Hessel

Diari Avui - 22/06/2011 - Alfred Bosch

Pare intel·lectual dels “indignats”, has renunciat a la violència com a mètode de protesta i has condemnat els fets del Parlament de Catalunya. No podia ser altrament. Havent lluitat a la resistència francesa, capturat pels nazis, enviat al camp de concentració de Buchenwald, torturat i a punt de ser executat més d'un cop, havent passat per tot això, no pots ni imaginar que la violència porti enlloc. Saps què vol dir el feixisme i què vol dir la privació de llibertat millor que cap dels teus admiradors joves.

Aquella joventut traumàtica va passar, i després t'has dedicat als drets humans, a la cooperació i a fer d'ambaixador vitalici –associat sempre a les causes nobles–. Des de la talaia dels teus noranta-i-tants anys vas contemplar el món que estàvem construint, i no et va agradar; així que vas donar suport a un moviment alternatiu, Europe Écologie, que et va dur al costat dels incombustibles Cohn-Bendit i José Bové. I vas escriure, quasi centenari, el llibre que ha fet la volta al món: Indigneu-vos.

Entre els motius d'indignació assenyales l'abisme entre pobres i rics, el tracte als immigrants, els atemptats contra el medi ambient, la pèrdua de llibertats, la causa palestina... I crides a una insurrecció pacífica per canviar les coses. La crítica més forta que vas rebre era que la indignació per ella sola no canviava res, així que has fet el que tocava; un segon llibre que es diu Comprometeu-vos. Gràcies. Ara només cal que la gent se'l llegeixi, segur que ens ajudaria a entendre coses i avançar.

Guardiola

Diari Avui - 7/06/2011 - Alfred Bosch

Has estat portada del ‘Newsweek', t'han dedicat tota mena de reportatges, i fins i tot s'ha estès la moda d'explotar-te com a estudi de cas en classes de màrqueting i motivació d'empresa. S'han fet elogis desmesurats sobre el teu caràcter, el teu esperit i les teves lliçons. Fins i tot els pitjors enemics, els que vesteixen de blanc, es rendeixen a la teva màgia. No hi ha dubte que aquest equip de futbol gloriós passarà a la història associat al teu nom. “Ai aquell Pep Team –diran algun dia amb un deix de nostàlgia–, ai el Barça de Guardiola...”.

No voldria aigualir-te l'èxit, però tinc la impressió que tot plegat és més senzill del que ens volen fer creure. D'entrada, diria que en el món de la pilota, el sentit comú era el menys comú dels sentits. Fins que vas arribar tu amb un sac de seny, i vas canviar-ho tot amb nocions realment molt bàsiques; un equip ha de ser un equip, els jugadors han de menjar i dormir bé, els borratxos no fan gols... Coses que un veterà sap de sobra.

I sobretot, has volgut honorar i respectar el fracàs. O sigui, entendre que ningú, ni els astres més rutilants del moment, estan vacunats contra la desfeta. Tu vas viure triomfs importants, però després et vas haver d'empassar hores molt amargues, a les dunes d'Aràbia i als tribunals d'Itàlia. Si alguna cosa t'ha fet especial, doncs, és la derrota. Les dureses que vas viure i que et van fer tocar fons són les que expliquen el Pep Team. Tu millor que ningú has fet entendre a uns superherois de vint anys que són simples mortals.

Indignat

Diari Avui - 20/05/2011 - Alfred Bosch

T'has acampat al bell mig de la ciutat, i cal admetre que has triat un bon moment. En vigília d'eleccions, ningú no té els sants pebrots de fer-te fora, perquè cap de les institucions no es vol arriscar a anar a les urnes amb fotos de garrotada. Això vol dir que tens un cert marge per ocupar l'espai públic, però que com a màxim diumenge se t'han acabat les colònies.

Has suscitat una pregunta que fa temps que corre en l'ambient. No tant qui ets i què vols exactament i què pretens; tot això té difícil resposta, vista la teva espontaneïtat. La pregunta que ara apareix per damunt de tot plegat és per què no havies fet res abans. Amb un atur de més del 20%, que es dobla entre el jovent; amb retallades a dojo; amb els lloguers i els preus pels núvols; amb feines ronyoses i l'emigració que torna, home, també era estrany que tothom es tanqués a casa amb un barrilet de cervesa a veure el fabulós casori dels prínceps de Windsor. Algú s'havia d'indignar, oi?

 

Amb tu a la plaça, apareixen les especulacions de sempre, i els càlculs sobre quins partits o actors socials empenyen les protestes. Doncs mira, indignat, no et conec del tot, però m'hi jugaria la pell que no tens ningú al darrere. Més enllà dels grups alternatius que ara comencen a entrar-hi, jo diria que això ha començat com les consultes sobre la independència o com les manifestacions de les ciutats àrabs. Amb un grapat de gent fent tweets. I això és el que més desconcerta el poder, o els partits polítics en general; que la gent corrent faci coses al marge d'ells.

Barcelona

Diari Avui - 12/04/2011 - Alfred Bosch

Aquesta va per tu, Barcelona. Ets la meva ciutat i no em fa res reconèixer, sense cap pudor, que estic enamorat de tu. Ho estava abans dels Jocs Olímpics i també després. Ho estava abans de la consulta d'abans-d'ahir, i ho estic ara. I és per això que em fa mal quan diuen segons quines coses de tu. Com ara que t'has encongit, o que t'estàs tornant provinciana. O que et divorcies del país, o que ets massa cosmopolita per fixar-te en les llibertats nacionals.

Ahir totes aquestes ximpleries van saltar fetes miques. Pocs dies abans, havia vingut Mariano Rajoy de passeig i havia dit que una consulta sobre la independència no s'esqueia amb tu. Abans-d'ahir es va demostrar que sí; que la gent sortia a votar en massa, que la llibertat i el futur del país interessava als barcelonins, que el debat era encès i la participació era forta i sincera. Ahir van caure molts tabús, i tu, Barcelona, vas estar a l'altura, o fins i tot una mica per davant, de Catalunya. I això t'esqueia.

Diumenge vas ser capital, i no vas tenir cap mania a pujar al carro del país. Diumenge va sortir el millor de tu, que és la teva gent, i et vas comportar com a major d'edat. Responsable i serena; orgullosa de la teva missió. Perquè sense tu no hi ha país, i sense país tu no ets. Diumenge et vas posar més guapa que mai i vas omplir els teus carrers de vida, de seny i de solemnitat. Diumenge et vaig trobar més noble i bella que mai. Diumenge et vaig estimar com mai no t'havia estimat. Com només s'estima en llibertat.

Macià

Diari Avui - 11/04/2011 - Alfred Bosch

Ara fa 80 anys exactes, entraves en un dels moments més emocionants i convulsos de la teva vida, i també de la història del nostre país. Et presentaves a unes eleccions municipals amb un partit nou de trinca, Esquerra Republicana de Catalunya, envoltat de gent més jove que tu i no gaire coneguda. Vau ser la sensació de la jornada, i tot plegat va desembocar en un canvi de règim, passant de monarquia a república. Després va venir la guerra, però per fortuna tu no ho vas arribar a veure.

Aquests dies, avi Macià, he pensat molt en la teva figura i en aquells dies de la primavera del 1931. Tu eres un idealista, i et consideraven un Quixot i un somiatruites. Ni tu mateix t'afiguraves l'èxit d'aquell gir, el viratge d'aquell dia en què la història va córrer més que la imaginació. He pensat molt en aquelles hores i en tu perquè ara, amb el final del cicle memorable de les consultes sobre la independència, hem arribat a un moment semblant, un dels moments més emocionants de la nostra història.

L'avantatge ara mateix és que no preveiem que ens aixafi la bota militar, però l'inconvenient és que la passió d'aleshores i la reacció de les multituds s'han tornat molt més pausades. Tot i així, en aquesta primavera catalana no falta cap dels ingredients que van encendre aquella primavera republicana. L'aire respira diferent, la llibertat vol ploure i molta gent està enamorada de la gent. I tenim aquella pregunta en el vent, aquella pregunta dels grans moments i de les pessigolles a la panxa. I ara... què?

10-A

Nació Digital - 8/04/2011 - Alfred Bosch

Demà un somni s’haurà fet realitat. El referèndum del 10 d’abril serà dels que fan història. Votar sobre la independència a la capital de Catalunya és una cosa que no s’ha fet mai, i fer-ho com a cloenda d’un procés èpic, que ha cobert més de la meitat de les poblacions del Principat, és motiu d’orgull democràtic i dignitat nacional. S’ha aconseguit un impossible, i s’ha arribat a un punt que fins fa poc no era imaginable ni en el més remot dels nostres somnis.

Només cal recordar on érem fa un any i mig, abans que comencés el procés amb Arenys de Munt. Estàvem parlant d’ordinalitat, bilateralitat, anivellament i altres coses que ningú no entenia; estàvem atrapats en una relació pantanosa amb Espanya de la qual ningú no sabia com sortir-se’n. Se’ns havien polit l’Estatut del 2006 i funcionaven de pena els trens i els aeroports i tot plegat. L'espècimen que dominava i que ens representava era el del català emprenyat. Llavors, de sobte, es va alçar la societat civil i tot va canviar; les consultes, la manifestació del 10-J i per arrodonir-ho, Barcelona Decideix.

El camí del 10 d’abril, que jo he tingut el privilegi de viure amb intensitat, no ha estat gens fàcil. Al principi, els amics deien que ho havíem de cancel·lar, i només els enemics ens animàvem a continuar. Era un fracàs escrit, que fins i tot feia riure. A poc a poc, la cita s’ha guanyat el respecte de tothom, fins al punt que l’equip de Jordi Hereu ha considerat que havien d’emprendre una operació lamentable de boicot administratiu. La campanya de vot anticipat ha estat un èxit, i per culminar-ho tot, les màximes figures del país ens han prestat el seu aval. El fracàs ha quedat descartat.

Queda, però, el més important. I també el més difícil, que consisteix a mobilitzar milers i milers de persones a votar. Barcelona és una ciutat molt poblada, i bellugar un milió i mig de ciutadans no és senzill. De fet, el ple absolut no s’ha aconseguit mai a cap convocatòria, ni tan sols les oficials, i aproximar-s’hi tampoc no és fàcil. L’organització de la consulta del 10-A no compta amb diners públics, i si bé ha rebut un grapat de donacions privades de gran noblesa i generositat, el balanç és molt limitat si ho comparem als pressupostos públics d’altres cites a les urnes, totes elles subvencionades. La consulta de la Diagonal, per citar-ne una, va costar cinquanta vegades més, i la vam pagar entre tots.

La consulta de Barcelona té un punt de bogeria, i de moment no ens podem queixar de com s’ha materialitzat aquesta follia participativa. Amb tot, hem de ser realistes, i hem de reconèixer que si no fem un gran esforç final, tot el que hem obtingut fins ara no obtindrà la coronació que es mereix. Perquè cal anar a votar, és tan clar com això. I cal convèncer els veïns, els familiars i els amics que ho facin. La pregunta del dia ha de ser “has votat?”, i que l’estrambòtic sigui abstenir-se, no pas el contrari. Hem d’aconseguir formar cues a les urnes, i que la imatge del dia sigui la de gent impacient per prendre part en una decisió col·lectiva.

Com ha passat fins ara, això no dependrà de cap partit polític, de cap institució, de cap prestigiós diari de l’establishment  ni del gran capital. Amb tots els respectes per tots aquests agents, això dependrà de nosaltres. Dependrà de la gent, ja que la màgia de tot plegat és propietat de la gent. Aquesta és una cita del poble, per al poble i amb el poble. Aquest és el secret de tot el procés, i demà també en serà la clau. Si la gent s’alça, serà un clamor. Si es queda a casa, haurem fet història, haurem traduït un somni en fets, però no haurem assolit l’èxit sensacional que volem. Ho tenim a tocar dels dits, i depèn de nosaltres. De tu i d’ell i de mi.

4 columnes

Diari Avui - 28-02-2011 - Alfred Bosch

Benvolgudes i benvingudes, totes quatre. Feia 82 anys que no hi éreu i ahir, retallades contra el pla de Barcelona, semblava que mai no haguéssiu marxat. Com totes les colles de quatre –quatre gats, quatre camins, quatre cases–, us feu familiars i amigables de seguida. No hi ha agressió, no hi ha delicte estètic, per molt que diguin quatre arreplegats del disseny cosmopolita. Més aviat al contrari; sou el record senzill, robust i petri de la pervivència. Sou poble i el poble és en vosaltres.

 

Alguna de les autoritats que us ha inaugurat es va oposar en el seu dia, gairebé amb les ungles, a la vostra restitució. Bé, així és la política; un dia volen trepitjar el vostre record, barres de granit, i al cap de poc se us han d'empassar, l'una rere l'altra, per allà on cou més. I suposo que vosaltres, refiades i dreçades, amb mitja rialleta entre escletxes, us burleu del mort, es digui Primo o es digui Franco, i del qui el vol vetllar, sigui d'esquerres o de dretes o d'extrem centre.

No patiu per la posteritat, pilars d'ahir i de sempre. Els catalans mai no hem estat gaire amics de l'èpica perquè diem que ens fa pànic el ridícul. Però vosaltres sabeu prou que el problema no és ni el ridícul ni l'estètica ni l'ètica. El problema de debò és que no sabem guanyar. De perdre sí, en sabem un munt, i no hi ha nació sota la capa del cel que fracassi amb tanta solemnitat i grandesa com nosaltres. O sigui que aguanteu dretes, perquè sou l'excepció vertical a la ruïna horitzontal, ran de terra, que sol ser aquesta terra.

Gràcies Espanya

Nació Digital - 25/12/2010 - Alfred Bosch

Gràcies Espanya, per les sentències que les teves més altes instàncies judicials acaben de dictar. Sentències que ens diuen que la immersió lingüística i el model de convivència cultural i totes aquestes filigranes que hem anat brodant al llarg de trenta anys, ja ens les podem ficar allà on ens càpiguen. Gràcies per dir-nos que el que aprova el nostre govern i el nostre Parlament, derivat d’unes eleccions on hi participa la nostra gent, i les decisions que bonament se’ns ha permès prendre, no serveixen ni per empaperar l’entrepà de xoriç que cada matí et dediquem. Gràcies per dir-ho tan clar.

Gràcies Espanya, per altres sentències judicials que diuen si fa no fa el mateix, i per aquells recursos interposats pels partits espanyols, de dretes o d’esquerres, els quals desperten als més incrèduls; desvetllen els que encara es refiaven de les teves institucions, oh Espanya, i que ara han estat sentenciats. Atès que ensenyen com sentencien els tribunals, però també com sentencia el poder en el sentit més polític i en el sentit més històric, mostrant que els catalans no decidim una punyetera llufa, i quan ho fem ens ho acabem menjant amb patates. Fins i tot ens permeten trenta anys de peixet, imaginant que hi havia un pacte de constitució, quan el que hi havia era una enganyifa temporal. Gràcies per dir-ho tan clar.

Gràcies Espanya per evidenciar que no vols ser canviada, que no vols ser ni federal ni plural ni un país multicolor i treballador com el de l’abella Maya. Per dir ben alt i fort als catalans que pretenien tal cosa, que un dia van festejar amb l’estat de les autonomies, més tard amb el federalisme asimètric, i finalment amb l’encaix en una nació de nacions, per dir-los que no cal que es provoquin més plaers solitaris. Per dir a tots els federalistes, amb una cama a Espanya i una altra a Catalunya, mentre l’esvoranc es va fent gros, que han de saltar a una o altra banda perquè si no cauran a l’abisme. Gràcies per dir-ho tan clar.

Gràcies Espanya, i en particular al teu aparell legal i legislatiu, per il·lustrar a la perfecció que el problema no és si tenim més o menys diners, més o menys llibertats, més o menys idioma, sinó que el problema és que tinguem alguna cosa pròpia, simplement el possessiu és el que fa nosa quan és català. Que mentre tinguem o mantinguem diferències, mentre vulguem continuar sent com som, ens trobarem amb problemes. I que amb això no hi ha res sagrat, ni les escoles ni la llengua ni el vot dels ciutadans. L’únic sagrat és el dret i la capacitat d’Espanya, organitzada en els seus estaments, a censurar tot allò que no és tal com mana, i a fer-ho amb tanta claredat i tanta cruesa.

Gràcies Espanya per provar de destruir tot allò que et fa nosa, encara que sigui a costa de tensar la societat catalana. Per advertir-nos que la prioritat de la hispànica caverna (tan estesa a dreta i esquerra) no és la cohesió social, ni la prosperitat ni la pau política dels catalans i dels espanyols, sinó l’enderroc d’allò que no t’agrada. Gràcies per fer-ho saber a tots els catalans, alts i baixos, prims i grassos, rossos i bruns, catalanoparlants i castellanoparlants i urduparlants. Per anunciar-nos que la campanya de destrucció ens afectarà a tots sense distinció. Gràcies per unir-nos a tots en l’estupefacció i el disgust.

Gràcies Espanya, l’Espanya més activa i potent i emprenedora, per carregar contra nosaltres, per fer-ho amb tan poc camuflatge i de manera tan frontal. Gràcies per buscar i trobar la nostra indignació, per empènyer milers de persones a sortir al carrer i milers de persones a votar en els nostres referèndums populars. Gràcies per empènyer els nostres partits d’ordre, moderats i conciliadors, a activar el pas. Gràcies per enutjar els nostres pares polítics, plens de paciència, que durant dècades han fet equilibris per impedir la ruptura, i que ara són menystinguts i gairebé insultats a la cara.

Gràcies per fer la feina que els nostres separatistes no acaben de fer del tot bé, capficats com estan en les disputes de parròquia. Gràcies per empènyer el poble català cap a l’eixida, gràcies per obrir-nos la porta i dir-nos, tan alt i clar que ofèn; “mireu, allà fora hi ha la llibertat, aquí dins hi ha la submissió.” Gràcies per tot plegat, i per molt més que vindrà. Nosaltres tots solets no hauríem arribat a aquest punt, nosaltres sense la teva ajuda n’hauríem estat incapaços. Moltes mercès, Espanya; estic segur que la posteritat t’alçarà al pedestal que et correspon.

Nacionals i istes

Diari Avui - 15/08/10 - Alfred Bosch

S'extingiran els nacionalistes quan Catalunya sigui independent? Hi ha força gent que comença a prometre que quan arribin al paradís de la nicotina deixaran de fumar. Jo mateix tendeixo a pensar que, un cop normalitzada la situació del país, no hauré de trencar-me tant les banyes per qüestions de banderes, llengües i reivindicacions –de fet, poder descansar és un dels motius que ara em porten a cansar-me.

Carod-Rovira va estrenar una moda quan va proclamar que ell no era nacionalista, sinó independentista. La finta, que amb el diccionari a la mà no té gaire consistència, va ser meritòria. El nostre actual vicepresident es referia a aquell nacionalisme que creu que el seu país és el millor, en contrast amb aquell ideal que simplement vol veure lliure el seu país. En aquest sentit, estic segur que molts, jo entre ells, deixaríem de donar la tabarra si assolíssim l'estatalitat. I aprofito per donar una pista als que n'estan farts, de gent com jo: la millor manera de fer-nos callar és donar-nos allò que volem.

Amb una república de dimensions modestes, a més, difícilment crearíem monstres nacionalistes; ni un Mussolini a la catalana, ni un Stalin, ni un Ronald Reagan. Ni tan sols un petit Aznar. Ja se sap, hi ha aquella norma científica que indica que, com més menuda la tenim, menys la inflem. En tot cas, la deriva xenòfoba d'una Catalunya independent preocupa tan poc com li preocupa al món la d'Hongria, Letònia o Luxemburg.

Tornant a la pregunta que ens ocupa: hi haurà nacionalisme o no? La gent voldrà que guanyi la seva selecció de futbol? Sorgiran símbols nacionals, nous i antics, i s'exhibiran, es vendran i es compraran arreu? Donarem prioritat a les notícies que parlin dels nostres esportistes, dels nostres estadistes, dels nostres artistes, i sobretot a les que parlin de les nostres víctimes mortals? Sí, sí i sí. Però no hi haurà supremacisme explícit, diran alguns; no ens sentirem els millors. Serem nacionals, ens diran, no pas nacionalistes.

Bé, és una manera de veure-ho, i si tallar la terminació a la parauleta ens fa sentir més sants, doncs endavant, no seré pas jo l'aixafaguitarres. Tot i així, crec que la diferència principal és que se'ns notaria menys. Seríem més banals, més inconscients. Agitaríem banderes sense imaginar que estàvem fent país o ficant-nos en política. Ho trobaríem un símptoma de normalitat, com ho troben francesos, alemanys o espanyols. Tal com ho veig jo, seríem tant o més nacionalistes que ara, però no ens n'adonaríem ni poc ni molt.

El toro sobirà

Diari Avui - 25/07/10 - Alfred Bosch

Hi haurà curses de braus en una Catalunya independent? Si tira endavant la iniciativa que s'ha de votar aquesta mateixa setmana al Parlament de Catalunya, no n'hi haurà la setmana que ve, cosa que vol dir que abans arribarem a un país lliure de patiments animals que lliure de patiments polítics humans. De fet, només cal veure la xifra de signatures recollides, prop de 200.000, per entendre que la força dels detractors de la tauromàquia no és poca cosa.

Certament, la tradició de les lluites de bous té una llarguíssima història a tota la Mediterrània, des dels temps del Minotaure, i seria una falsedat negar-ho. Però també és innegable que ja no som als temps de Cnossos, que el sentiment cívic progressa, i que avui en dia ja no acceptem ni els gladiadors ni les crucifixions ni les baralles de gossos i óssos. Fins i tot la matança del porc, puntal de la nostra cultura festiva, s'ha de fer en les condicions fitosanitàries estipulades i sense provocar patiment a la bèstia.

La pregunta no és per què volem prohibir el toreig, sinó per què no s'ha prohibit abans, per què s'ha mantingut i subvencionat i defensat contra tota evidència i contra els aires del temps. La resposta és òbvia; per obsessió identitària. Si el toro no s'hagués convertit en símbol d'Espanya, si el nacionalisme de sempre no hagués pres la silueta i la festa com a tòtems hispànics, si l'orgia de sang i morbositat no hagués esdevingut sinònim de testosterona ibèrica, ara mateix aquest tema no seria present al Parlament. No seria present enlloc.

Si el toro fos sobirà, el toro votaria que no. I una Catalunya sobirana entendria, sens dubte, que l'entreteniment i la sang no són bons amics. En qualsevol cas, segur que no permetria el passeig triomfal de paios vestits de lluentons, marcant paquet imperial, matadors d'alfabets i de decències, provant de demostrar que escapçar orelles és una forma de cultura. I amb les santes banderilles d'afirmar que els toros, en un referèndum, votarien igual que ells, els seus botxins.

Enhorabona, amics; a la fi haurem aconseguit actuar en un tema com si fóssim lliures. Bé, anem progressant. Aquí no hem fet retòrica, no hem buscat l'entesa fàcil amb Madrid, no ens ho hem fet a les calces a darrera hora. Aquí ens hem adonat que l'espanyolisme ens estava imposant unes conductes anacròniques i primitives, per pur essencialisme patrioter. I estic segur que aquí ens en sortirem, perquè el coratge i la independència són bons aliats de l'èxit.