El Singular Digital - 4/04/2011 - Vicent Sanchis
La liquidació del nou Estatut de Catalunya dins la piconadora del Tribunal Constitucional i la pràctica política més severa que se n’ha derivat han deixat la via autonòmica en aquest país més morta que viva. Una via, doncs, que no porta enlloc. I que només recorren, amb convicció, el PP o Ciutadans. La via federalista és el recurs del PSC, que no sap què dir i que només aspira a reinventar-se per reinstal•lar-se. A Catalunya qui més qui menys sap que tot ha quedat en suspens i que el sistema, en precari, d’una manera o una altra s’ha de desbordar. Però darrere les eleccions al Parlament ara arriben les municipals i tot seguit les maquinàries dels partits –o les deixalles que en quedin– hauran d’encarar les dites generals. Entre elecció i elecció no hi ha estratègia, només logística. El carro fa soroll i, per tant, tira avant, però no hi ha res més. No hi ha cap projecte, més enllà de la sortida dramàticament necessària de la crisi, que mostri un camí de futur.
No és estrany, per tant, que el catalanisme, poc o molt, somniï independències. Jordi Pujol i Artur Mas han votat en la consulta sobiranista de Barcelona. El discurs de tots dos, amb matisos, s’assemblen cada dia més. Catalunya ha fet tot el que podia fer per Espanya. Ha estat sincera, lleial i constructiva. Només n’ha rebut incomprensió, desdeny o agressions. Cal, per tant, emprendre un nou camí. Però les prudències i les aprensions de Convergència Democràtica es mantenen. Aquest camí és incert. Pot dividir els catalans i, a més, pot desplaçar el partit de la centralitat política i marginar-lo. Els dirigents convergents, per tant, mentre les bases fan i desfan consultes per tot el territori, practiquen un independentisme de salves. Quantes en calen perquè comencin realment els focs? No ho sap ningú. Els més decidits els demanen que ho facin d’una vegada. Potser no són conscients que només es pot encarar el final quan la decisió ja ha estat presa amb decisió.
L’independentisme autoanomenat més coherent té els mateixos problemes. Esquerra el proclama però sempre apel•la a la seva escassa força per exercir-lo de debò. Quina diferència hi ha entre les salves convergents i les republicanes? Només la quantitat de pólvora. Les incerteses, doncs, són les mateixes. Convergència no s’acaba de decidir i Esquerra no es decideix perquè diu que no pot. Queda un darrer independentisme, tan abrandat com minoritari. És el que cada dia en dispara, de salves. Però la salva salva es queda. A més, les diferències, els enfrontaments, les maniobres, els ajustaments i els desajustaments han tret, a les diferents opcions que el representen, credibilitat, força i eficàcia.
Els uns perquè encara no volen i els altres perquè encara no poden han deixat convertit el catalanisme en foc de salutació o d’avís. En foc d’encenalls. Tan sorollós com previsible i prescindible vist des de fora. És obvi que cal esperar que s’acabi tota aquesta passa electoral perquè els partits polítics catalans abandonin les salutacions de rigor o de posicionament. És obvi també que la victòria del Partit Popular podria ajudar a definir estratègies més serioses. Però tot plegat no deixa de produir una certa sensació de cansament. O, pitjor encara, de ridícul, segons cada cas. La pólvora de les salves és tan barata com poc útil. I a Catalunya sembla que n’hi ha per a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada