El Punt - 28/03/2011 - Josep Matas
Deuen existir pocs pobles tan antimilitaristes com el català. Potser només som “no militaristes”, però, en qualsevol cas, sempre m'ha agradat sentir-me membre d'una col·lectivitat d'on surten tan poques persones amb ganes de vestir uniforme i guanyar medalles. La història marca la consciència col·lectiva i la nostra s'ha configurat després de segles de no sentir-nos identificats, ans el contrari, amb cap exèrcit. En el referèndum sobre l'OTAN d'ara fa 25 anys, en el moviment contra la guerra a l'Iraq, en les enquestes sobre les institucions més valorades... sempre aflora poca passió per la música militar i per marcar el pas. A sobre, aquesta primavera els Manel ens canten La cançó del soldadet, meravellosa i emocionant proclama antimilitarista.
Per tot plegat, no és estrany que tinguem sentiments contradictoris ara que els nostres (vull dir els països occidentals) envien avions i bombes a Líbia. És evident que remenar les armes no ens il·lusiona, però a Bengasi, ciutat banyada pel Mediterrani, es podria repetir allò que va passar fa tres-cents anys i recordem cada 11 de setembre. Després que les potències europees abandonessin els catalans a la seva sort, l'any 1714 Barcelona es va haver de rendir a les tropes borbòniques. I és per això que el que passa ara a Bengasi, a l'altra banda del mar, és d'alguna manera la nostra història.
