El Singular Digital - 18/02/2011 - Quim Torra
Arran del debat que haurà de produir-se al Parlament sobre la independència, sorprèn que una de les opinions que més se senten aquests dies en moltes tribunes d'opinió del país sigui la dels xantatges, manipulacions i trampes que, diuen, suposa la proposició de llei que ha presentant Solidaritat Independentista. Anem camí de convertir el debat sobre la independència, un cop més, en un debat sobre les anècdotes i la conjuntura, i no pas sobre la categoria i els continguts. És una llàstima.
Durant els últims anys, el moviment independentista ha fet un esforç colossal per posar sobre la taula dades i xifres, arguments i valors, que no han tingut, per la banda contrària, una resposta intel.lectual d'un certa alçada. És hora que encara hàgim escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya. Per exemple, la senyora Cullell s'ha despatxat aquesta setmana amb una cadena d'impertinències insultants sobre el senyor Laporta i l'independentisme en general, com si fóssim tots plegats una tribu de l'Àfrica profunda, sense raonar un sol punt que ens permetés prestar-li una mínima atenció. L'expresident Montilla, per la seva banda, ha alertat de “frivolitats” i “il.legalitats”, sense entrar tampoc, només faltaria, en el fons del debat. Tindrem pel costat dels dependentistes uns oponents que lluitin honorablement per les seves tesis? Més enllà de paraules com “irresponsabilitat”, “falses expectatives”, “anticonstitucionalitat”, precioses i buides paraules, algú exposarà algun argument que ens permeti posar en dubte que la independència és una solució no només plausible, sinó justa, convenient i necessària per a Catalunya?
Naturalment, tothom espera amb ansietat què farà el grup nacionalista majoritari a la cambra. De moment, ha permès que es debati, cosa que cal agrair-li. CiU, que no pot votar que sí senzillament perquè la independència no entra en el seu programa electoral, i això ho saben tant els que van votar-los com els que no, pot, en canvi, sense excusar-se en aquest fet, abstenir-se i conduir el debat cap el rigor i la seriositat. Això és, debatre sobre les xifres, els valors i les idees, i evitar tirar, com socialistes i populars, d'arguments tan pobres i intel•lectualment retrògrads i decimonònics com “'oportunitats, trampes i xantatges”.
“En pura lògica, només dues posicions són legítimes a Catalunya: la de voler garantir el lliure desplegament dels catalans intervenint, dominant el govern d'Espanya, o la de voler garantir-lo separant-lo d'Espanya. Les dues posicions són vàlides. Ara bé, qui en prengui una o altra ha d'acceptar-ne totes les conseqüències i esmerçar-hi una conducta activa. El que no és lícit, el que és pertorbador i immoral és la posició intermèdia: dels qui volen la separació sense disposar-se a lluitar, dels qui volen la intervenció sense disposar-se a intervenir, dels qui volen la separació i practiquen la intervenció,i sobretot la dels més nombrosos, que volen la separació però exigeixen que la portin els intervencionistes..Cal decidir-se per una cosa o l'altra. I un cop decidit, seguir el camí; el qui vulgui desbaratar, o és un traïdor o és un imbècil”. Qui m'hauria dit a mi que citaria un dia a Joan Estelrich, però resumeix molt bé el que pretenc explicar.
Cal que ens decidim. Que el PSC, el PP i Ciudadanos vulguin intervenir a Espanya em sembla una opció molt legítima i respectable. Per exemple, el coordinador del PSC a Madrid, senyor Vallès, vol integrar-se encara més amb el grup del PSOE. Francament, potser la paraula “més” sobrava, però endavant, que s'integrin fins a la fusió nuclear. És la seva opció i fan bé de combatre per ella. Però també és imprescindible que els nacionalistes catalans esmercin una conducta activa en la causa que defensen. La catàstrofe electoral d'ERC ve, precisament, perquè els seus votants van començar a pensar que més aviat havien deixat de practicar-la, aquesta conducta activa. Si hi ha un camí, el dret a decidir, cal seguir-lo. Amb totes les estacions que es vulguin, però coherents amb un plantejament nacional. Puc acceptar que no es voti que Sí, com desitjaria, però el dret a decidir implica debat, arguments i xifres.
L'única trampa del debat sobre la independència és que no hi hagi debat.
Durant els últims anys, el moviment independentista ha fet un esforç colossal per posar sobre la taula dades i xifres, arguments i valors, que no han tingut, per la banda contrària, una resposta intel.lectual d'un certa alçada. És hora que encara hàgim escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya. Per exemple, la senyora Cullell s'ha despatxat aquesta setmana amb una cadena d'impertinències insultants sobre el senyor Laporta i l'independentisme en general, com si fóssim tots plegats una tribu de l'Àfrica profunda, sense raonar un sol punt que ens permetés prestar-li una mínima atenció. L'expresident Montilla, per la seva banda, ha alertat de “frivolitats” i “il.legalitats”, sense entrar tampoc, només faltaria, en el fons del debat. Tindrem pel costat dels dependentistes uns oponents que lluitin honorablement per les seves tesis? Més enllà de paraules com “irresponsabilitat”, “falses expectatives”, “anticonstitucionalitat”, precioses i buides paraules, algú exposarà algun argument que ens permeti posar en dubte que la independència és una solució no només plausible, sinó justa, convenient i necessària per a Catalunya?
Naturalment, tothom espera amb ansietat què farà el grup nacionalista majoritari a la cambra. De moment, ha permès que es debati, cosa que cal agrair-li. CiU, que no pot votar que sí senzillament perquè la independència no entra en el seu programa electoral, i això ho saben tant els que van votar-los com els que no, pot, en canvi, sense excusar-se en aquest fet, abstenir-se i conduir el debat cap el rigor i la seriositat. Això és, debatre sobre les xifres, els valors i les idees, i evitar tirar, com socialistes i populars, d'arguments tan pobres i intel•lectualment retrògrads i decimonònics com “'oportunitats, trampes i xantatges”.
“En pura lògica, només dues posicions són legítimes a Catalunya: la de voler garantir el lliure desplegament dels catalans intervenint, dominant el govern d'Espanya, o la de voler garantir-lo separant-lo d'Espanya. Les dues posicions són vàlides. Ara bé, qui en prengui una o altra ha d'acceptar-ne totes les conseqüències i esmerçar-hi una conducta activa. El que no és lícit, el que és pertorbador i immoral és la posició intermèdia: dels qui volen la separació sense disposar-se a lluitar, dels qui volen la intervenció sense disposar-se a intervenir, dels qui volen la separació i practiquen la intervenció,i sobretot la dels més nombrosos, que volen la separació però exigeixen que la portin els intervencionistes..Cal decidir-se per una cosa o l'altra. I un cop decidit, seguir el camí; el qui vulgui desbaratar, o és un traïdor o és un imbècil”. Qui m'hauria dit a mi que citaria un dia a Joan Estelrich, però resumeix molt bé el que pretenc explicar.
Cal que ens decidim. Que el PSC, el PP i Ciudadanos vulguin intervenir a Espanya em sembla una opció molt legítima i respectable. Per exemple, el coordinador del PSC a Madrid, senyor Vallès, vol integrar-se encara més amb el grup del PSOE. Francament, potser la paraula “més” sobrava, però endavant, que s'integrin fins a la fusió nuclear. És la seva opció i fan bé de combatre per ella. Però també és imprescindible que els nacionalistes catalans esmercin una conducta activa en la causa que defensen. La catàstrofe electoral d'ERC ve, precisament, perquè els seus votants van començar a pensar que més aviat havien deixat de practicar-la, aquesta conducta activa. Si hi ha un camí, el dret a decidir, cal seguir-lo. Amb totes les estacions que es vulguin, però coherents amb un plantejament nacional. Puc acceptar que no es voti que Sí, com desitjaria, però el dret a decidir implica debat, arguments i xifres.
L'única trampa del debat sobre la independència és que no hi hagi debat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada