L'Espanya dels 'catalanistes'

 

E-notícies - 13/04/2011 - Víctor Alexandre

És molt d'agrair que Patrícia Gabancho hagi decidit publicar bona part de les seves vivències polítiques com a militant independentista, situades en el breu però determinant període 1976-1978, a Catalunya, just quan feia només un parell d'anys que hi havia arribat d'una Argentina a la vora de l'abisme. Proceso de Reorganización Nacional, en deien els dictadors d'aquell país. La Transició espanyola, tanmateix, també va ser, salvant les distàncies, un "proceso de reorganización nacional". Ens van dir que Franco havia mort, però no era cert. El dia del seu enterrament, Franco era allà, barrejat entre els seus plorosos acomiadants mirant-se la farsa de la fi del franquisme. I és que els acomiadants ja ho havien lligat tot ben lligat amb els que es vantaven de ser-ne els opositors, alhora que Catalunya, defensada a Madrid per catalans sense la més mínima dignitat nacional, es preparava per legitimar la 'reorganización'. De tot allò, aviat en farà quaranta anys. Però l'atzucac en què ens trobem ara mateix és fruit d'aquelles misèries humanes i d'aquelles renúncies polítiques, i el més trist de tot plegat és que els principals responsables, alguns ja morts i d'altres encara vius, són avui reverenciats i tinguts per homes de seny.

El llibre de Patrícia Gabancho, A la intempèrie. Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978), se centra, com el seu títol indica, en el procés de renúncies que aquells dies va tenir lloc a Catalunya i retrata sense embuts les maniobres, les intrigues i els tripijocs que van dur a terme els partits parlamentaris, especialment els d'esquerra, per donar carta de naturalesa a l'Estat nació espanyol i neutralitzar els drets nacionals catalans. Vegem-ne alguns fragments:

• "Aquella Constitució restrictiva, avantsala d'una ficció d'Estatut, era la que s'estava enllestint a les Corts. [...] La campanya era, doncs, un teló de fons per dissimular el consens travat entre bastidors: en teoria es cridava el poble a mobilitzar-se per aconseguir allò que diputats i senadors no estaven disposats a assolir. De fet, la campanya es plantejava en uns altres termes: havia de desembocar fatalment en una propaganda activa a favor de la Constitució".

• "Val la pena de recordar que els bascos van votar, majoritàriament, NO a la Constitució espanyola. Malgrat que van treure'n molt més partit en aconseguir establir dues excepcions valuoses: la que els concedeix el concert econòmic i la que permet, si així ho decideixen els implicats, la federació de l'autonomia basca amb Navarra. L'article que prohibeix explícitament la federació de dues o més comunitats autònomes va ser inclòs per impedir la constitució de qualsevol lligam entre els Països Catalans, però els catalans no van piular, i avui fins i tot l'espai cultural català està trossejat i agredit sistemàticament".

• "Quan [els bascos] van tenir ben lligat el concert, van trucar a la Minoria Catalana, en la persona de Miquel Roca, i li van dir: 'Ja el tenim. Ara colleu-los vosaltres', però en Roca va opinar que el concert no ens convenia, com d'altra banda havia defensat aferrissadament l'Ernest Lluch. L'única persona que en aquells anys difonia la idea de dèficit fiscal entre Espanya i Catalunya era en Ramon Trias Fargas. Per als catalans era més 'modern' i 'europeu' el sistema de caixa única".

• "Quan es va posar a votació l'autodeterminació, consigna que estava en els programes electorals de tots els partits catalans, socialistes i convergents van abandonar la sala. Van anar a explicar-se als diputats bascos, 'oíd, es que nosotros', etcètera. Mentrestant, en Jordi Solé Tura votava en contra de l'autodeterminació, fidel a aquelles paraules que no gaire temps enrere havia pronunciat en el Club Siglo XXI de Madrid: 'El PSUC farà que a Catalunya s'accepti la bandera espanyola', tot vencent la repugnància, va dir, que encara provoca en la població. O quan havia manifestat que 'Estat espanyol' és un eufemisme i que ells deien el que s'havia de dir: Espanya".

• "L'Estatut, per tant, se'l cuinaven en solitari. [...] No podem imposar el català als castellanoparlants, deien els mateixos que havien votat a favor de la imposició del castellà als qui parlem català, en l'article 3 de la Constitució: el castellà, única llengua obligatòria; el castellà per damunt de tot, les altres llengües no consten ni amb el nom".

• "El que van demostrar els redactors de l'Estatut és que els partits catalans se sentien compromesos amb el projecte espanyol. Havien d'aixecar Espanya, i això volia dir fer un esforç per consolidar la democràcia i tenir la generositat de permetre que aquell país es modernitzés. En altres paraules: calia donar-los diners, mantenir la transferència de riquesa. Sabien que el sistema perjudicaria Catalunya, però devien pensar que Catalunya s'ho podia permetre. No venia d'un pam. El problema no va ser aquest: el problema és que mai no ho van dir. No parlaven clar. Va ser en aquest precís moment de la Transició quan els partits, tots, van desenvolupar una mena d'agenda oculta: assumim compromisos que no confessem. Abracem projectes que no diem. Construïm Espanya i parlem de Catalunya. Havia nascut el catalanisme polític de la democràcia".

Aquest petitíssim tast del llibre de Patrícia Gabancho -de lectura obligada per a tot català que es pregunti per què plora la criatura-, ens mostra ben clarament que tot allò que avui ens manca és conseqüència directa de tot allò a què vam renunciar. I el més patètic és que no va ser pas per cap fortalesa espanyola davant Catalunya, sinó per la pusil·lanimitat i la falta de dignitat d'aquells que es guanyaven la vida dient-se "els nostres representants". Uns representants que encara hi són, guanyant-se la vida molt millor que abans. Són tots aquells que, definint-se com a 'catalanistes' o 'federalistes', estan en contra de la independència de Catalunya.