Spain and the Blame Game

Huffington Post, Carles Boix, 23/02/2012

As Spain confronts the reality of its economic woes, it's becoming increasingly difficult to separate economic fact from political fiction. Last Thursday, Spain's minister of economy admitted that the 2011 budget deficit had missed the 6% of GDP target by about 2 percentage points and doubted that Spain could comply with the EU-imposed deficit target for 2012. With its debt risk still at high levels, the strategy of the new Spanish government is to shift the blame to the regional governments, like Catalonia, and at the same time use the crisis to grab back the power that was devolved to the regions in the 1980s. Unfortunately, the international media are starting to buy it.

Yet, while it may be true that some Spanish regions have overspent their means, in the case of Catalonia (capital: Barcelona) this is far from the truth.

In the past few years, Catalonia has been incredibly fiscally responsible, despite a no-win financial structure imposed by the country. One of the most productive regions in Spain (contributing 18.7% of Spain's GDP), it actually pays to the central government a staggering amount more in taxes than it receives from the central government in spending.

The imbalance has grown so large as to imperil Catalonia's own well-being. A 2005 report released by the Catalan government stated that Catalans had contributed 47 billion euros to the central government but had received only 30 billion euros in spending, resulting in a fiscal imbalance of almost 17 billion euros, or 9.8% GDP. A study released by the Spanish central government itself concurred, estimating the deficit to be 8.7% GDP. In other words, each year the equivalent of some US $21 billion goes directly from Catalan taxpayers to the central government. This makes it impossible for the Catalan government to make ends meet, despite the fact that it is responsible for delivering a wide range of services to its citizens -- responsibilities that have grown as the central government devolves (without cutting its own civil servant workforce!)

Not only is the funding too little, it is erratically paid; for example, so far Spain has refused to hand over 759 million euros -- ($1 billion USD) -- that had already been approved and included in the central budget. Catalonia's Minister of Economy accused the Spanish government of withholding the funds owed to Catalonia to both make Spain's debt look better and Catalonia's worse.

Since Catalonia has no relevant tax-collecting power of its own to make up for this lack of funding, its regional government has had to cut its budget by 10% -- incurring the wrath of many of its citizens. It tried to institute cuts its own way -- instead of immediately attaining the goal of 1.3% fiscal deficit demanded by Madrid, it chose a two year plan, with a 2.4% deficit for the first year, and 1.3% the next. Not wanting the regions to have such autonomy, the Spanish minister of economy recently announced that all new budgets from the regions would have to be approved by the Spanish executive branch -- something akin to requiring California's state budget to be approved by President Obama.

Despite the fact that it provides more funds to Spain than it takes in, Catalonia must sit by and watch the central government fund projects that do not help Catalan citizens. The Spanish government spent $60 billion building high-speed rail lines that link low density communities with marginal demand, like the connection between Toledo (population 80,000) to Cuenca (population: 56,000) which was finally canceled in June, 2011, because it cost around $22,000 per day to run, and over six months, had had only 2,796 passengers.

Meanwhile, there is no high-speed rail service at all from major port cities Barcelona (metro population: 5 million) to Valencia (2.3 million) or to the French border. Unfortunately, that is one example among many. Free highways, brand new schools, and empty airports abound all over Spain while Catalonia's commuters must pay exorbitant tolls, their schools are old and overcrowded, and the Barcelona airport is restricted from flying to certain international destinations in favor of Madrid's Barajas.

Add that to the palpable scorn expressed by too many Spanish politicians (and Spanish Twitter users!) for Catalonia, and you will realize why Catalan independence is now polling higher than ever before: around 44% would vote in favor of an independent Catalan state, in contrast with around 28% who would vote against. A week ago, the heretofore extremely cautious Catalan president alerted, in an interview with theFinancial Times, about the growing emotional divorce between Catalonia and Spain and announced plans to achieve full fiscal sovereignty.

Indeed, with the 21 billion dollars that an independent Catalonia would save in a single year, it could wipe out its entire public debt in two years and still build a new airport in Barcelona, a much needed high-speed rail line to the French border, as well as several hospitals, schools and top-rate research centers.

The Spanish government must be concerned about losing its cash cow -- and is responding by doing its best to tamp down any independence Catalonia enjoys and convince the world that the Spanish deficit is Catalonia's fault. Don't believe a word of it.

Fetitxisme constitucional (i 2)

Diari Ara, Carles Boix, 8/11/2011

Com ja vaig defensar fa dues setmanes, no hi ha gairebé cap procediment constitucional que pugui garantir, per si sol, els drets de les minories. Llevat dels sistemes polítics basats en el principi d'unanimitat (com el cas de la Unió Europea, amb totes les ineficiències que anem experimentant darrerament), en democràcia una majoria permanent pot modificar totes les lleis i utilitzar tota la maquinària de l'estat a favor seu. De fet, i malgrat el que se sol pressuposar als departaments de dret constitucional espanyols, l'enumeració de drets i llibertats en una Constitució no resol mai aquest problema perquè la protecció de la minoria (per part dels òrgans legislatius i judicials) depèn, en darrer terme, de la voluntat de la majoria.

El dret a l'autodeterminació és, aleshores, l'única barrera efectiva de què disposen els membres d'una minoria davant de l'abús de la majoria. La decisió d'abandonar o separar-se d'una comunitat política, tant a títol individual (la que practicaven els alemanys que saltaven el Mur de Berlín o la que empeny milers de persones a emigrar a altres països) com a nivell col·lectiu (l'exercida per les colònies americanes l'any 1776, per Irlanda fa noranta anys o per Eslovàquia l'any 1993), constitueix un dret fonamental que precedeix i depassa totes les declaracions, proclames i procediments que mai pugui contenir cap Constitució. I el seu exercici és legítim, fins i tot en aquells casos en què la minoria acceptà la Constitució vigent, probablement perquè no va preveure que la majoria abusaria de la seva força numèrica.

Qui negui el dret a l'autodeterminació, nega que el principi de llibertat precedeixi el que no és més que una llei escrita i, al capdavall, manipulable. O, dit altrament, qui exalta el concepte del ciutadà i els drets del ciutadà (i els fa derivar de la Constitució espanyola) per damunt dels drets de l'home acaba justificant la violació de tota mena de drets fonamentals i l'establiment d'una tirania.

Als judicis de Nuremberg duts a terme per les potències aliades després de la Segona Guerra Mundial, els jutges i oficials alemanys processats per crims comesos contra, entre altres minories, la població jueva o l'ètnia gitana van defensar-se dels delictes que se'ls imputava tot al·legant que s'havien limitat a obeir les ordres dels seus superiors d'acord amb la legalitat constitucional. Utilitzant una interpretació literal de la Constitució aprovada a Weimar l'any 1919, això és, fent servir el tipus d'interpretació que preconitzen alguns dels insignes constitucionalistes que escriuen a casa nostra quan examinen les relacions entre Catalunya i Espanya, la seva argumentació sembla perfectament raonable.

El partit nacionalsocialista guanyà les eleccions amb el suport d'una proporció del vot popular semblant al que treuen els partits guanyadors a les eleccions espanyoles. Un cop escollit canceller del govern, Hitler va procedir a declarar l'estat d'emergència d'acord amb les prerrogatives establertes per l'article 48 de la Constitució alemanya. Dos mesos després, el Parlament l'esmenà, tot seguint els procediments indicats al text constitucional, per concentrar el poder polític a l'executiu. De fet, el règim nazi no la derogà mai i, fins i tot al bell mig de la guerra, el Reichstag continuà ratificant els decrets promulgats per l'executiu.

En una paraula, quan va ser promulgada, tothom titllà la Constitució de Weimar de Constitució modèlica, imbuïda d'un democratisme i una transparència procedimental absoluts. Aquesta condició, però, no va impedir que els abusos comesos sota la seva empara fossin d'una magnitud indescriptible.

Com a comunitat nacional permanentment, Catalunya té un dret inalienable a l'autodeterminació, fins i tot després d'haver referendat la Constitució de 1978. Al poder legislatiu, els representats catalans no tenen cap poder per garantir l'autonomia i la fiscalitat catalanes. Els darrers anys demostren que, tot i ser part del govern central, el PSC és un instrument inútil per avançar nacionalment. El màxim oponent de l'Estatut, el PP, aconseguirà la majoria absoluta independentment dels seus resultats a Catalunya. A l'àmbit judicial, la influència de Catalunya és irrisòria. Al Tribunal Constitucional, l'hipotètic guardià de la Constitució, les decisions es prenen per membres escollits pels grans partits estatals sempre que el PP no bloquegi la seva renovació d'una manera desvergonyida tot esperant la majoria que li permeti perpetuar els seus interessos indefinidament.

Per tot això, un dels primers passos a fer en el camí cap a l'exercici de l'autodeterminació és recordar a aquells que s'hi oposen que les potències aliades no van acceptar mai una interpretació formalista de l'ordre constitucional alemany. I cal recordar-los que aquells que defensaven la primacia de la Constitució per damunt de totes les coses van ser copartícips intel·lectuals, si més no per pecat d'omissió, dels esdeveniments més tràgics que ha patit mai Europa.

Dinero

La Vanguardia - 6/02/2011 - Carles Boix

A fin de cumplir el objetivo de estabilidad presupuestaria del Estado español y los acuerdos tomados por las comunidades autónomas en el Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) de 21 de julio de 2010, la Generalitat de Catalunya se ha comprometido a reducir su déficit al 1,3% del PIB catalán (unos 2.600 millones de euros) a finales de año. Dado que el déficit se sitúa en estos momentos en torno al 3,6% del PIB, el gobierno de Catalunya deberá rebajarlo en unos 4.500 millones de euros, equivalente al 15% del gasto total (excluidos el gasto de organismos públicos).

Para hacer posible este ajuste fiscal, el Govern se propone tomar tres medidas de choque. Primero, reducir el gasto directo en un 10%, es decir, unos 2.500 millones de euros, hasta reconducirlo a los niveles de 2008. Segundo, obtener del Estado unos 1.000 millones de euros en concepto del fondo de competitividad que se pactó en el acuerdo financiero de 2009: una vía cuando menos incierta porque los últimos presupuestos generales del Estado (a los que siempre se supeditó el acuerdo de 2009) no incluyeron partida alguna para aquel fondo. Tercero, hipotecar los hospitales públicos de Catalunya: esa medida requiere el traspaso de su titularidad del Estado a la Generalitat y simplemente pospondrá, en mi opinión, el problema de reducción del déficit.

La situación es de tal gravedad que no seré yo quién se atreva a discutir la necesidad de aprobar medidas drásticas de manera urgente. Ahora bien, no deja de sorprenderme que, al presentar el plan de ajuste, el presidente de la Generalitat haya insistido en atribuir al gobierno anterior el deterioro de las finanzas públicas actual. Es cierto que el gobierno Montilla incumplió los acuerdos del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF). Si los hubiese cumplido, el déficit actual sería de 4.800 millones de euros y no, como es el caso, de 7.200 millones. No obstante, lo cierto es que, en su mayor parte, el déficit de la Generalitat está directamente ligado al sistema presupuestario del Estado en su conjunto y, muy especialmente, al gravísimo déficit fiscal que tiene Catalunya, es decir a la diferencia entre lo que este país aporta al conjunto de Estado y lo que recibe.

El gráfico adjunto muestra la correlación entre el saldo de la balanza fiscal (la diferencia entre gastos e ingresos de las administraciones públicas en cada territorio autonómico) expresado en porcentajes del PIB regional y la deuda pública autonómica (la suma de todos los empréstitos que ha obtenido cada administración autonómica para financiarse) también como porcentaje del PIB regional. Los datos del saldo fiscal, recogidos en el eje horizontal, provienen de cálculos hechos por la Administración central (estimados de acuerdo con el sistema de flujos monetarios y un reparto del impuestos de sociedades con el criterio de 1/ 3 en función de la distribución territorial de la remuneración de asalariados, de valor añadido bruto y de la inversión) y corresponden al 2005. Los datos de la deuda pública autonómica, indicados en el eje vertical, corresponden al 2010. La relación es indiscutible. Las comunidades con un saldo fiscal negativo (Catalunya, Valencia y Baleares) tienen una deuda pública alta. El resto de las comunidades, cuyos saldos fiscales son o bien positivos o ligeramente negativos, sufren un endeudamiento mucho menor. La explicación de la correlación negativa es evidente: el Estado de las autonomías ha descentralizado la gestión cotidiana de muchos servicios pero ha mantenido un sistema de solidaridad que deja sin recursos suficientes a Catalunya, Comunidad Valenciana y las Baleares. Esta situación obliga a los gobiernos de esas comunidades a endeudarse para hacer frente a una demanda fija de servicios sociales, sanitarios y educativos. (Nótese que el gráfico desvela las comunidaes que, a pesar de ser receptoras netas del Estado, tienen una deuda excesiva y, probablemente, gasto desbocado: Castilla-La Mancha, Galicia y Extremadura.)

El déficit fiscal constituye (junto con el trato al catalán y la indefensión competencial) la razón fundamental del desacuerdo entre Catalunya y España y explica, en definitiva, el programa de transición nacional anunciado por el president Mas. Por esta razón, me preocupa y me duele que el gobierno presente la situación presupuestaria como un simple problema de tesorería causado por la administración anterior. Como dijo hace dos años Rahm Emanuel, ex jefe de gabinete de Obama y futuro alcalde de Chicago, es importante no desaprovechar una crisis económica. La Generalitat ha de utilizar la gran mala noticia del recorte fiscal para decir la verdad y explicar a toda la opinión pública que el ahogamiento de nuestro país tiene un responsable directo: un sistema fiscal que atenta contra los intereses de Catalunya, que ata a este país de cabo a rabo, y que urge deshacer de una vez por todas.