L'única resposta possible és la desobediència civil

Vilaweb - 20/05/2011 - Redacció

L'única resposta possible a la decisió de la junta electoral és lògicament la desobediència civil. No s'han d'obeir mai normes d'aquestes, que pretenen trencar la participació popular. Resulta que els governs s'omplen la boca de participació, i quan hi ha una mica de participació s'espanten i diuen que això no pot ser.

No sabria dir quin serà l'esdevenidor d'això. Tinc la impressió que és una protesta completament justificada, raonable. Hi haurien diners perquè la població pogués viure raonablement; no hi ha motiu per rebaixar pensions, per rebaixar els sous dels funcionaris o reduir les ajudes al desenvolupament… Hi ha recursos suficients, però els grans poders econòmics, que són els que manen, prefereixen continuar amb el frau fiscal i amb els seus privilegis i els governs són unes perfectes titelles al servei d'aquests personatges.

Aquest moviment hauria d'haver nascut ja fa temps, perquè fa dos anys i mig que els partits al govern, com a bons obedients d eles finances internacionals, fan polítiques perjudicials per a la societat. I que la societat s'hagi quedat pacíficament mirant el futbol o gaudint a casa seva era una incongruència. Hi ha hagut diferents persones que han incitat perquè es produïssin aquestes rebel·lions; el més significatiu és el petit llibret de l'Stephane Hessel, 'Indigneu-vos', i el més interessant és que el llibre l'ha redactat un senyor que té noranta anys i que és l'únic redactor de la declaració de Drets Humans del 1948 que queda viu.

El més interessant és que aquest moviment s'ha produït al marge dels partits i els sindicats, que són els que suposadament haurien de fer la vida política. I, en canvi, s'ha presentat a la societat d'una manera molt bonica i molt valenta i imaginativa i a través d'un sistema al qual ens hem d'anar acostumant, perquè mourà la vida política, que és el de les xarxes socials. Han tingut la idea d'anar-ho fent tot d'una manera extraordinàriament polida.

Quan indignar-se esdevé il·legal

Vilaweb - 20/05/2011 - David Fernàndez

Anòmala o excepcional, indeterminada o indesxifrable, la situació s'enrareix i alhora es clarifica. El dret d'estat, no pas l'estat de dret, ha tornat a barrar, un cop més i arran de mitjanit, la participació social, limitant l'expressió popular i ordenant el retorn policíac a la normalitat. Ves quines coses. Ritual habitual. Quan de nou –quantes fan?– una autoritat estatal –el TC amb l'estatut i Bildu, la Junta Electoral Central ahir– imposa la cotilla estricta de la minsa democràcia atorgada de baixa intensitat. Ofegada. Escarransida. Esparracada. Quasi muda.

 

Quanta democràcia suporta la Junta Electoral Central? Ben poca, a obra vista. Ordre i garrotada i tic autoritari, el sistema es defensa. Gens sorprenent. Que res no es mogui. Paràlisi decretada per la partitocràcia electoral contra milers de joves que exigeixen moviment. Que quelcom es mogui. Tips d'una ensarronada que viuen acumulada i continuada. I consentida. Per tots.

I tot i així, crònica nocturna i noctàmbula, ja hi ha dues victòries –una de transitòria i una de consumada– que el moviment es pot atribuir. L'una, de caràcter urbà: la derogació factual, inapel·lable i desbordant de les ordenances del civisme. Sentir Hereu afirmant que 'no és una acampada' o Joana Ortega sostenint 'que no vulneren cap reglament' és d'antologia suprema. Encisador. Segona victòria incontestable, disruptiva i de caràcter general: la suspensió, de facto, de la campanya electoral. No és pas poc, si mirem com estava el país fa una setmana: campi qui pugui cadascú, esperant que la crisi no toqués més del compte i que, sobretot, estiguéssim millor que no el veí, perquè la culpa sempre és dels altres. Primari individualisme radicalitzat, de caire neoliberal, a cada casa. Porta a porta. De bat a bat.

Contra això, les acampades han assolit una tercera fita. Cabdal, de llarg recorregut i encara no closa. I que remet directament a la capacitat d'haver obert d'una vegada el debat públic i social sobre com hem de sortir de la crisi, perquè sempre paguen els mateixos. I uns pocs hi surten guanyant. Sia com sia, les protestes han modificat i esmicolat l'hegemonia del discurs 'neocon' de la crisi: el que camufla la ideologia darrere mesures presentades com a merament tècniques, neutres i inevitables. Així era: la sortida de la crisi, la protagonitzaven fins fa dos dies l'excusa xenòfoba de la immigració, la barra lliure de les retallades i la cultura de la por. Però d'una setmana ençà (piulada ve, repiulada torna) les places han deliberat parlant de drets socials, d'aturar el robatori i de reinventar la democràcia recuperant el vincle social i el sentit comunitari. Dues sortides diferents. En disputa. I en condicions del tot desiguals. No cal ni dir-ho. Que això no és pas Islàndia ni Tahrir, encara que se n'hagi encomanat l'esperit. Som on som: a la pell de brau. Venim d'on venim. Una pancarta als escaires de la plaça de Catalunya, nascuda de l'enginy que provoca la irritació, ho aclareix del tot: 'On és l'esquerra? Al fons a la dreta.' I és això que passa. I que el postmodernisme ha volgut matar la política, també. Encara que el financer nord-americà, l'any passat, fos ben sincer: 'Això és la lluita de classes i l'anem guanyant.'

Més. Deia Pedrolo que cal protestar, fins i tot quan no serveix de res. I tot i així, tots els manaires han exigit als acampats respostes imminents, alternatives viables i programes consolidats. En tot just una setmana corprèn, sorprèn, que qui cobra per donar respostes capgiri les responsabilitats i n'exigeixi als altres. Cinisme geomètric. O pura impotència política, que és una nova derrota i que concedeix la raó al moviment: que aquest mal govern ja no mana ni té poder i ha sucumbit a ulls clucs al 'diktat' dels mercats. Rerefons inquietant de similar plutocràcia local també, de què Millet es vantava quan passava per prohom: 'Som 400 i sempre som els mateixos.' Ah carai!

 

Tal vegada, en aquest codi descodificat s'inscriu el drama de la crisi, la tragicomèdia de la política i la sort de la protesta. Ull viu que l'arrel és fonda. La pedra ha estat tirada a les aigües vigilades fa tres dècades. L'ona s'expandeix. Una nova generació de joves, colze a colze amb els espais socials que ja s'oposaven a la crisi i al frau, crida que 'aquella modèlica transició' i el model que en va sorgir no és pas seva ni la pensa rebre en dot. Anuncia, intuïtivament i via Twitter, que de les hipoteques dels consensos i del llast de les vergonyes de la transició, no se'n sent hereva, sinó víctima.

 

Així em m'ha semblat veure-ho anit en una pancarta feta a mà i sense permís. Ho condensava en lletra clara des de la memòria d'un futur anterior. El dilema, irreverent, sublim, tornava a fer: 'Per una transició a la democràcia.' Trenta anys després el passat ha tornat. Per escriure un altre futur. Disputa i dilema de nou.

Us esperem, president

Vilaweb - 31/03/2011 - Editorial

Fa setmanes que el president Pujol va rondant l'independentisme. Diu i torna a dir que no li resta cap argument per a oposar-s'hi. I ahir, en aquesta conferència que VilaWeb ofereix avui en vídeo, va concretar un pas més. Se li va entendre que ja seria independentista del tot, sinó perquè tem la gran dificultat del procés i perquè tem una possible fractura interna, dos arguments que ell mateix diu, emperò, que són d'un altre ordre.

El dia que Mandela va arribar a la presidència de Sud-àfrica li varen demanar si no li semblava impossible que tres anys després d'eixir de la presó l'exèrcit li presentara armes com a president constitucional del país. La resposta del vell dirigent sempre m'ha encantat: 'Quan una cosa passa, deixa de ser impossible, i les coses passen quan hi ha algú que les vol fer passar.'

Doncs, d'això exactament es tracta: de fer-ho passar. Si no hi ha cap alternativa, si no pots oposar-t'hi, què has de fer sinó treballar-hi favorablement? Avui la independència és clarament un objectiu possible, segurament el més possible de tots. Si no fos així, Pujol no dubtaria. El mateix dubte ja porta implícit el reconeixement.

 

I, com deia Mandela, és possible perquè molta gent fa anys que malda per fer-la real. Fins ara el president Pujol sempre ho havia desaconsellat, i fins i tot s'hi havia oposat amb vehemència. Això, ja tant és. No es fabrica la independència rebutjant ningú per les coses que hagi fet o hagi dit, sinó sumant un i un altre i unaltre més. Però no siguem innocents tampoc: els independentistes necessitem Pujol.

 

El dia que el president Pujol diga que ara toca la independència la convulsió que produirà el seu missatge serà notable. Quan ho diga no pas amb la boca petita, com una reflexió intel·lectual, sinó cridant a treballar per aconseguir-la. Quan es pose ell també a la feina.

 

He dit que causaria una convulsió notable i aclariré per què. Pujol no és un ciutadà més. De primer, per l'autoritat moral que té sobre grans sectors del país. Després, perquè ho dirà havent estat ell precisament, a través de la influència de Salvador Espriu i més, el principal banderer d'una Espanya que no existia més que en la nostra imaginació. Negar-la serà trencar el somni i deixar de perdre el temps. I finalment, perquè el cabal de contactes i de respecte que té en tot el món l'ha de posar ara al servei d'això que ell ja diu que sap que és l'única solució raonable.

Us esperem, president. No hi tardeu gaire. Digueu-ho aviat i sense por. Que cal aconseguir de la manera més ràpida possible un estat propi, ni que siga, de moment, tan sols per al Principat.

Això és un cop d'estat

Vilaweb - 23/12/2010 - Editorial

Un cop d'estat serveix per canviar sobtadament les institucions o les regles de funcionament d'un país, sempre sense tenir en compte la voluntat democràtica de la població. Un cop d'estat té dues característiques: es fa per força, trepitjant els de sota, i instaura una nova 'legitimitat', que al capdavall el justifica. Els cops d'estat clàssics, els fan els militars. Però a Europa ja són mal vistos. Per això el nacionalisme espanyol ha encarregat el cop als jutges. Com ja va passar a Turquia, per exemple.

La seqüència és en aquest sentit inequívoca. Hi ha una legitimitat sorgida de la transició. A mi, no m'agrada i crec que és la causa final de tots els mals, però és la que és i no s'entén res si no partim d'aquí. De les restes de la dictadura, en naix una constitució i, d'aquesta, en naixen uns estatuts d'autonomia i unes lleis. Seguint estrictament els procediments previstos per les lleis mateixes es canvia l'estatut d'autonomia. Es respecten tots i cadascun dels trams legals, fins i tot quan ens són clarament contraris. I s'arriba a un resultat, demacrat i pàl·lid, però legalitzat a l'extrem: l'estatut aprovat pel congrés dels diputats. Ningú, absolutament ningú, no pot dir que ni un sol pas en aquest procés no es féu d'acord amb la legalitat constitucional espanyola. No hi ha ni un sol gest de trencament.

Fins que arriba la sentència del tribunal constitucional. Perquè ací sí que hi ha un trencament clar. Ho han posat en relleu molta gent i moltes veus autoritzades: trinxar un estatut aprovat pels dos parlaments i corroborat referendàriament pel poble és una decisió gravíssima. Però el fet s'entén millor si parlem sense embuts: era un cop d'estat.

Era un cop d'estat perquè es feia per la força i des de la força. El constitucional se situa per damunt del parlament català i del parlament espanyol, però, sobretot, per damunt del vot democràtic dels ciutadans. D'on prové la legitimitat en una societat democràtica? Tan sols de l'exercici lliure del vot dels ciutadans. I si això no val, és que som davant una substitució de l'origen de la democràcia, definició clàssica del cop d'estat.

Si ningú volgués entrar en el debat entre poders superiors i inferiors, estatals i autonòmics, que no oblidi que no és únicament la legitimitat del Parlament de Catalunya que se substitueix, sinó també la del Congrés dels Diputats.

I això es fa bastint una nova legitimitat. Una nova legitimitat que no emana de la constitució del 1978, sinó que la substitueix. Perquè no hauríem d'oblidar que la constitució espanyola, les institucions generals de l'estat, durant dècades han avalat i validat la immersió. I això ara no ho ha canviat voluntàriament ni la voluntat popular ni el poder legislatiu. Ho ha canviat la voluntat arbitrària d'un cos organitzat i autònom dins l'estat –talment l'exèrcit.

El juny passat, en el moment que es va fer pública la sentència, això ja era així. Però ahir, en veient com es començaven a desplegar les conseqüències de la sentència amb tota la brutalitat, de cop va fer-se difícil d'esquivar l'evidència de la gravetat que encloïa: això és un cop d'estat, ara ja en marxa i que no s'aturarà. I la millor resposta no és pas dir que això no passa.