El català a la universitat

Diari Avui - 24/07/2011 - Elisenda Paluzie

Als anys vuitanta Adolfo Suárez va protagonitzar una forta polèmica quan va afirmar a un grup de periodistes estrangers que el català no servia per ensenyar física nuclear. Aquelles declaracions van causar una gran indignació i, entre d'altres, li respongué Joan Oró, el científic català que treballà en projectes de la NASA. Sortosament, les universitats catalanes ignoraren els intents des de diferents àmbits de marginar la llengua catalana en l'educació superior, i el català va anar avançant en la docència universitària, transformant la universitat catalana, fortament castellanitzada des de la creació de la Universitat de Cervera per Felip V, en una universitat on el català és la llengua institucional i té una forta presència en la docència, sobretot en el grau. A física de la UB, el curs 2004-2005, el 80 per cent de les classes de llicenciatura es feien en català. En Suárez, per sort, s'equivocà de ple. Hi ha àmbits en què els avenços han estat més lents, com ara els ensenyaments de dret i d'empresa, on l'ús volta el 50 per cent.

Darrerament, l'ús del català a la universitat ha tornat a ser qüestionat, aquest cop amb l'argument de la necessitat d'internacionalitzar les nostres universitats. És evident que la llengua on es publiquen els avenços científics és l'anglès, que ha esdevingut l'esperanto del món acadèmic, però continua sent fonamental que el català sigui la principal llengua de docència universitària. I ho és perquè una llengua només sobreviu si és present en tots els usos, si serveix per a les converses informals i formals, per al lleure i per a la feina. Una llengua que perd vocabulari per desenvolupar una de les activitats humanes inicia la seva desaparició. A les universitats, a banda de difondre el coneixement científic, es formen els professionals. Aquell graduat que acabarà portant la comptabilitat d'una pime ha de poder parlar d'assentaments comptables, i no empobrir el català amb castellanismes o anglicismes perquè ningú no li ha ensenyat la terminologia de la seva professió. I això no és contradictori amb l'ús creixent de l'anglès a la universitat, especialment en la recerca, ni amb la internacionalització de la universitat. De fet, l'anglès ha de convertir-se en el gran aliat del català a la universitat. L'anglès ens facilita l'obertura al món, com ho fa als països nòrdics.

Però el català és la llengua pròpia del país, i la universitat té una gran responsabilitat en la seva protecció. Responsabilitat que han exercit els serveis lingüístics de les universitats catalanes amb el treball terminològic, els cursos de català, l'acreditació lingüística, i les campanyes de dinamització. Amb el finançament per objectius, la Generalitat també ha contribuït a la protecció i la difusió del català. Un dels elements clau ha estat la política de transparència lingüística: anunciar amb antelació la llengua de la classe garanteix que ningú pugui al·legar desinformació i exigir el canvi de llengua a l'aula. Malauradament, la direcció general d'Universitats ha eliminat enguany aquest indicador del finançament variable. També ha suprimit com a indicador els coneixements de llengua catalana entre els estudiants forans. I a més ha eliminat totalment l'ajut de 290.000 euros per a classes de català dels estudiants de mobilitat. El curs passat, gràcies en part a aquest finançament, més d'un miler d'estudiants de mobilitat (d'Erasmus i Sèneca i altres estudiants d'intercanvi) van fer cursos gratuïts i voluntaris de català a la Universitat de Barcelona. Aquests estudiants de tot el món, també d'Espanya, que cursen una part dels seus estudis a les universitats catalanes, es converteixen en els millors ambaixadors de la nostra llengua i la nostra cultura. El català interessa no només als catalans, el català és cultura universal, i sovint són els de fora els que ens ho recorden. Els altres ajuts per a la normalització lingüística s'han mantingut, amb un pressupost menor. Que aquesta sigui l'única partida que s'ha eliminat indica una manca de confiança en la capacitat d'atracció i d'extensió de la nostra llengua. L'oposició que va suscitar el decret d'acreditació del coneixement lingüístic del professorat universitari i la recança actual a l'hora d'aplicar-lo, en són una altra mostra. El decret preveu prou excepcions perquè el català no sigui una barrera per a la captació de talent forà, però alhora garanteix el dret dels catalanoparlants a l'ús de la seva llengua a la universitat. A la UB, on una norma interna similar està vigent des de fa anys, centenars de professors han fet cursos i han acreditat un nivell suficient de català, sense que cap professor hagi hagut de marxar pel català.

Ens en sortirem?

Diari Avui - 17/03/2011 - Elisenda Paluzie

L'economia catalana viu moments durs. De fet, com va predir el Fons Monetari Internacional a l'inici de la crisi, a l'Estat espanyol aquesta ha adoptat una forma de L, amb una brusca caiguda del PIB seguida d'un llarg estancament. L'economia espanyola tardarà molt més que l'europea a recuperar-se i la catalana no és una excepció. El 2009 el PIB de Catalunya va caure un 4%, el 2010 un 0,2%, i la taxa d'atur s'ha situat al voltant del 18%.

 

La raó rau en els desequilibris profunds que es van acumular durant el llarg període expansiu: un mercat de treball dual i disfuncional, una bombolla immobiliària enorme, un endeutament privat i extern molt gran, un estancament de la productivitat i una feble competitivitat. Amb la crisi, el dèficit públic espanyol s'ha disparat, en combinar-se un paquet de mesures d'estímul fiscal molt important (el 7% del PIB en el període 2008-2009) amb una caiguda notable dels ingressos. L'increment del dèficit públic és un dels més grans de la zona euro, i s'ha passat d'un superàvit del 2% del PIB el 2007 a un dèficit de l'11,2% del PIB el 2009 i del 9,24% del PIB el 2010.

 

I ara totes les institucions internacionals, i en particular la Unió Europea, exigeixen una reducció del dèficit acompanyada de reformes estructurals que ja s'han iniciat (mercat de treball, pensions...). A Catalunya, la situació ens afecta amb major intensitat atesa la desviació respecte a l'objectiu fixat del dèficit públic de la Generalitat el 2010. El dèficit de la Generalitat el 2010 hauria estat del 3,86% del PIB (7.607 milions d'euros), mentre que l'objectiu de dèficit marcat per l'Estat era un 2,4%.

Òbviament, dins el marc institucional on malauradament estem, el conseller d'Economia fa bé de voler complir amb els deures reduint el dèficit. De fet, no li queda una altra solució si vol evitar el col·lapse financer de la Generalitat. Però cada vegada que, com a economista rigorós que és, fa el paper d'alumne aplicat que vol quedar bé amb el mestre, fa un flac favor a aquest país si no recorda sistemàticament a l'opinió pública i al govern espanyol que Catalunya no estaria en aquesta situació sense l'espoli fiscal al qual està sotmesa des de fa dècades.

 

Perquè, de fet, l'economia catalana és una economia potent. Segons les darreres dades d'Eurostat, si Catalunya fos un estat, el 2008 hauria estat el setè més ric d'Europa, en PIB per càpita ajustat pel poder de compra. Una mica menys rics que Suècia i una mica més rics que Finlàndia. I malgrat la crisi i totes les febleses estructurals, les pròpies i les provocades per la subordinació a Espanya, tenim potencialitats. Entre elles destaca un sector industrial orientat a l'exportació que comença a mostrar signes de recuperació. De fet, el 2010 les exportacions catalanes van créixer ja un 17%. També disposem de centres de recerca de primer nivell, d'universitats cada cop millors, les millors de l'Estat sens dubte, però que també lentament van avançant posicions en l'àmbit internacional i que destaquen en algunes àrees com ara la biomedicina. A Catalunya, a més, el pes de les activitats manufactureres de tecnologia mitjana-alta és important, amb una presència destacada de les indústries químiques i farmacèutiques.

 

Ens en sortirem doncs? En pocs anys la situació millorarà sens dubte i veurem la sortida de la crisi, però si no deixem anar el llast que ens limita, només anirem fent. A poc a poc anem perdent posicions, perquè no disposem d'un sector públic potent que acompanyi les nostres empreses i perquè el drenatge de recursos anual es fa insostenible.