La desconnexió catalana

El Singular Digital - 10/09/2011 - Guillem Carol


Som un país acostumat a doblegar-se constantment, poc habituat a l'èxit i força procliu a les derrotes. Per norma general tendim a negociar, regatejar i mercadejar amb qualsevol cosa. Tenim la capacitat de transformar les misèries individuals en triomfs col•lectius i fer que les derrotes semblin profecies. Som amants de les grans gesticulacions, elucubrem immenses teories i prediquem tota mena de consignes futuristes. Ara, quan és l'hora d'actuar hi ha una estranya desconnexió entre les proclames i l'acció. De cop, allò que en diuen el seny català –allò tan nostre- surt a la palestra i acaba asfixiant la consigna. Nen no t'emboliquis, vigila que prendrem mal, no hem de córrer tant, aquest és un llarg camí, no sou prous, això no sortirà bé i bla, bla, bla.

És per aquest motiu que quan surt algú sense complexes, lluitador, humil i que porta l'èxit com a bandera el convertim en un heroi. Pep Guardiola s'ha transformat en l'heroi nacional. El de Santpedor ha aconseguit guanyar gairebé totes les competicions que disputava. I ho ha fet, justament, des de l'òptica oposada a la “via catalana”. Ha parlat poc dels rivals, no ha fet grans proclames, ha treballat de valent i no ha tingut por de somiar. El Parlament de Catalunya no va guardonar, només, a un entrenador de futbol. El Parlament va distingir a un personatge que, més enllà de ser entrenador de futbol, ha sabut fer despuntar a tot un equip i els ha conduit al més amunt possible. Ho ha fet, a més, per damunt de la mediocritat imperant i amb els valors de la humilitat, la persistència, la passió i el sacrifici.

Jordi Pujol va escriure fa més de 40 anys en el llibre “Des dels turons a l'altra banda del riu”: “comença a haver-hi catalans que adopten una actitud de semiajupiment, calculada, perquè el destí els passi per damunt sense tocar-los. El català, avui, ja no apunta alt, sinó baixet, i si, tot i això, no hi arriba no es diu a ell mateix que ha errat el tret i que cal enlairar el punt de mira; diu que s'havia excedit en l'ambició, i que és l'objectiu el que cal modificar cap avall, no el punt de mira cap amunt.” Actualment sembla que ens trobem en una situació força similar. Ens trobem en un moment de desorientació generalitzada on sembla que ens faci por superar-nos i aspirar a la victòria. Guardiola va rebre la distinció perquè encarna just el contrari d'aquest actitud. Representa tot allò que, com a poble, no hem sabut escenificar.

Jordi Pujol acaba el paràgraf del llibre dient que “hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l’agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir, o de morir almenys possible, que és viure al menys possible. Hi una manera insuperable de no morir, que és no néixer”. Guardiola va acabar el seu discurs recordant-nos que “si ens aixequem d'hora i penquem de debò aquest país és imparable”. Tan sol falta que ens ho creguem de veritat.

Un cavall de Troia anomenat Sandro Rosell

El Singular Digital - 14/06/2011 - Víctor Alexandre

Sandro Rosell està condemnat a sortir del Barça per la porta de servei. Ho farà més tard o més d’hora, però ho farà. I la prova és que cada cop són més els socis que s’adonen del greu error que van cometre votant-lo i de la vergonya que ell i la seva directiva els estan fent passar. Rosell, per tant, haurà aconseguit formar part de la història del FC Barcelona, que és el que volia, però en qualitat de botxí. Ja se n’ha parlat força del seu menyspreu a la llengua catalana en el Congrés de Penyes o del significat del seu primer viatge, en accedir al càrrec, per agenollar-se davant Guillermo Fernández Vara, president de la Junta d’Extremadura, i demanar-li perdó perquè Joan Laporta, quan Vara va titllar aquest d’“excloent” per ser independentista, li va contestar –en una conversa privada!– que deixés en pau Catalunya i que es preocupés dels extremenys. Pel que fa a la retirada de la insígnia d’honor a Johan Cruyff, es tracta d’un fet tan barroer i mal educat que es desqualifica per si mateix. Després, com sabem, han vingut altres accions, com ara deixar sol Pep Guardiola davant els atacs del Real Madrid, embrutar la samarreta amb l’anunci d’una dictadura islàmica tot desplaçant al darrere el logo d’Unicef fins a situar-lo gairebé a l’alçada del cul o empetitir la bandera de Catalunya fins a convertir-la en una mena de defecació de mosca al clatell dels jugadors.

 

El darrer episodi d’aquest enfilall de barbaritats ha estat l’atac frontal a les seccions del club, no pas amb retallades pressupostàries, cosa acceptable, sinó amb eliminacions i pseudoeliminacions expeditives. Expeditives i arbitràries, ja que Rosell i la seva junta han pres aquesta decisió de manera unilateral i menyspreant l’Assemblea General, que és l’òrgan suprem de govern del club. Això sol ja és gravíssim i mereixeria una moció de censura, però encara ho és més que l’execució d’aquesta arbitrarietat suposa un incompliment dels compromisos adquirits per Rosell a l’hora d’assumir la presidència del Barça i que els altres candidats, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Marc Ingla, així com les seccions no professionals del club, li retreuen. Aquestes seccions han elaborat un manifest que reprodueix les paraules textuals del compromís:

 

1) “La voluntat de potenciar al màxim la vocació poliesportiva del club és una ferma convicció de la nostra candidatura. Creiem fermament que aquesta potenciació passa per una socialització de les seccions, per fomentar tant la millora de les seccions professionals com les de les seccions no professionals, per l’aplicació de plans específics i per dotar a les seccions professionals d’una entitat pròpia que potenciï la seva autonomia i autogestió. Per fer-ho es comptarà amb un director general de seccions. Es realitzarà una feina exhaustiva per dotar de les instal•lacions adequades a les diverses seccions.”

 

2) “Les finalitats del club són, principalment, la pràctica, la difusió i l’exhibició del futbol, així com del basquetbol, handbol, hoquei sobre patins, hoquei sobre gel, patinatge artístic sobre gel, atletisme, basquetbol per a minusvàlids físics, beisbol, futbol sala, rugbi, voleibol i ciclisme.” I el 16 d’octubre de 2010 refermava el seu “formidable compromís amb l’esport no professional i amb les nou seccions que el representen dins el club” així com el propòsit de “seguir mantenint els nostres equips en les competicions de màxim nivell i com a referents en l’àmbit nacional.”

 

Doncs bé, les mesures adoptades, que inclouen la supressió del beisbol, una secció amb més de setanta anys d’història, suposaran un estalvi de només dos milions d’euros en un pressupost que n’ultrapassa els quatre-cents. “És una fita imprescindible i irrenunciable d’aquesta junta reduir la despesa”, ha dit Javier Faus, vicepresident econòmic del Barça. Faus, és clar, parla com si el Barça fos una empresa. Per això la junta a la qual pertany actua com si el club que dirigeixen fos un negoci de mitjons, de pneumàtics o de botifarres l’única finalitat del qual consistís a tenir superàvit i no pas allò que veritablement és: una entitat esportiva sense afany de lucre amb gairebé 175.000 socis. Rosell, Faus i companyia obliden que el capital del Barça són els valors intangibles que el singularitzen i les emocions que genera. I una part d’aquests valors i d’aquestes emocions la constitueixen les diferents seccions professionals i no professionals que el fan únic al món. Per això el Barça és més que un club, perquè renuncia a uns guanys en benefici d’uns valors sense els quals es convertiria en un club com n’hi ha milers al planeta.

 

Rosell i la seva directiva neocon, per tant, en qualitat de cavall de Troia, han traspassat una línia que els marcarà per sempre. Han menyspreat la identitat i la història del Barça i, mancats de la sensibilitat necessària per gestionar-la, l’estan desvirtuant i degradant per moments. La seva irrupció recorda, en certa manera, l’adquisició, ara fa un quart de segle, dels grans estudis de Hollywood –Columbia, Metro, Universal, Warner, Fox, Paramount...–, per part de firmes glacials i alienes al món cinematogràfic com Coca-Cola, Sony, General Electrics o Viacom i la mort consegüent de la fàbrica de somnis. Els impulsors d’aquella fàbrica, els germans Warner, Samuel Goldwin, Irving Thalberg, Harry Cohn, Louis B. Mayer o David O. Selznick tenien molts defectes, però, sense deixar de ser magnats, eren també uns bojos romàntics que estimaven el cinema i que van produir pel•lícules meravelloses que avui admirem com autèntiques obres mestres. La diferència entre ells i els gestors actuals és que mentre els primers eren passionals els segons són incapaços d’emocionar-se per res que no sigui un superàvit. Per això, mancats de talent i de sensibilitat per somiar, ens avorreixen mortalment amb centenars de segones i terceres versions, tan infectes com inútils, de les grans obres del cinema. El Barça d’avui és a les mans d’aquesta mena de gent, gent com Sandro Rosell i Javier Faus, que estan despullant el club i que només parlen de diners fins i tot per refregar-nos que “l’impacte de guanyar la Champions els ha suposat obtenir quatre milions d’euros menys de beneficis dels previstos en el pressupost”.

“The Economist” considera el “Catalonia is not Spain” base de l’èxit del Barça

El Singular Digital - 24/05/2011 - Redacció

La revista financera ‘The Economist’ analitza l’èxit empresarial del Barça i arriba a la conclusió que la base del seu triomf és el “Catalonia is not Spain”, la catalanitat del club i la creació de jugadors de la casa, de forma tan evident que al vestidor es parla català.

Encara que segons aquest mitjà l’èxit econòmic encara està en mans del Real Madrid, els blancs ingressen 439 milions d’euros anuals per 398 el Barça – diferència que pot canviar gràcies al contracte de 165 milions que Sandro Rosell ha firmat amb Qatar Sport Investment- l’èxit empresarial i esportiu és sense cap mena de dubte blau-grana.

Concretament l’expert en gestió d’empreses Boris Groyberg, assegura en aquest reportatge que un dels factors de l’èxit del Barça és la creació de talent des de la mateixa escola del club, La Masia, i a més en clau catalana: “Alguns clubs semblen les Nacions Unides, mentre que el Barcelona, compte amb una majoria de jugadors de la casa en el vestuari, on es parla català”.

 

El mitjà també senyala com un altre factor de l’èxit del Barça el significat polític que aquest representa i el fet que el lema “més que un club” s’associï a l’orgull de ser català. The Economist diu que per aquest sentiment es tracta d’una de les entitats esportives amb més socis, 150.000 persones.

 

I, finalment, com a tercer element d’èxit, el mitjà també destaca els valors que impregnen tota la gestió del club.

L’autèntica ‘Catalan Revolution’

El Singular Digital - 24/05/2011 - Víctor Alexandre

És molt positiva l’Acampada Solidària de la plaça de Catalunya d’aquests darrers dies, situant Barcelona en els telenotícies d’arreu del món, fins al punt de convertir-se en un moviment que ha travessat l’Atlàntic i s’ha encomanat a capitals com Nova York, Mèxic, Buenos Aires o Bogotà. I el més interessant és que al darrere es troba un llibre que hi ha influït notablement. Em refereixo a “Indigneu-vos!”, d’Stéphane Hessel, redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Un llibre és una cosa molt humil, molt, però infinitament poderosa, perquè pot esmolar el pensament, acabar amb la letargia social i empènyer moltes persones a canviar per sempre la seva actitud davant la vida. Per això les primeres víctimes, amb l’arribada d’un règim totalitari, són sempre els escriptors desafectes. L’home lliure és l’enemic número u de l’absolutisme, i, per tant, el més perillós per als guardians de l’statu quo. Saben que el pensament lliure acostuma a plantar la llavor de la revolta i el temen i l’odien a parts iguals.

 

Una altra cosa és que el moviment de l’Acampada hagi estat més emocional que cerebral. Vull dir que hagi estat més una reacció que no pas una acció preconcebuda. El mateix Hessel ha dit que “no tenir un líder pot ser un problema”. Evidentment, no es tracta d’un líder a qui tothom segueix a ulls clucs sinó d’algú amb capacitat per transmetre als altres la idea que no n’hi ha prou d’indignar-se. Cal també tenir un full de ruta contra la depredació del planeta i en defensa de valors com la justícia i el respecte per la llibertat dels pobles. L’afany de dominació de l’ésser humà, com a via de reafirmació personal, és tan cec que ni tan sols no s’adona que porta implícit el germen de la seva pròpia destrucció.

 

Per això és positiu que l’Acampada de Barcelona s’hagi desmarcat del plantejament hispanocèntric de la de Madrid i de la seva Spanish Revolution, i que, tot marcant perfil propi, Catalunya hagi plantejat qüestions com aquestes: “La nació catalana gaudeix del dret inalienable a l’autodeterminació, com recull la Carta de les Nacions Unides. La legitimitat democràtica de la Constitució espanyola és nul•la, atès que el poble català no ha pogut expressar lliurement la seva voluntat d’organització política, econòmica, jurídica i social de la seva nació. L’Estat espanyol no està legitimat per amenaçar la nació catalana amb una intervenció militar, atès que això violaria les resolucions de la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa que l’Estat espanyol ha signat. La nació catalana no reconeix cap sobirania de la Corona espanyola sobre el seu territori, atès que els Borbons no ostenten cap dret dinàstic sobre el nostre país. Els ciutadans de Catalunya no estan subjectes a la llei espanyola, atès que la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret de cada nació a desenvolupar-se socialment, culturalment i estructuralment sense ingerències externes. L’organització política de la nació catalana s’ha de basar en un sistema de llistes obertes, atès que l’existència jurídica de la nostra nació es basa en els principis de legitimitat democràtica reconeguts per la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa.”

 

En sentir això, no és estrany que les veus catalanes del nacionalisme espanyol, sempre disfressades d’universalisme de fira, s’hagin pronunciat d’aquesta manera: “Aquesta revolució no ha de tenir banderes ni tampoc nacions. És pel bé de les persones, contra el capitalisme salvatge i sense ètica i contra la corrupció més dura, i cap d’aquests dos conceptes no té bandera”; “No és el moment de dividir, sinó d’unir forces; ja es va espatllar una revolució obrera per culpa dels nacionalismes”; “Què és aquesta merda anomenada Catalan Revolution? Res de divisions del moviment. Tots units! Spanish Revolution!”.

 

Gairebé no val la pena fer cap comentari, perquè aquestes proclames es desacrediten soles. Diguem, tanmateix, que precisament darrere de l’opressió de pobles hi ha sempre el capitalisme salvatge, la manca d’ètica i la corrupció més dura. I totes tres xacres es poden trobar en governs d’aparença democràtica, com l’espanyol, i sota banderes que trepitgen altres banderes. Els obrers no són pàries, com alguns dels seus suposats defensors voldrien. Els obrers són éssers humans que tenen pare i mare, com tothom, i un poble i una cultura i una llengua i, en definitiva, unes arrels que estimen profundament i a les quals ningú no té dret a exigir-los que hi renunciïn. I quan els éssers humans deixen la seva terra per anar-se’n a una altra, fan seves les causes justes de la terra que els acull perquè aquest és el principi de tota solidaritat. La necessitat vital de defensar-se d’un dominador no és nacionalisme, el veritable nacionalisme és la imposició d’un pensament únic per perpetuar la dominació. Unitat sí, és clar que sí. Però des de la diferència. Altrament no es tracta d’unitat, sinó de ramat. És una llàstima que no entenguem que l’autèntica revolució, la més elevada i universal de totes, consisteix en el respecte per totes les banderes, no pas en la seva supressió, ja que tota revolució que no respecti aquest principi està condemnada al fracàs. Aquesta, per tant, hauria de ser l’autèntica Catalan Revolution, aquesta podria ser la més enriquidora aportació de Catalunya a la Humanitat.

Indigna’t, Doraemon no existeix

El Singular Digital - 21/05/2011 - Francesc Canosa

Sempre m’ha inquietat Doraemon, el gat còsmic. Va venir del futur per ajudar Nobita Nobi. Un pobre xaval que no toca vores i que està a punt d’endeutar-se . Aquest fet afectarà a la resta de generacions. Per això ve el gat del punyeter més enllà: vol evitar que Nobita s’ho rebenti avui i que els seus descendents del demà les passin putes. Doraemon és fa l’amo de la festa. Té una butxaca on surt de tot (penso que un dia vaig veure-hi Torrebruno). I quan no surt res Nobita plora com una bleda assolellada sense protecció solar. Potser això està passant ara.

 

Després de veure in situ, sentir, llegir, aspirar, expirar... Em dóna la sensació que a Plaça Catalunya (i a la resta d’Espanya) sempre s’està esperant que arribi un Doraemon. Un gat sense orelles, tot pinxo ell, cua mig trapella, i bigotis bon rotllo, que ho arregli tot. Perquè sinó ho fa en Nobita es fotrà a gemegar com cabrit sense sessió piscina climatitzada. Penso que el problema, veritablement, som nosaltres. Com que he espellat més d’una bèstia al llarg de la vida, em permeto ara esparracar Doraemon i Nobita, és a dir nosaltres. El nostre quotidià Dr. Jekyll i Mr. Hyde d’avui. Au, bisturí i a fer el pi.

 

-El bueno, el feo y el malo: Crec que aquesta pel·lícula no diu la veritat. La veritat, ja ho va dir Mercè Rodoreda –empresària del ram del cristall- és un mirall trencat, cadascú té el seu bocí. El sistema, els bancs, els polítics... Tot és abstracte. Qui són ells sinó nosaltres? Trobo a faltar també apel·lar a la responsabilitat individual com a part de la col·lectiva. Per què la tenim, oi?

 

-Jo, Claudi (o, Jo, Robot): Sí, trobo a faltar el jo. Vull veure el jo. El banc és culpable i el paio que demana un crèdit per anar-se’n de vacances quan no té diners? No és culpable? Directors de bancs m’han explicat suïcidis econòmics sense precedents de persones embogides per gastar. Qui és culpable? No trobo el JO. Per què et compres un cotxe que consumeix 20 litres? Per què? Per què gastes sinó tens? Per què no pagues el lloguer del pis i t’ho gastes en l’entrada d’un cotxe? Oi que no et tiris al metro quan ve el metro? Ah! Perquè fotre mà a la caixa de l’Ajuntament i afanar 60 euros també és robar, oi? I deixar els llums encesos de l’oficina? I robar folis? I... Vull veure els Claudis, també són culpables.

-El retrat de Dorian Day: Emmiralla’t. L’home és infeliç per dos motius: vol que les coses siguin diferents del que son i vol que durin més del que poden durar. Falta honestedat. Ningú vol mirar-se al mirall i admetre el que veu i el que és. El nivell d'engany és proporcional al grau de democràcia i llibertat. No tot és possible. Mai ho ha estat. Una cabra és una cabra, no pot pretendre ser una formiga. Jo no sé sumar, no puc pretendre ser matemàtic o banquer. I si ho pretenc, fracassaré. No és meva natura. El lleig no és guapo. El tonto no és intel·ligent. I al revés. No puc voler ser escriptor i no escriure. No puc pretendre trobar feina i no haver fet res, res des de la placenta. Cal estar format, però també cal tenir actitud. Cal moure’s com el Correcaminos. Cal viure la vida com un mai més. Cal estar viu. La victòria és del que aguanta. La vida no és una cursa de 80 metres, és la punyetera marató. Tot és pur sentit comú. Clar, cada cop menys sentit i menys comú.

 

-La vida és dura i s’ha de menjar molta verdura (director’s cut): Res és fàcil. Mai ho ha estat. Ningú té memòria. Ningú la vol tenir. Abans vivien 8 a una casa. Padrins, pares i fills. Ara 8 en 8 cases. Abans el braç de gitano es menjava els diumenges, ara el volem cada dia i tres cops. El drama no és que els temps hagin canviat (que sempre ho fan) el drama és que ho vulguem negar i neguem el passat. Gay Talese, el periodista més llegendari que encara està viu, ho ha dit aquesta setmana a Barcelona: “vaig començar sense cobrar”; “Fes un bon treball, no pensis en els resultats”; “No obtenim tot el que volem, res és fàcil”. Talese, és un revolucionari perquè diu la veritat. Diu el que ningú vol sentir. Més. Recordo un Afers Exteriors d’en Mikimoto que entrevistava Pere Balsells, un català que viu als Estats Units de des de fa seixanta anys i que té una gran empresa d’enginyeria. No es perdin el que diu al 8:50: aquí es treballa quan es necessita. Ah! Cada any dóna 15 beques a estudiants catalans per estudiar enginyeria a Califòrnia. Hi ha molta gent que dóna sense voler res a canvi. Hi ha molta gent que canvia la vida dels demés. Això existeix! Més. Fa un parell de setmanes Time Out oferia un reportatge amb joves catalans que s’obren camí a Hollywood (directors, guionistes, etc.). Denominador comú: treballar, treballar, treballar si vols arribar a algun lloc. Hores. El nostre problema és que volem arribar al Happy End de la pel·lícula sense haver-la fet, ni tan sols sense haver-la vist. Això sí que és un fos a negre com una destral desdentada i rovellada.

 

-Llums de la ciutat: Per què ve la gent a Barcelona? Per coses que estan fetes fa més de cent anys: la Sagrada Família, l’Eixample, el Passeig de Gràcia, el Modernisme... La Barcelona i Catalunya viuen d’edificis, de símbols, del segle anterior. La Mancomunitat va construir un país amb una sabata i espardenya. Esbocina els estereotips, uns homes que avui diríem de dretes, ho van fer tot, amb consens i pel poble: la Biblioteca de Catalunya, l’Escola industrial, la xarxa de Biblioteques Públiques, la de carreteres, la de telèfons, els serveis meteorològics, cartogràfics, geogràfics... Com ho van fer? Amb manifestacions? No! Treballant. Endreçant. Feina de formiga (que per això du tants anys a la terra). Potser que aprenguem del que es pot aprendre. Perquè d’això vivim encara.

 

-Catalunya: el meu país. Hem sentit aquest dies coses com: circumscripció única. Abans solucionar el problema comú que l’autodeterminació. Això és més important que la independència. Aquesta és la veritable prova del cotó. La música manguera (d’estació de servei). La banda sonora crònica de suspiros de España. L’engany clàssic. Recorden la Guerra Civil? Abans fer la revolució que la guerra. Així va anar. Però... demòcrates de Matrix –com ja està dient molta gent- el milió de persones que surten al carrer per l’Estatut, les consultes, la vergonya indignant de la retallada de l’Estatut, del Tribunal Constitucional, els insults, les mentides... Això, clar, això, no compta. Ningú mai ha defensat Catalunya. Per què serà? Podem donar lliçons de democràcia a tot el món. Pau Casals li va explicar al món: som el primer Parlament. Ho hem donat tot. Som bona gent. Ho hem demostrat. Però, no. No existim i mai existirem. Com el darrer de la cua, el que mai li toca. Nosaltres sempre podem esperar. Quan estiguem al clot ens diran que ja ens cridaran per fer-nos la manicura. Alguna cosa falla des de fa segles. Els catalans sí que tenim cultura de la indignació: des de 1714. I dèficit fiscal des de aleshores. Vull recordar: 15 mil milions de pessetes el 1967. 18 mil milions d’euros el 2010. El nostre model econòmic mai ha estat l’espanyol. Som diferents. I Espanya ens escanya lentament com un crim perfecte. Això no compta, oi? És la gènesi, és el tot. Quanta gent viu a costa de Catalunya i ho nega i ens escup? (dins del país i fora). Si n’hi ha que no s’indignen amb això, doncs tot és mentida i de la bona. Vaja, tampoc seria res de nou. Cal obrir els ulls i no fer banderes de les lleganyes.

Com va escriure Màrius Torres abans de morir: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l'amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”. Ras i curt. Segueixo la màxima heretada de generació rere generació: “si en tens dos i en gastes tres, et quedaràs sense res”. I així amb tot. Però els que practiquem això anem a contra corrent. Som els del mig. Sempre atrapats per uns i altres (jo em considero anti sistema dins del sistema: sóc anarco-conservador). Aviat ens apedregaran i ens denunciaran. I quan dius que Doraemon no és un gat, que senzillament és un dibuix animat, et diuen que estàs equivocat, que ets un ignorant. Però la vida és tossuda, surts al carrer i no hi ha Doreamons. No els trobaràs. El problema? Senzill. El problema és que molta gent no ha vist mai un gat. Ep, dic els de debò, els que fan mèu, mèu, t’esgarrapen i també, com els veritables Robin Hood, donen afecte a qui el necessita. Però com que molta gent té estereotipats els gats es pensen que això no és cert, que són feréstecs. Mentida. I vés sumant, Superman. Com va dir mestre Pujols: “La vida és com un coit, una gran confusió de cames”. Reflexionem.

La traïció dels socialistes

El Singular Digital - 17/05/2011 - Víctor Alexandre

El comportament dels 25 diputats del PSOE de Catalunya al Congrés espanyol, el passat 10 de maig, votant en contra del nostre país, constitueix un testimoni històric de l’autèntica naturalesa d’aquest partit, de la seva ideologia i dels seus objectius. Ja fa anys que sabem que el PSC no existeix i que aquest nom és només la pell de xai que es posa el llop quan necessita omplir el pap. És indignant, però és així. El PSC no és un partit, és una màscara. El PSC és el frau polític més espectacular que ha sofert Catalunya des de la mort d’en Franco; un frau al servei de la democràcia totalitària espanyola i que pel seu nivell d’autoodi evoca patèticament el paper de la policia jueva del gueto de Varsòvia.

L’esmentat 10 de maig, es tractava de votar al costat de la resta de forces polítiques catalanes la moció que reclamava al govern espanyol l’avançament, com en els dos anys anteriors, de l’import dels fons de competitivitat, calculat en 1.450 milions d’euros. 1.450 milions d’euros que són nostres! Simplement això. Tanmateix, la moció és morta perquè els socialistes catalans van votar-hi en contra. O, dit d’una altra manera, van votar a favor del PSOE, és a dir, a favor de si mateixos, i en contra de Catalunya. Hom dirà que ells, atès que són catalans, també en surten perjudicats, però no és ben bé així. No ho és perquè no hi ha socialistes catalans, hi ha socialistes espanyols, i, per tant, el seu país és Espanya i la condició de catalans se’ls fa tan folklòrica com ser enxaneta o pare carbasser. I el més escandalós de tot plegat és que només vint-nou dies abans, l’11 d’abril, el president del grup socialista al Parlament, Joaquim Nadal, havia afirmat dos cops, públicament, que votarien a favor de la moció i que arribarien “fins a les últimes conseqüències”. Si el govern demana l’ajuda dels socialistes, “ens tindrà al seu costat fins a les últimes conseqüències”, van ser les seves paraules. Arribats aquí i atesos els fets, sembla obvi que les paraules de Nadal constitueixen una mentida flagrant per la qual hauria d’haver presentat la dimissió. Però no ho ha fet. Si no ho va fer el 2005, arran del brutal esfondrament que hi va haver al barri del Carmel de Barcelona, quan era conseller de Política Territorial i Obres Públiques, perquè ho hauria de fer ara? El 15 de febrer de 2005, Joaquim Nadal va dir: “S’arribarà fins a les últimes conseqüències –és la seva frase favorita– i es determinaran totes les responsabilitats”. Han transcorregut sis anys i encara és l’hora de treure’n l’entrellat.

Per això, conscients del seu esperpèntic comportament i prenent la societat per ximple, els socialistes han decidit fer allò que han fet sempre, que és acusar d’electoralisme aquells que els posen en evidència. Així, diputats com Daniel Fernández, Francesc Vallès o Montserrat Colldeforns no han tingut escrúpols a recórrer a la fal•làcia per justificar el seu col•laboracionisme tot acusant els adversaris de “cinisme electoral” i de “generar espectacle i confrontació”. I és que, segons el Partit Socialista, reclamar a Espanya allò que és nostre és “cinisme electoral”, i exigir una engruna dels 22.000 milions d’euros de l’espoliació anual que patim és “espectacle i confrontació”. No es pot esperar res més d’un partit que el 10 de maig de 2011, amb els seus diputats a Madrid, ha fet el mateix que va fer el 30 de juny de 1982, quan va votar a favor de la LOAPA, una llei que atacava els drets nacionals de Catalunya. Ara, per sort, són altres temps i el comportament dels socialistes constitueix un suïcidi. Tractant-se d’ells, però, no hi ha dubte que han decidit donar la vida per Espanya.

El complex de Mourinho

El Singular Digital - 4/05/2011 - Víctor Alexandre

El pitjor de José Mourinho no és la seva incontinència verbal contra tot allò que s’interposi als seus propòsits, ni tampoc els atacs, les calúmnies i les difamacions que llança contra els entrenadors, àrbitres o equips que deixen al descobert les seves mancances. El pitjor de Mourinho és el seu immens complex d’inferioritat. Un complex d’inferioritat molt ben amagat darrere la màscara d’un egocentrisme en grau superlatiu i amb escenificacions en forma de monòlegs que giren exclusivament entorn la seva persona. Mourinho no desitja la victòria esportiva, Mourinho necessita el triomf personal perquè està convençut que sense ell no és ningú. Per això tot el que diu, tot el que fa i tot el que transmet està al servei d’aquest triomf, i per això, també, és capaç de les més grans baixeses per aconseguir-lo. I entre aquestes baixeses, ja ho hem vist, figura la injúria contra el rival com a element compensador de la seva impotència. Pensa, empès per la ràbia, que abocar una galleda d’escombraries sobre aquell que l’ha vençut el fa menys perdedor. El problema d’una personalitat així no és només que entra en una espiral dins la qual cada estirabot ha de ser més gran que l’anterior, sinó que perd el sentit del ridícul i de la realitat.

El monòleg de Mourinho després de la derrota del Reial Madrid davant el Barça, en l’anada de les semifinals de la Champions, el passat 27 d’abril, pretenia desacreditar la victòria catalana, això és obvi, però sobretot intentava traspassar al rival tota la ràbia que sentia. La ràbia que li feia que el món hagués vist el patètic antifutbol d’un Madrid convertit en un equip sense identitat, covard, aculat i destraler i amb maniobres, com ara la gespa alta i sense regar, més pròpies d’un Alcorcón o d’un Almeria que no pas d’un club que ultrapassa els 400 milions d’euros de pressupost. No és estrany que l’endemà el diari The Times definís Mourinho com “un enemic del futbol”. Hom pot dir que, malgrat tot, el seu Madrid és un equip integrat per un bon grapat d’estrelles que tenen una cotització altíssima. I és cert. Hi ha jugadors molt bons al Madrid. És obvi que els tres millors del món, Messi, Iniesta i Xavi, són del Barça, però el Madrid, encara que inferiors, cal reconèixer que en té de molt bons. La diferència entre ambdós equips és que mentre el joc del Barça és una obra mestra en si mateix, el del Madrid és pura mediocritat. Talment com si en cinema parléssim de “Centaures del desert”, de John Ford, i de “Calígula” de Tinto Brass. Tinto Brass va disposar d’un pressupost de 16 milions de dòlars –que l’any 1979 eren molts diners– i va poder contractar grans figures, com ara Peter O’Toole, Malcolm McDowell, Helen Mirren o John Gielgud, però el resultat va ser un bunyol espectacular perquè cap actor, per bo que sigui, no pot compensar la manca de talent d’un director. Ni tan sols amb un guionista com Gore Vidal. Una altra cosa és que el públic, atret per les estrelles i les escenes eròtiques, anés a veure “Calígula” i que el productor –que només volia un èxit de taquilla, no pas fer bon cinema– aconseguís el seu propòsit. Però res a veure amb la qualitat de “Centaures del desert”. I la prova és que Ford va crear escola amb aquesta pel•lícula. Ford, és clar, estimava el cinema, Brass només se’n servia. Ford era un geni del seté art, Brass només un artificier. Per això, mentre “Calígula” es va convertir en fum just després de ser filmada, “Centaures del desert” està considerada avui, mig segle després del seu rodatge, una de les millors pel•lícules de tota la història del cinema. Steven Spielberg la considera la millor.

De la mateixa manera, el Barça de Pep Guardiola ja és el millor equip de tota la història del futbol i el seu joc i la seva filosofia de planter són admirats arreu del món. De fet, tot i que encara pot continuar excel•lint, ja ha creat escola. No és estrany, per tant, que un individu acomplexat i necessitat de reafirmació com Mourinho es mori d’enveja observant-lo. No s’adona que no és el talent de Guardiola, sinó la seva pròpia mediocritat allò que el separa de la glòria.

“A Espanya no es pot qüestionar la ideologia imperial del seu nacionalisme”

El Singular Digital - 28/04/2011 - Manel Bosch


El doctor en lingüística de la Univesidad Autónoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, té un discurs diferent. Moreno, que va ser observador internacional a la consulta sobre la independència de Barcelona, ataca els mites del nacionalisme espanyol, critica els atacs a nacions com la catalana i reivindica el dret de Catalunya a decidir per si mateixa.




Què li va semblar la iniciativa de la consulta per la independència a Barcelona?


La experiència va ser molt interessant. Vaig poder comprovar de primera mà tota la feina que es va fer, que va ser molt intensa, sobretot la dels voluntaris. Milers de persones que van dedicar moltes hores del seu oci per organitzar una cosa bastant complexa que es va fer molt bé, amb molta serietat i rigor. La veritat és que en vaig quedar molt impressionat .



Li va sorprendre també la reacció de la ciutadania?

Tal i com jo ho vaig poder veure va ser una jornada de total normalitat, una jornada festiva. La gent va participar de forma modèlica.



I després, en tornar a Madrid, quins comentaris s’ha sentit dir?

Bé...(riu) Doncs que no tenia sentit el que havia fet. El primer que diuen és que no té validesa legal, que és una pèrdua de temps. Fins i tot algun català m’ho ha dit.



Poques complicitats per tant...

Sí, poques. Per a molta gent aquesta iniciativa era purament folklòrica. Jo que l’he vista des de dins crec que és fantàstica, commovedora. Un moviment ciutadà impressionant d’un poble que vol que se li reconegui la seva capacitat de decisió.



Vostè porta anys denunciant els mites del nacionalisme espanyol. No haurà fet gaires amics entre els seus compatriotes amb aquest discurs...

Normalment se’m convida a parlar a Catalunya, País Basc i Galícia. Jo el que faig, simplement, és dir coses que són força sabudes però que normalment no dirà algú que sigui de Madrid. Això és el que més crida l’atenció. La meva tasca és criticar una nacionalisme que conec molt bé, l’espanyol, perquè l’he mamat des de petit.



Però com acaba de dir, el seu discurs sorprèn perquè vostè és espanyol...

Sí, tot i que les coses que jo defenso no les justifico des d’una perspectiva subjectiva sinó posant la lingüística al servei de la ciència. Es tracta d’entendre que hi ha diverses nacions i que totes han de tenir les mateixes opcions d’autodeterminar-se i de protegir les seves llengües i cultura, d’impedir que una cultura i una llengua siguin la dominant en un àmbit que no és el seu.



Vostè ha citat el nacionalisme espanyol però a Espanya ningú es defineix com a nacionalista, els partits polítics tampoc...

Normalment els partits es divideixen entre nacionalistes i no nacionalistes. Per exemple, aquí a Madrid, es considera que no hi ha cap partit nacionalista. Aquests partits que s’anomenen no nacionalistes defensen l’espanyol en front d’altres llengües, defensen la nació espanyola i una definició molt concreta d’aquesta. Aquella segons la qual no hi ha cap altra nació que l’espanyola, i la resta de nacionalitats estan subordinades o sotmeses a la nació general. Dir que no són nacionalistes és una manipulació.



Es tracta d’un discurs trampa?

Sí perquè els nacionalistes sempre són els altres. Si jo defenso l’espanyol no sóc nacionalista perquè, clar, com que és una llengua tant important... Si algú fa el mateix amb el català si que n’és. Per què? Vull que m’ho expliquin.



Més mites. Parlar en català empetiteix...

Hi ha llengües que engrandeixen i d’altres que causen l’efecte contrari. Això és un tret més del xovinisme lingüístic espanyol. No té base lingüística, només en té d’ideològica.



Què en pensa de la sentència del Tribunal Suprem sobre la vehicularitat del català a l’escola?

El primer que s’ha de dir és que l’estatus que hagi de tenir el català a Catalunya només el pot decidir el poble català. Si el Parlament decideix que el català és la llengua vehicular, la qual cosa em sembla normal, no hi pot haver persona ni institució que pugui posar en dubte això. Jo no només ho respecto sinó que ho aplaudeixo. Si el català no és vehicular en l’educació a Catalunya no ho serà enlloc. La sentència invalida la voluntat del poble, fet que em sembla inadmissible. És un cas de colonització i de dominació evident.



Per on passaria la solució?

La solució passa per canviar la Constitució i reconèixer el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats històriques. Els bascs, gallecs i catalans ja decidiran si el volen exercir però, perquè això sigui possible, cal reconèixer abans aquest dret.



Espanya és un país catalanòfob?

No és que sigui catalanòfob, el que hi ha és una ideologia nacionalista que admet els regionalismes però que, més enllà d’això, considera que es va en contra d’Espanya. Aleshores no és una qüestió de catalanofòbia, es tracta d’un concepte d’Espanya que veu allò no castellà com una particularitat que no constitueix una nació amb capacitat de decidir. Qüestionar aquesta ideologia imperial es considera odiós o menyspreable.



Li sembla que el nacionalisme espanyol és ara més agressiu?

Ara mateix hi ha un procés bastant preocupant que diu que les autonomies s’han esgotat i el que es vol es tornar enrere. És a dir, tornar a una situació que s’assembli més a la franquista. Si el PP guanya les properes eleccions es confirmarà el retorn a situacions pre-constitucionals.



Creu que el PSOE es diferencia del PP en aquest sentit?

En realitat són bastant semblants tot i que el PP és encara pitjor pel que fa al reconeixement de Catalunya com a nació. Recordo que Zapatero va dir que respectaria, tot i que després no ho va fer, l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. El PP va negar-se en rodó a respectar-ho, fins i tot en aspectes tant propis de Catalunya com és el de la llengua.



En una conferència a la UOC va desmentir que el castellà fos llengua d’adopció. Ja ho sap Joan Carles I?

Una de les característiques del nacionalisme espanyol és considerar que el castellà es va expandir per mèrits propis ja que era més fàcil, més avantatjós i amb major prestigi. Així s’afirma que la gent estava desitjant aprendre’l i que ho va fer amb gust. D’aquí ve la referència del rei el 2001, que Adolfo Suárez ja havia dit el 1976.



Es tracta de cinisme o ignorància?

Això és ser conseqüent amb una ideologia assentada en l’opinió pública, en els mitjans de comunicació i en les principals institucions de l’Estat. Una ideologia que fins i tot s’ensenya a les escoles.



Això fa bo l’afirmació que una mentida dita mil cops acaba sent una veritat?

Sí, tot i que és més una ideologia que no pas una mentida. És una manera d’enfocar les coses que després, evidentment, no correspon amb la realitat. Aquesta visió, aquestes ulleres que ens posen a tots amb un color determinat, ens fan veure les coses d’aquest color.



El partits ‘no nacionalistes’, almenys els que s’escolten per Catalunya, diuen que els territoris no tenen llengua sinó les persones.

Clar però els nacionalistes espanyols saben on acaba i on comença el territori de la llengua espanyola. Per tant tenen clar que Catalunya és dins aquest mapa i que el castellà hi ha de ser predominant. En canvi, quan una altra llengua diu que té el seu territori la seva resposta és negativa. Si fossin conseqüents no podrien dir que Catalunya és dins el mapa del castellà perquè, segons diuen, aquest mapa no existeix.



Per tant la llengua pròpia existeix?

Clar que sí. El que passa és que una altra de les característiques del nacionalisme espanyol és dir ‘visca la llengua comuna!’ . Se santifica aquesta llengua i la pròpia, en canvi, es critica fins la sacietat; considerant-la ridícula i absurda. Això es molt greu perquè suposa intentar eliminar un tret important de la nació catalana, com és la seva llengua. Dir que el català no és llengua pròpia de Catalunya és un atemptat contra la integritat cultural de Catalunya.



Es diu que el català és més difícil d’aprendre que el castellà. Existeixen les llengües fàcils?

No crec en les llengües fàcils. Amb arguments lingüístics es demostra que això és fals. Quan s’afirma el contrari no es fa des de la lingüística sinó des de la sociolingüística.



Què hi ha darrere una llengua fàcil?

Les suposades llengües fàcils es denominen així per, normalment, justificar una imposició. Són llengües amb un poder demogràfic, econòmic i polític que els ha permès estendre’s. Després fan servir arguments que no tenen cap sentit, com el de la seva facilitat d’aprenentatge, per justificar-se. Jo, com a lingüista, he de denunciar aquests criteris sense base científica.



Se sent sol combatent aquest nacionalisme?

Sí, totalment. Quan en parlo amb companys em sento com un ésser estrany.



Per què no s’atreveixen a fer-li costat o per què no hi estan d’acord?
Perquè no hi estan d’acord. Cap dels meu col•legues hi està, excepte quan vinc a Barcelona per exemple.



Creu que aquest compromís l’ha perjudicat professionalment?

No ho crec perquè, entre altres coses, tinc molts anys d’experiència i un nom fet en un àmbit molt restringit. Això crec almenys.



El director de la RAE, José Manuel Blecua, va dir que no és possible integrar-se a Catalunya sense dominar el català...

Crec que això no és cert. Per desgràcia és possible integrar-s’hi sense conèixer el català. Aquest és, més aviat, l’objectiu. Per això em sembla bé la política educativa de la Generalitat.



Sempre ha pensat com avui?

M’he criat i crescut en una societat nacionalista espanyola. Durant molt temps vaig pensar les coses contra les quals ara estic. He tingut aquests prejudicis i aquests punts de vista tot i que, de jove, vaig militar en un partit trostkista que reivindicava el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats. Un dret, per cert, oblidat avui pels partits d’esquerra espanyols.



Hi ha partits i simpatitzants d’esquerra a Espanya que reivindiquen aquest dret. Pel Tibet o pel Sàhara...

Això deriva del mateix nacionalisme del que estem parlant. Un nacionalisme silenciós, ocult, del qual la gent no n’és conscient. M’agradaria que els meus col•legues veiessin que són molt més nacionalistes que aquells a qui acusen de ser-ho.

Consultes vinculants: PSC-PP-C’s-Falange

El Singular Digital - 12/04/2011 - Víctor Alexandre

S’equivoquen de mig a mig –alguns tendenciosament– els qui diuen que les consultes sobre la independència que s’han celebrat no són vinculants. I tant que ho són! D’entrada, han desemmascarat el PSOE de Catalunya, que, ves per on, per pròpia voluntat, s’ha acabat vinculant en contra d’elles amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange Española. Un quartet, aquest, que algun despistat podria qualificar de curiós, però que, en realitat, té força sentit, ja que si hi ha quelcom que uneix aquestes formacions és que totes quatre professen una mateixa religió anomenada España que les porta a l’èxtasi cada cop que diuen el seu nom. L’expresident José Montilla, concretament, jubilat en actiu amb una pensió de 115.000 euros anuals amb només quatre anys de cotització en el càrrec, ha criticat el vot favorable d’Artur Mas en la consulta dient que “representa una institució” amb la qual s’identifiquen tots els catalans i que amb aquest gest “no contribueix a la unitat, sinó a la divisió”.

Curiós argument, el de la representació institucional i la divisió. Segons Montilla, per evitar que ell i la resta de sectors espanyolistes al•lèrgics a les urnes no s’ofenguessin i poguessin sentir-se representats pel govern de Catalunya –un govern que volen subordinat a Espanya fins a la fi dels segles–, el president del país no hauria d’haver votat. Però què passa amb tots els catalans demòcrates que s’haurien sentit ofesos i mancats de representació institucional si el seu president no hagués votat? No compta aquesta massa social? No compten els demòcrates, en una democràcia? Doncs no, pel que sembla no compten. Això sol ja demostra quins interessos representava Montilla quan era president. La trampa, per tant, consisteix a fer-nos creure que no votar –que és la consigna que van donar PSOE i PP a les seves seccions locals– és una actitud apolítica i neutral, mentre que dipositar una papereta en una urna per impedir que d’altres decideixin per tu, és polític i parcial. Realment curiós. I el mateix podríem dir de Jordi Hereu, que no sols s’ha negat a cedir espais municipals i ha posat multes a parades, sinó que ha menyspreat la consulta de Barcelona (un 21,37% de participació i un 89,68% favorable al sí) dient que no representa “la majoria de barcelonins”. I ho diu ell, que va ser alcalde amb només un 14,8% dels vots.

El més divertit, tanmateix, continua essent l’acudit de José Montilla sobre la “divisió”. Com si ara, aquesta divisió, no existís. Com hauríem d’explicar-nos, aleshores, la celebració de les consultes? Les col•lectivitats, justament, celebren referèndums quan tenen diferents punts de vista sobre un tema, i només els règims totalitaris els prohibeixen. Són els règims que, amb el mateix argument del PSOE de Catalunya, del PP, de Ciudadanos i de la Falange Española, tampoc no celebren eleccions. Per què, si només serveixen per dividir la societat votant opcions polítiques oposades a la confortable cohesió del pensament únic?

El 10A i la retòrica d'Herrera

El Singular Digital, - 6/04/2011 - Jaume Clotet

Diu el màxim líder d'ICV, Joan Herrera, que no pensa votar a la consulta sobiranista del 10 d'abril a Barcelona. Em sembla perfecte; en té tot el dret. El que ja no trobo bé és l'argument que ha donat. Com que ell és federalista i la pregunta no inclou aquesta opció, diu que la pregunta queda "coixa". Tinc el dirigent ecosocialista per un dels polítics més honestos, demòcrates i transparents del Parlament de Catalunya, raó per la qual la seva argumentació m'ha semblat trista, pobra i indigna de la seva trajectòria. Anem a pams.


Per començar, la pregunta del 10A sí que inclou aquesta opció. La qüestió és senzilla: vols la independència sí o no. Si no la vols, no cal especificar si vols un Estat unitari, federal o confederal. En conseqüència, i a partir de la resposta donada per ell mateix, Joan Herrera hauria de votar que no. Cap problema. És un fet objectiu i admès per ell públicament que no vol la independència. Vol un Estat federal. Doncs que voti que no, però fent-ho avalarà amb la seva participació una iniciativa democràtica i civil de la societat. El seu partit, precisament, és un gran defensor d'aquestes activitats: recordo les campanyes del 0,7 o sobre el comerç d'armes.

Per contra, és lloable l'actitud inequívocament democràtica d'altres caps pensants d'ICV, com són Raül Romeva o Dolors Camats, membres de la nova fornada de dirigents que van agafar el relleu a la vella guàrdia comunista. La lleialtat nacional al país i la lleialtat democràtica a la seva gent haurien d'estar per davant de sofismes i dialèctiques de saló. L'ambigüitat i el tacticisme són malalties polítiques que fins ara no havien afectat lasalut d'ICV.


No vull fer sang d'ICV ni que ningú s'emporti aquesta falsa impressió. Considero que ICV és un partit nacional català i que, el dia que toqui, compartirà trinxera democràtica amb els altres partits nacionals, talment com fan els seus homòlegs bascos. Allà, Ezker Batua (EB) té molt clar que en una banda hi ha el PP i el PSOE i en una altra hi ha el PNB, EA i Aralar. Hi ha altres maneres de pensar i a Catalunya encara ens falta madurar. Un altre tipus de tripartit és possible i Joan Herrera no ho hauria de perdre de vista.

El Tancament de Som Ràdio

El Singular Digital - 5/04/2011 - Víctor Alexandre

El tancament de Som Ràdio és molt greu, però encara és més greu el silenci amb què aquesta circumstància ha estat rebuda per part dels grans mitjans de comunicació públics catalans, sempre delerosos d’explicar-nos què esmorzen, què dinen i què sopen les icones de què s’alimenta el nacionalisme espanyol, com ara Fernando Alonso (TV3, segons el CAC, és l’emissora que dedica més temps a Alonso), el Reial Madrid o ‘la roja’. Som Ràdio, és clar, era l’antítesi de tot això. Impulsada per l’Institut Nova Història i el Cercle Català de Negocis, sense subvencions ni falques comercials –només espais patrocinats– i inaugurada oficialment el 9 de setembre de l’any passat, era un mitjà nacionalment desacomplexat que observava, analitzava i narrava el món des d’un prisma netament catalanocèntric. Una praxi, aquesta, que determinats poders fàctics catalans no estaven disposats a consentir. Bàsicament, perquè, Som Ràdio, en lloc d’educar en el conformisme, despertava el sentit crític dels oients, reforçava la seva autoestima i posava en evidència una cosa que no es pot dir: l’espanyolització de Catalunya no prové pas de la caverna mediàtica, sinó de mitjans en llengua catalana propagadors d’una visió hispanocèntrica de la vida per mitjà de notícies, tertúlies, entrevistes, conceptes i selecció de continguts que ens empenyen a sentir-nos com una part indestriable d’Espanya i que frenen la presa de consciència que faria de nosaltres una societat menys submisa i manipulable i més assertiva i conseqüent.

 

Observem quins eren els principis fundacionals de Som Ràdio: “Mostrar totes aquelles informacions i visions que les ràdios convencionals amaguen sobre la situació de dependència econòmica, cultural i política del nostre país”. És a dir, tot allò que topa frontalment amb l’autonomisme. Un autonomisme sovint disfressat de galdós federalisme que, com va denunciar Fabià Rubio, president del Grup Som, ha assetjat Som Ràdio dia rere dia al llarg de vuit mesos i l’ha sotmès a una persecució sistemàtica en forma d’“extorsions”, “sabotatges”, “amenaces de tancament” i “denúncies amb multes impagables” que l’han portat a la descapitalització. Naturalment, estem parlant del PSOE de Catalunya, en qualitat d’assetjador, a través de l’Ajuntament de Barcelona. Rubio ho va explicar molt bé al Singular Digital:

“L’Ajuntament de Barcelona, via regidoria d’Urbanisme, ens va tirar l’antena a terra. Els mateixos que ens estaven facilitant la freqüència eren els que ens posaven els pals a les rodes. [...] L’Ajuntament, amb la seva maquinària infernal, ens ha obstaculitzat, per exemple, fent ús de màquines per aixafar el senyal. [...] El primer expedient va arribar el setembre passat. A nosaltres mai no se’ns va enviar amb la formalitat que correspon, sinó que ho vam saber pels mitjans de comunicació. En concret se’ns acusava d’interferir a Ràdio Ciutat de Badalona, emissora en mans del PSOE igual que el mitjà escrit [El Periódico] que va publicar aquesta informació en exclusiva”.

 

Doncs bé, és també el PSOE de Catalunya, qui volia ofegar Vilaweb amb una multa de 180.000 euros i qui ha denegat una llicència a Barcelona Decideix per accedir a les banderoles que pengen dels fanals i promoure la participació en la consulta del 10-A. Per sort, el proper 22 de maig, aquest partit polític, que és la viva expressió del sectarisme més indesitjable, serà foragitat del govern barceloní i obligat a posar fi als seus 32 anys de política municipal espanyolista tot fent bona aquella dita segons la qual el temps acaba posant cadascú al seu lloc. I el lloc natural dels socialistes, com s’ha vist, és al costat de Ciudadanos i del Partit Popular. El tripartit enemic del dret democràtic més elemental: el dret de decidir.

La memòria ensucrada

El Singular Digital - 4/04/2011 - Agustí Colomines i Companys

El 4 d'abril de 1968, Martin Luther King va ser assassinat a Memphis per James Earl Ray. Tenia 39 anys i avui en fa quaranta-tres d’aquell atemptat. Mentre se celebraven els funerals en a l'església Edenhaëser d’Atlanta, una onada de violència s'estengué arreu país. Ray, detingut per la policia, es va reconèixer autor de l’assassinat i va ser condemnat amb proves circumstancials. Anys més tard, però, Ray va retractar-se de la seva declaració i va demanar, amb el suport de la família King, la reobertura del cas i la celebració d’un nou judici. La llegenda estava servida, almenys quant a la mort del líder que va lluitar pacíficament pels drets civils dels negres. Com en el cas de l’assassinat del president John F. Kennedy, la mort de King també està envoltada d’incògnites. La fama de Luther King s’havia forjat en assumir la direcció del moviment pacifista nord-americà, primer a través de la Southern Cristian Leadership Conference i més tard del Congress of Racial Equality. Com a membre, també, de la National Association for the Advancement of Colored People va aconseguir millorar les condicions de vida dels negres nord-americans. I això és el que va fer arran de la protesta estudiantil de Birmingham, Alabama, del 1960, quan va aconseguir que els estudiants negres poguessin accedir a les biblioteques, als menjadors i als estacionaments. En fi, tothom ha vist alguna vegada les imatges de la colossal manifestació del 28 d’agost 1963 a Washington i del discurs que King va pronunciar des de les escalinates del monument a Abraham Lincoln amb aquell “I Have a Dream”.

 

La vida de King va ser curta però suficientment intensa per portar-la a la gran pantalla. Però és que, a més, la teoria de la conspiració sobre la mort de MLK és tant o més atractiva que la de JFK. Del president ja se n’han fet unes quantes, de pel•lícules, però de King cap amb l’ambició de la que estava preparant el director anglès Paul Greengrass. Havia de ser una producció a la manera de Hollywood i ja tenia títol: Memphis. Però ara resulta que la pel•lícula no es farà per l’oposició dels amics i els familiars de King. Acusen al director de Bloody Sunday o de The Bourne Supremacy d’haver fet un “fals” retrat del dirigent negre i premi Nobel de la Pau. Es veu que la pel•lícula se centrava en els darrers dies de King i feia referència als problemes que tenia King aleshores, incloent-hi els matrimonials i amb l’alcohol. L’entorn del reverend diu que Greengrass està mal informat, que no coneix prou bé l’entorn que l’acompanyava. I en l’afer del suposat divorci de Coretta [Scott] King (1926-2006) —una de les vídues famoses nord-americanes, per bé que no se sí tant com l’arxiconeguda Jacqueline [Lee Bouvier] Kennedy (1929-1994)—, segons ells Greengrass es creu la versió “inventada” per l’FBI. Als preservador del llegat no els ha agradat que King esdevingués humà, més enllà del mite que serveix per cohesionar la comunitat negra nord-americana.

Es veu que la família King el 2009 va vendre a la productora propietat de Steven Spielberg, Dream Works, el drets per fer una pel•lícula sobre el reverend. Ja m’ho veig a venir, perquè Spielberg tendeix a ensucrar la vida de tot aquell que retrata. L’interessa l’aventura de la vida i no pas la complexitat que comporta viure, a pesar de tenir un compromís públic. A l’IoS d’ahir, Rupert Cornwell comentava el cas de les diferències entre l’actitud d’una producció sobre la família valenciana dels Borja i una altra sobre la nord-americana dels Kennedy, deixant de banda que la primera parla d’un fets molt i molt llunyans, del segle XV, i la segona encara és memòria viva. Gairebé sempre és així: tot el que és llunya es pot distorsionar, magnificar o denigrar sense gaires problemes i, en canvi, la contemporaneïtat crea problemes als artistes. Oliver Stone va esquarterar Nixon a la pel•lícula homònima i, en canvi, la minisèrie que va protagonitzar Martin Sheen el 1983 sobre el clan del Camelot nord-americà era, senzillament, reverencial. Al capdavall, la proximitat dels fets és el gran perill que amenaça la història de veritat. Sempre queda algú que vol preservar una “memòria” ensucrada d’uns fets que no ha protagonitzat.

Independentisme de salva

El Singular Digital - 4/04/2011 - Vicent Sanchis

La liquidació del nou Estatut de Catalunya dins la piconadora del Tribunal Constitucional i la pràctica política més severa que se n’ha derivat han deixat la via autonòmica en aquest país més morta que viva. Una via, doncs, que no porta enlloc. I que només recorren, amb convicció, el PP o Ciutadans. La via federalista és el recurs del PSC, que no sap què dir i que només aspira a reinventar-se per reinstal•lar-se. A Catalunya qui més qui menys sap que tot ha quedat en suspens i que el sistema, en precari, d’una manera o una altra s’ha de desbordar. Però darrere les eleccions al Parlament ara arriben les municipals i tot seguit les maquinàries dels partits –o les deixalles que en quedin– hauran d’encarar les dites generals. Entre elecció i elecció no hi ha estratègia, només logística. El carro fa soroll i, per tant, tira avant, però no hi ha res més. No hi ha cap projecte, més enllà de la sortida dramàticament necessària de la crisi, que mostri un camí de futur.

 

No és estrany, per tant, que el catalanisme, poc o molt, somniï independències. Jordi Pujol i Artur Mas han votat en la consulta sobiranista de Barcelona. El discurs de tots dos, amb matisos, s’assemblen cada dia més. Catalunya ha fet tot el que podia fer per Espanya. Ha estat sincera, lleial i constructiva. Només n’ha rebut incomprensió, desdeny o agressions. Cal, per tant, emprendre un nou camí. Però les prudències i les aprensions de Convergència Democràtica es mantenen. Aquest camí és incert. Pot dividir els catalans i, a més, pot desplaçar el partit de la centralitat política i marginar-lo. Els dirigents convergents, per tant, mentre les bases fan i desfan consultes per tot el territori, practiquen un independentisme de salves. Quantes en calen perquè comencin realment els focs? No ho sap ningú. Els més decidits els demanen que ho facin d’una vegada. Potser no són conscients que només es pot encarar el final quan la decisió ja ha estat presa amb decisió.

L’independentisme autoanomenat més coherent té els mateixos problemes. Esquerra el proclama però sempre apel•la a la seva escassa força per exercir-lo de debò. Quina diferència hi ha entre les salves convergents i les republicanes? Només la quantitat de pólvora. Les incerteses, doncs, són les mateixes. Convergència no s’acaba de decidir i Esquerra no es decideix perquè diu que no pot. Queda un darrer independentisme, tan abrandat com minoritari. És el que cada dia en dispara, de salves. Però la salva salva es queda. A més, les diferències, els enfrontaments, les maniobres, els ajustaments i els desajustaments han tret, a les diferents opcions que el representen, credibilitat, força i eficàcia.

 

Els uns perquè encara no volen i els altres perquè encara no poden han deixat convertit el catalanisme en foc de salutació o d’avís. En foc d’encenalls. Tan sorollós com previsible i prescindible vist des de fora. És obvi que cal esperar que s’acabi tota aquesta passa electoral perquè els partits polítics catalans abandonin les salutacions de rigor o de posicionament. És obvi també que la victòria del Partit Popular podria ajudar a definir estratègies més serioses. Però tot plegat no deixa de produir una certa sensació de cansament. O, pitjor encara, de ridícul, segons cada cas. La pólvora de les salves és tan barata com poc útil. I a Catalunya sembla que n’hi ha per a tothom.

Espanya contra el Barça

El Singular Digital - 29/03/2011 - Víctor Alexandre

En el seu llibre ‘Com explicar aquest país als estrangers’, Matthew Tree recull aquesta cita de l’historiador José Antonio Maravall i Casesnoves –valencià de naixement però espanyol de vocació– relativa al pensament de l’Espanya dels anys trenta del segle XX: “Parlar d’alguna cosa catalana, o parlar en català, en un cafè a Madrid o en alguna altra ciutat espanyola, exposa automàticament el parlant a una reacció hostil”. Doncs bé, setanta anys més tard, el 2004 a Madrid, molt a prop del Congrés espanyol, l’Èric Bertran i la seva família van anar a dinar a un restaurant anomenat Los pinchitos els responsables del qual, a l’hora de pagar, es negaven a admetre la targeta Visa de Caixa Catalunya amb aquest argument: “En Madrid, las visas de Cataluña no sirven”. Finalment, quan el pare, en lloc de pagar en metàl•lic, els va dir que o l’acceptaven o no cobraven, es van empassar les seves paraules i la van donar per bona. L’acte catalanofòbic, però, ja s’havia produït. I, ves per on, quan els Bertran van sortir del restaurant van veure que just al davant hi havia una agència de Caixa Catalunya.

Evidentment no tothom és així, a Espanya, però és obvi que si la catalanofòbia fos minoritària no hi hauria partits polítics que la instrumentalitzessin per recaptar vots. Ningú no pesca en un riu sense peixos. No és estrany, per tant, que els costi de pair que el Barça de futbol, la icona més universal de Catalunya, sigui el millor equip del món, enlluerni amb el seu joc i domini la lliga espanyola. No ho poden suportar. I la humiliació del 5-0 que el Madrid va patir a mans del Barça el passat 29 de novembre, no ha fet més que alimentar el seu odi. El problema que tenen és que volen frenar el Barça però no saben com. Si més no, esportivament. Per això han optat per la difamació. Una difamació segons la qual la superioritat del Barça no seria fruit de la qualitat del seu joc, sinó del dopatge dels seus jugadors i de les pràctiques corruptes dels seus metges. És a dir, que ens trobem davant d’una ofensiva que intenta aconseguir en els despatxos allò que els sembla impossible en el camp i que consisteix en la desacreditació de l’entitat blaugrana per tal que les seves victòries siguin menys sonores, que els seus èxits siguin menys prestigiosos i, en definitiva, que les derrotes del Madrid siguin menys doloroses. La idea de fons, consegüentment, té l’objectiu de provocar la desestabilització del FC Barcelona o, com a mínim, maquillar la inferioritat del Madrid. Fixem-nos que fins i tot Sandro Rosell, gens sospitós de catalanisme, s’ha vist obligat a dir: “És una vergonya el que Espanya està fent amb el Barça” .

 

Arribats aquí, especialment després de les insinuacions que qualifiquen de “molt sospitosa” la velocitat amb què alguns jugadors es recuperen de les seves lesions i de la calúmnia que vincularia el tumor extirpat a Eric Abidal amb un suposat dopatge, és vital que el Barça porti el cas als tribunals i que arribi fins a les últimes conseqüències. S’equivocaria si pensés que els mitjans internacionals relativitzaran tota la porqueria que rebin de Madrid. La major part del món desconeix el conflicte Catalunya-Espanya i pot acabar jutjant com un acte de coratge el fet que la premsa espanyola s’atreveixi a acusar un equip “nacional” en benefici de la transparència en l’esport. Si ens haguéssim dedicat a fer que el món identifiqués la nació catalana, en la mateixa mesura que identifica la nació escocesa, tot quedaria molt més clar. Però no ho hem fet i de la catalanofòbia, llevat de nosaltres, ningú no en sap res. Tanmateix, aquests atacs tenen dos elements positius. El primer és que ajuden força a fer caure la bena dels ulls a molts catalans; i el segon és que constitueixen tota una lliçó per als qui diuen que l’esport no és política.

Genocidi lingüístic

El Singular Digital - 24/03/2011 - Carme Forcadell

Primer va ser el nom, com s’havia de dir la llengua que es parlava al sud d’Alcanar, valencià o català? Es podria convenir que el nom no fa la cosa, però no és el cas si es tracta del País Valencià i del Partit Popular que hi governa des de fa anys.

Aquesta guerra pel nom, obviant les 35 sentències de diferents tribunals que han dictaminat que es tracta de la mateixa llengua, va iniciar la fragmentació del català i va consolidar l’aberració científica de convertir dues variants dialectals en llengües diferents. Hi va contribuir la permissivitat de l’Estat espanyol que va comportar que a la Biblioteca Nacional d’Espanya es posessin rètols diferents a llibres i materials escrits en la mateixa llengua. Caldria veure com es van catalogar els llibres de Jesús Moncada, per parlar d’una figura cabdal de les lletres catalanes, perquè era de Mequinensa, un poble de parla catalana situat en terres aragoneses.

Després d’aquesta fragmentació, plasmada també amb pàgines webs diferents per al valencià i català en organismes oficials de l’Estat i amb traduccions insostenibles del català al valencià i al l’inrevés, el Govern valencià es proposa fer desaparèixer l’ensenyament en valencià. Per aquest motiu, cada any ofereix tan poques places com pot, no compleix el que marca l’Estatut i posa traves a totes les propostes que arriben de la Federació d’Escoles en valencià. Però la realitat és tossuda i aquesta realitat demostra que hi ha una part del País que vol ensenyament en valencià i que als de l’Escola Valenciana no hi ha qui els desencoratgi.

Fa poc hem assistit al tancament de TV3 i aviat li tocarà el torn a Gandia TV, una emissora pública municipal que funciona des de fa més de vint anys. Segons Alfred Boix, president del consell d'administració d'aquest mitjà, el Govern valencià té l’obsessió de controlar l'espai radioelèctric amb l’objectiu de controlar la informació.

Per acabar-ho d’adobar, el ple de les Corts valencianes ha rebutjat, amb el vot majoritari del PP, malgrat que els tres grups de l'oposició hi van votar a favor, una moció de Compromís que proposava augmentar les línies d'ensenyament en valencià i impulsar-ne l'ús oral per part dels diputats. La iniciativa pretenia que tots els representants polítics utilitzessin el valencià a les rodes de premsa i en actes públics, també pretenia augmentar del 25% actual fins al 90% les emissions en valencià a la televisió pública.

 

I per últim, l'alcaldessa de Torrent, M. José Catalá, ha demanat perdó per tenir com a llengua materna el valencià i utilitzar-lo sense adonar-se’n. En un acte polític, l’alcaldessa del PP va dir que si parlava en valencià, l’avisessin que ràpidament ho esmenaria perquè era un defecte que tenia. Suposo que encara deu considerar un defecte pitjor dir-se Català de cognom.

 

Si aquestes paraules s'haguessin referit a qualsevol altra llengua haurien tingut un tractament mediàtic diferent, però com que es refereixen al català no passa res, encara que menyspreïn una part dels ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol i manifestin racisme lingüístic en considerar que parlar valencià és un defecte. El PP continua, inexorablement, la seva política de destrucció del valencià, però ha arribat l’hora que entre tots aturem aquest genocidi.

L’espanyol del nen de “Pa negre”

El Singular Digital - 1/03/2011 - Víctor Alexandre

Molt il•lustratives, les paraules de l’historiador basc –basc de naixement i espanyol d’addicció– Fernando García Cortázar sobre el nivell d’espanyol de Francesc Colomer, el nen osonenc que interpreta el personatge de l’Andreu a la pel•lícula “Pa negre”, d’Agustí Villaronga. Quan l’entrevistador del diari Heraldo de Aragón li pregunta si recomanaria “Pa negre”, ell respon: “No l’he vista. Però amb relació als Goya sí que em sembla dramàtic –i si no fos així, poc respectuós amb un premi nacional– que el nen que va recollir el guardó no pogués expressar-se amb correcció en espanyol. Ens endinsa en aquest gran problema que és l’agressió a l’idioma comú i que va en perjudici dels mateixos habitants catalans”.

És tota una declaració de principis nacionals espanyols, certament. Però sobta una mica que aquest personatge no hagi tingut escrúpols de servir-se d’un nen de tretze anys emocionat i obligat a parlar per primer cop davant d’un auditori ple de gom a gom. Tot queda aclarit, tanmateix, quan, en la mateixa entrevista, i responent a la pregunta “Què n’espera, del nou mil•lenni?”, García Cortázar respon: “Esperem que el segle XXI posi, en la mesura que pugui, un cert ordre en els desordres causats per les disset autonomies”.

En aquestes declaracions destaquen, si més no, tres elements que constitueixen l’eix al voltant del qual gira la ideologia de García Cortázar. Un, la llengua espanyola com a instrument de reafirmació de l’imperi; dos, el sistema autonòmic com a amenaça desintegradora de l’Estat nació; i tres, la necessitat urgent de frenar el desacomplexament nacional de Catalunya. Tres elements que, com una mena de Santíssima Trinitat, són una mateixa cosa i es sintetitzen en un principi sagrat: “Espanya, nació única, indivisible i indissoluble”. No cal dir que davant d’una demostració de fervor religiós com aquesta, és força inútil oposar-hi raonaments. Amb tot, és important no renunciar a fer-hi algunes consideracions.

Diu García Cortázar que el nen va ser “poc respectuós amb un premi nacional”. Caldria preguntar-li per què. Potser perquè la metròpoli considera una falta de respecte que un fill de les colònies, en ser nomenat bon minyó, no parli com un fill de La Mancha? Cal tenir en compte que el Goya no és un premi nacional, per a un català. És un premi espanyol, com el César és un premi francès. Els premis nacionals de cinematografia dels catalans es diuen Gaudí i es lliuren anualment a Barcelona. I si l’Estat espanyol fos un Estat veritablement democràtic, catalans, bascos i gallecs haurien de poder expressar-se en la seva llengua, no pas en espanyol, en ser guardonats per uns premis estatals. A Catalunya, per altra banda, com es pot comprovar cada any en els Gaudí, tothom pot expressar-se en la llengua que vulgui sense que ningú ho qualifiqui d’agressió. En tot cas, si hi havia una cosa que feia sentir vergonya aliena, eren els intents d’Andreu Buenafuente de ser més espanyol que els espanyols dient dao, hablao, pensao, comentao... A més, el seu exercici d’autoodi va trobar una magnífica manera de manifestar-se gràcies a la beneita irrupció de Jimmy Jump cobrint el Goya amb una barretina. Ràpidament, Buenafuente, “como catalán”, va demanar perdó i va arribar a la violència verbal afegint que si l’hagués enxampat l’hauria atonyinat sense estar-se de res. És la reacció de manual de l’esclau enamorat de l’amo, que quan veu un dels seus fent una ximpleria, per petita que sigui, de seguida se sent culpable i demana perdó. Si fa no fa, com els catalans que s’incomoden quan un catalanoparlant no canvia de llengua davant d’un hispanoparlant. Ells també ho consideren una ximpleria. Evidentment, l’acció de Jimmy Jump és una bretolada estúpida. Però s’ha de reconèixer que no fa mal a ningú i que, per tant, la voluntat d’estomacar-lo només es fonamenta en l’autoodi: “Sobretot que l’amo no es rebaixi a apallissar un inferior. Ja ho faig jo mateix”.

Pel que fa a les declaracions de García Cortázar, sentint les emocionades paraules de Francesc Colomer com una “agressió a l’idioma comú”, només dir que expressen diàfanament la incapacitat mental d’aquest personatge per entendre que la llengua comuna dels catalanoparlants és el català en la mateixa mesura que la dels hispanoparlants és l’espanyol. I si per a aquests últims és costós parlar en català també ho és per a nosaltres parlar en espanyol per la senzilla raó que no som millors que ells. Tot plegat, és una qüestió de respecte. Un respecte que ens els Goya podria començar per la pronúncia correcta dels noms catalans. N’hi hauria prou que els diversos actors i actrius que lliuren l’estatueta posessin en la pronúncia del català el mateix zel que posen en la pronúncia de l’anglès.

El perquè de La Vanguardia en català

El Singular Digital - 28/02/2011 - Àstrid Bierge

Javier Godó anunciava ahir oficialment en un article a La Vanguardia que a partir del maig el seu diari també s'editarà en català. Per entendre aquesta novetat cal tenir en compte que el Grup Godó té tres forces motrius fonamentals: la pela, la unitat d'Espanya i les bones relacions amb el poder. El comte fa malabarismes per mirar de mantenir un equilibri entre les tres, però la decisió de fer una edició en català està impulsada per les tres forces alhora.

Pel que fa a la primera -la pela, que és la que explica l'estrany fenomen de Rac1- cal dir que el fet que un competent home de negocis consideri que la llengua catalana és un mercat que pot aportar-li diners és una bona notícia pels qui ens estimem el país. El dia que el català no pugui ser un producte rendible i hagi de viure exclusivament de subvencions, morirà. Per tant, que La Vanguardia es vegi "obligada" a sortir també en català per ser més competitiva, diu molt del canvi que ha fet el país d'uns anys ençà.

En el seu article, Javier Godó exposa aquest factor mercantil com un dels motius que expliquen la nova edició. Però també diu que "La Vanguardia reflecteix, amb la nova oferta, la plural i tranquil·la normalitat lingüística de Catalunya...", i això em porta de pet a explicar fins a quin punt la voluntat de vetllar per la unitat d'Espanya ha motivat també aquesta decisió. Abans, però, no puc deixar de dir que la frase citada acaba d'aquesta manera: "...fet que ens recorda que el nostre centenari rotatiu va néixer precisament quan la Renaixença cultural, econòmica i política catalana començava a donar els primers fruits". Ho diu com si el sorgiment de La Vanguardia hagués estat un resultat d'aquesta renaixença i no una arma per aturar-la. No es pot tenir la cara més dura.

Tornant a la "plural i tranquil·la normalitat lingüística de Catalunya" que la nova Vanguardia vol reflectir, cal dir que el nacionalisme espanyol que practica aquest diari és el més perillós de tot l'estat. Si el PP i el PSOE sabessin defensar la unitat d'Espanya amb la intel·ligència amb què ho fa La Vanguardia, els independentistes estaríem perduts. El centralisme d'aquests dos partits i de tots els seus sequaços es deixa portar per un patriotisme agressiu i separador que acaba sent contraproduent, perquè com se sol dir, és una màquina de fabricar independentistes. Agafen Espanya tan fort que l'estan trencant amb les seves pròpies mans. En canvi, una de les maneres amb què La Vanguardia pretén afavorir la unitat d'Espanya és la de crear il·lusions de convivència. Només els faltava l'edició en català. Amb això ja podran reflectir el bilingüisme perfecte que hi ha Catalunya.

La seva estratègia unitarista també inclou la defensa de Catalunya en els moments en els quals Espanya es passa vint-i-cinc pobles. No perquè s'estimi Catalunya, sinó perquè s'estima Espanya. Són pures advertències, les seves pàgines esdevenen una alarma adreçada als amics de Madrid: "parad ya o esto se nos rompe!". La constant demostració de la possible convivència amb Espanya combinada amb aquests tocs d'atenció a Madrid, li donen al diari un aire aparentment responsable, moderat i plural, i és per això que és tan perillós. Signo l'editorial conjunt en defensa de l'Estatut però alhora dono per boníssim un finançament antiestatutari i escandalosament insuficient, tinc alguns articulistes nacionalistes -uns d'un bàndol i uns de l'altre- i, si no es passen, més o menys els deixo fer, dono gran importància a la manifestació del 10 de juliol però nego el seu clar to independentista, trec una edició en català però naturalment mantinc la castellana, "que és el nostre ric i principal pont cap a l'exterior"... Etcètera, etcètera. Sempre és igual. I seguirà sent igual, és clar. El propi Godó ho diu al seu article: "dues llengües i una única mirada". No hem d'oblidar-ho. És significatiu, però, que l'actual conjuntura política- amb el conflicte Catalunya/Espanya al centre del debat- hagi fet que el monolingüisme de La Vanguardia, per primer cop, sigui un perill per la seva credibilitat. Ara, resulta més irrisori que mai mirar de "defensar" Catalunya només en castellà. Per tant, no només és el mercat sinó també la política allò que ha "obligat" el diari a fer aquest pas.

Per últim, és ben sabut que La Vanguardia té debilitat pel poder, la tercera força que el mou. Com més ben parat sortia Artur Mas a les enquestes, més se'l llagotejava a les pàgines del rotatiu. Una edició en català dóna punts al comte davant d'un govern nacionalista. Es diu que les relacions entre el Grup Godó i el sector comunicatiu públic podrien intensificar-se durant aquesta legislatura. Si és així, seré la primera a criticar-ho. Ahir Artur Mas deia que l'anunci de la nova edició en català és una gran notícia, un "regal". No em sembla malament que ho digui, sempre que no s'ho cregui. La Vanguardia, en català o en xinès, seguirà sent el mateix diari que fa uns mesos va rebre a Nova York el premi Hispanic Society of America per la seva "extraordinària difusió de les arts i les lletres hispanes". Seguirà sent el mateix diari monàrquic, unionista i espanyolitzador. Seguirà sent, en definitiva, un diari castellà. L'únic canvi que reflecteix la sortida de l'edició catalana de La Vanguardia és el canvi que està fent aquest país. És aquesta, la bona notícia, estimat President.

Les trampes del debat de la indepen- dència

El Singular Digital - 18/02/2011 - Quim Torra

Arran del debat que haurà de produir-se al Parlament sobre la independència, sorprèn que una de les opinions que més se senten aquests dies en moltes tribunes d'opinió del país sigui la dels xantatges, manipulacions i trampes que, diuen, suposa la proposició de llei que ha presentant Solidaritat Independentista. Anem camí de convertir el debat sobre la independència, un cop més, en un debat sobre les anècdotes i la conjuntura, i no pas sobre la categoria i els continguts. És una llàstima.

Durant els últims anys, el moviment independentista ha fet un esforç colossal per posar sobre la taula dades i xifres, arguments i valors, que no han tingut, per la banda contrària, una resposta intel.lectual d'un certa alçada. És hora que encara hàgim escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya. Per exemple, la senyora Cullell s'ha despatxat aquesta setmana amb una cadena d'impertinències insultants sobre el senyor Laporta i l'independentisme en general, com si fóssim tots plegats una tribu de l'Àfrica profunda, sense raonar un sol punt que ens permetés prestar-li una mínima atenció. L'expresident Montilla, per la seva banda, ha alertat de “frivolitats” i “il.legalitats”, sense entrar tampoc, només faltaria, en el fons del debat. Tindrem pel costat dels dependentistes uns oponents que lluitin honorablement per les seves tesis? Més enllà de paraules com “irresponsabilitat”, “falses expectatives”, “anticonstitucionalitat”, precioses i buides paraules, algú exposarà algun argument que ens permeti posar en dubte que la independència és una solució no només plausible, sinó justa, convenient i necessària per a Catalunya?

Naturalment, tothom espera amb ansietat què farà el grup nacionalista majoritari a la cambra. De moment, ha permès que es debati, cosa que cal agrair-li. CiU, que no pot votar que sí senzillament perquè la independència no entra en el seu programa electoral, i això ho saben tant els que van votar-los com els que no, pot, en canvi, sense excusar-se en aquest fet, abstenir-se i conduir el debat cap el rigor i la seriositat. Això és, debatre sobre les xifres, els valors i les idees, i evitar tirar, com socialistes i populars, d'arguments tan pobres i intel•lectualment retrògrads i decimonònics com “'oportunitats, trampes i xantatges”.

“En pura lògica, només dues posicions són legítimes a Catalunya: la de voler garantir el lliure desplegament dels catalans intervenint, dominant el govern d'Espanya, o la de voler garantir-lo separant-lo d'Espanya. Les dues posicions són vàlides. Ara bé, qui en prengui una o altra ha d'acceptar-ne totes les conseqüències i esmerçar-hi una conducta activa. El que no és lícit, el que és pertorbador i immoral és la posició intermèdia: dels qui volen la separació sense disposar-se a lluitar, dels qui volen la intervenció sense disposar-se a intervenir, dels qui volen la separació i practiquen la intervenció,i sobretot la dels més nombrosos, que volen la separació però exigeixen que la portin els intervencionistes..Cal decidir-se per una cosa o l'altra. I un cop decidit, seguir el camí; el qui vulgui desbaratar, o és un traïdor o és un imbècil”. Qui m'hauria dit a mi que citaria un dia a Joan Estelrich, però resumeix molt bé el que pretenc explicar.

Cal que ens decidim. Que el PSC, el PP i Ciudadanos vulguin intervenir a Espanya em sembla una opció molt legítima i respectable. Per exemple, el coordinador del PSC a Madrid, senyor Vallès, vol integrar-se encara més amb el grup del PSOE. Francament, potser la paraula “més” sobrava, però endavant, que s'integrin fins a la fusió nuclear. És la seva opció i fan bé de combatre per ella. Però també és imprescindible que els nacionalistes catalans esmercin una conducta activa en la causa que defensen. La catàstrofe electoral d'ERC ve, precisament, perquè els seus votants van començar a pensar que més aviat havien deixat de practicar-la, aquesta conducta activa. Si hi ha un camí, el dret a decidir, cal seguir-lo. Amb totes les estacions que es vulguin, però coherents amb un plantejament nacional. Puc acceptar que no es voti que Sí, com desitjaria, però el dret a decidir implica debat, arguments i xifres.

L'única trampa del debat sobre la independència és que no hi hagi debat.