dimarts, 7 de juny del 2011

El problema de Catalunya




Diari Ara - 7/06/2011 - Sebastià Alzamora


Contràriament al que lamentàvem ahir, al final l'assemblea dels acampats sí que ha inclòs el dret a l'autodeterminació en el seu document programàtic de mínims. Molt bé. Ho han fet, això sí, tal com explicaven ahir Laia Espín i Joan Serra, després de moltes discrepàncies i molt d'estira-i-arronsa entre els membres de la susdita assemblea, i després, també, d'una votació en què va guanyar el sí per 395 vots a favor i 270 en contra. És a dir, que el tema causava una divisió profunda i, pel que sembla, va suscitar discussions força apassionades. Ahir alguns parlaven encara de votacions irregulars i problemes de representativitat. A més a més, tampoc no hi ha acord dins la comunitat acampada sobre la decisió de deixar de dormir a la plaça de Catalunya: alguns proclamen que, digui el que digui la majoria, ells no seran moguts del seu sac de dormir.


Deixant de banda, però, les cuites dels indignats , hi ha una cosa ben clara i és que, si algú vol que una colla de catalans es barallin, no hi ha res com treure'ls a rotlle el dret a l'autodeterminació (o el dret a decidir, o la sobirania, o fins i tot, i no s'espantin, la independència). Dit així, pot semblar que donem la raó als plantejaments (com el de CiU, per no anar més lluny) que afirmen que el dret a l'autodeterminació divideix la societat catalana, a la qual convé oferir-li debats supletoris, menys encesos i que permetin anar tirant de rifeta sense que ningú prengui mal, com el del pacte fiscal. Però no és així: just al contrari, si un concepte polític (l'autodeterminació) desperta en una societat (la catalana) posicions vehements tant dels seus partidaris com dels seus detractors, vol dir abans que res que el debat a l'entorn d'aquest concepte polític resulta peremptori dins aquella societat en què es produeix, i que anar-lo postergant només servirà, a mitjà termini, perquè la necessitat d'abordar-lo sigui cada vegada més forta. Hi ha temes que no s'esbraven quan se'ls deixa passar el temps per damunt, sinó que, justament a l'inrevés, es tornen més efervescents. I, de vegades, més agres.


Amb l'autodeterminació succeeix això, i succeeix també un fenomen molt curiós i que consisteix que, com més viu i ampli és el debat social que provoca, més minvada i dispersa està la seva canalització política. Suposo que no cal insistir en la magnitud de l'ensorrament (i cal esperar que posterior recomposició) d'ERC, ni tampoc en la desinflada que ha patit Reagrupament, gairebé tan abrupta i ràpida com la inflació anterior, ni tampoc en l'obvietat que SI està estancada en el seu volgut àmbit de gesticulació innòcua. Entre tots no en farien un de bo, doncs. De vegades m'agrada recordar allò que va dir Baltasar Porcel durant la polèmica de la Fira del Llibre de Frankfurt: a saber, que la literatura catalana estava molt bé, i que, si de cas, l'únic problema que tenia era Catalunya. S'hi podria afegir encara, però, el que diu una amiga meva: que Catalunya també està molt bé, i que, si de cas, el problema que té són els catalans.