Encara trobem necessari el Constitucional?

Diari Avui - 15/06/2011 - Enric Serra

De les principals virtuts que cal esperar d'un tribunal constitucional, difícilment en trobarem cap que coincideixi amb les del TC espanyol. Aquesta mancança s'ha d'atribuir al nefast sistema de designació dels seus magistrats, basat en els pactes i els equilibris de les forces parlamentàries, bàsicament del PSOE i del PP. En primer lloc, aquest sistema de composició provoca que cada un dels designats respongui a un patró ideològic i que actuï sense perdre mai de vista la referència del sector que l'ha proposat per al càrrec.

A la pràctica, doncs, aquest condicionant desvirtua la teòrica separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial, i aboca a aquest tribunal a actuar usurpant funcions de cadascun dels altres. Podem posar com a exemple les actuacions en la vista del recurs del Partit Popular contra l'Estatut de Catalunya o els dictàmens sobre les formacions abertzales successòries de Batasuna. En un cas i en l'altre, el Constitucional no s'ha limitat a l'estricta anàlisi: ha fet interpretacions basades en prejudicis i ha arribar a proposar redactats alternatius per a aquells textos que no ha considerat prou ajustats a l'ordenament constitucional.

En segon lloc, quan el consens parlamentari és inexistent, fràgil o sotmès a les tensions preelectorals –que a l'Estat Espanyol sembla que són perennes–, la designació o renovació dels integrants del tribunal pot quedar literalment paralitzada amb pròrrogues en el càrrec o vacants sense cobrir que s'han arribat a allargar quatre anys en espera de trobar un moment políticament oportú. Aquest és, precisament, el context en què als magistrats Delgado, Pérez i Gay no els ha estat acceptada la renúncia.

 

Algú pot dubtar encara que aquesta institució està segrestada i sotmesa pels poders executiu i legislatiu? Qui pot negar que en la pràctica fa la mateixa feina que faria un gabinet constitucionalista pagat directament pel govern?

 

Francament, als que no l'hem considerat mai necessari perquè creiem que la constitucionalitat l'han de determinar les majories democràtiques, ens ho han posat molt fàcil per deslegitimar-lo.

L'estanquera i el torero, de bracet del PP

El Punt - 11/08/10 - Enric Serra

Com que a Espanya mai no s'ha entès que els catalans tinguem aquest orgull de voler ser una nació i de reclamar un diàleg entre iguals, qualsevol decisió que prenguem fora dels paràmetres de l'espanyolisme tradicional serà indefectiblement titllada d'identitària i sotmesa al menyspreu i a l'atac dels guardians de les essències patriòtiques hispàniques. Això ens ha passat sempre i ens continuarà passant per més solidesa jurídica i democràtica que tinguin les nostres decisions, perquè el marc de debat es redueix a compartir les seves idees o a ser considerats uns intolerants. És per aquest motiu que a Espanya la prohibició de les corridas de toros que va aprovar el Parlament de Catalunya ha estat reduïda a l'eliminació d'un signe identitari espanyol que suposadament estaria en conflicte amb els signes identitaris catalans. Situada des de sempre arran d'aquest precipici dialèctic en què és tan fàcil estimbar-se, la capitana general del PP a Catalunya, Alícia Sànchez Camacho, va cridar a xafarranxo i tot el PP va armar veles i canons sota la divisa de l'ombra del brau anunciant que no solament canonaria la decisió del Parlament fins enfonsar-la sinó que també emprendria una croada per restituir i protegir el ritual taurí a tot el territori constitucionalment espanyol. Un ímpetu guerrer de tal magnitud va despertar aquí, a Catalunya mateix, un doll d'ironia. Però, contràriament, va sembrar el neguit a les files del PSOE que, amb una tendència decreixent en els sondejos sobre intenció de vot, es va veure amb la urgència de sortir també en defensa de les corridas i, diumenge passat, va enviar el ministre José Blanco a la plaça de San Roque de Pontevedra per intentar competir, inútilment, amb el cartell popular que encapçalava el mateix Mariano Rajoy. El resultat ho diu tot: aplaudiments per al líder del PP i xiulets per al ministre socialista. No hi busquin explicacions polítiques ni programàtiques sinó semiòtiques: mentre els socialistes es decantaven per subratllar el color roig dels seus símbols, els populars s'apropiaven de l'estanquera i taurina rojigualda –sang i or; sang i arena– i avui símbols, pàtria i ideologia són les divises exclusives de la seva ramaderia.