus, se'n fa a través de l'experiència, dels sentiments, i de l'amor. Se'n fa per moltíssims motius... però mai una dona es fa a través de una imatge que la societat masclista, consumista, li exigeix mostrar, una dona no es fa amb quatre robes, i amb quatre accessoris de moda.

És més, voldria llençar una bonica escopinada a la cara de tot aquest eix, socialisto-liberal tan normalitzat en la nostra Europa (Europa de la jubilació als 120 anys, i dels paradisos fiscals per a caps d’Estats del pròxim orient, per citar només dos exemples...) per demanar que collons significa, el dia de la dona treballadora ?? Ens hem tornat bojos o es que ja estem tant acostumats a rebre pals que ni ens en donem compte. Que es aquesta gran mentida, sobre la paritat, la igualtat de generes que pregonen els mateixos que defensen la industria pornogràfico-televisiva, i els negocis de prostitució ?? Al meu entendre la dona SEMPRE ha sigut treballadora, i ho segueix sent. La Dona es treballadora els 365 dies l’any, i en la majoria de casos les 24h del dia, ja que l”Home treballador” té que descansar,  resar, o quedar amb els amics. Aquesta festivitat és un insult per les dones que encara lluiten per destruir els estereotips de gènere en qualsevol societat, dita moderna.

Penso que en uns dies on tothom porta màscares, podria ser un bon moment per donar-se compte que l'aspecte exterior no determina en res la persona que hi ha a sota, menys en els casos de persones influenciades per les modes, la imatge, la superficialitat mediatitzada en massa.

Però que dic! Si aquestes persones son la majoria !!!...aleshores podria concloure sentenciant que estem vivint en un carnaval permanent?? Cada cop més grotesc, sense ser-ne conscients ??

...probablement sí que vivim en temps de disfresses.

La independència de Catalunya, és fer una mala jugada a Espanya?

Rebut per Mail - 16/11/2010 - Anònim

Això equival a preguntar si l’alliberament d’un segrestat pel qual s’està pagant un rescat permanent, perjudica al segrestador.

Els catalans hem aportat a Espanya, de grat o per força i al llarg de centúries, infinites contribucions econòmiques, científiques, culturals, polítiques, diplomàtiques i fins esportives que han engrandit el seu desenvolupament i prestigiat la seva imatge al món.

En democràcia Catalunya s’ha vist desplaçada del seu camí cap a la prosperitat amb un drenatge constant del fruit del seu treball i iniciativa. Al llarg de 30 anys ha vist bloque-jat el seu progrés natural i disminuït el seu pes específic. Tot conseqüència d’un designi perfectament definit, ja denunciat per Ramon Trias Fargas l’any 1985 en el seu treball “Narració d’una asfíxia premeditada”.

Per la opressió violenta soferta en diferents graus durant 300 anys, la permeabilitat de les comunicacions modernes i l’influx de les migracions, Catalunya es veu ara en risc cert de perdre la seva identitat en el decurs de poques generacions (llengua, cultura, dret, tradicions, valors, estils de vida, etc.). És doncs, natural, legítim i necessari que vulgui caminar cap a la seva plenitud nacional.

La independència no és un atac contra ningú. És simplement un acte de supervivència. La independència de Catalunya serà un fet transcendent que no es pot considerar com un episodi de tràmit. No serà un entremès teatral sinó un drama en el qual, nus i desenllaç es prendran el seu temps.

Probablement caldrà negociar un període de transició i cooperació extraordinària, una mena de peatge per no acabar a mata-degolla, després de grans amenaces i espetecs de fúria espanyola, entrebancs legals, intromissions judicials i diplomàtiques, embarga-ments i una gran panòplia d’accions obstructives pròpies d’una guerra bruta. Fa temps que la caverna mediàtica n’està fent sonar el Preludi. Ja ens ho ha anunciat el ministre catalanista Sr. Celestino Corbacho: el tràngol no serà pacífic.

Per valorar-ne la resultant, especialment pel que fa al nou Regne d’Espanya, caldrà esperar per aplicar-hi una perspectiva històrica.

Espanya tindrà l’oportunitat de realitzar-se d’acord amb la seva vocació secular. Diu Ortega y Gasset a “Espanya invertebrada”: Nada hay tan conmovedor como reconstruir el proceso incorporativo que Castilla impone a la periferia peninsular. Desde un principio se advierte que Castilla sabe mandar. España és una cosa hecha por Castilla.

Avui podem dir que va saber manar perquè havia pogut vèncer i en tres segles no ha sabut convèncer perquè no sap respectar.

Espanya patirà un trauma estrictament econòmic, tot i que serà també percebut com un greu afront – un ultratge – a la seva imperial dignitat. Els catalans no pretenem ser enemics d’Espanya. Ans al contrari, li desitjarem de tot cor tota mena de prosperitat. Hem compartit moltes penes i fatigues. Hem fet amistats germanívoles i enllaçat famílies i un cop passada la tempesta, per poc que el procés resulti civilitzat, tindrem una munió d’interessos comuns i relacions privilegiades, podrem aprofitar l’extensa trama d’amistats, coneixences i experiències satisfactòries i renovar la nostra condició de pobles agermanats per la història i les migracions. I deixar enrere, si volem, el gavadal de greuges que ens han amargat secularment l’existència.

Si els espanyols saben submergir-se en un bany de realitat tindran immenses possibili-tats de desenvolupament. Disposaran d’un potencial humà extraordinari. Fa molts anys que la nova Espanya va deixar de ser aquella terra miserable de decrépitas ciudades i humildes ganapanes que plorà Machado. Totes les seves ciutats llueixen esplendoroses, totes les seves gents mostren una dignitat que, malgrat tot, mai van perdre.

Prèvia reforma de la legalitat vigent, la flexibilitat dels recursos humans permetrà crear valor afegit per part d’un gran contingent de funcionaris i col·laboradors de les administracions públiques, notablement qualificats, que podran reciclar-se en àrees com la gestió empresarial, el comerç internacional, la informàtica, les comunicacions, les ciències aplicades, els serveis socials, etc., activitats totes que el país ja domina. Tota aquesta força laboral, aprofitant la sinèrgia de l’abundància d’estructures de tot ordre, les connexions internacionals i la disponibilitat de capitals de les grans corporacions financeres amb fons vacants dels seus habituals destins immobiliaris han de poder aixecar un nou país cohesionat i amb el cos social sanejat.

Abans, però, caldrà desmuntar gran part d’aquesta baluerna galàctica en que han convertit el seu gran imperi colonial. Per exemple, desant a l’armari el macro-projecte d’envoltar la seva capital d’una perifèria de “barriades” esteses fins la mar i enllaçades amb el centre mitjançant un luxós sistema de rodalies anomenat AVE.

Aquesta regeneració de tot el sistema representarà un gran alliberament de recursos que restaran disponibles per a despeses i inversions ajustades al sentit comú.

El nou Estat tindrà l’avantatge de no necessitar noves estructures perquè – absent Catalunya – quasi tot el necessari, i més, està ja construït. Ja no caldran més aeroports, ni autovies, ni autopistes de pagament subvencionades. Cas a part serà l’eix 16 de la xarxa transeuropea de transports per la Travessia Central del Pirineu i els nodes logístics connexos, però el projecte compta amb el finançament de la UE i es demorarà perquè França prioritza l’eix mediterrani.

Les grans companyies d’obra pública hauran de competir durament per obtenir conces-sions a l’estranger, inclosa Catalunya que pateix un dèficit important d’estructures i podrà ser un bon client. Això ajudarà a equilibrar la mútua balança comercial, amb la qual cosa no caldrà malgastar energies organitzant boicots contra els productes catalans.

El Banc d’Espanya podrà recuperar les ajudes a la reestructuració de les Caixes catalanes i veurà alleugerida la seva tasca de control territorial. Els monopolis privatitzats podran seguir fent les Amèriques i explotant els seus negocis a Catalunya. Els grans capitals especulatius podran dedicar-se a activitats productives durant els anys en que seran escasses les oportunitats d’aprofitar informacions privilegiades.

La nova Espanya recuperarà posicions per a perllongar els ajuts dels Fons Europeus i Catalunya continuarà sent país contribuent, amb la qual cosa haurem assolit ambdós Estats, en condicions d’igualtat, la plena integració en l’àmbit d’una Europa pròspera i, dins d’ella exercirem la nostra escaient influència en el concert de les nacions lliures.

Finalment, i comptant que tot l’exposat succeeixi després de superada l’actual crisi, els espanyols ens agrairan l’haver afavorit la seva emancipació d’una dependència tant enutjosa com la de Catalunya.

Nota final: No he oblidat el País Valencià i Les Illes. “Però això és una altra història “.

Letter to Obama

Susan M. DiGiacomo

I write to you not only in your capacity as President of the United States, but also as a former professor of Constitutional Law. In The Audacity of Hope, you propose we understand democracy “not as a house to be built, but as a conversation to be had. The American Constitution organizes the way by which we argue about our future. Implicit in its structure, in the very idea of ordered liberty, was a rejection of absolute truth, the infallibility of any idea or ideology, any tyrannical consistency that might lock future generations into a single unalterable course.“ In Catalonia what is happening is precisely this attempt to end conversation by arguing that the house is already built, constitutionally, and that no further debate is even legimate. A completely politicized court uses the Constitution as a weapon to crush the legitimate national aspirations of a people and to set absolute limits. Its statute of autonomy was approved no fewer than three times: by the Catalan parliament, by the Spanish Congress, and by the Catalan people in a referendum. What is happening here, then, is an assault on democracy. In the United States, when the will of the people is not reflected in the Constitution, the Constitution has been amended. What the Spanish court has done is to consider the Spanish Constitution untouchable, engraved in stone, and their reading of it is so restrictive that the democratically expressed will of the Catalan people has no place in it. Catalonia is an ancient European nation with an equally ancient tradition of representative government, predating the English Magna Carta. In the Middle Ages Catalonia was an independent polity. Catalonia did not lose its institutions of self-government until 1714, by force of arms when an absolutist monarchy came to power. With the death of General Franco, Catalonia began to recover once more its political institutions abrogated by the victorious fascists. On July 10, more than a million Catalans filled the streets of Barcelona to reject the court’s decision. Increasing numbers of Catalans see no other path to national survival except through full sovereignty within the framework of the European Union. There is nothing in international law that prevents a people from unilaterally declaring independence. Former president Jimmy Carter in Barcelona described the court’s decision as an error, and offered to send observers in the event of a referendum on Catalan independence. I ask only that you establish contacts with the Catalan government that will emerge from this fall’s election. Catalonia badly needs international interlocutors and international visibility.

Carta al President Obama

Traducció al Català de l'original anglès de la súbdita nordamericana establerta a Catalunya, Susan M. di Giàcomo

Benvolgut President Obama:

Em dirigeixo a vostè no només en la seva qualitat de president dels EstatsUnits, sinó també en la seva qualitat d'antic professor de dretconstitucional. M 'impressiona molt la seva visió d'aquest document,expressada en el seu llibre The Audacity of Hope, que contempla lademocràcia nord-americana, no com una casa a construir, sinó com unaconversa a mantenir. La constitució nord-americana, en paraules seves,organitza la manera com debatem el nostre futur, i implícit en la sevaestructura s ' hi troba un rebuig a la veritat absoluta, la infal.libilitat dequalsevol idea o ideologia o teologia que obligaria a futures generacions aseguir una única i inalterable via.

Em dirigeixo a vostè, doncs, perquè en el país on jo visc i treballo s ' haproduït exactament aquest tipus d ' intent de tancar la conversa al.legant quela casa ja està constitucionalment construïda i parlar-ne més no és ninecessari ni fins i tot legítim. En un estat europeu formalment democràtic,un tribunal constitucional totalment polititzat, quatre membres del qualtenen els mandats caducats inclosa la presidenta, ha trigat quatre anys enemetre una sentència utilitzant la constitució espanyola per esclafar leslegítimes aspiracions nacionals d'un poble i tancar, d ' una vegada per sempremés, el desplegament del procés d 'autogovern que marca el seu estatut d 'autonomia aprovat tres cops : pel seu Parlament, pel parlament de l 'estat, i pel poble en referèndum, apel.lant a la indissoluble unitat de l 'estat.Un atropellament de la democràcia. L 'estat en qüestió és l 'Estat espanyol.El poble en qüestió i el país on visc i treballo és Catalunya.

Als Estats Units, quan la voluntat del poble no ha quedat reflectida en la constitució,la constitució s 'ha modificat: 27 esmenes des de l'any 1791. El que ha fet el Tribunal Constitucional espanyol és exactament el contrari. Consideren que la constitució espanyola és intocable, i n'han fet una lectura tan restrictiva que la democràticament expressada voluntat del poble català nohi té cabuda. Aquí no hi ha ni debat ni conversa, sinó una involució democràtica.

Què és Catalunya? Vostè ja se 'n va fer alguna idea fa molts anys quan vapassar per Barcelona. Catalunya és una antiga nació europea, amb unatradició de govern representatiu igual d 'antic. El Parlament català i eldocument sobre el qual es basa són d 'abans de la Magna Carta anglesa. NomésIslàndia té un parlament més antic. A l 'Edat mitjana Catalunya era unaentitat política independent, i més endavant, la ConfederacióCatalano-Aragonesa tenia un imperi mediterrani que arribava fins a Grècia.Durant el segle XV, el matrimoni de Ferran d ' Aragó i Isabel de Castella vaintegrar Catalunya a les Espanyes, però Catalunya no va perdre les sevesinstitucions polítiques fins l ' any 1714, per força de les armes. No les varecuperar fins més de 200 anys més tard, amb l ' arribada de la II Repúblicaespanyola, i les va tornar a perdre al final de la Guerra Civil espanyola de1936-39. Tot i aquesta història, Catalunya no ha perdut mai el seu caràcterlingüísticament, culturalment, socialment, i econòmicament diferenciat de laresta de l ' Estat espanyol. Amb la mort del General Franco i la sevadictadura l ' any 1975, Catalunya va començar a recuperar les pròpiesinstitucions polítiques i competències d ' autogovern derogades pels feixistesvictoriosos després de la Guerra Civil , i a refer la seva narrativa nacionalen llengua pròpia.

I per què m ' ha d ' afectar la sentència del Tribunal Constitucional, simalgrat viure i treballar aquí conservo la nacionalitat nord-americana ? Perquè conec aquest país des que hi vaig arribar per primer cop a lesacaballes de la dictadura, i vaig viure com a antropòloga el procés deresistència cultural, sindical i política i l ' inici del procés dereconstrucció nacional catalana durant la transició a la democràcia. Perquèamb el pas del temps m ' he convertit en professora d ' una universitat catalanaon imparteixo les meves classes i escric articles en català. I per tant,aquí tinc coses en joc. Moltes coses, començant per la llengua en la qualensenyo i escric, reconeguda en l ' Estatut català com a preferent i vehiculard ' aprenentatge en l ' ensenyament, i ara amenaçada per la sentència delTribunal Constitucional.

El dia 10 de juliol, més d ' un milió de catalans (segons la Guàrdia Urbana ,1.100.000, i segons els organitzadors de la manifestació un milió i mig; lapoblació total és de 7 milions i escaig) vam omplir els carrers més cèntricsde Barcelona, la nostra capital, per rebutjar aquesta sentènciaantidemocràtica i fer sentir la nostra veu: "¡¡ Som una nació. Nosaltresdecidim !!". A la manifestació va quedar palès que cada vegada més catalansoptarien per la plena sobirania, un procés pacífic i negociat de separacióde l ' estat espanyol i establiment d ' un nou estat català dins del marc de laUnió Europea. La història de Kosovo és diferent de la de Catalunya, però enel dret internacional no hi ha res que prohibeixi que els representantsdemocràticament elegits d ' un poble declarin la independència de formaunilateral.

No fa gaire, l ' expresident Jimmy Carter va venir a Barcelona per acceptarde mans del president de la Generalitat el Premi Internacional Catalunya, enreconeixement de la seva defensa de la pau, la democràcia i els dretshumans. La seva visita va coincidir de prop amb la sentència del TribunalConstitucional, que el president Carter va qualificar d ' error, i va oferird ' enviar observadors internacionals del Carter Center en cas d ' un referèndumsobre la independència de Catalunya. Més de mig milió de catalans ja hanvotat a favor de la independència en consultes municipals no vinculantsarreu del país. D ' aquestes consultes se ' n faran més.

No li demano que intervingui en aquest procés. Només demano que sen ' informi, que s ' interessi pel que està passant aquí, que en parli amb elsseus assessors i que comenci a establir contactes amb el govern català quesurti de les eleccions de la tardor. Si en això li puc servir, només m ' ho hade demanar. Catalunya necessita interlocutors i visibilitat internacional.

Respectuosament,

Susan M. Di Giacomo

Refugiats d'Argelers

Ar.Ma. - 1/10/2010

80.000 refugiats polítics Catalans i espanyols marxen, esperant ser acollits pel país veí.

"Vam arribar en aquella platja al mars del 1939. La platja estava constantment agitada per un vent violent que premeditava l'hospitalitat Francesa. Érem els que havíem tingut sort, dintre de la desgracia. Érem els que havíem sobreviscut a la guerra civil, que va durar 3 anys. 3 anys sense repòs, per acabar refugiats al sud de França: entre nosaltres, brigadistes, civils, republicans de la CNT, dones, infants, homes, i molts ferits, i molts malalts. Les primeres setmanes a la platja d'Argelers-sur-mer van ser duríssimes. No teníem gairebé menjar, i estàvem encerclats per tanques de filferro i la Mar. Estàvem constantment vigilats i oprimits per la guàrdia colonial Francesa, i els oficials de la guàrdia Senegalesa.

La mort s'apoderava del camp d'una forma ràpida i massiva. Primer van ser els ferits de guerra, després la gent gran. I finalment molts nens no van poder superar la falta d'aliments i les pèssimes condicions sanitàries. Lo poc que ens donava l'estat francès. Eren uns escassos troços de pa, que se'ns llençaven com a les besties. La disenteria, la tuberculosi, l'escorbut, la pneumònia, la conjuntivitis es van escampar brutalment sobre la platja, sense parlar de les malalties mentals... el camp va ser dividit en dos parts : civils, i militars. Ens parlàvem entre nosaltres per conèixer el veí de barraca, si era Valencià, Gironí, Alemà, Anglès, i compartir anècdotes, i histories de la nostra cultura. Això ens evitava de pensar massa en les nostres famílies, i els nostres companys caiguts. Envoltats per violència, els gendarmes no ens proporcionaven aigua potable. Estàvem obligats d'extreure-la del sol. A causa d'això va arribar al camp la primera epidèmia de disenteria.

Les condicions de les dones a dins del camp eren molt més dures que les dels homes. Les violacions de la guàrdia Senegalesa eren freqüents, i els gendarmes oferien diferents tipus de regals a canvi de serveis sexuals. La desesperació fou tant gran, que una gran part dels Republicans i dels refugiats del camp decidiren de tornar a Catalunya, i a España, encara que això signifiqués tenir que viure sota el ceptre d'una dictadura. D'altres, entre els quals molts revolucionaris, brigadistes, republicans i anarquistes, van optar per marxar a l'exili a Mèxic, i a Veneçuela.

Va ser en aquell moment que França va ser envaïda per l'enemic més temut dels veritables defensors de la llibertat. Això va significar, el principi de l'èxode Francès, i alhora la transformació del camp d'Argelers en un camp de concentració nazi. La última vegada que vaig veure aquella platja, en la que hi vaig viure més de dos anys, fou en el moment de ser enviats cap als camps de concentració nazis que es trobaven al nord d'Africà. Va ser la fi d'un malson, però el principi d'un altre."

Aquest relat es el del meu besavi, però hagués pogut ser el de qualsevol altre dels mes de 130.000 refugiats polítics que van anar a parar a la sorra d'Argelers-sur-mer, per fugir d'una dictadura militar.

El camp d'Argeles-sur-mer va ser tancat el mes de setembre de 1941.

Tinc 27 anys, soc Català, i penso que tenim una responsabilitat social, en fer conèixer i difondre la nostra historia real, i col·lectiva. No només als joves del nostre país però també als dels països que van patir aquestes guerres, i errors humans. Per que aquesta situació no es torni ha repetir mai més, no hem d'oblidar el que va passar en aquella platja del gener del 39 al setembre del 1941.

Aquest text pretén ser un homenatge, mai prou esmentat, als valents BRIGADISTES INTERNACIONALS, que foren un exemple de defensa d'ideals humans, i de principis de llibertat, que avui en dia encara brillen. És un homenatge a tots els refugiats del 39, i a tots els camps de concentració del sud de França. I vol ser també, un homenatge a totes aquelles persones que segueixen lluitant dia rere dia, empesos per valors de justícia social, contra aquest feixisme opressor, que ha canviat de nom, ha canviat d'època, però que segueix conservant les mateixes formes, i els mateixos pensaments.

Romandrem sempre a les barricades !!

Els secrets de l'AVE

Aqui us faig arribar una petita carta que he rebut per mail de fonts desconegudes però bastant interessant...

Sabías que el ministerio de fomento del partido popular creó y encargó a un organismo autónomo (pero dependiente de este ministerio) la ejecución de las obras del ave Madrid-Barcelona, y que ese organismo se llama 'gif' (gestor de infraestructuras ferroviarias)? *¿Sabías que la principal empresa a quien, el 'gif', adjudicó realizar las multimillonarias obras del ave Madrid-Lleida es una 'ute' (unión temporal de empresas) constituida por cobra y por una empresa italiana del grupo de Berlusconi?

*¿Sabías que esa operación tuvo un comisionista que se ha embolsado 8.000.000.000 pts. (Ocho mil millones de pesetas de las de antes), o lo que es lo mismo, 48.000.000 de los actuales euros, por intermediar entre las empresas adjudicatarias y el gif? *¿sabías que el nombre de ese comisionista es Alejandro Agag? *¿sabías que Agag contrajo matrimonio con la hija de Aznar, en el real monasterio de el escorial, en presencia de Berlusconi y Blair como invitados de honor, en una ceremonia que puede calificarse también de real por el protocolo y los gastos derivados para el estado? pues ya lo sabes, el braguetazo no lo dio él, lo dio José mª Aznar. Con el ave a Guadalajara *¿sabías que el ave en Guadalajara, no para en Guadalajara capital? la parada del ave en Guadalajara esta en el término municipal de Yebes. este sitio está a 10 min en coche de Guadalajara capital, por una vieja y tortuosa carretera de carril único. Sabiendo que el tren normal de Guadalajara a Madrid tarda 37 min, y que el ave 'solo' tardar 27 min (y el billete vale mucho más), parece claro que nadie de Guadalajara va a ir a yebes a coger el ave. Entonces, ¿que sentido tiene hacer la parada de ave en yebes, pudiendo hacerla en Guadalajara? sigue leyendo y te llevaras una sorpresa... el negocio arranca en 1998. Cuando el PP decidió colocar la única estación del ave Madrid-Lleida, a su paso por Guadalajara, en la pequeña localidad de Yebes. La decisión favorecía a Fernando Ramírez de Haro, esposo de Esperanza Aguirre (presidenta de la comunidad de Madrid), y a su familia que poseen en este municipio y en sus aledaños miles de hectáreas. Ramírez de Haro y sus hermanos tienen 1610 hectáreas repartidas en cinco fincas se las compraron en 1987 a su madre a cambio de una renta vitalicia anual escasamente superior al millón de pesetas. el precio de este suelo rústico, aún no ha sido recalificado, sería hoy de 1000 millones de pesetas. Pero la más beneficiada de estas revalorizaciones es la tía del marido de Esperanza Aguirre, teresa Micaela Valdés. Los andenes de la estación del ave han ido a parar a sus tierras. Después de las pertinentes expropiaciones de fomento, ella ha decidido construir una urbanización, Valdeluz, de más de 9000 viviendas. los terrenos de esta futura urbe en Yebes, más conocida como 'Avelandia' fueron recalificados en 2001 en un plan de ordenación urbana. Este suelo es propiedad del arvejal, SL, cuyos dueños son teresa Micaela Valdés y sus hijos, primos de esperanza Aguirre. Micaela le otorga a estas tierras un valor de más de 8.000 millones de pesetas. El arquitecto municipal de Yebes es Jaime de grandes, hermano de Luis de grandes, diputado del PP, y de Lorenzo de grandes, jefe de prensa de la asamblea de Madrid por la presidenta de la cámara, Concepción Aguirre.