'Indignats' i sistema: el diàleg continua

Diari Ara - 20/06/2011 - Carles Capdevila

El 16 de maig vaig escriure: "Jo m'apuntaria la data d'ahir, 15-M, per si de cas vam veure néixer alguna cosa". El 21 de maig, sota el títol "Potser queda en no res, però és alguna cosa", vaig afegir: "Sis dies després, la criatura batejada com a indignació ja ha decebut els primers intents de desacreditar el moviment amb etiquetes fàcils". Aquesta ha estat la tònica del primer mes de vida d'un corrent estrany i incòmode, que ho té difícil per organitzar-se, que està sotmès a pressions diverses, que té contradiccions evidents, que acumula més simpatia per les raons de fons que pel lideratge a les places i que es mou molt bé en les tàctiques d'acció i reacció. Quan patia el moment de màxim desgast i cansament, un desallotjament violent li va donar nova energia. Pel mateix preu allò va crispar alguns membres amb ganes de gresca i va provocar l'error del Parlament, que va suposar un moment de descrèdit massiu. Però, un cop més, els que van optar per la criminalització exagerada i generalitzada, sense matisos, oblidant els motius de fons, no van tenir en compte que la partida psicològica seguia. Aquest moviment dialoga amb ell i amb el que es diu d'ell, i sobreviu. Podem posar-nos crítics i dir que és fràgil, populista, que no ofereix solucions màgiques i que no sap on va. És cert, però en això està ben igual que el sistema: per això els toca viure en parella. (Continuarà.)

Indepengència O Unió, El nou dilema

Diari Ara - 02/04/2011 - Carles Capdevila,

Si acceptem el neologisme indepengència com la via convergent per afrontar el procés del dret a decidir, aquesta ha estat una setmana fèrtil per a qui vulgui començar a definir el concepte. Són Mas i Pujol els que ja s'han definit, han votat i ho han anunciat, tot i que no han volgut fer-ho davant les càmeres, que és una manera de gestionar la notorietat del vot i alhora d'exercir al cent per cent el dret a decidir, decidint fins i tot on i quan votes. Duran, mentrestant, té tan clar que no votarà que ni hauria de ser notícia cada cop que ho repeteix. Però continua sent un titular, perquè la federació majoritària sempre ha buscat el màxim de carrils per avançar de manera aglutinadora, i en la via indepengent potser hi comencen a conviure carrils que no porten al mateix lloc. Fins i tot podrien portar a llocs oposats, perquè Duran parla de l'independentisme com a corrent i presumeix d'anar a contracorrent. La via indepengent té ambigüitats calculades, actituds pragmàtiques, alguns sí-però i alguns potser-sí, i busca l'equidistància entre l'independentisme declarat i les vies per anar-hi arribant a poc a poc. Però hi cap el que no hi vol arribar mai? A mesura que Mas i Pujol es desacomplexen, la distància amb Duran ja és tanta com la de Barcelona a Madrid, i s'obre la incògnita sobre quins malabarismes caldrà fer per mantenir la federació entre la nova Indepengència i Unió.

La nostra guerra va per dins

Diari Ara - 21/03/2011 - Carles Capdevila

La guerra contra Gaddafi té més consens i legalitat internacional que d'altres, però personalment ens incomoda com totes. Ja és bo, perquè guerra és una paraula que no admetrà mai l'adjectiu justa, encara que n'hi hagi de molt més injustes. Aquests atacs ens molesten perquè arriben massa tard (hem deixat morir molts rebels) i alhora ens molesten perquè arriben (una guerra sempre és un fracàs). Ens dol perquè delata la hipocresia d'haver de lluitar contra un criminal que fins ara protegíem. Ens fa ràbia constatar que en altres casos igualment justificables no hi intervenim. I que en el fons en diem consens mundial però no és mai cap consens, és una suma d'interessos privats -aquí m'abstinc, allà m'aixeco- que donen un resultat presumptament col·lectiu i que s'aguanta amb pinces. Ens fa mal perquè no hi havia més remei que intervenir-hi, però la intervenció no té garanties de posar-hi remei. No sabem com ni quan acaben, les guerres, només que cap acaba bé, encara que sempre n'hi hagi que acaben pitjor. Aquests dies vivim una guerra interior, una processó de contradiccions que va per dins, i que ens obliga a acceptar la lògica dels mals necessaris, dels danys inevitables. I tenim molta sort que la guerra de molts de nosaltres només sigui interior, ideològica, moral. Ja ho signarien els que hi han deixat la vida i els que l'hi aniran deixant.

Això no és un article sobre el Barça

Diari Ara - 15/03/2011 - Carles Capdevila

No penso parlar de la penúltima conspiració, del madridisme mediàtic per impedir que guanyin els bons. Al capdavall, només és futbol, i el Barça té dos grans avantatges: fa el millor joc del món i els partits es veuen a tot el planeta. És indigne i injust que els jugadors es guanyin tot el respecte global excepte el de Madrid, però és tan grotesc que gairebé faria riure, si no fos deplorable.

Ja he avisat que això no és un article sobre el Barça: vull fabular sobre les opcions de sobreviure a campanyes semblants que tindria algú que no fos el millor equip del món, algú que no tingués un avantatge tan gran al camp, algú que no disposés de càmeres als partits, algú que no es pogués permetre que L'Équipe regalés el DVD del 5-0.

Us imagineu que es fessin maniobres mediàtiques semblants en contra, jo què sé... d'un país, per exemple? O contra una llengua? O contra uns drets determinats? Només de pensar-hi esgarrifa, sort que som al terreny de la ficció. Quines possibilitats tindria un país petit de fer saber la seva veritat, de donar la seva versió, sense la fama mundial de Messi, sense el ressò d'un esport de masses, sense aliats internacionals ni repeticions de les jugades?

Confio que el Barça guanyi els duels al camp, malgrat tot, perquè té el talent i l'esforç de Guardiola i té un equipàs ultramotivat. Però nosaltres, què tenim?

Si comences ja no ho pots deixar córrer

Diari Ara - 7/03/2011 - Carles Capdevila

Ahir vam publicar un oportú reportatge de la Marta Bausells sobre la fal·lera per córrer maratons que aprofundia en el perquè, això que tant ens intriga als que observem el fenomen asseguts. Fa anys que noto en el meu entorn la capacitat de conversió que té l'atletisme. Tinc coneguts que un cop han començat a córrer ja no ho han pogut deixar córrer. Hi ha un component importantíssim de repte personal, d'autosuperació, de plaer per l'esforç, de disciplina i d'orgull. I en alguns casos també de poder-ho explicar, però només faltaria que després de tantes hores suant la samarreta no tinguessin el minut de glòria a la feina. Hi ha alguna cosa misteriosa que ens perdem els que no ho hem provat, que deu tenir a veure amb la solitud, amb l'evasió, amb recarregar unes piles mentre en poses a prova unes altres. I córrer enganxa. El món es va dividint cada cop més entre els que no hem provat l'atletisme i els que fan maratons, els que anem poc al gimnàs i els que no en surten, els massa prims i els massa grassos, els que no han entrat a les xarxes socials i els que hi viuen dia i nit. Ens fa mandra arrencar i ens costa deixar-ho estar, i en algun cas passem del passotisme a l'addicció. L'autèntica cursa de la regularitat deu ser dominar les passions sense que ens dominin. Dit això, felicito des de l'enveja els que ahir van acabar la Marató. I els que la van començar.

I sempre, però sempre, plantaré cara.

Diari Ara - 13/02/2011 - Carles Capdevila

Vaig publicar aquest article a l'ARA, amb el títol Gent normal i problemes reals l'endemà que Mariano Rajoy hagués dit que no era normal parlar català al Senat i que aquest no era un "problema real". El torno a publicar ara i aquí en suport de Raül Agné, que va acceptar respondre les preguntes que calgués en castellà però reclamava el dret a fer-ho també en la nostra llengua als periodistes gironins

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües. Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.