El Tancament de Som Ràdio

El Singular Digital - 5/04/2011 - Víctor Alexandre

El tancament de Som Ràdio és molt greu, però encara és més greu el silenci amb què aquesta circumstància ha estat rebuda per part dels grans mitjans de comunicació públics catalans, sempre delerosos d’explicar-nos què esmorzen, què dinen i què sopen les icones de què s’alimenta el nacionalisme espanyol, com ara Fernando Alonso (TV3, segons el CAC, és l’emissora que dedica més temps a Alonso), el Reial Madrid o ‘la roja’. Som Ràdio, és clar, era l’antítesi de tot això. Impulsada per l’Institut Nova Història i el Cercle Català de Negocis, sense subvencions ni falques comercials –només espais patrocinats– i inaugurada oficialment el 9 de setembre de l’any passat, era un mitjà nacionalment desacomplexat que observava, analitzava i narrava el món des d’un prisma netament catalanocèntric. Una praxi, aquesta, que determinats poders fàctics catalans no estaven disposats a consentir. Bàsicament, perquè, Som Ràdio, en lloc d’educar en el conformisme, despertava el sentit crític dels oients, reforçava la seva autoestima i posava en evidència una cosa que no es pot dir: l’espanyolització de Catalunya no prové pas de la caverna mediàtica, sinó de mitjans en llengua catalana propagadors d’una visió hispanocèntrica de la vida per mitjà de notícies, tertúlies, entrevistes, conceptes i selecció de continguts que ens empenyen a sentir-nos com una part indestriable d’Espanya i que frenen la presa de consciència que faria de nosaltres una societat menys submisa i manipulable i més assertiva i conseqüent.

 

Observem quins eren els principis fundacionals de Som Ràdio: “Mostrar totes aquelles informacions i visions que les ràdios convencionals amaguen sobre la situació de dependència econòmica, cultural i política del nostre país”. És a dir, tot allò que topa frontalment amb l’autonomisme. Un autonomisme sovint disfressat de galdós federalisme que, com va denunciar Fabià Rubio, president del Grup Som, ha assetjat Som Ràdio dia rere dia al llarg de vuit mesos i l’ha sotmès a una persecució sistemàtica en forma d’“extorsions”, “sabotatges”, “amenaces de tancament” i “denúncies amb multes impagables” que l’han portat a la descapitalització. Naturalment, estem parlant del PSOE de Catalunya, en qualitat d’assetjador, a través de l’Ajuntament de Barcelona. Rubio ho va explicar molt bé al Singular Digital:

“L’Ajuntament de Barcelona, via regidoria d’Urbanisme, ens va tirar l’antena a terra. Els mateixos que ens estaven facilitant la freqüència eren els que ens posaven els pals a les rodes. [...] L’Ajuntament, amb la seva maquinària infernal, ens ha obstaculitzat, per exemple, fent ús de màquines per aixafar el senyal. [...] El primer expedient va arribar el setembre passat. A nosaltres mai no se’ns va enviar amb la formalitat que correspon, sinó que ho vam saber pels mitjans de comunicació. En concret se’ns acusava d’interferir a Ràdio Ciutat de Badalona, emissora en mans del PSOE igual que el mitjà escrit [El Periódico] que va publicar aquesta informació en exclusiva”.

 

Doncs bé, és també el PSOE de Catalunya, qui volia ofegar Vilaweb amb una multa de 180.000 euros i qui ha denegat una llicència a Barcelona Decideix per accedir a les banderoles que pengen dels fanals i promoure la participació en la consulta del 10-A. Per sort, el proper 22 de maig, aquest partit polític, que és la viva expressió del sectarisme més indesitjable, serà foragitat del govern barceloní i obligat a posar fi als seus 32 anys de política municipal espanyolista tot fent bona aquella dita segons la qual el temps acaba posant cadascú al seu lloc. I el lloc natural dels socialistes, com s’ha vist, és al costat de Ciudadanos i del Partit Popular. El tripartit enemic del dret democràtic més elemental: el dret de decidir.