Matar-nos a pessics

Diari Avui, Xevi Xirgo, 29/02/2012

Ja ho han sentit. Vénen més retallades. El dèficit de l'Estat es veu que és un escàndol (un 8,5%, molt lluny del 4,4 que ens demana Europa), i ara ens avisen que ara haurem de retallar més. Ahir surt la Soraya i anuncia a bombo i platerets que vindran més retallades, i que ens preparem. I jo em pregunto: i què carai hem estat fent fins ara? Que ens volen matar a pessics o què? Hem tancat sales d'operacions, pagarem per tenir medicaments, als funcionaris públics els han retallat el sou en diverses ocasions, s'han augmentat les taxes universitàries, ja han deixat clar que això dels interins a l'administració s'ha acabat, no es veu cap nova obra pública enlloc, hi ha menys alts càrrecs, ens han endarrerit l'edat de jubilació fins als 67 anys, ens han abaratit l'acomiadament, ens han suprimit el xec nadó, ens han augmentat l'IRPF, comprar un pis ja no desgrava, l'IVA va passar del 12 al 18%, el preu de la benzina es va encarir una altra vegada perquè s'hi han sumat nous impostos, ens han anunciat que durant uns anys no hi haurà noves escoles, no es cobreixen baixes a l'administració, s'han retallat les ajudes per la llei de la dependència, s'han ajornat les noves convocatòries de bombers, les subvencions a entitats culturals i esportives s'han reduït dràsticament, ens han apujat el preu de l'aigua, del gas, de la llum, dels peatges, i s'han encarit un munt de coses de tal manera que quan vas a comprar per passar la setmana et preguntes cada vegada si la caixera s'ha equivocat en dir-te l'import. I ara ens avisen que ens preparem que vindran noves retallades. Ens acollonen? Que no ho veuen que ja fa temps que ens preparem?

Plantar cara

Diari Avui - 6/09/2011 - Xevi Xirgo

El govern d'Artur Mas diu que plantarà cara defensant la immersió lingüística a les escoles. Que es mantindrà dempeus i fidel en la defensa de la nostra identitat i la nostra llengua. M'està bé. M'està bé perquè la immersió lingüística és el moll de l'ós de la nostra identitat, i és el que la sentència de l'Estatut, i ara la resolució del TSJC, han deixat tocat i jo diria que enfonsat. Però a mi el que em passa, ja els ho diré clar, és que aquesta cançoneta em cansa. No pot ser que un país hagi d'estar defensant contínuament els seus drets i la seva política lingüística. Que cada cop que s'acosten eleccions i al PP o a Ciutadans o a algun jutge els interessi posar pals a les rodes el país trontolli de la manera que trontolla. I que cada cop que això passi hàgim de sortir nosaltres, Òmnium, els sindicats, el conseller de torn, els partits polítics catalans, l'expresident Pujol i vostè i jo plantant cara. Potser el que ens hauríem de fer mirar és què volem dir exactament tots plegats quan parlem de plantar cara. Plantar cara és un manifest i a veure quantes firmes recollim, perquè així els partidaris del bilingüisme en facin un altre i a veure qui la fa més llarga? Vol dir que hem de sortir tots al carrer a manifestar-nos com vam fer per la sentència de l'Estatut? Avui per l'Estatut, demà per la reforma de la Constitució, i demà passat per la immersió, i així anar fent? Què vol dir Mas quan diu que plantarà cara? Vol dir el que diu Oriol Pujol, confiar altra vegada en l'aritmètica parlamentària i fer que Rajoy parli català en la intimitat? A mi em sembla que fa massa temps que plantem cara. I que ara hauríem de fer alguna altra cosa.

Antoni Roig

Diari Avui - 18/05/2011 - Xevi Xirgo

Fa quatre dies, un jutge de Lleida, José María Aristóteles Magán (hi ha vegades en què el nom fa la cosa), es va fer famós per una sentència en què qualificava de “falta de respecte i de mínima educació” parlar en català en un jutjat. Tots ens vam escandalitzar i la consellera Bozal va arribar a instar el TSJC a actuar contra aquest jutge per la greu falta de respecte cap a la nostra llengua. Sortosament, ni jo ni vostès havíem sentit a parlar mai d'aquest tal José María Aristóteles Magán. I el vàrem fer famós. Si els he de dir la veritat, fins ara tampoc havia sentit a parlar mai d'Antoni Roig. És un jutge de Palma que acaba de donar la raó a un jove que, l'any 2009, va ser vexat i agredit per uns agents de la Guàrdia Civil de l'aeroport de Palma tot plegat perquè insistia a parlar-los en català. Ha condemnat un agent a pagar 1.200 euros al jove Iván Cortés per la vexació lingüística comesa. Ivan Cortés, diuen ara, és un heroi perquè es va mantenir fidel i va insistir, una vegada i una altra, a parlar en català als agents. D'acord. Però a mi aquest jutge m'ha provocat un aplaudiment espontani, cosa ben trista si tenim en compte que tot plegat ens ha reconegut uns drets lingüístics que ens pertoquen. Però és que Antoni Roig no només ha resolt el que ha resolt, sinó que va celebrar el judici en català (i va arribar a posar un intèrpret perquè els guàrdies civils l'entenguessin) i ha redactat també la sentència en català. Si posem el crit al cel amb els José Marías Aristóteles, felicitem-nos també dels Antonis Roig. Ara recorreran la sentència. Però a mi la sensació de justícia ja no me la treu ningú. Visquin els Antonis Roig.

Sobiranisme i unitat

Diari Avui - 30/04/2011 - Xevi Xirgo

M'és difícil, molt difícil, no estar d'acord amb el manifest sobiranista que s'ha fet públic aquests dies per donar suport a la Conferència Nacional per l'Estat Propi que se celebra avui a Barcelona. És difícil, molt difícil, no estar d'acord amb la necessitat de crear una xarxa col·lectiva que aglutini les diferents i diverses tendències sobiranistes que hi ha al país, per pintoresques que siguin algunes. I és difícil, per tant, molt difícil, no estar d'acord amb el text que a hores d'ara ja han signat Lluís Llach, Alfred Bosch, Armand de Fluvià, Lluís Gavaldà i Heribert Barrera, entre altres personalitats, i que quan es va presentar va tenir també el suport de moltes altres, com ara Joan Manuel Tresserras, Joel Joan i Ernest Benach. És difícil, molt difícil, no estar d'acord que aquest és un bon moment per fer-ho, just quan venim d'unes quantes consultes sobiranistes nascudes de la societat civil i el país es troba en aquest carreró sense sortida en les seves relacions amb Espanya. Els impulsors fan un paral·lelisme entre la Conferència Nacional per l'Estat Propi que promouen amb l'Assemblea Nacional de Catalunya del 71, la plataforma antifranquista que va treballar pel reconeixement de la nostra identitat com a país. D'acord. Però és difícil, molt difícil, no acabar reconeixent que, de fet, impulsar un manifest així quaranta anys després és reconèixer algun fracàs. El primer, el del nostre encaix. El segon, que cap partit (que és a qui els tocaria fer-ho) no hagi sabut canalitzar aquest sentiment i hagin deixat orfes milers de catalans. I el tercer, és clar, que a hores d'ara sobiranisme i unitat encara siguin termes antagònics.

No passa res, Mourinho

Diari Avui - 28/04/2011 - Xevi Xirgo

No passa res, Mourinho. Acostumat com estàs a jugar amb deu homes (per culpa d'aquests maleïts àrbitres, ja se sap), que ahir t'endossessin un 0-2 a casa teva estigues tranquil que no és pas culpa teva. Aquella elegància amb què juguen estrelles com Pepe, sempre nets i polits, o aquella delicadesa amb què Marcelo clava els tacs de la bota a Pedro, és injust que no es reconegui públicament. No passa res. No passa res que et passessis pel forro l'acord previ de regar la gespa abans del partit. I no passa res que t'hagis passat la setmana escalfant l'ambient. Els àrbitres et tenen mania. Ahir et van expulsar Pepe injustament, el teu equip és fantàstic –com deies a la roda de premsa de després del partit– i el que passa és que hi ha una conspiració de tothom –dels àrbitres, dels liniers, de la UEFA, de la UNICEF, del públic, de totes les federacions de futbol del món i no m'estranyaria que d'Obama i del papa– i un dia Wikileaks s'encarregarà de desvelar-ho amb tots els detalls. No passa res. Ahir es va veure clarament com l'àrbitre ensenyava la targeta groga injustament a Ramos perquè la setmana vinent no pugui jugar al Camp Nou. I els dos gols de Messi van ser fruit de la casualitat, com ho han sigut els altres més de cinquanta gols de la temporada. No passa res. Vosaltres feu un bon futbol i el que passa és que hi ha un complot mundial i per això ahir vas fer la roda de premsa que vas fer, tirant pilotes fora i disparant a tort i a dret, que ja se sap que la millor defensa és un bon atac. I ara, el complot s'estendrà a la lliga, que també perdràs injustament. Però no et desanimis. Tens la copa del Rei. Ets l'amo. El puto amo.

Dotze mil vuitanta-una

Diari Avui - 23/04/2011 - Xevi Xirgo

Dotze mil vuitanta-una portades. O 12.081 diaris. Són els que ha tret al carrer l'Avui des que, el 23 d'abril del 1976, va néixer avui fa 35 anys. En aquest temps han canviat moltes coses i el món ha agafat velocitat. I n'agafarà més. Mai més un invent tan revolucionari com la impremta de Gutenberg trigarà quatre segles a popularitzar-se. Perquè ara els canvis tecnològics ens arriben i s'implanten a gran velocitat. I mentre apareixen noves maneres i mitjans d'informar-se, els tradicionals –com el diari que teniu a les mans– lluiten per sobreviure i es repensen el seu futur. Canviaran els canals de distribució de notícies, els formats i els sistemes de treball. Segur. Però el que no desapareixerà és la fidelitat de tots aquells qui durant aquests 35 anys han cregut en l'Avui. Els lectors, els treballadors i els anunciants, els que hi ha avui i els que hi ha hagut al llarg de tots aquests anys, han fet possible no només aquests 12.081 diaris, sinó els milers que encara han de venir al darrere. Felicitem-nos-en. L'Avui va néixer en català el 1976. I ho va fer sol. Trenta-cinc anys després, tenim veïns, alguns d'adolescents i bilingües, i d'altres que encara són com criatures que fan els primers passos. I hi ha qui veurà la llum per primer cop després de més de cent anys d'embaràs. L'Avui, com ho faria El Punt tres anys més tard, va néixer en català i amb un arrelament social que manté viu. Perquè no som només un diari. Som una forma de veure i entendre el món que continua essent genuïna. Catalana i desacomplexada, com ho és el nostre país. Ens transformarem. Però ho farem plegats. Perquè la fidelitat és mútua.

Gairebé independents

Diari Avui - 14/04/2011 -  Xevi Xirgo

Va anar d'un pèl que ahir el Parlament de Catalunya no aprovés la proposició de llei sobre la declaració d'independència que havia presentat Solidaritat. I va anar d'un pèl, per tant, que avui no ens hàgim llevat amb un gran sidral però més a prop de la solució a molts dels nostres maldecaps. Ahir, si tenim en compte el sí a la independència dels 14 diputats que sumen Solidaritat, ERC i Laporta, tot plegat en van faltar 54 més –o gestionar diferent algunes abstencions– per obtenir la majoria. No passa res. Avui sentirem declaracions d'arreu menystenint la iniciativa de Solidaritat dient-nos que perdem el temps. El fracàs de Solidaritat, ahir, va ser un èxit. Per primer cop el Parlament va debatre amb tota normalitat durant prop de dues hores ja no el dret a decidir –així en genèric, com en altres ocasions– sinó directament la independència. I tothom hi va poder dir la seva. Vam veure el PP i Ciutadans competint a veure qui parlava més estona en castellà i Tura fent una classe d'història magistral però saltant-se els capítols que fan referència al paper dels diputats del PSC al Congrés. I CiU amb allò de l'“ara no toca” i el president absentant-se de l'hemicicle durant la discussió. Tothom va poder triar com volia sortir-ne retratat. I el debat, just acabada l'onada de les consultes, va fer més feina que la que ens pensem. Algú pot considerar, és clar, que 14 vots en favor de la independència de Catalunya són molt pocs. I que exagero quan dic que va anar d'un pèl. Potser sí. Però per als que som nascuts en ple franquisme, és indiscutible que formalment és la vegada que hi hem estat més a prop.

L'“ara no toca”

Diari Avui - 13/04/2011 - Xevi Xirgo

Si algú té els drets d'autor de l'expressió “ara no toca” és, sense cap mena de dubte, l'expresident Jordi Pujol. Va governar durant 23 anys i va fer servir l'“ara no toca” en milers d'ocasions. La feia servir quan no volia anar a algun lloc, quan al Parlament s'havia de rebutjar alguna iniciativa, quan algú li feia alguna petició que ell considerava inoportuna i, sobretot, quan els periodistes li fèiem preguntes que a ell no li agradaven. Deia “això, ara no toca” i quedava tan ample. I nosaltres amb un pam de nas. El president Pujol es va retirar –enretirar, vaja– i ara ha traspassat l'“ara no toca” a CiU, que és qui en devia tenir la patent i nosaltres no ho sabíem. Avui el Parlament debatrà la independència de Catalunya. I CiU, ja ho va advertir ahir el portaveu del govern, Francesc Homs, dirà això de l'“ara no toca” que tan agrada dir als convergents. “La nostra prioritat no passa per la secessió, i no votarem una proposta que ara dividiria la societat catalana”, diu Homs. La resposta sembla raonada i no es pot pas dir que CiU tingués la independència en el seu programa electoral. Cert. L'únic problema de l'“ara no toca” l'ha reconegut fa quatre dies l'expresident Pujol en la conferència que va fer a la Pompeu Fabra. Una llista d'ocasions –llegiu fracassos– en què el seu sentit d'estat li va fer donar suport al PSOE i al PP creient que l'Espanya federal encara era possible. Ara la pastanaga que ens posen és el pacte fiscal, i per això “ara no toca” votar la independència. Artur Mas no donarà suport a la proposta de Solidaritat. No toca. El risc és que d'aquí a uns anys Mas hagi de fer una conferència solemne com la de Pujol.

No ens entendran mai

Diari Avui - 23/03/2011 - Xevi Xirgo

La prova, una vegada més, ahir al Congrés de Diputats. Es debatia la proposta dels grups nacionalistes –això donant sempre per entès que el PP i el PSOE no ho són gens, de nacionalistes– en el sentit que es permeti parlar català, gallec i l'euskara a la Cambra. El president del Congrés, José Bono, va arribar a dir que no es pot parlar català al Congrés de la mateixa manera que hi ha una llei del tabac que tampoc hi deixa fumar. No crec que Bono s'hagi begut l'enteniment, de manera que una ximpleria com aquesta només la pot haver dit conscientment. Si no es pot parlar en català al Congrés, és cert, és perquè una llei ho impedeix. Però deu ser tan fàcil de resoldre com canviar la llei, que és el que ahir li demanaven. Bono, gentil, ens va fer un gran favor i ahir, com a gran excepció, va permetre que alguns diputats parlessin en català, gallec i euskara per defensar la proposta. Els diputats del PP hi van respondre amb xiulets i crits. Una gran mostra de respecte. I el president va acabar apel·lant a la “intel·ligència” i el “sentit comú” dels nacionalistes perquè parlessin en castellà i així els entendria tothom. La votació, un clàssic: PSOE i PP van posar-se d'acord i van votar en contra de l'ús de les lenguas regionales al Congrés. Una defensa aferrissada, ja ho veuen, de l'Espanya plurinacional. No ens entenen i no ens volen entendre. La millor prova, a banda de la discussió ridícula del Congrés, era seguir ahir mateix què en deien d'aquest capítol les edicions digitals d'alguns dels grans diaris espanyols. La majoria titulaven: “Bono permite el uso del euskera, gallego y catalan en un debate del Congreso”. Jo ho veuen. N'hem d'estar agraïts.

Castellers i publicitat

Diari Avui - 16/03/2011 - Xevi Xirgo

El món casteller, tan unit, es va sacsejar ahir en saber-se que hi havia la possibilitat que una de les colles –que finalment es va fer enrere– negociés dur publicitat a les camises. El debat no és senzill. Primer, perquè ja hi ha un acord previ de la coordinadora de totes les colles en el sentit que Damm és fins ara l'únic patrocinador oficial, que a canvi de col·locar publicitat a les places paga les assegurances de les colles associades sense embrutar les camises. Que una colla es plantegés trencar l'acord, com deia el president de la coordinadora, seria símptoma de vitalitat. Cap patrocinador es plantejaria posar publicitat a les camises dels castellers si no hi veiés rendibilitat. Per tant, fantàstic. La decisió, però, tindria riscos. Un d'ells, el d'entrar en la cursa publicitària en què han caigut molts clubs esportius. A l'ACB tenim els Bizkaia Bilbao, el Cajasol, el Lagun Aro o l'Assignia Manresa, abans TDK o Ricoh Manresa. I a futbol sala ja no se sap ni qui juga. Aquest cap de setmana s'enfrontava El Pozo contra l'Azkar, i hi ha el Sala 10, el Gestesa, el Movistar i el Xacobeo. O sigui, que ja no parlem del Qatar Foundation de la samarreta del Barça. Va més enllà. El risc que el món casteller obri la porta a la publicitat és el de passar d'una trobada dels Minyons de Terrassa i els Nens del Vendrell a la dels Castellers de La Caixa i els Minyons de Cruzcampo. I ja no parlem del dia en què els Xicots de Damm s'enfrontessin amb els Xiquets de Heineken, posats a inventar-me patrocinadors. La roda de premsa posterior, és clar, la farien els caps de colla, que traurien el cap darrere dues ampolles, de Coca-Cola i de Solán de Cabras. Com en el futbol.

Hipòcrites

Diari Avui - 24/02/2011 - Xevi Xirgo

Muammar al-Gaddafi, ara ja ho té tothom molt clar, és un dictador, un dèspota, un sàdic, i no sé quantes coses més. Agafin vostès qualsevol diari o escoltin qualsevol emissora i l'adjectiu sanguinari és el més amable que se li dedica. No fa ni tres mesos, aquest dictador sanguinari, dèspota, sàdic i boig se'n va anar a Itàlia a veure el seu amic Berlusconi, es va instal·lar a Roma i va contractar 200 noies joves i guapes –d'entre 20 i 35 anys, d'1,65 m d'alçada i que portessin minifaldilles– per organitzar un seminari sobre l'islam. A canvi, van rebre 50 euros i un Alcorà de l'encara president libi. Molts diaris ho van considerar una anècdota i Berlusconi el va sortir a rebre. I de retret, cap ni un. Feia poc que Robert Mugabe es passejava també per Europa amb una delegació de seixanta persones mentre a Zimbabwe la gent es mor de gana. I els ministres de Sarkozy se n'anaven tot just fa quatre dies també de vacances a Egipte. Ahir casualment em vaig fixar en un llibre sobre les meravelles d'Egipte que una multinacional catalana va editar aquest Nadal passat. Em vaig entretenir en el pròleg, on es cantaven les excel·lències del patrimoni cultural egipci. I el conseller delegat d'aquesta multinacional afegia: “Volem expressar el nostre suport al govern egipci en el seu camí de desenvolupament”. Primer em va sobtar que no cités en cap moment el nom del president egipci. Però no. Suposo que no era cap casualitat. El president canviarà, i mentre a Egipte hi continuï havent gas, o petroli a Líbia, aquesta o qualsevol altra empresa sempre podrà expressar “el suport al govern en el seu camí de desenvolupament”.

Independència

Diari Avui - 09/02/2011 - Xevi Xirgo

Sembla que finalment el Parlament debatrà un dia d'aquests –abans de les eleccions municipals– sobre la possible independència de Catalunya. Després que en tres ocasions –1989, 1998 i 2010– el Parlament s'hagi pronunciat a favor del dret a l'autodeterminació, aquest cop s'haurà de pronunciar sobre un possible camí cap a la independència. Ja hi ha qui fa càbales sobre el resultat, i qui especula sobre què podria passar si finalment, en un cas poc probable, CiU optés per donar llibertat de vot als seus diputats. A mi, res de tot això em preocupa. Sóc dels que pensen que en aquest cas el resultat és el menys important. No té cap mena d'importància. No hi ha una majoria clara al Parlament per fer cap declaració unilateral d'independència –encara–, però per primer cop tindrem un debat seriós a la cambra legislativa sobre aquesta possibilitat. Agraeixo a Solidaritat que hagi presentat la proposta –els tocava–, i agraeixo sobretot a CiU que hagi permès que es tramiti, sigui perquè hi estan d'acord o perquè consideren que en aquest cas seria pitjor el remei que la malaltia. La qüestió és que per primer cop el Parlament debatrà la independència de Catalunya. Potser serà foc d'encenalls, però durant uns dies ses senyories parlaran del mateix que es parla al carrer, i ho faran amb seny i tranquil·litat. La crisi no haurà deixat que el debat identitari caigui en un segon pla –com pretenen alguns– i al Parlament es podran tornar a acreditar periodistes estrangers no només per parlar de toros. Descafeïnaran la proposta i vindran les transaccionals, i ningú proclamarà la independència. Però en parlarem. Ja m'està bé.

Jo pidolo, tu pidoles, ell pidola

Diari Avui - 08/02/2011 - Xevi Xirgo

El Diccionari de la llengua catalana defineix el verb pidolar com “demanar humilment (un favor, una gràcia, una almoina)”. Em sembla el verb més encertat per definir el que ahir va anar a fer Artur Mas a Madrid. Pidolar. Ho va fer ahir Mas, ho feien abans Maragall i Montilla i ho havia fet molt abans Jordi Pujol. Perquè nosaltres –no ara, sempre– quan anem a Madrid pidolem, demanem humilment que se'ns concedeixi una gràcia. Anem a demanar permís per endeutar-nos, anem a demanar que se'ns compleixi la disposició addicional tercera o anem a demanar que se'ns retorni el deute històric. Però hi anem pidolant. I ara ja no em refereixo tant a la definició estricta que en fa el Diccionari de la llengua catalana. Em refereixo a l'estat d'ànim amb el qual hi anem. Anem a “demanar humilment”, a suplicar que se'ns concedeixi un favor. I hi hauríem d'anar a exigir. Artur Mas ha d'aixecar el to. Sí, encara més. Perquè que se'ns facin determinades concessions no és cap victòria. És un dret. Contribuïm com ningú a això que en diuen l'estat de les autonomies i no en tenim cap retorn. I quan anem a exigir el que ens correspon (deutes que fins i tot ZP ha reconegut públicament) se'ns tracta com si demanéssim la lluna en un cove. Patim una mena de vassallatge feudal que nosaltres mateixos sense ni adonar-nos-en tenim instal·lats al cervell com si fos el més normal del món. Tenim el dret d'endeutar-nos i tenim el dret a rebre el que ens pertoca, sobretot després d'haver complert amb escreix amb el deure de ser solidaris. Justament per això tenim el deure, i no el dret, d'exigir. No pas de pidolar.

L'hora de marxar

Diari Avui - 18/01/2011 - Xevi Xirgo

Et conviden uns amics a sopar i, si hi estàs bé, no trobes mai l'hora de marxar. Que si això i que si allò i anar fent. No m'imagino, però, què passaria un dia si em truca un amic i em convida a sopar i m'insinua que me l'he de portar, que jo porti el primer, el segon i les postres i que ell ja hi posarà la taula i les cadires. Segurament ho atribuiré a un excés de confiança, que no té temps i va de bòlit, i hi aniré. I sóc capaç de dur-li un llibre de regal. Però si quan arribo es passa l'estona dient-me que per culpa del sopar ara ell no arribarà a final de mes, i que la seva economia és un desgavell perquè hi ha hagut de posar la taula i les cadires, agafaré els trastos i marxaré. Perquè sé d'altres amics que hi van a sopar amb una mà a cada butxaca. Tan amics, però a partir d'ara cadascú a casa seva. A sopar que no m'esperi més. Amb Espanya, nosaltres, en canvi, ho fem diferent. Demanem contínuament la carta de cornuts i pagar el beure. La dreta, l'esquerra, el poder econòmic, els diaris i tothom s'estan posant d'acord a culpar-nos de la situació econòmica. I nosaltres callem. He arribat a pensar que a l'Estat ja li estaria bé una intervenció econòmica, perquè així suspendrien les competències econòmiques de totes les autonomies. I vostès ja saben que quan a Espanya parlen d'autonomies parlen de Catalunya. Ens tindrien lligats de peus i mans. Seríem decoratius. Definitivament, vull dir. No és cap metàfora. Es veu que Mas es va adreçar en aquests termes –el de l'hora de marxar– en un dels darrers consells nacionals de CDC parlant de futur. Veurem què passa. N'hi ha que fa temps que tenim les maletes a la porta. Per si de cas.

El país de Pep Guardiola

Diari Avui - 16/01/2011 - Xevi Xirgo

Pep Guardiola, no en tinc cap dubte, ha fet moltes aportacions per a la felicitat de tots nosaltres aquests darrers anys. Però a mi em mereix un especial respecte la de l'altre dia, quan se'n va anar a Zuric a l'entrega de la Pilota d'Or i va parlar en català. Suposo que ell ho va considerar normal, perquè és l'idioma del seu país i és l'idioma amb el qual la majoria de nosaltres ens expressem habitualment. Però alguna cosa falla –i tots sabem què és– quan un fet tan normal com aquest, parlar l'idioma del teu país, es mereix que fins i tot el president Artur Mas el truqui per agrair-li el gest. Som un país, tenim una llengua pròpia, però, paradoxalment, quan sortim a fora ens n'hem d'amagar. Si no és pas, és clar, que ets Pep Guardiola i t'ho pots permetre. Anem acomplexats pel món però anem acomplexats també a casa nostra. Ho penso cada cop que veig qualsevol polític fent l'habitual roda de premsa i veient que, quan s'acaba, ho ha de repetir tot altra vegada per a les ràdios i teles en castellà. S'imaginen que a ZP al final d'una roda de premsa li preguntessin si ho pot repetir en català? Exagero i no és exactament el mateix, però això és el que fa cada dia de cada dia la nostra classe política. Explica el que vol i un cop ha acabat ho torna a repetir per a ràdios i teles espanyoles. Com si no s'haguessin inventat els subtítols! Anys enrere ho havia vist fer (això de negar-se a repetir en castellà el que acabava de dir en català) en ocasions molt excepcionals al president Pujol. Però jo no deixo de preguntar-me què passaria si un dia tota la nostra classe política catalana es posés d'acord a fer el mateix amb tota normalitat.

Tres-cents anys després

Diari Avui - 11/09/2010 - Xevi Xirgo

Avui fa 296 anys que, després de tretze mesos de setge, l'11 de setembre de 1714, les tropes de Felip V van entrar de forma sagnant a Barcelona. Superat el gest heroic de resistència per unes hores del conseller en cap de la ciutat, Rafael Casanova, la ciutat es va rendir i a Barcelona, i a Catalunya, mai res ha tornat a ser igual. Cap perdó, tortures per als detinguts i, dos anys després, el Decret de Nova Planta, que avui encara arrosseguem d'una manera o altra. La comparació, ja ho sé, pot semblar una barbaritat. Però llegeixin-se el Decret de Nova Planta i veuran que no. “Las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana”, sosté. I afegeix una llarga llista de prohibicions. Els representants de les grans ciutats com Barcelona, Girona, Tarragona, Tortosa, Lleida o Cervera, si havien de negociar qualsevol cosa, havien d'anar-se'n a les Corts de Castella, perquè aquí no es podia decidir res sense el seu consentiment. La llengua castellana es va anar introduint de forma estratègica –d'una forma perfectament planificada– i el català va acabar reduït a l'àmbit domèstic. No sé si els sona, tot plegat. Pràcticament tres-cents anys després, i amb tota la distància que la conjuntura històrica ens aconsella prendre, continuem sota l'ombra dels Borbons, amb un altre rei Felip a la cantonada, i les relacions Catalunya-Espanya poden ser més correctes i formals, que d'això de no anar matant la gent se n'aprèn amb els anys, però sense haver resolt l'encaix de Catalunya a Espanya. O el que és el mateix: tres-cents anys després, en realitat potser no ens hem mogut gaire. I és que la realitat és tossuda.