Diari Ara - 20/06/2011 - Carles Capdevila
El 16 de maig vaig escriure: "Jo m'apuntaria la data d'ahir, 15-M, per si de cas vam veure néixer alguna cosa". El 21 de maig, sota el títol "Potser queda en no res, però és alguna cosa", vaig afegir: "Sis dies després, la criatura batejada com a indignació ja ha decebut els primers intents de desacreditar el moviment amb etiquetes fàcils". Aquesta ha estat la tònica del primer mes de vida d'un corrent estrany i incòmode, que ho té difícil per organitzar-se, que està sotmès a pressions diverses, que té contradiccions evidents, que acumula més simpatia per les raons de fons que pel lideratge a les places i que es mou molt bé en les tàctiques d'acció i reacció. Quan patia el moment de màxim desgast i cansament, un desallotjament violent li va donar nova energia. Pel mateix preu allò va crispar alguns membres amb ganes de gresca i va provocar l'error del Parlament, que va suposar un moment de descrèdit massiu. Però, un cop més, els que van optar per la criminalització exagerada i generalitzada, sense matisos, oblidant els motius de fons, no van tenir en compte que la partida psicològica seguia. Aquest moviment dialoga amb ell i amb el que es diu d'ell, i sobreviu. Podem posar-nos crítics i dir que és fràgil, populista, que no ofereix solucions màgiques i que no sap on va. És cert, però en això està ben igual que el sistema: per això els toca viure en parella. (Continuarà.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada