Repressió al País Valencià

Diari Avui, Editorial,  22/02/2012

La repressió duríssima dels estudiants de l'institut Lluís Vives de València, ordenada per les autoritats i executada de manera contundent per la policia, és una mostra de com fer front equivocadament a una protesta ciutadana. Un error induït, sens dubte, per la poca pràctica democràtica d'uns governants valencians acostumats des de fa anys a un nivell testimonial de contestació als carrers. El PP està convençut que els carrers valencians són seus (i les urnes, en bona part, li reforcen reiteradament aquesta sensació) i en aquest episodi de protesta no ha sabut reaccionar amb prou diligència i eficàcia. La contundència, en un sistema democràtic, és el pitjor remei per apaivagar els ànims encesos.

Fins i tot el govern estatal ha admès un excés de duresa en la resposta policial, i les informacions que han transcendit sobre el vocabulari dels comandaments, que es van referint als manifestants com “l'enemic”, són absolutament intolerables. És cert que, en les protestes, s'hi han acabat barrejant personatges amb poca cara d'estudiant, però les forces de seguretat ja haurien de saber que, en una situació de tensió, els elements desestabilitzadors hi fan cap. Tot plegat fa pensar que aquest capítol no es pot tancar sense cap dimissió o destitució, política o policial. Política i policial. Tampoc és una pràctica gaire comuna en la política valenciana admetre els errors i actuar en conseqüència. Però el clam popular d'ahir pels carrers de la capital valenciana no pot ser desoït. Calen explicacions, cal un compromís ferm d'esmena i cal prendre mesures perquè una simple protesta estudiantil no sigui atiada per la pròpia incompetència dels responsables de controlar-la.

El mal del català es diu Espanya

Diari Avui, Editorial, 18/02/2012

Les dades presentades ahir per la Plataforma per la Llengua són una invitació a l'optimisme des de la persistència en la lluita pels drets lingüístics del català. L'estudi convida a l'optimisme perquè, d'entrada, fa una lectura en clau positiva quan les mateixes dades es podrien interpretar de manera diferent des d'una posició derrotista. El català té molts obstacles per superar i terreny per recuperar, però hi ha indicadors que demostren que hi ha possibilitats de millora.

Gairebé 10 milions de persones parlen el català i el 91% de la població del domini lingüístic l'entén. A més, la projecció internacional és considerable, ja que el català es troba entre les cent llengües més parlades a tot el planeta i és la catorzena més parlada de la Unió Europea, per sobre, o molt per sobre, d'algunes de les que tenen estats al darrere i no en contra.

Per àmbits, la situació és desigual, però té una salut extraordinària en sectors puixants com per exemple les noves tecnologies: que el català sigui el vuitè idioma més actiu a internet es pot considerar senzillament espectacular. L'increment en els usos culturals i empresarials, també a la xarxa, i l'interès per aprendre l'idioma propi de Catalunya per part dels nouvinguts són alguns altres elements a tenir en compte. La normalització encara és lluny, i caldrà que, principalment, siguin els mateixos catalanoparlants que continuïn amb la guàrdia ben alta. Tanmateix, com passa en altres àmbits, queda clar, veient els aspectes negatius de la normalització, com la justícia o la legislació que afavoreix l'espanyol, que el principal problema que té la llengua catalana té un nom: Espanya.

“Catalunya, esclava d'insolents”

Diari Avui, Editorial, 29/10/2011

“Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició.” Amb aquestes paraules arengava el president de la Generalitat Pau Claris els catalans perquè s'aixequessin contra l'opressió de la Corona Hispànica el 1640, l'anomenada guerra dels Segadors. Tres-cents setanta-un anys després, les motivacions i certes actituds procedents de l'Estat continuen pràcticament invariables. L'últim cas, referit a la insolència, el del ponent constitucional Gregorio Peces-Barba, que precisament va recórrer dijous a l'històric conflicte del segle XVII per ironitzar sobre si hauria estat millor que els conflictes simultanis que van comportar la separació de Portugal i la subjugació de Catalunya haguessin anat a l'inrevés. En aquest parer no costaria gaire coincidir-hi, tot i que molts catalans no ho fan amb ironia sinó seriosament.

La gravetat de les paraules de Peces-Barba, doncs, no rau pas en aquest punt del discurs sinó en el sarcasme intolerable sobre els bombardejos de Barcelona i, especialment, en el to general de menyspreu i deix totalitari amb què es va referir a Catalunya. Tot plegat seria una trista anècdota si no fos que, cada cop més, representa un tipus d'actitud corrent entre l'opinió pública i publicada a l'Estat espanyol. Per això mereix una reacció contundent, i alhora educada. I una reflexió col·lectiva més profunda que obliga a retornar al discurs de Pau Claris: “Què us manca, catalans, si no és la voluntat.” La voluntat popular és l'única que pot fer front a l'insult i el menyspreu sistemàtic. Una voluntat que avui dia, a diferència del 1640, es pot expressar democràticament a les urnes.

En defensa del nostre model social

Diari Avui - 13/09/2011 - Editorial

La comunitat educativa d'aquest país, és a dir, el professorat i les famílies, han sortit al carrer l'endemà de la Diada en defensa del nostre model lingüístic escolar. Un fet important, perquè implica que la societat civil està compromesa amb el català i perquè la mobilització és iniciativa d'ella mateixa. La comunitat educativa ha fet una primera acció en defensa d'un model d'immersió en el qual fa tres dècades que treballen i l'objectiu del qual no és només assegurar la pervivència de l'única llengua pròpia de Catalunya sinó la defensa d'una societat cohesionada, que a diferència del que afirmen els que parlen del nostre país sense conèixer-lo, no és el mateix que una societat uniforme.

El català és el signe principal del nostre país. Els que ataquen el model amb la cínica invocació del bilingüisme saben molt bé el que fan. Una escola bilingüe portaria indefectiblement cap a la fractura social o cap al monolingüisme en espanyol. El poc ús social del català demostra, a més, que la nostra llengua està encara en una situació de debilitat i que no és cert, com diuen els defensors del bilingüisme des de Madrid estant, que l'espanyol estigui en perill d'extinció. Per això insisteixen tant en la necessitat que es compleixin les sentències.

Aquest és el nucli de la qüestió. Una resolució judicial dóna munició als adversaris del català. Doncs bé: si resulta que hi ha una majoria de la població que la percep com a contrària als seus interessos, hora és que es canviï la llei. El Parlament ha de blindar el català. Si quan convé es pot alterar la sacrosanta Constitució en un tres i no res, ¿per què no es pot fer el mateix amb una llei que els catalans rebutgen?

Reivindicar la plenitud de Catalunya

Diari Avui - 11/09/2011 - Editorial

La barreja de reivindicació i jornada festiva que impregna la diada de l'Onze de Setembre des de la seva instauració té aquest any més sentit que mai. Reivindicació, perquè aquests últims dies Catalunya ha estat atacada prenent d'objectiu la llengua, essència del país. La vigència i continuïtat de la immersió lingüística a les escoles, que presenta des de fa 30 anys un balanç d'èxit, ha de ser defensat pels mestres, pels pares, pel govern i en definitiva per tothom que cregui en els valors de la cultura, la integració i la convivència, més enllà de qualsevol ideologia i procedència. Hi ha encara el record de la retallada de l'Estatut, atac a la sobirania d'un poble que l'havia votat. Sumada la retallada a la marginació del nacionalisme català en la reforma de la Constitució, és prou evident que ens trobem davant un nou centralisme espanyol que pot conduir Catalunya a la marginalitat. Però malgrat això, la crisi econòmica i l'atur, Catalunya té prou actius per sortir-se'n sempre que, com va dir Josep Guardiola en rebre la medalla d'or del Parlament, ens posem a treballar per superar les dificultats. Guardiola és només l'exemple ara amb més projecció d'una Catalunya que no només té bons futbolistes sinó també bons metges, bons informàtics, bons mestres, bons empresaris, bons treballadors, molts emprenedors i creadors en tots els àmbits. El capital humà i fins i tot econòmic hi és. El sacrifici d'ara ens ha de portar a una nova esplendor. Abans-d'ahir va morir Josep Termes, un referent entre els historiadors del país. Ell havia dit que Catalunya és un miracle a Europa. Miracle de supervivència, també de la llengua, després d'haver-ho perdut gairebé tot el 1714. Els miracles tenen alguna cosa de sobrenatural. Benvinguts siguin, però Catalunya no vol un futur de miracles sinó de país normal amb plenitud.

El català, un altre cop en el punt de mira

Diari Avui - 4/09/2011 - Editorial

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat un ultimàtum al govern perquè apliqui abans de dos mesos una sentència que insta a utilitzar també l'espanyol com a llengua vehicular en l'ensenyament obligatori. Una aplicació estricta d'aquest principi a les nostres escoles faria entrar en fallida el model d'immersió i normalització lingüística, que s'aplica des del 1983. El model garanteix que tot l'alumnat que surt de les escoles i instituts de Catalunya coneix i domina el català i l'espanyol.

No s'entén, per tant, la preocupació dels que, des del mateix moment que el Parlament va aprovar la llei de normalització lingüística, han estat combatent amb diferents noms i actors la seva aplicació. És igual si les famílies que demanen educació en espanyol (i que són ateses) són una ínfima minoria. Els tribunals dictaminen que el model s'ha de canviar, hi hagi demanda social o no. Una manera de fer que acostuma a fracassar... si no hi ha un interès polític al darrere.

La resolució del tribunal ha estat rebuda per la societat catalana com una altra agressió contra la seva llengua pròpia. Una aplicació estricta de la resolució provocaria la fractura de la societat catalana en dues comunitats lingüístiques, que és el que el model de normalització ha evitat. Només des de la ignorància o la mala fe es pot afirmar que l'espanyol està en una situació de debilitat a Catalunya. Si alguna llengua necessita ser protegida al seu propi país és la catalana. Per diverses raons, però sobretot perquè el català és l'essència de la nostra cultura. La societat catalana ha de rebutjar tots els intents de laminar la seva personalitat, que provenen del pensament únic.

Espanya es refunda, i Catalunya?

Diari Avui - 1/09/2011 - Editorial

Els grans canvis històrics sovint s'activen a partir de fets aparentment menors, com podria ser la reforma constitucional impulsada aquest estiu. D'entrada, el canvi que s'hi farà no és res de l'altre món atenent estrictament la lletra i la poca concreció que conté, si no fos que obre la porta, en el fons però sobretot en les formes, al capgirament del model d'estat. No cal buscar circumloquis ni subterfugis ni eufemismes per definir què passa: el nacionalisme espanyol s'ha posat en marxa cap a l'unitarisme. Ras i curt.

En el fons de l'assumpte hi ha, naturalment, l'amenaça de la llei orgànica, que, seguint el mandat constitucional, haurà de fixar la magnitud del control de l'Estat sobre la despesa i sobre les administracions responsables d'aquesta despesa. És en aquesta bugada on Catalunya pot acabar de perdre els llençols que li queden per autogovernar-se des del punt de vista financer. Però, a més, hi ha l'actitud prepotent i abassegadora mostrada pels dos grans partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE, que amb aquesta actuació marquen les línies bàsiques d'una política d'estat inconfusible. No hi ha cap altra Espanya més enllà d'aquests partits, si no és per sumar-se a la centralització.

Arran d'aquesta situació els partits catalans que encara no s'han lliurat als designis de Madrid tenen l'opció de plantar cara en una batalla perduda, com és la del respecte a les altres realitats nacionals, o bé començar un procés de desconnexió tan mesurat com es vulgui però inequívoc. En aquest model d'estat espanyol, una Catalunya amb personalitat pròpia no hi cabria encara que volgués.

El fracàs de l'Estat autonòmic

Diari Avui - 29/07/2011 - Editorial

Les reaccions anteriors i posteriors a la reunió del Consell de Política Fiscal Financera, que aplega el Ministeri d'Economia i les comunitats autònomes, ha tingut uns resultats més o menys discutibles en el tema del control del deute, però més enllà d'aquest fet conjuntural ha evidenciat una qüestió de fons més profunda i perillosíssima: no hi ha dubte que l'enfocament de moltes autonomies i les actituds i manifestacions fetes demostren que, a la pràctica, aquell Estat de les autonomies que es va crear als anys setanta per aigualir les reivindicacions de Catalunya ha estat un gran fracàs perquè, de fet, gaire ningú més el volia, i el que és pitjor, gaire ningú més que Catalunya el necessitava.

L'anunci que en sis mesos cada comunitat ha d'aprovar una regla de despesa i que només el 2012 podrà pagar el 50% del deute del 2009 (2.500 milions en total) amb crèdits de l'ICO, va generar ahir una temperatura de sensació favorable a retornar massivament competències a l'Estat. Unes reaccions més o menys racionals i amb algun exemple fronterer amb l'estirabot. Des del murcià Ramón Luis Valcárcel (PP), que ha renunciat a Justícia i no descarta retornar fins i tot Educació i Sanitat a la madrilenya Esperanza Aguirre (PP), que ha assegurat que “es conforma” amb Sanitat, Educació, Transports i l'atenció a la dependència.

El risc d'aquestes posicions és que, novament, acabin per perjudicar Catalunya, víctima d'una campanya recentralitzadora tendent novament a l'històric cafè per a tots, només que més descafeïnat que mai. La situació demostra que Catalunya ha d'evitar, ara més que mai, entrar en qualsevol fòrum de negociació col·lectiu amb la resta de comunitats més enllà de mantenir les formalitats institucionals. Si encara hi ha una oportunitat per trobar encaix a l'Estat, cosa que ara mateix és més que dubtosa, passa únicament i exclusivament per la bilateralitat i el pacte fiscal.

L'esperada caiguda de Camps

Diari Avui - 21/07/2011 -  Editorial

La dimissió del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, no ha deixat de provocar una sorpresa majúscula per més que hagi estat la conseqüència lògica d'un procés que ha embordeït la política valenciana fins a nivells insostenibles. Ja era hora, no hi ha dubte. Però ha estat justament perquè ha estat lògica, però, que l'anunci fet ahir (amb la prepotència i l'altivesa habitual del personatge) ha causat sorpresa i perplexitat. Perquè tot aquest cas fa temps que és un joc de despropòsits polítics, ètics i judicials que supera tots els límits de la tolerabilitat i la comprensió.

Si Camps ha dimitit, en primer lloc, és perquè es va poder tornar a presentar a unes eleccions que va guanyar per majoria absoluta tot i arrossegar ja l'ombra llarga de la sospita raonable. Probablement tenen raó tots aquells, de fora del seu partit però també alguns de dins, que consideren que va ser un error que el president aspirés a la reelecció en vista de la possibilitat clara que acabés resultant imputat. Va ser un acte de prepotència que no només l'afecta a ell i al PP, sinó que taca greument l'honorabilitat d'una institució com és la Generalitat. El País Valencià, per a Camps ha quedat clar que només ha estat l'escenari on desplegar el seu personalisme i la seva egolatria cada cop més desbocada per un suport popular en aparença inapel·lable.

Però el País Valencià ha estat doblement menystingut pel seu president perquè, en realitat, la dimissió ha estat presentada, voluntàriament o, com tot fa pensar, per força, com un “sacrifici” per salvar Espanya i el seu líder estatal, Mariano Rajoy. En un discurs lamentable, Francisco Camps es va posar a la boca tantes vegades la paraula innocència com el concepte nació, un exemple més que ens porta a veure com els suposats antinacionalistes no dubten a embolicar-se amb la bandera a l'hora d'enrocar-se. Això sí, la bandera de Camps ha quedat clar que és l'espanyola.

La pitjor ofensiva contra la llengua catalana

Diari Avui - 18/07/2011 - Editorial

Mai, en la llarguíssima història de persecució que desgraciadament acredita en els últims tres-cents anys, la llengua catalana havia patit com pateix actualment un setge integral i coordinat a tot el domini lingüístic. N'hi ha hagut de més cruels, de més sistemàtics i de més duradors. Però l'actual és, sens dubte, el més perillós dels perpetrats fins ara. És el més difícil de combatre, perquè està projectat per un espanyolisme que es basa en la presumpta legitimitat que li atorga un sistema democràtic. Un sistema democràtic que avala l'anihilació de les minories lingüístiques i que, a l'hora de denunciar abusos, a més, no podem oblidar que està homologat en una Unió Europea que a dreta llei només protegeix les llengües que són oficials perquè tenen un estat al darrere. Mai el risc ha estat tan alt com fins ara, perquè aquest intent de genocidi és orquestrat de manera conscient per un dels grans partits majoritaris a l'Estat, el Partit Popular (PP), amb la resta del panorama polític espanyol mirant cap a un altre costat o, directament, abonant l'arraconament de l'idioma que vertebra culturalment els Països Catalans. Mai la situació ha estat tan dramàtica, perquè el partit que orquestra i encapçala els atacs és majoritari en l'àmbit lingüístic del català.

 

L'enemic és a casa. I l'enemic és més poderós que mai. A Aragó, la futura presidenta ja ha anunciat l'atac contra la protecció del català a la Franja. El govern balear ha anat més enllà i ha suprimit la direcció general de Política Lingüística i ha sentenciat l'ensenyament en l'idioma propi, liquidant l'exigència del català per accedir a l'administració pública i derogant el decret de mínims que en garanteix la paritat a l'ensenyament. Al País Valencià, on els populars governen des de fa anys, la corrua d'atacs i manipulacions contra la unitat lingüística i les operacions per aprofundir en l'arraconament del valencià com és sabut no tenen ni fi ni compte. L'ofensiva, però, no es limita a les àrees on la llengua comuna té més problemes polítics de supervivència, sinó que s'ha desencadenat de manera lenta però inexorable a Catalunya mateix. Arran de la coneguda sentència del TC contra l'Estatut, la posició del català ha quedat altament debilitada en molts fronts, a mercè de la voluntat d'uns tribunals espanyols que, naturalment, entenen l'espanyolitat només en castellà i la catalanitat com un deure de ser castellanoparlant i prou. El panorama és negre. I només s'aconseguirà fer-lo revertir, començant per Catalunya per donar exemple, marcant unes clares línies vermelles en la política respecte de les relacions amb els partits que posen en perill el nostre patrimoni més preuat.

El català, llengua d'Europa

Diari Avui - 7/07/2011 - Editorial

El Parlament Europeu va donar llum verd ahir a una nova directiva d'etiquetatge que a la pràctica impedirà que els productes es puguin etiquetar només en català com passa naturalment cada vegada amb més marques comercials que tenen el seu principal mercat a Catalunya. Amb la nova llei a la mà, l'Estat espanyol pot impedir l'ús exclusiu de la llengua pròpia de Catalunya en els productes comercials i, a la pràctica, imposar el castellà. La decisió de l'eurocambra no només ignora una vegada més la realitat territorial i cultural d'una nació com Catalunya, sinó que atempta contra el dret de tota empresa d'etiquetar en la llengua pròpia del seu país. Una llengua que es parla a uns territoris d'Europa on viuen gairebé 14 milions de persones i que ha sobreviscut malgrat els atacs constants que ha rebut al llarg de la història, i que continua rebent. Reconèixer la cooficialitat del català com a llengua d'Europa era el gest mínim que es podia esperar de l'eurocambra, i no pas obrir la porta a la possibilitat que l'Estat espanyol imposi el castellà en l'etiquetatge dels productes.

Si ens remetem a la història, és evident que l'Estat espanyol, mani el PSOE o mani el PP, no farà cap gest per facilitar la normalitat del català en l'etiquetatge. Més aviat al contrari. Així, doncs, el Parlament Europeu ha deixat Catalunya i milions de ciutadans que tenen com a llengua oficial el català arraconats i en mans de les autoritats espanyoles, que fins avui no s'han caracteritzat pas per defensar ni la nostra llengua ni la d'altres comunitats de l'Estat, tot i ser considerades cooficials. Per això, encara avui, ni el català ni cap d'aquestes altres llengües no té el reconeixement d'oficial a Europa, una anomalia que l'eurocambra tard o d'hora haurà de resoldre. Ara com ara, però, les empreses que etiqueten els seus productes en la llengua del país ho han de continuar fent, no pas com una provocació o acte de desobediència, sinó com una afirmació de normalitat.

Clam per la sobirania i el concert

Diari Avui - 30/06/2011 - Editorial

L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del govern afirma que un 43% dels catalans votarien a favor de la independència si es convoqués un referèndum. Només un 28% hi votarien en contra i la resta s'abstindrien. Les dades coincideixen, pràcticament, amb el primer aniversari del trinxament del tercer estatut de Catalunya i expressen clarament quin és el sentiment dels catalans. Des d'Espanya, on s'acostuma a fer anàlisi pel broc gros, l'explicació d'aquesta manía separatista és molt clara: és el resultat d'anys de coerció i de propaganda a les escoles de Catalunya. Raó de més, doncs, per insistir, com fa el Partit Popular, en la implantació del bilingüisme. L'explicació cau per la seva pròpia base, però és que, a més, la raó predominant per la qual un 43% dels catalans donen suport a la independència no és de caràcter identitari, sinó econòmic. L'estudi indica, a més, que un 75% voldrien que Catalunya recaptés i gestionés els impostos. La independència de Catalunya, doncs, per viure millor.

Durant molts anys, des de Catalunya s'ha volgut fer pedagogia del nostre país. S'ha volgut explicar a Espanya que totes les iniciatives buscaven i busquen la modernització i el bé general de l'Estat. Però a Catalunya ja sabem com es reben aquests intents, els pedagògics i els proactius, en alguns cenacles polítics, intel·lectuals i periodístics espanyols. Ja és l'hora, doncs, que sigui Espanya la que faci l'esforç pedagògic i digui a Catalunya en què la beneficia formar part d'un Estat al qual aporta els seus recursos en nom d'una solidaritat il·limitada i amb poc retorn. I més encara quan la vicepresidenta espanyola, Elena Salgado, afirma que “Espanya no deu res a Catalunya”. Hi ha balances fiscals i deutes pendents que demostren tot el contrari. Si alguna conclusió clara es pot extreure de l'estudi és que la majoria de catalans reclamen un tracte fiscal just. Que és el mateix que dir que hi ha un clam social a favor del concert econòmic i la sobirania.

Al cap d'un any de la sentència contra l'Estatut

El Punt - 27/06/2011 - Editorial

Un any després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya, la determinació del país per avançar cap a un futur de plena realitat nacional està intacta, però és la confiança en la possibilitat d'arribar a una entesa amb Espanya el que ha fet aigües. Hem arribat fins aquest cul-de-sac després d'escoltar incomptables promeses que, una vegada més, han anat a parar al cubell de les escombraries i pel camí hem perdut també l'ocasió de bastir una estratègia conjunta dels partits amb representació al Parlament per anar a defensar plegats els nostres interessos a Madrid.

Demà farà un any que el Tribunal Constitucional va trinxar el que havien aprovat les Corts Espanyoles, el Parlament de Catalunya i el poble català a través d'un referèndum, i el balanç del que ha passat durant aquests dotze mesos ensorra qualsevol expectativa d'encaix satisfactori en un estat que ens menysprea i ens maltracta. El compromís del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, d'explorar vies alternatives per desenvolupar alguns aspectes de l'Estatut al marge de la sentència ha quedat en paper mullat. La llei per constituir els consells territorials de la justícia que havien de permetre desenvolupar un concepte descentralitzat del servei ha estat repetidament ajornada. El mateix ha passat amb la llei que havia de permetre l'ús del català a les institucions estatals. Cap dels traspassos pendents ha experimentat algun avenç significatiu i, fins i tot, alguns dels que ja s'havien aconseguit, com ara el de rodalies, són un maldecap per a l'actual govern de la Generalitat, que considera poc menys que una estafa les condicions del tracte. El context de crisi econòmica global i la inexorable política de retallades que s'ha imposat arreu han estat només una excusa immillorable per desatendre, com sempre, les justes demandes de Catalunya. L'espoli fiscal al qual està sotmès el nostre país és una evidència que la classe política espanyola admet sense embuts a porta tancada, però els interessos electorals impedeixen que també ho assumeixi de portes enfora. El PSOE ja no pot dissimular que voldria oblidar-se d'un Estatut que li va fer pagar un preu alt a les urnes, fins al punt de tirar per terra la majoria absoluta que Zapatero podia haver aconseguit en la seva segona legislatura. El trist paper d'un Tribunal deslegitimat que va tardar anys a posar-se d'acord per redactar la polèmica sentència, la demagògia del Partit Popular impulsor del recurs i els incompliments reiterats del PSOE, però, només han servit per carregar-nos de raons i per posar damunt la taula demandes més ambicioses com ara el concert econòmic.

Indignació contra la política segrestada

El Punt - 21/06/2011 - Editorial

L'èxit de les manifestacions pacífiques convocades diumenge ha donat un nou impuls al moviment dels “indignats”, que ha sabut reconduir adequadament els esclats de violència viscuts la setmana passada al parc de la Ciutadella i ha situat la pilota a la teulada de la classe política. El moviment, que no es rebel·la només contra les injustícies del sistema sinó també contra les etiquetes que des de l'exterior se li volen adjudicar, va aconseguir concentrar desenes de milers de persones que van desfilar de manera modèlica per la capital catalana, amb una capacitat organitzativa i una demostració de seny que ahir fins i tot van merèixer la felicitació pública del conseller d'Interior de la Generalitat, Felip Puig.

La concentració, similar a les viscudes de manera simultània a cinquanta ciutats del conjunt de l'Estat, va transcórrer sense cap pancarta ni cap consigna polítiques homologables a les que estan representades a la cambra baixa. Tot un símbol del cràter que s'ha obert els darrers anys entre els ciutadans i els polítics que els governen. Els “indignats” no s'identifiquen amb els polítics però són justament aquests els destinataris principals de la seva insatisfacció. Ahir ja es van poder sentir les primeres declaracions d'autocrítica entre diputats i diputades, que per fi admeten que és necessari escoltar la veu del carrer, però la primera lliçó que cal extreure del que està passant és, precisament, que ja no valen només les declaracions de bones intencions. Massa vegades la gent s'ha sentit traïda pels governants que asseguraven que havien entès el missatge. Els mateixos governants que apel·len a la participació ciutadana durant les campanyes electorals i tot seguit es mostren incapaços d'aprofitar la revolució de les noves tecnologies per incorporar a la vida parlamentària nous canals de recollida de propostes. Els mateixos que es neguen a corregir el rumb de les promeses incomplertes i que bloquegen la possibilitat de legislar a favor dels més castigats per la crisi. En aquest sentit, resulta escandalós que hagin quedat en via morta les iniciatives parlamentàries que pretenien modificar la llei hipotecària per tal que, en cas d'impagament, el deute quedés liquidat amb el lliurament de l'habitatge. I també ho és la presència a les llistes electorals de persones imputades en casos de corrupció. Efectivament, la pilota és a la teulada dels que hem votat perquè ens manin, i les seves decisions no es poden deixar en mans d'eines tan poc democràtiques com aquests mercats financers que, tal com ha admès el portaveu del govern català a Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida, tenen segrestada la política.

Un altre fet diferencial de Catalunya

Diari Avui - 10/06/2011 - Editorial

La Comissió Europea va admetre ahir que la retallada fiscal de Catalunya és de “proporcions inèdites” i que el nostre país està fent un “esforç enorme”. Brussel·les rectifica així les apreciacions que va fer fa uns dies, segons les quals el deute de les comunitats autònomes estava comprometent l'objectiu de l'Estat espanyol de situar el dèficit en un nivell acceptable, tot posant en el mateix sac Catalunya, que ja feia mesos que aplicava ajustos, amb altres territoris que no havien fet res, per por de perdre les eleccions. Naturalment que no ha estat una rectificació fruit d'una inspiració sobtada, sinó que respon als esforços del govern català, amb Artur Mas al capdavant, per explicar a Brussel·les tots els ajustos que s'estan fent i que estan provocant les protestes sectorials ja prou conegudes.

 

Catalunya, doncs, torna a representar un fet diferencial: ser l'avançada d'un ajustament de la despesa que, tard o d'hora, hauran d'adoptar altres territoris de l'Estat espanyol. Assistirem a l'espectacle de veure com els cercles del poder i d'opinió que criticaven Catalunya per les retallades, passaran ara a justificar-les com un fet bo i ineluctable. Al marge d'aquest fet anecdòtic, no s'ha d'oblidar que si sumen l'esforç fiscal de Catalunya i el deute del fons de competitivitat, l'ajustament ja estaria fet i el sacrifici social dels catalans seria molt inferior. Les altres comunitats es trobaran en aquesta situació i, per tant, aquest fet hauria de servir perquè el govern espanyol complís els compromisos que lliurement va adoptar.

 

De la banda de Catalunya, però, el govern no ha d'oblidar que qui està fent de debò els sacrificis són la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya. El govern ha d'explicar a fons que la retallada no es fa per gust ni per ideologia, com s'afirma des d'algunes posicions polítiques, sinó que és la manera de posar unes bases sanejades al nostre creixement futur.

Recurs contra la democràcia

Diari Avui - 28/04/2011 - Editorial

L'advocacia general de l'Estat va presentar ahir al Tribunal Suprem (TS) els anunciats recursos electorals amb què s'impugnen les 254 llistes per a les eleccions municipals que presenta la coalició Bildu, formada per EA, Alternatiba i independents abertzales. També s'impugnen un total de setze agrupacions electorals del mateix entorn independentista basc. En una lectura absolutament i indissimuladament política de l'assumpte, l'Estat considera que aquestes llistes són el “vehicle formal” per permetre que l'esquerra abertzale il·legalitzada acudeixi a les eleccions i les vincula directament amb ETA. En paraules de l'advocat de l'Estat, serien un “pla B” de l'esquerra abertzale després que el Suprem va prohibir la inscripció de Sortu en el registre de partits.

L'Estat ha optat per la via del recurs electoral perquè sap que per la via judicial de la il·legalització a través de l'aplicació de la llei de partits no hi té res a fer. L'Estat espanyol actua, per tant, fent ús d'una perversió de la justícia. Perquè no ens trobem davant d'una actuació que busqui dirimir si aquestes llistes són legals o no ho són sinó que, des de la convicció que aquestes candidatures no han de concórrer a les eleccions, s'ha dissenyat una estratègia per impedir que entrin en campanya. Ras i curt. L'Estat no té cap intenció que es faci justícia sinó que, simplement, busca una cobertura jurídica per a una decisió política que no resisteix la més mínima confrontació amb la normalitat democràtica.

La legítima i necessària lluita contra el terrorisme d'ETA ja fa temps que a Madrid es confon amb la lluita contra l'independentisme basc. Tot en el mateix sac, tot sota la mateixa obsessió espanyolista uniformitzadora que, sota el paraigua orgànic d'un sistema legalment democràtic, utilitza els poders públics per, segons la seva conveniència política, disminuir la qualitat democràtica d'un sistema de llibertats.

Trenta-cinc anys d'un diari català

Diari Avui - 23/04/2011 - Editorial

El 23 d'abril de 1976, avui fa 35 anys, sortia al carrer el primer diari escrit en llengua catalana després de la Guerra Civil. Una fita històrica que va posar fi a gairebé quatre dècades de marginació de la llengua pròpia d'aquest país i que va reobrir una via de normalització que, amb el temps, s'ha demostrat que és el camí per on passa la comunicació a Catalunya. Els homes i dones que van impulsar aquest diari ho van tenir clar de bon començament, i els subscriptors, lectors i anunciants que han permès continuar amb aquesta trajectòria no han estat menys importants. Un col·lectiu humà que ha cregut, i ho ha cregut sempre per convicció i no pas per estratègia, que la llengua catalana és l'idioma vehicular de la comunicació d'aquest país.

Tres dècades i mitja després, aquest diari acumula una experiència valuosíssima on conflueixen èxits, fracassos, alegries i frustracions, però, sobretot, unes ganes incombustibles de tirar endavant. No ha estat pas un trajecte gens senzill, ans al contrari, i no es preveu que l'avenir ens posi les coses fàcils. Però l'Avui afronta el futur amb optimisme. Amb l'optimisme de qui té uns fonaments periodístics sòlids i un compromís amb el país insubornable. I amb la complicitat d'un grup editorial que, amb l'Avui i El Punt com a capçaleres principals, cohesiona un col·lectiu professional i fa possibles les sinergies necessàries per competir en un món tan complex com el de la premsa.

L'Avui arriba als seus primers trenta-cinc anys amb la satisfacció de ser el degà de la premsa escrita en català, amb la il·lusió d'arribar tan lluny com vulguin els subscriptors, lectors i anunciants que li facin confiança, i amb la convicció que la llengua no és només una eina sinó l'instrument que fa possible que la realitat, la propera i la llunyana, no només l'expliquem en català sinó en clau exclusivament catalana. Trenta-cinc anys d'Avui ens impulsen cap al demà.

La primera no ha estat la bona

Diari Avui - 14/04/2011 - Editorial

El Parlament de Catalunya va rebutjar ahir continuar la tramitació de la proposició de llei de declaració d'independència presentada per Solidaritat Catalana, tal com era previsible després de l'anunci de l'abstenció del grup de CiU, majoritari a la cambra, que no es va sumar als 14 vots de les formacions independentistes. El resultat de la votació podria deixar un cert i comprensible regust de frustració en el món sobiranista. I més quan tot just diumenge passat va haver-hi una demostració de força amb la consulta de Barcelona. Això no obstant, la realitat és que la jornada que es va viure ahir al Parlament és un pas endavant. Un avenç insuficient, sense cap dubte, i que pot quedar en no res si no va acompanyat de noves iniciatives en el futur. Però en tot cas, per primer cop a la història la màxima representació de la sobirania catalana va discutir sobre la independència del país. Aquest aspecte no es pot menystenir.

En els últims temps, les ànsies d'una major sobirania han anat abandonant la marginalitat per ocupar un lloc central, el lloc més central, en l'agenda política catalana. La declaració d'independència de Catalunya no figura en cap agenda realitzable a curt termini, certament, però el debat públic i polític és present des de fa anys en l'actualitat. Cada cop de manera més general. Cada cop de manera més argumentada. Cada cop amb més raons incontestables derivades de la voluntat assimiladora d'una Espanya que ha tancat la porta a qualsevol possibilitat d'encaix de Catalunya. Avui, a Catalunya, la independència no és un somni, sinó un objectiu que guanya cada cop més adeptes, lligat a la conjuntura, esperant l'oportunitat. És en aquest marc de normalització que ahir a la cambra catalana es va poder realitzar un debat serè sobre el futur nacional del país. La independència va perdre la votació, però això no vol pas dir que hagi perdut la legitimitat, ni les perspectives de futur.

10-A, tota una lliçó de democràcia participativa

Diari Avui - 11/04/2011 - Editorial

El 10-A és des d'ahir una fita històrica i una lliçó de democràcia participativa. Barcelona Decideix va mostrar la seva gran capacitat de mobilització i va aconseguir omplir centenars d'urnes amb més d'un quart de milió de vots. I aquesta és una xifra històrica, perquè qualsevol persona honesta ha d'admetre que, des que es va anunciar que la consulta també es faria a Barcelona, pocs apostaven per un resultat de participació tan ambiciós. Tot resultat és sempre interpretable, però la consulta sobre la independència promoguda per la plataforma Barcelona Decideix s'ha de qualificar com un èxit. En primer lloc, per les xifres. Un 21% del cens i un 18% dels majors de 16 anys del padró és una xifra sorprenent. Al marge del resultat final sobre els partidaris o els contraris que Catalunya tingui un estat propi, aquest nivell de participació s'ha de valorar com un èxit encara que només sigui per la comparació amb la recent consulta institucional sobre la reforma de la Diagonal impulsada per l'Ajuntament de Barcelona. El 12% de la consulta de la Diagonal queda summament empetitit si tenim en compte que va disposar d'ingents recursos municipals, tant pel que fa a personal com a infraestructures, a més d'uns tres milions d'euros de pressupost per a propaganda. Barcelona Decideix s'ha finançat amb només 80.000 euros aconseguits amb aportacions particulars i no ha tingut el suport de recursos institucionals sinó el de milers de voluntaris. I aquest és el segon punt que marca l'èxit de la consulta a Barcelona. L'admirable participació popular, que ha abocat més de 7.000 persones a col·laborar desinteressadament en l'organització de la consulta, i l'adhesió de centenars d'entitats i de moltes personalitats conegudes, que han donat suport a la iniciativa. La tercera clau de l'èxit de Barcelona Decideix és, sens dubte, la rigorositat en el procés de votació, el civisme que ha impregnat tota la jornada del 10-A i les activitats anteriors, i l'ambient festiu que s'ha sabut generar i que ha provocat un dels pocs elements il·lusionadors de què la nostra ciutadania ha pogut gaudir en els últims anys. I, finalment, ha estat un èxit perquè ha generat un debat enriquidor, ha forçat la nostra classe política a definir-se i ha aconseguit que una part important d'aquests polítics, amb el president de la Generalitat i bona part del govern al capdavant, hagin participat en la votació. El 10-A, liderat per Barcelona, però en què també van votar una vintena més de municipis, situa les consultes en uns 900.000 vots emesos. Una xifra de participació en les consultes sobre la independència que ja fa temps que ha deixat de ser anecdòtica per passar a marcar un abans i un després en la nostra cultura democràtica com a país.

Us esperem, president

Vilaweb - 31/03/2011 - Editorial

Fa setmanes que el president Pujol va rondant l'independentisme. Diu i torna a dir que no li resta cap argument per a oposar-s'hi. I ahir, en aquesta conferència que VilaWeb ofereix avui en vídeo, va concretar un pas més. Se li va entendre que ja seria independentista del tot, sinó perquè tem la gran dificultat del procés i perquè tem una possible fractura interna, dos arguments que ell mateix diu, emperò, que són d'un altre ordre.

El dia que Mandela va arribar a la presidència de Sud-àfrica li varen demanar si no li semblava impossible que tres anys després d'eixir de la presó l'exèrcit li presentara armes com a president constitucional del país. La resposta del vell dirigent sempre m'ha encantat: 'Quan una cosa passa, deixa de ser impossible, i les coses passen quan hi ha algú que les vol fer passar.'

Doncs, d'això exactament es tracta: de fer-ho passar. Si no hi ha cap alternativa, si no pots oposar-t'hi, què has de fer sinó treballar-hi favorablement? Avui la independència és clarament un objectiu possible, segurament el més possible de tots. Si no fos així, Pujol no dubtaria. El mateix dubte ja porta implícit el reconeixement.

 

I, com deia Mandela, és possible perquè molta gent fa anys que malda per fer-la real. Fins ara el president Pujol sempre ho havia desaconsellat, i fins i tot s'hi havia oposat amb vehemència. Això, ja tant és. No es fabrica la independència rebutjant ningú per les coses que hagi fet o hagi dit, sinó sumant un i un altre i unaltre més. Però no siguem innocents tampoc: els independentistes necessitem Pujol.

 

El dia que el president Pujol diga que ara toca la independència la convulsió que produirà el seu missatge serà notable. Quan ho diga no pas amb la boca petita, com una reflexió intel·lectual, sinó cridant a treballar per aconseguir-la. Quan es pose ell també a la feina.

 

He dit que causaria una convulsió notable i aclariré per què. Pujol no és un ciutadà més. De primer, per l'autoritat moral que té sobre grans sectors del país. Després, perquè ho dirà havent estat ell precisament, a través de la influència de Salvador Espriu i més, el principal banderer d'una Espanya que no existia més que en la nostra imaginació. Negar-la serà trencar el somni i deixar de perdre el temps. I finalment, perquè el cabal de contactes i de respecte que té en tot el món l'ha de posar ara al servei d'això que ell ja diu que sap que és l'única solució raonable.

Us esperem, president. No hi tardeu gaire. Digueu-ho aviat i sense por. Que cal aconseguir de la manera més ràpida possible un estat propi, ni que siga, de moment, tan sols per al Principat.