Rafael Patxot, una cultura, un país

El Punt - 7/04/2011 - Quim Torra

Vaig començar a interessar-me per la figura de Rafael Patxot durant la meva emigració laboral a Suïssa, pàtria d'acollida, en algun moment, de Josep Tarradellas, Francesc Cambó, Mercè Rodoreda, Josep Pijoan, Eugeni Xammar, Aurora Bertrana, Ventura Gassol, Vidal i Barraquer, Francesca Bonnemaison, Carles Cardó, Lluís Montanyà, Ramon Folch i Camarasa o Ramon Sugranyes de Franch. Patxot no és un nom fàcilment oblidable, contundent, massís, sec com un cop de fuet. A internet hi ha poques referències, però dóna la pista clau: la biografia feta per Joaquim Maluquer. Després, un cop es llegeixen les seves memòries, Guaitant enrere, aleshores, hom ja pot estar segur de qui va ser. “Em vaig expatriar, perquè no sóc cap titella, ni molt menys serveixo com esclau i ací visc com un Home i enmig d'Homes moriré”. El Léman no és la platja gran de Sant Feliu de Guíxols, però allà, a la vella Confederació, va ser lliure.

Meteoròleg, bibliòfil i escriptor, va haver de renunciar a les seves passions per fer-se càrrec del negoci familiar de la fàbrica de taps de suro del seu sogre. Maluquer va definir-lo com independent de criteri, intransigent amb la falsedat, el deshonor i la mentida, i amb una vivència de Catalunya intensa i total. Sens dubte, la paraula que més li escau és la de dignitat. Riquíssim, va viure, en canvi, amb una total sobrietat, ja que va entendre la seva fortuna com una eina per portar a terme una obra social i cultural d'utilitat al progrés del seu país. Va ser, juntament amb Francesc Cambó, un dels grans mecenes de Catalunya: l'Estudi de la Masia Catalana, les desenes de beques i subvencions a recerques i investigacions atorgades per la Institució Patxot i per les altres fundacions que va crear en memòria de les seves filles mortes, la immensa obra del Cançoner Popular de Catalunya on tots els folkloristes van ser cridats a participar i que esdevindria el corpus definitiu de la cançó catalana popular; el seu suport a l'Institut d'Estudis Catalans, durant la dictadura de Primo de Rivera, quan juntament amb Cambó va permetre que pogués tirar endavant; el patrocini del llegendari català; els premis del concurs de l'Haia, etcètera.

Víctima de “dues invasions”

L'any 1936 patia la que ell mateix va definir com la “primera de les dues invasions” que sofrien uns catalans fidels a la pàtria, la llibertat i el cristianisme. El pistolerisme faista, tants anys temut, tants anys amagat pel miratge de l'oasi, va esclatar. No hi va haver marxa enrere. El mes d'agost del 1936, Vil·la Mariona, la seva casa al Montseny, va ser cremada. Va començar l'exili. Es va establir a a Friburg i a Ginebra. Em sembla que és a Guaitant enrere que hi ha una foto del 1944, de les seves noces d'or, amb la senyera al fons del seu escriptori. Se'l veu ja un home vell, amb els cabells blancs i una mirada dura i distingida, d'una elegància natural i seductora. Una foto que a mi sempre em serveix per definir la noblesa i el catalanisme granític d'uns homes que no van acceptar rendir-se a cap de les invasions que, com a catalans i com a cristians, van haver de patir. Perquè l'any 1939 arribava la segona. Aleshores va ser la seva casa de la Bonanova la que va ser saquejada i destrossada pels franquistes pel crim abominable de ser catalanista. Va continuar a l'exili.

A pesar de la decepció immensa que sentia, va continuar oferint el seu suport a la causa catalana de la decència. Va ajudar Joan Coromines amb l'Onomasticon, va fer arribar recursos a represaliats i fugitius del feixisme a Europa i Amèrica, es va escriure amb Trueta, Gassol, Tarradellas i Pau Casals, va instituir noves beques, etc. I encara l'any 1955 va signar amb Pau Casals, Pere Bosch i Gimpera, Lluís Nicolau d'Olwer, Carles Pi i Sunyer i Manuel Serra i Moret un document adreçat a la comissió dels Drets Humans de l'ONU en què es denunciava la repressió franquista contra la cultura catalana.

Deute pendent

Conscient que el seu viatge s'acabava, una mica abans, l'any 1952 va escriure un llibre de memòries, Adéu a Catalunya. Guaitant enrere, fulls de la vida d'un octogenari, amb la significativa autodefinició de “Català, empordanès, expatriat voluntari per amor de consciència, del sentiment i de la personalitat humana”. És el seu adéu-siau. Un llibre fosc, trist, aspre com la terra helvètica, que traspua l'amarga desolació d'un home que havia hagut de veure com tots els seus esforços per construir alguna cosa perdurable havien estat destruïts. Catalunya té amb el senyor Patxot un enorme deute pendent.

Les trampes del debat de la indepen- dència

El Singular Digital - 18/02/2011 - Quim Torra

Arran del debat que haurà de produir-se al Parlament sobre la independència, sorprèn que una de les opinions que més se senten aquests dies en moltes tribunes d'opinió del país sigui la dels xantatges, manipulacions i trampes que, diuen, suposa la proposició de llei que ha presentant Solidaritat Independentista. Anem camí de convertir el debat sobre la independència, un cop més, en un debat sobre les anècdotes i la conjuntura, i no pas sobre la categoria i els continguts. És una llàstima.

Durant els últims anys, el moviment independentista ha fet un esforç colossal per posar sobre la taula dades i xifres, arguments i valors, que no han tingut, per la banda contrària, una resposta intel.lectual d'un certa alçada. És hora que encara hàgim escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya. Per exemple, la senyora Cullell s'ha despatxat aquesta setmana amb una cadena d'impertinències insultants sobre el senyor Laporta i l'independentisme en general, com si fóssim tots plegats una tribu de l'Àfrica profunda, sense raonar un sol punt que ens permetés prestar-li una mínima atenció. L'expresident Montilla, per la seva banda, ha alertat de “frivolitats” i “il.legalitats”, sense entrar tampoc, només faltaria, en el fons del debat. Tindrem pel costat dels dependentistes uns oponents que lluitin honorablement per les seves tesis? Més enllà de paraules com “irresponsabilitat”, “falses expectatives”, “anticonstitucionalitat”, precioses i buides paraules, algú exposarà algun argument que ens permeti posar en dubte que la independència és una solució no només plausible, sinó justa, convenient i necessària per a Catalunya?

Naturalment, tothom espera amb ansietat què farà el grup nacionalista majoritari a la cambra. De moment, ha permès que es debati, cosa que cal agrair-li. CiU, que no pot votar que sí senzillament perquè la independència no entra en el seu programa electoral, i això ho saben tant els que van votar-los com els que no, pot, en canvi, sense excusar-se en aquest fet, abstenir-se i conduir el debat cap el rigor i la seriositat. Això és, debatre sobre les xifres, els valors i les idees, i evitar tirar, com socialistes i populars, d'arguments tan pobres i intel•lectualment retrògrads i decimonònics com “'oportunitats, trampes i xantatges”.

“En pura lògica, només dues posicions són legítimes a Catalunya: la de voler garantir el lliure desplegament dels catalans intervenint, dominant el govern d'Espanya, o la de voler garantir-lo separant-lo d'Espanya. Les dues posicions són vàlides. Ara bé, qui en prengui una o altra ha d'acceptar-ne totes les conseqüències i esmerçar-hi una conducta activa. El que no és lícit, el que és pertorbador i immoral és la posició intermèdia: dels qui volen la separació sense disposar-se a lluitar, dels qui volen la intervenció sense disposar-se a intervenir, dels qui volen la separació i practiquen la intervenció,i sobretot la dels més nombrosos, que volen la separació però exigeixen que la portin els intervencionistes..Cal decidir-se per una cosa o l'altra. I un cop decidit, seguir el camí; el qui vulgui desbaratar, o és un traïdor o és un imbècil”. Qui m'hauria dit a mi que citaria un dia a Joan Estelrich, però resumeix molt bé el que pretenc explicar.

Cal que ens decidim. Que el PSC, el PP i Ciudadanos vulguin intervenir a Espanya em sembla una opció molt legítima i respectable. Per exemple, el coordinador del PSC a Madrid, senyor Vallès, vol integrar-se encara més amb el grup del PSOE. Francament, potser la paraula “més” sobrava, però endavant, que s'integrin fins a la fusió nuclear. És la seva opció i fan bé de combatre per ella. Però també és imprescindible que els nacionalistes catalans esmercin una conducta activa en la causa que defensen. La catàstrofe electoral d'ERC ve, precisament, perquè els seus votants van començar a pensar que més aviat havien deixat de practicar-la, aquesta conducta activa. Si hi ha un camí, el dret a decidir, cal seguir-lo. Amb totes les estacions que es vulguin, però coherents amb un plantejament nacional. Puc acceptar que no es voti que Sí, com desitjaria, però el dret a decidir implica debat, arguments i xifres.

L'única trampa del debat sobre la independència és que no hi hagi debat.

President Mas, de què dubteu?

Singular Digital - 04/02/2011 - Quim Torra

Molt Honorable senyor,Una ombra freda ens ha glaçat el cor. Fa una setmana vau pronunciar-vos que dubtàveu de la conveniència d'anar a votar el proper dia 10 d'abril. Amb tot el respecte, però President, perdoneu, de què dubteu?

En uns moments en què la nació bull, en què milers de catalans s'han anat comprometen arreu en les consultes per a l’autodeterminació, molts d'ells del vostre partit, els barcelonins hem hagut d'assistir, estupefactes, a l’enèsima deserció del lideratge de la capital de Catalunya. Com si tot això que estava passant davant dels nostres nassos no anés amb nosaltres, com si no hi tinguéssim res a veure, com si Barcelona fos la capital d’un altre país. I la pregunta fa posar pell de gallina: si no som la capital de Catalunya, aleshores què som? Quan més l'hem necessitat, Barcelona no hi era. Però el 10 d'abril se'ns ofereix una oportunitat única per deixar de ser uns ciutadans de segona classe i sumar-nos al desig de llibertat del nostre poble. Tal i com vuitanta anys enrere, el 14 d'abril de 1931, unes eleccions municipals van conduir a la República Catalana i a aquell “aire fresc barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella”, com va escriure Mercè Rodoreda a La plaça del diamant.

Benvolgut President, us necessitem al davant. El primer magistrat de Catalunya ha de ser al davant de tot el poble el dia 10 d'abril. No hi ha enguany cap data més assenyalada que aquesta. Amb llum i taquígrafs, proclamant al món obertament, sincerament, clarament, que quest país té un destí que vol acomplir. I darrere de vós, volem veure tot el vostre govern sencer, de la Vicepresidenta al darrer conseller. I la Presidenta del Parlament, esclar, i tots els parlamentaris que fan bandera del catalanisme. Accepto que pugui haver-hi diferències de timing, de com arribar-hi o de amb qui arribar-hi, però per un nacionalista català no pot haver-hi ni una lleu vacil.lació sobre l'objectiu final.

Molt Honorable senyor, en el vostre magnífic discurs de cap d'any ens demanàveu valor i coratge, compromís i involucració. És justament el que estan fent centenars de voluntaris, que hi estan deixant la pell, i hores amb la família, per fer d'aquesta jornada un èxit de participació, una festa democràtica, una jornada inoblidable. Sé de primera mà com els meus veïns de Sarrià-Sant Gervasi, per exemple, hi estan treballant de valent, sense cap suport, empesos només per la il.lusió, la responsabilitat, i un profund sentit del deure vers el seu país. No ens deixeu sols el dia 10 d'abril, us ho prego. Hem hagut d'assistir aquests darrers anys de tripartit a la trista escena de què quan els nostres compatriotes votaven en els referèndums, el President d'aleshores inaugurava estacions de metro sota terra. No podem passar per una vergonya semblant un altre cop, no ho resistiríem, alguna cosa es trencaria per sempre.

“Si som, siguem i, si no som, deixem-nos de somnis, de records i de follies”. Sempre m’han agradat aquests versos de Climent Forner, del seu Plany per Catalunya, i em semblen avui més vigents que mai. El concepte de decidir, que conté la idea de ser, de ser lliures, és d'una força irresistible. Deixeu que us arrossegui. Tanqueu els ulls, escolteu alguna cançó de Toldrà, murmureu un poema de Verdaguer, recordeu el president Macià proclamant la nostra República o Carrasco i Formiguera cridant Visca Catalunya lliure!, sentiu l'oreig del mar, agafeu un grapat de terra humida, oloreu unes branques d'espígol, i penseu en el nostre país. Oblideu-vos de tota la resta. Vós i Catalunya. No podreu dubtar, ni com a demòcrata ni com a catalanista ni com a barceloní. Si som, siguem, res no pot ser més important, res no pot aturar-nos. Endavant, President, sempre endavant.

Ben cordialment,