El periodisme i la història s'escriuen així

Diari Ara - 13/08/2011 - Ignasi Aragay

Així podria començar un assaig periodístic escrit cap a l'any 2255 que volgués copsar la situació de la Catalunya actual.

"El 12 d'agost de l'any 13 dG (després de Google), en la decadent Europa, enmig d'una crisi econòmica desbocada, els habitants de Catalunya es distreien amb el destí d'un noi de 24 anys expert a fer córrer una pilota damunt la gespa. Per aquell temps, si buscaves el seu nom a la bíblia Google, efectivament t'hi apareixia ell, Cesc Fàbregas, i al costat un altre Cesc, popular dibuixant mort uns anys abans. L'interès pel jove heroi esportiu venia del fet que estava a punt d'abandonar Anglaterra per retornar al seu país i al seu club d'infància, el mític Barça, amb el qual la gent oblidava les penes".

Si el text fos acadèmic, escrit per un historiador de renom, el relat aniria d'una altra manera.

"El 12 d'agost de l'any 13 dG, després de segles de progrés, la pobresa començava a treure de nou el cap en un racó tradicionalment ric del planeta Terra, la vella i civilitzada Europa. A Catalunya, regió del sud-oest del continent, indret molt concorregut a l'estiu pel seu bon clima, els governants veien qüestionada la manera de retallar ajuts a les famílies pobres i els turistes el seu comportament incívic. Feia tres mesos havien esclatat protestes al carrer i ningú no sabia com aturar el procés de decadència".

El periodisme i la història s'escriuen així, estimat lector.

El 10-A i la 'santa aliança'

Diari Ara - 27/03/2011 -  Ignasi Aragay

La crisi ens posa a prova i tensa els nostres desitjos i voluntats. Ara mateix, damunt el tauler nacional hi ha dues vies de recerca d'una sortida airosa: la de la il·lusió popular i la de l'ordre establert. Cap garanteix un final feliç, esclar. La primera fa temps que mou milers de persones i tindrà la seva culminació en la consulta pel dret a decidir del 10 d'abril a Barcelona. La segona, com diu Toni Soler, mou un centenar curt de dirigents econòmics i polítics de Barcelona i Madrid, i s'expressa portes endins. Simplificant, podríem parlar de llibertat contra ordre, de carrer contra despatxos, de risc contra mal conegut.

Enmig del debat, apareix de cop a la meva vida un vell amic jueu nord-americà casat amb una hongaresa que els últims nou anys els ha passat a Budapest. L'Adam Bowman havia viscut a casa dels pares quan tenia setze anys, a mitjans dels 80. Feia dues dècades que li havíem perdut la pista. Ens ha localitzat via internet. El rebem amb un sopar familiar. A l'hora dels regals, ens veu a venir: "Això té pinta de llibre, de llibre sobre Catalunya, potser?" I després la frase definitiva: "Seguiu una miqueta independentistes, oi?"

Sí, seguim més o menys igual. Sóm el país de les miquetes. Una miqueta de 10-A i una miqueta de santa aliança , una pessic de consens anticrisi i un polsim de picabaralla de baix to, tot sense trencar cap plat. L'Adam deixa Budapest per "l'ambient enrarit i depressiu" que viu Hongria. Torna als EUA. Si visqués a Catalunya, també marxaria?