Diari Avui - 08/02/2011 - Xevi Xirgo
El Diccionari de la llengua catalana defineix el verb pidolar com “demanar humilment (un favor, una gràcia, una almoina)”. Em sembla el verb més encertat per definir el que ahir va anar a fer Artur Mas a Madrid. Pidolar. Ho va fer ahir Mas, ho feien abans Maragall i Montilla i ho havia fet molt abans Jordi Pujol. Perquè nosaltres –no ara, sempre– quan anem a Madrid pidolem, demanem humilment que se'ns concedeixi una gràcia. Anem a demanar permís per endeutar-nos, anem a demanar que se'ns compleixi la disposició addicional tercera o anem a demanar que se'ns retorni el deute històric. Però hi anem pidolant. I ara ja no em refereixo tant a la definició estricta que en fa el Diccionari de la llengua catalana. Em refereixo a l'estat d'ànim amb el qual hi anem. Anem a “demanar humilment”, a suplicar que se'ns concedeixi un favor. I hi hauríem d'anar a exigir. Artur Mas ha d'aixecar el to. Sí, encara més. Perquè que se'ns facin determinades concessions no és cap victòria. És un dret. Contribuïm com ningú a això que en diuen l'estat de les autonomies i no en tenim cap retorn. I quan anem a exigir el que ens correspon (deutes que fins i tot ZP ha reconegut públicament) se'ns tracta com si demanéssim la lluna en un cove. Patim una mena de vassallatge feudal que nosaltres mateixos sense ni adonar-nos-en tenim instal·lats al cervell com si fos el més normal del món. Tenim el dret d'endeutar-nos i tenim el dret a rebre el que ens pertoca, sobretot després d'haver complert amb escreix amb el deure de ser solidaris. Justament per això tenim el deure, i no el dret, d'exigir. No pas de pidolar.
El Diccionari de la llengua catalana defineix el verb pidolar com “demanar humilment (un favor, una gràcia, una almoina)”. Em sembla el verb més encertat per definir el que ahir va anar a fer Artur Mas a Madrid. Pidolar. Ho va fer ahir Mas, ho feien abans Maragall i Montilla i ho havia fet molt abans Jordi Pujol. Perquè nosaltres –no ara, sempre– quan anem a Madrid pidolem, demanem humilment que se'ns concedeixi una gràcia. Anem a demanar permís per endeutar-nos, anem a demanar que se'ns compleixi la disposició addicional tercera o anem a demanar que se'ns retorni el deute històric. Però hi anem pidolant. I ara ja no em refereixo tant a la definició estricta que en fa el Diccionari de la llengua catalana. Em refereixo a l'estat d'ànim amb el qual hi anem. Anem a “demanar humilment”, a suplicar que se'ns concedeixi un favor. I hi hauríem d'anar a exigir. Artur Mas ha d'aixecar el to. Sí, encara més. Perquè que se'ns facin determinades concessions no és cap victòria. És un dret. Contribuïm com ningú a això que en diuen l'estat de les autonomies i no en tenim cap retorn. I quan anem a exigir el que ens correspon (deutes que fins i tot ZP ha reconegut públicament) se'ns tracta com si demanéssim la lluna en un cove. Patim una mena de vassallatge feudal que nosaltres mateixos sense ni adonar-nos-en tenim instal·lats al cervell com si fos el més normal del món. Tenim el dret d'endeutar-nos i tenim el dret a rebre el que ens pertoca, sobretot després d'haver complert amb escreix amb el deure de ser solidaris. Justament per això tenim el deure, i no el dret, d'exigir. No pas de pidolar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada