Llums i ombres del mòbil

Diari Avui, Xavi Aguilar, 3/03/2012

L'star system de la telefonia mòbil s'ha concentrat aquesta setmana a Barcelona per exhibir les novetats que ens trobarem en el futur més immediat. També s'ha debatut (i, potser, decidit) el que ens espera una mica més enllà. Un cop superat el Congrés Mundial del Mòbil (CMM), la conclusió és clara: en qüestió de mesos tindrem a l'abast dispositius que milloraran els actuals en tots els aspectes, menys en el preu.

La desaparició dels mòbils tradicionals en favor dels intel·ligents és únicament una qüestió de temps. En funció de les prestacions, entre fabricants i operadors es trobarà un producte per a cada usuari. De fet, al CMM ja s'han vist terminals pensats per a la tercera edat, amb funcions i usos més bàsics, i s'ha especulat amb la possibilitat d'introduir altres models per sota dels 50 dòlars en països en vies de desenvolupament.

Al Primer Món, però, els preus continuaran sent molt més elevats, amb l'agreujant que operadors com ara Movistar ja han anunciat que deixaran de subvencionar el canvi de terminals i es limitaran a finançar un pagament sense interessos. Caldrà veure si, com sembla probable, les altres companyies que operen a l'Estat segueixen el mateix camí. En qualsevol cas, aquesta mesura podria fer que, d'ara en endavant, els usuaris s'hi miressin una mica més abans de canviar compulsivament de terminal, ja que s'hauran de gratar més la butxaca.

D'incentius, però, no en faltaran. A la fira s'han vist aparells molt interessants. Un exemple és l'Eluga de Panasonic, que destaca pel seu disseny, extremadament prim i lleuger, i perquè afegeix la impermeabilitat a les prestacions que comparteix amb molts altres terminals. També és força interessant el concepte del Padfone d'Asus, un mòbil que es pot inserir en una tauleta, a la qual podem afegir un teclat, de manera que tenim tres productes en un. I és que els processadors dels nous models, alguns amb quatre nuclis, permeten un rendiment equiparable a molts ordinadors de taula.

Però més important que els ginys són les seves funcions. Segons el que s'ha vist al CMM, en breu els telèfons intel·ligents ens faran la vida més fàcil de mil maneres possibles: trucaran a urgències si tenim un accident de trànsit, transmetran les constants vitals dels malalts crònics a l'hospital, detectaran si hem begut massa per conduir, localitzaran els fills dels pares patidors...

Millorar el rendiment de les bateries perquè durin més enllà d'un dia continua sent l'assignatura pendent. Mentre això no arriba, que arribarà, ja han inventat unes superfícies per carregar-los només amb el contacte, ideal per inserir-les a les taules de bars o restaurants.

Tots els mòbils del mercat, com la majoria dels aparells de consum electrònic, tenen a dins circuits fets amb coltan, un mineral superconductor, car i escàs. Per sort o per desgràcia, el 80% de les reserves del planeta són a la República Democràtica del Congo, on des del 1998 hi ha un conflicte bèl·lic originat, principalment, per l'explotació dels recursos naturals del país, entre els quals també hi ha els diamants, l'or i altres minerals preuats. És per aquest motiu que, durant els quatre dies del CMM, un grup de ciutadans congolesos s'ha manifestat a les portes de la Fira, reclamant als fabricants de mòbils un gest per aturar la guerra, en la qual també han intervingut Ruanda i Uganda i que, segons algunes fonts, ha deixat més de cinc milions de víctimes.

Els manifestants sostenien que el món occidental està finançant una guerra que les organitzacions de drets humans consideren més sagnant que la Segona Guerra Mundial. Per acabar-ho d'adobar, el coltan, també conegut com a or gris, s'extreu de les mines en condicions infrahumanes, amb explotació infantil, inseguretat i jornades laborals extenuants per un preu irrisori. Després, aquest material estratègic per a les noves tecnologies es ven a uns 300 dòlars el quilo, tot i que se n'han arribat a pagar 700 en pics de demanda.

A poc a poc, diverses iniciatives mundials han començat a fer-se'n ressò per intentar que les grans empreses es conscienciïn i determinin l'origen dels materials que utilitzen en els seus components. De fet, algunes ja han començat a reaccionar, mentre que d'altres continuen alienes a un problema que continua provocant morts dia rere dia.

Excés de radiació

D'altra banda, l'expert en contaminació electromagnètica Joan Carles López indica que la proliferació de telèfons intel·ligents està exposant els usuaris a un excés de radiació que provoca “irritabilitat, falta de concentració, cansament, apatia i, fins i tot, migranyes”. Segons explica, en les primeres generacions de mòbils, les ones es concentraven bàsicament durant les trucades. Ara, però, els telèfons intel·ligents s'estan connectant constantment a diversos servidors de la xarxa, encara que els usuaris no els estiguin utilitzant. “El flux d'ones és constant i en breu apareixeran noves patologies, especialment en les generacions més joves”, hi afegeix. L'expert en radiacions no vol desterrar els mòbils de la societat –ell mateix n'utilitza–, però sí que reclama “un ús molt més responsable i no caure en el joc de les grans empreses, que ara ens volen fer passar del 3G al 4G perquè algú vol veure un partit de futbol en HD des del telèfon, cosa que no té cap sentit”.

Neix una plataforma d'entitats contra Eurovegas

Diari Avui, Rosa M. Bravo, 3/03/2012

Eurovegas, el complex de casinos i hotels que el magnat Sheldon Adelson es planteja instal·lar al delta del Llobregat –és una possibilitat, ja que encara no s'ha decidit entre aquests terrenys i els madrilenys– portarà al territori màfies i prostitució, destruirà un aqüífer vital per a èpoques de sequera, eliminarà els conreus de l'horta, malmetrà l'hàbitat dels ocells i lluny de crear ocupació per als catalans, suposarà un pas enrere en els drets laborals. Aquest és el negre panorama que dibuixaven ahir els representants de la vintena d'entitats que es van aplegar a Viladecans per tractar de posar en comú idees que ajudin a aturar “un projecte extraordinàriament insostenible”, tal com va qualificar-lo un del centenar d'assistents.

“No s'hi pot edificar més.” “És un perill per a l'aqüífer.” “La terra és de tota la comunitat.” “Segueix el model del totxo que no ens farà sortir de la crisi.” Aquestes són algunes de les raons que es van sentir ahir i que han fet que entitats ecologistes que treballen al delta, com ara Ecologistes en Acció, Depana i Salvem Olivaretes; partits polítics com ara ERC, ICV i EUiA i sindicats com per exemple Unió de Pagesos iniciïn una campanya per conscienciar la ciutadania de la necessitat d'aturar el projecte.

D'iniciatives, en van sortir unes quantes. Les entitats organitzaran una passejada popular pels terrenys que proposa la Generalitat al magnat. Intentaran que els ajuntaments s'hi pronunciïn amb mocions. Estudiaran una recollida de firmes per dur el cas al Parlament i potser a instàncies europees. Difondran la campanya a les xarxes socials d'internet i intentaran crear assemblees locals de suport.

La dimensió real d'Eurovegas

Diari Avui, Emili Valdero, 29/02/2012

Els darrers dies s'ha parlat molt sobre la possibilitat que s'instal·li a Catalunya el macrocomplex de joc Eurovegas. Per poder valorar-ho amb criteri, cal contextualitzar-lo en la seva dimensió real. Eurovegas és un projecte del grup nord-americà Las Vegas Sands Corporation. El grup té tres casinos a Las Vegas —The Venetian, The Palazzo i Sands Expo—, dos casinos més a Macao –The Venetian Macao i Sands Macao—, el casino Marina Bay Sands a Singapur i, finalment, el casino Sands Bethlehem, a Pennsilvània.

Analitzant el projecte Eurovegas, cal tenir en compte els tres fets següents: 1) A tots els llocs del món on hi ha grans complexos de joc es desenvolupen xarxes de prostitució en mans del crim organitzat. Les màfies que controlen la prostitució dels casinos també acostumen a traficar amb armes, drogues i immigració il·legal de dones.

En els darrers mesos, els casinos del grup Sands han estat objecte de diverses operacions policials amb detencions massives de prostitutes (desembre del 2010 a Macao, juny del 2011 a Singapur, i el 26 de gener passat a Bethlehem) i han hagut de pagar importants multes. Això es pot trobar fàcilment a Google.

2) El model de negoci del grup Sands es basa en l'explotació i importació de mà d'obra de països del Tercer Món. El casino els facilita allotjament en cases especials per a treballadors i cobren un sou miserable per jornades laborals de més de 12 hores al dia. Els treballadors estrangers estan temporalment al complex, generalment amb rotacions cada sis o dotze mesos, bé fent de paletes en la fase de construcció, o bé fent de personal de neteja i serveis un cop el casino ja està en marxa. Aquest és el cas de Singapur, on el grup Sands va portar-hi 11.000 treballadors xinesos, vietnamites i de Bangla Desh, o el de Macao, on va portar-hi 5.000 treballadors xinesos. Vegeu a Youtube el vídeo de la BBC News Marina Bay Sands Migrant Chinese Construction Workers Exploited. En el cas d'Eurovegas, per fer això, necessitaria un permís especial del govern espanyol, que és el que té competències exclusives en el tema d'immigració.

3) He llegit en algun lloc que el projecte Eurovegas comportaria la creació de fins a 276.000 llocs de treball. Això és una exageració majúscula que no s'aguanta d'enlloc: tot el sector de l'hostaleria, a Catalunya, va ocupar 225.000 persones el tercer trimestre del 2011, segons dades de l'Institut Català d'Estadística, Idescat. La majoria de llocs de treball que es crearien serien coberts per treballadors temporals immigrants, com ja ha fet Sands en altres llocs del món, i la resta serien llocs de treball de nul valor afegit, amb sous inferiors als 1.000 euros al mes, majoritàriament de cambrers i personal de neteja.

Finalment, cal advertir el lector que el grup Sands es troba actualment sota la investigació del Departament de Justícia i de la comissió del mercat de valors nord-americana, la Securities and Exchange Commission, per violació de la llei de pràctiques corruptes a l'estranger (Foreign Corrupt Practices Act), en què s'acusa els casinos Sands de subornar càrrecs governamentals i de tenir relació amb les tríades xineses.

Amb aquesta informació, que cadascú es respongui a ell mateix si aquest és el model de desenvolupament econòmic que vol per a Catalunya.

Matar-nos a pessics

Diari Avui, Xevi Xirgo, 29/02/2012

Ja ho han sentit. Vénen més retallades. El dèficit de l'Estat es veu que és un escàndol (un 8,5%, molt lluny del 4,4 que ens demana Europa), i ara ens avisen que ara haurem de retallar més. Ahir surt la Soraya i anuncia a bombo i platerets que vindran més retallades, i que ens preparem. I jo em pregunto: i què carai hem estat fent fins ara? Que ens volen matar a pessics o què? Hem tancat sales d'operacions, pagarem per tenir medicaments, als funcionaris públics els han retallat el sou en diverses ocasions, s'han augmentat les taxes universitàries, ja han deixat clar que això dels interins a l'administració s'ha acabat, no es veu cap nova obra pública enlloc, hi ha menys alts càrrecs, ens han endarrerit l'edat de jubilació fins als 67 anys, ens han abaratit l'acomiadament, ens han suprimit el xec nadó, ens han augmentat l'IRPF, comprar un pis ja no desgrava, l'IVA va passar del 12 al 18%, el preu de la benzina es va encarir una altra vegada perquè s'hi han sumat nous impostos, ens han anunciat que durant uns anys no hi haurà noves escoles, no es cobreixen baixes a l'administració, s'han retallat les ajudes per la llei de la dependència, s'han ajornat les noves convocatòries de bombers, les subvencions a entitats culturals i esportives s'han reduït dràsticament, ens han apujat el preu de l'aigua, del gas, de la llum, dels peatges, i s'han encarit un munt de coses de tal manera que quan vas a comprar per passar la setmana et preguntes cada vegada si la caixera s'ha equivocat en dir-te l'import. I ara ens avisen que ens preparem que vindran noves retallades. Ens acollonen? Que no ho veuen que ja fa temps que ens preparem?

El síndic de greuges rep més de 20.000 queixes per l'actuació policial

Diari Avui, Redacció, 22/02/2012

El síndic de greuges i defensor del Menor del País Valencià, José Cholbi, ha explicat que ha rebut més de 20.000 queixes per l'actuació policial en les mobilitzacions estudiantils de l'última setmana. En concret s'han registrat 500 queixes directes i al voltant de 20.000 reclamacions per internet sobre aquest tema.

Cholbi s'ha reunit aquest matí amb la delegada del govern, Paula Sánchez de León per a recaptar dades per elaborar un informe i donar resposta a les queixes.

Entre les denúncies rebudes els ciutadans exposen al síndic la necessitat que “prenga contacte amb una realitat que li afecta molt directament pel tema del menor”.

En principi, la sindicatura té previst emetre una única resolució que done resposta a aquestes reclamacions perquè “no hi ha un cas únic i singular”, sinó solament “dos o tres que ixen un poc del tema”.

Cholbi no ha volgut pronunciar-se sobre la principal demanda dels denunciants, la dimissió de Sánchez de León. “La meua obligació és mantindre una gran objectivitat i professionalitat”, ha matisat.

El síndic també s'ha reunit amb representants d'alumnes, pares i professors de l'IES Lluís Vives.

Repressió al País Valencià

Diari Avui, Editorial,  22/02/2012

La repressió duríssima dels estudiants de l'institut Lluís Vives de València, ordenada per les autoritats i executada de manera contundent per la policia, és una mostra de com fer front equivocadament a una protesta ciutadana. Un error induït, sens dubte, per la poca pràctica democràtica d'uns governants valencians acostumats des de fa anys a un nivell testimonial de contestació als carrers. El PP està convençut que els carrers valencians són seus (i les urnes, en bona part, li reforcen reiteradament aquesta sensació) i en aquest episodi de protesta no ha sabut reaccionar amb prou diligència i eficàcia. La contundència, en un sistema democràtic, és el pitjor remei per apaivagar els ànims encesos.

Fins i tot el govern estatal ha admès un excés de duresa en la resposta policial, i les informacions que han transcendit sobre el vocabulari dels comandaments, que es van referint als manifestants com “l'enemic”, són absolutament intolerables. És cert que, en les protestes, s'hi han acabat barrejant personatges amb poca cara d'estudiant, però les forces de seguretat ja haurien de saber que, en una situació de tensió, els elements desestabilitzadors hi fan cap. Tot plegat fa pensar que aquest capítol no es pot tancar sense cap dimissió o destitució, política o policial. Política i policial. Tampoc és una pràctica gaire comuna en la política valenciana admetre els errors i actuar en conseqüència. Però el clam popular d'ahir pels carrers de la capital valenciana no pot ser desoït. Calen explicacions, cal un compromís ferm d'esmena i cal prendre mesures perquè una simple protesta estudiantil no sigui atiada per la pròpia incompetència dels responsables de controlar-la.

Pep rebat el PP

Diari Avui, Redacció,  22/02/2012


Pep Guardiola no va dedicar la tarda d'ahir a veure el partit que el Real Madrid va jugar, i empatar, a Moscou, corresponent a l'anada dels vuitens de final de la Champions. A aquelles hores, l'entrenador del Barça era a la seu central d'Òmnium Cultural, a l'Eixample barceloní, tramitant l'entrada com a socis dels seus fills, Màrius, Valentina i Maria. El van rebre la presidenta d'aquesta entitat, Muriel Casals, i diversos membres de la junta directiva, que van acompanyar Guardiola i els seus tres fills en una visita al local del carrer Diputació.

El gest de Guardiola no és casual i és una manera simbòlica de respondre als atacs del PP cap a aquesta entitat. “És important que no es donin subvencions a Òmnium quan es necessiten diners per a la sanitat”, va assegurar dilluns la presidenta dels populars, Alícia Sánchez-Camacho. Unes declaracions que van provocar un terrabastall i que la presidenta de la institució, Muriel Casals, va trigar poc a replicar. Casals va demanar que el PP “prediqui amb l'exemple i doni al govern català la part proporcional de l'ajuda que li correspon” com a partit.

Mentrestant, ahir el govern també va donar un cop de mà a Òmnium i un sever cop de porta al PP, que la setmana passada s'havia convertit en el seu principal aliat a l'hora d'aprovar el pressupost. El portaveu de l'executiu, Francesc Homs, va anunciar la signatura d'un conveni amb l'entitat per un valor d'1,4 milions d'euros i que s'emmarca en el període 2011-2013. Homs, però, es va intentar esforçar per desvincular aquesta decisió de les afirmacions de Sánchez-Camacho. La discussió política no es va acabar aquí, perquè el portaveu de CiU al Parlament, Jordi Turull, va assenyalar que la seva formació donarà més suport que mai a Òmnium, mentre que el seu homòleg popular, Santi Rodríguez, va criticar l'“obscurantisme” que envolta la institució.

Llarga trajectòria

L'entrenador del Barça és soci d'Òmnium des del 1993, quan tenia 22 anys i no feia gaire que havia debutat en el primer equip del Barça. El seu llarg compromís amb l'entitat que té com a lema Llengua, cultura i país va fer que, per exemple, el setembre passat, presenciés l'acte del seu cinquantè aniversari des de la primera fila de L'Auditori, al costat del president Artur Mas i d'altres membres del govern de la Generalitat.

Poc després, va participar en el documental #Òmnium 50A, que Televisió de Catalunya va emetre a finals de l'any passat, juntament amb altres personalitats del país, com ara Jordi Pujol, Lluís Llach, Salvador Cardús i Empar Moliner. En aquest reportatge televisiu, Guardiola va dir la seva sobre el present i el futur de Catalunya. “La veu d'un poble és molt més forta que qualsevol tribunal”, va manifestar en referència a la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. “Mai he entès que, quan ho ha decidit el poble de manera sobirana, sigui l'Estatut o qualsevol altra cosa, només quatre persones puguin decidir si és vàlid o no”, hi va afegir abans de sentenciar: “Per més constitucional o inconstitucional que sigui, la veu d'un poble és superior a qualsevol altra cosa.”

Autodeterminació

Josep Guardiola també va prendre posició sobre la possibilitat que Catalunya celebri un referèndum d'autodeterminació. “Molta gent voldria tenir el dret de decidir què vol el poble, si volem continuar com fins ara o no”, va comentar en aquest sentit. A més, va parlar de la importància de la cultura com a fet vertebrador dels països: “Un país culturalment fort és un país viu, que té salut, que és sa.”

El mal del català es diu Espanya

Diari Avui, Editorial, 18/02/2012

Les dades presentades ahir per la Plataforma per la Llengua són una invitació a l'optimisme des de la persistència en la lluita pels drets lingüístics del català. L'estudi convida a l'optimisme perquè, d'entrada, fa una lectura en clau positiva quan les mateixes dades es podrien interpretar de manera diferent des d'una posició derrotista. El català té molts obstacles per superar i terreny per recuperar, però hi ha indicadors que demostren que hi ha possibilitats de millora.

Gairebé 10 milions de persones parlen el català i el 91% de la població del domini lingüístic l'entén. A més, la projecció internacional és considerable, ja que el català es troba entre les cent llengües més parlades a tot el planeta i és la catorzena més parlada de la Unió Europea, per sobre, o molt per sobre, d'algunes de les que tenen estats al darrere i no en contra.

Per àmbits, la situació és desigual, però té una salut extraordinària en sectors puixants com per exemple les noves tecnologies: que el català sigui el vuitè idioma més actiu a internet es pot considerar senzillament espectacular. L'increment en els usos culturals i empresarials, també a la xarxa, i l'interès per aprendre l'idioma propi de Catalunya per part dels nouvinguts són alguns altres elements a tenir en compte. La normalització encara és lluny, i caldrà que, principalment, siguin els mateixos catalanoparlants que continuïn amb la guàrdia ben alta. Tanmateix, com passa en altres àmbits, queda clar, veient els aspectes negatius de la normalització, com la justícia o la legislació que afavoreix l'espanyol, que el principal problema que té la llengua catalana té un nom: Espanya.

Un guàrdia civil agredeix un advocat perquè parlava català

Diari Avui - 29/01/2012 - Redacció

A l'aeroport del Prat no s'hi pot parlar en català, si més no davant la Guàrdia Civil, i si es fa es corre el risc d'acabar en un habitacle minúscul, acompanyat de dos agents tractant-te de “polaco de mierda” i agredit per un d'ells.

Aquesta és la història per no dormir que ahir al migdia va viure un advocat barceloní de 27 anys quan anava cap a Madrid, com cada divendres, on estudia un màster sobre fiscalitat, i es va topar amb un agent que li va dir: “Caballero, hábleme usted en español.” Va acabar a l'oficina que els Mossos d'Esquadra tenen a la terminal T1 presentant una denúncia contra els agents, amb número d'identificació

U-80801-T i W-18153-L. El primer, caporal de graduació, el va agredir: va donar-li un cop a la cuixa amb un objecte contundent i va picar-lo al cap en diverses ocasions amb la mà estesa. Mentre es produïa l'agressió, el segon agent “s'ho mirava amb cara d'astorament, però tampoc feia res per aturar el seu company”, segons va explicar ahir a aquest diari l'advocat.

Comunicat de lesions

El lletrat, que treballa en una empresa multinacional amb seu a Barcelona, té el ferm propòsit d'anar més enllà de la denúncia presentada ahir. “La setmana vinent, amb el meu advocat, formalitzaré una querella criminal contra els dos guàrdies”, va afirmar. De moment, l'escrit de denúncia presentat ahir davant els Mossos i que ja ha fet curs al jutjat de guàrdia corresponent va acompanyat d'un comunicat mèdic del CAP Pujol i Capsada, del Prat de Llobregat, on es detalla les lesions sofertes: “Eritema i lleu tumefacció al nivell de cara anterolateral (1/3 inferior) muscle esquerre, amb dolor a la palpació, molèsties a la palpació cara lateral esquerra del coll.” A conseqüència dels cops rebuts, la víctima evidenciava ahir al vespre una coixesa.

La víctima, que va demanar quedar en l'anonimat perquè tem que el cas pugui perjudicar-lo professionalment, va arribar a l'aeroport del Prat amb temps suficient per agafar el seu vol, un Vueling UY1003 amb destinació Barajas. En passar per l'arc de seguretat del control de passatgers es va produir el típic incident amb el cinturó, que el vigilant de seguretat li va fer treure “tot i que no havia fet soroll”. Aleshores es va establir un diàleg entre el lletrat i el vigilant que els agents van interpretar com una situació de tensió que els obligava a intervenir. “Té algun problema vostè amb el company de Prosegur?”. Això és, segons la versió de l'advocat, la salutació que va rebre dels dos agents de la Guàrdia Civil. Va voler treure gravetat a la situació, va dir que no passava res i aleshores li van dir: “No entiendo, hábleme usted en español.”

“Aquest vol no l'agafes”

El lletrat afirma que, en un primer moment, no va voler canviar d'idioma per “la manera com m'ho van demanar”. A partir d'aquí la tensió va créixer fins que un agent li va dir: “Aquest vol no l'agafes.” Aleshores el van conduir a una petita habitació, sense finestres, on es va produir l'agressió, “tot i que jo ja els parlava en castellà perquè veia que el tema s'havia complicat i volia rebaixar la tensió.”

En recordar-ho, la víctima explica que va sentir “una impotència molt gran. Quan saps que t'ho fan només perquè ets català et vénen ganes de plorar”. I mentre ho recorda torna a plorar mentre afirma: “Ara jo he d'actuar als tribunals contra l'Estat, perquè l'Estat ha actuat contra mi quan m'havia de protegir.”

Després de l'agressió, els guàrdies civils i el lletrat van sortir fora de l'habitació i quan els agents van sentir que la víctima trucava als Mossos d'Esquadra aleshores li van entregar un paper de denúncia on entre altres fets li imputen “insults al vigilant jurat i insults i menyspreu a la institució”. El lletrat assegura que va tenir problemes perquè els agents li donessin els números identificatius.

“Sabem més dels romans que de la Guerra Civil” - Carme Poll

Diari Avui, Entrevistes,  17/11/2011


Què és Subterrànies?

És entre una visita guiada i un espectacle teatral que fem dins del Refugi 307, un espai històric de la Guerra Civil a Barcelona.

I com va sortir la idea?

Abans de l'estiu, l'actriu Itziar Castro i jo vam conèixer la Mamen Conte, historiadora i l'encarregada de fer les visites guiades al refugi. Ens el va ensenyar i, quan vam veure l'espai, vam decidir fer alguna cosa. Amb la també actriu Montse Alcoverro vam començar a documentar-nos per explicar a través de tres monòlegs com era la vida de tres dones. En concret situem la història entre el 16 i el 18 de març del 1938, quan hi va haver bombardejos indiscriminats sobre la ciutat per part d'avions italians.

I en què consisteix?

La gent entra per fer una visita guiada al refugi i cap a la meitat del recorregut, comencen a aparèixer personatges que expliquen la vivència, no només de com es viu dins del refugi, sinó de la República i la Guerra Civil.

Per què tres dones?

L'espectacle surt del Projecte Vaca, que és una associació de creadores escèniques, l'objectiu principal del qual és donar veu a la creació femenina en el panorama escènic actual. Era claríssim que volíem parlar de les dones i si hem de ser fidels als fets històrics, la població que més habitava els refugis eren nens, gent gran i dones. L'espectacle parla de les dones a la rereguarda, de com eren les ciutats quan els homes eren al front.

I amb qui us heu basat per construir les tres històries?

Hem llegit molt i hem vist molts documentals en què diverses dones explicaven la seva experiència. En el cas de la nena, per exemple, ens hem basat en el llibre de l'Encarnació Martorell, Amb ulls de nena, a qui s'ha anomenat l'Anna Frank catalana. Subterrànies vol ser un homenatge a totes les dones que van organitzar la defensa passiva a les ciutats i van viure de la manera més vital i positiva les circumstàncies de barbàrie i de guerra d'aquella època.

Què ha representat per a vostè aquest espectacle?

No m'ha connectat tant amb la història del país, que realment val la pena conèixer, perquè sembla que sabem més coses del Paleolític o dels grecs i els romans que de la Guerra Civil! Però a mi m'ha connectat molt amb la meva família, amb els meus avis. El fet d'escriure el monòleg m'ha donat la llibertat d'incloure coses personals, començant pel nom del personatge, que és el de la meva àvia.

La resposta ha estat molt bona.

Abans d'estrenar ja s'havien esgotat les entrades! Esperem poder allargar l'espectacle i poder-lo traslladar a altres espais històrics. No hem cobrat ni un euro, però esperem que tingui volada. En època de crisi, t'has de reinventar. O et quedes a casa esperant que et truquin, o et poses a crear.

“Catalunya, esclava d'insolents”

Diari Avui, Editorial, 29/10/2011

“Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició.” Amb aquestes paraules arengava el president de la Generalitat Pau Claris els catalans perquè s'aixequessin contra l'opressió de la Corona Hispànica el 1640, l'anomenada guerra dels Segadors. Tres-cents setanta-un anys després, les motivacions i certes actituds procedents de l'Estat continuen pràcticament invariables. L'últim cas, referit a la insolència, el del ponent constitucional Gregorio Peces-Barba, que precisament va recórrer dijous a l'històric conflicte del segle XVII per ironitzar sobre si hauria estat millor que els conflictes simultanis que van comportar la separació de Portugal i la subjugació de Catalunya haguessin anat a l'inrevés. En aquest parer no costaria gaire coincidir-hi, tot i que molts catalans no ho fan amb ironia sinó seriosament.

La gravetat de les paraules de Peces-Barba, doncs, no rau pas en aquest punt del discurs sinó en el sarcasme intolerable sobre els bombardejos de Barcelona i, especialment, en el to general de menyspreu i deix totalitari amb què es va referir a Catalunya. Tot plegat seria una trista anècdota si no fos que, cada cop més, representa un tipus d'actitud corrent entre l'opinió pública i publicada a l'Estat espanyol. Per això mereix una reacció contundent, i alhora educada. I una reflexió col·lectiva més profunda que obliga a retornar al discurs de Pau Claris: “Què us manca, catalans, si no és la voluntat.” La voluntat popular és l'única que pot fer front a l'insult i el menyspreu sistemàtic. Una voluntat que avui dia, a diferència del 1640, es pot expressar democràticament a les urnes.

En defensa del nostre model social

Diari Avui - 13/09/2011 - Editorial

La comunitat educativa d'aquest país, és a dir, el professorat i les famílies, han sortit al carrer l'endemà de la Diada en defensa del nostre model lingüístic escolar. Un fet important, perquè implica que la societat civil està compromesa amb el català i perquè la mobilització és iniciativa d'ella mateixa. La comunitat educativa ha fet una primera acció en defensa d'un model d'immersió en el qual fa tres dècades que treballen i l'objectiu del qual no és només assegurar la pervivència de l'única llengua pròpia de Catalunya sinó la defensa d'una societat cohesionada, que a diferència del que afirmen els que parlen del nostre país sense conèixer-lo, no és el mateix que una societat uniforme.

El català és el signe principal del nostre país. Els que ataquen el model amb la cínica invocació del bilingüisme saben molt bé el que fan. Una escola bilingüe portaria indefectiblement cap a la fractura social o cap al monolingüisme en espanyol. El poc ús social del català demostra, a més, que la nostra llengua està encara en una situació de debilitat i que no és cert, com diuen els defensors del bilingüisme des de Madrid estant, que l'espanyol estigui en perill d'extinció. Per això insisteixen tant en la necessitat que es compleixin les sentències.

Aquest és el nucli de la qüestió. Una resolució judicial dóna munició als adversaris del català. Doncs bé: si resulta que hi ha una majoria de la població que la percep com a contrària als seus interessos, hora és que es canviï la llei. El Parlament ha de blindar el català. Si quan convé es pot alterar la sacrosanta Constitució en un tres i no res, ¿per què no es pot fer el mateix amb una llei que els catalans rebutgen?

Reivindicar la plenitud de Catalunya

Diari Avui - 11/09/2011 - Editorial

La barreja de reivindicació i jornada festiva que impregna la diada de l'Onze de Setembre des de la seva instauració té aquest any més sentit que mai. Reivindicació, perquè aquests últims dies Catalunya ha estat atacada prenent d'objectiu la llengua, essència del país. La vigència i continuïtat de la immersió lingüística a les escoles, que presenta des de fa 30 anys un balanç d'èxit, ha de ser defensat pels mestres, pels pares, pel govern i en definitiva per tothom que cregui en els valors de la cultura, la integració i la convivència, més enllà de qualsevol ideologia i procedència. Hi ha encara el record de la retallada de l'Estatut, atac a la sobirania d'un poble que l'havia votat. Sumada la retallada a la marginació del nacionalisme català en la reforma de la Constitució, és prou evident que ens trobem davant un nou centralisme espanyol que pot conduir Catalunya a la marginalitat. Però malgrat això, la crisi econòmica i l'atur, Catalunya té prou actius per sortir-se'n sempre que, com va dir Josep Guardiola en rebre la medalla d'or del Parlament, ens posem a treballar per superar les dificultats. Guardiola és només l'exemple ara amb més projecció d'una Catalunya que no només té bons futbolistes sinó també bons metges, bons informàtics, bons mestres, bons empresaris, bons treballadors, molts emprenedors i creadors en tots els àmbits. El capital humà i fins i tot econòmic hi és. El sacrifici d'ara ens ha de portar a una nova esplendor. Abans-d'ahir va morir Josep Termes, un referent entre els historiadors del país. Ell havia dit que Catalunya és un miracle a Europa. Miracle de supervivència, també de la llengua, després d'haver-ho perdut gairebé tot el 1714. Els miracles tenen alguna cosa de sobrenatural. Benvinguts siguin, però Catalunya no vol un futur de miracles sinó de país normal amb plenitud.

Trenta anys d'atacs a la llengua

Diari Avui - 8/09/2011 - M. Ciércoles, L. Nicolás, C. Sabaté, J. Elcacho, R. Garcia, S. Pau, M. Rourera, S. Picazo, E. Orts, X. Aguilar, X. Roca, G. Busquets i C. Torns.


La Norma, aquella noieta que ens recordava que el català era cosa de tots, tindria avui més de trenta anys. Ja han passat gairebé tres dècades des de l'aprovació de la llei de normalització lingüística de 1983, i en aquest llarg camí, tots i cadascun dels esforços –institucionals o de la societat civil– per garantir l'ús del català en qualsevol àmbit han hagut de superar, sistemàticament, una infinitat de polèmiques i entrebancs que han dificultat el procés. La llei de 1983 tenia el gran objectiu de superar una situació de desigualtat lingüística heretada de la dictadura. Es tractava de restablir el català i de garantir l'ús normal dels dos idiomes reconeguts com a oficials a Catalunya en una nova etapa de convivència democràtica. La referència era l'Estatut de 1979, que reconeixia el català com a llengua pròpia del país i, per tant, el dret de tots els ciutadans de conèixer-la i emprar-la en tots els àmbits.


Si l'ús del català en l'ensenyament, l'administració i els mitjans de comunicació va ser la pedra angular d'aquella llei de 1983, la seva successora, la llei de política lingüística de 1998, va adaptar la norma a una nova realitat. En quinze anys s'havien produït canvis transcendentals en àmbits com ara les tecnologies, el comerç, les comunicacions, la immigració i la plena incorporació de l'Estat espanyol a Europa. En aquest sentit, la llei de 1998 va introduir, per exemple, una normativa destinada de manera específica al món socioeconòmic, amb l'objectiu de garantir, també, els drets lingüístics dels ciutadans en el seu paper de consumidors. A més, es van posar les bases per avançar en altres àmbits, com ara la docència en català a la universitat.


El darrer gran pas legislatiu amb relació a la llengua es va fer amb l'Estatut de 2006, en el qual es confirma el model d'ensenyament en què el català és emprat normalment com a llengua vehicular a les aules, i es reconeix el dret de tots els alumnes a conèixer el català –i el castellà– quan acabin l'educació obligatòria i a no ser separats per raó de llengua. D'altra banda, l'Estatut també representa un avenç important pel que fa al reconeixement dels drets lingüístics dels ciutadans davant l'administració i les institucions de l'Estat, amb especial èmfasi en l'àmbit de la justícia.


Certament, els avenços normatius –i també les iniciatives de la societat civil– dels darrers trenta anys han esdevingut fonamentals, però no es pot obviar que, un cop al món real, fer cada pas ha costat suor i llàgrimes, i el resultat no sempre ha estat suficient.

La immersió a l'escola

Amb l'aprovació de la llei de normalització lingüística, s'impulsa definitivament la regulació de la immersió en el sistema educatiu. Ja abans de 1983, i impulsats pels moviments de renovació pedagògica, hi ha plans per afavorir l'aprenentatge del català dels alumnes castellanoparlants, que s'ofereixen bàsicament en l'escola pública.


El curs 1993/1994, l'últim en què s'imparteixen classes en castellà com a llengua vehicular, es desperten els primers recels dels sectors castellanoparlants més reticents. Però, és a partir de l'any 1996, amb l'arribada al poder estatal del Partit Popular –i, especialment, durant la segona legislatura amb majoria absoluta de José María Aznar–, quan es radicalitzen les posicions contra la llengua catalana. Uns anys que els filòlegs Antoni Ferrando i Miquel Nicolás bategen com una etapa de “castellanització ideològica”. Enmig d'aquest període, el 1998, el Parlament de Catalunya aprova la llei de política lingüística que reforça la normativa del 1983 sobre la presència del català a l'escola. No obstant això, els sectors castellanoparlants més radicals, representats per l'associació Convivència Cívica Catalana (CCC), atien la polèmica gràcies a un article de la nova llei que assenyala que “els infants tenen dret a rebre els primers ensenyaments en la llengua habitual”.

L'escola als tribunals

L'any 2000, Convivència Cívica presenta un recurs contra els impresos de preinscripció escolar perquè no s'hi fa cap pregunta sobre la llengua habitual dels nens. El 2004, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) es pronuncia per primera vegada sobre “el conflicte de la casella del castellà” i insta l'administració a modificar els formularis. A partir del curs 2006/2007, els impresos ja inclouen una casella en què es pregunta per la llengua que entén l'alumne (castellà, català o cap de les dues) i un apartat perquè els pares notifiquin si es volen acollir a la possibilitat que els fills rebin els primers ensenyaments en castellà. Uns canvis que no satisfan CCC, que promou un altre recurs, i el TSJC el desestima el 2009. No obstant això, aquest 2011, l'associació torna a denunciar el Departament d'Ensenyament per no incloure en els impresos una casella específica per demanar l'escolarització en castellà.


Paral·lelament al “conflicte de la casella”, Convivència Cívica aixopluga les demandes de diverses famílies que reclamen als tribunals que es reintrodueixi el castellà com a llengua vehicular a l'ensenyament. L'any 2006, l'administració rebutja la sol·licitud de Feliciano Sánchez, que, juntament amb altres pares, continua la lluita contra la immersió als tribunals. El 2008, el TSJC desestima els recursos presentats. Però Feliciano Sánchez i dos pares més (Marina Gala i Consuelo Santos) no es donen per vençuts i recorren al Tribunal Suprem (TS). El desembre passat, l'alt tribunal dóna la raó a les tres famílies perquè el castellà sigui “llengua vehicular, juntament amb el català”. El TS també insta l'administració que les comunicacions amb els pares siguin en castellà. Divendres passat, es torna a obrir la caixa dels trons quan el TSJC –vetllant per l'execució de la decisió del Suprem– dóna un ultimàtum de dos mesos perquè Ensenyament adopti mesures “efectives” per garantir que el castellà sigui llengua vehicular.


Dues decisions judicials, la de desembre i la d'aquest setembre, que s'emparen en la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut en què s'especifica que el castellà té el mateix dret que el català de ser llengua vehicular en l'ensenyament.

Més classes de castellà

A banda de les accions contra el català de Convivència Cívica, els governs estatals també han promogut normatives perquè el castellà sigui més que una assignatura de llengua. El 2003, s'impulsa la campanya Pel català a l'escola per aturar els decrets que desenvolupen la llei de qualitat de l'educació que preveu un augment de les hores de castellà a les aules. La legislació del PP no s'arriba a aplicar a causa del canvi de govern a Madrid. La victòria del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero, però, no es tradueix en un període de tranquil·litat per a la immersió. A finals del 2006, l'executiu estatal emet un decret que imposa una hora més de castellà a primària. La resposta catalana és deixar en mans dels centres l'aplicació de la tercera hora. Un altre cop, CCC s'erigeix com la defensora del castellà i presenta un recurs judicial. El TSJC avala la norma de la Generalitat, tot i que dóna un toc d'atenció perquè tots els centres compleixin amb el nombre d'hores fixat per Madrid.

Contra la llei del cinema

 

Després d'anys d'una presència anecdòtica del català als cinemes, el 1998 el govern de CiU –Joan Maria Pujals era el conseller de Cultura– va promoure una llei que proposava quotes a l'exhibició; l'oposició radical de les majors de Hollywood va fer que el govern acabés retirant el decret i el substituís per una política de pactes. El resultat va donar només un 3 % de presència del català als cinemes. Per corregir el desequilibri, el segon govern tripartit –amb Joan Manuel Tresserras com a conseller de Cultura– va impulsar una llei del cinema que estableix que la meitat de les còpies que s'exhibeixin estiguin doblades o subtitulades en català, si la versió original no és en català o en castellà (els films europeus amb menys de setze còpies en queden exempts). La llei es va aprovar al Parlament català el 31 de juny de l'any passat amb 117 vots a favor i 17 en contra, però ja des que era un projecte es va trobar amb l'oposició frontal d'exhibidors i distribuïdors: els primers van tancar un dia les sales en senyal de protesta i van projectar espots alarmistes als cinemes per denunciar la llei, mentre que els segons van reduir encara més els pocs films doblats al català i van amenaçar d'estrenar menys pel·lícules a Catalunya, i fins i tot fer-ho directament en versió original.


En aquests moments, la llei està pendent del redactat del reglament. L'actual conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha reconstruït els ponts trencats amb les majors –que han tornat a doblar alguns títols al català–, però ha anunciat: “Si la llei no es pot aplicar la canviarem.”

El forat negre de la justícia

 

L'ús del català a la justícia ha estat sempre sota mínims, i fins als anys noranta era testimonial. Tot i que el panorama en els darrers vint anys ha canviat força –l'any 2000 només un 1,26% de les sentències es van escriure en la llengua pròpia, mentre que el 2010 les sentències en català ja van representar el 14,5% del total–, les sentències escrites en la llengua del país tornen a estar en davallada. I no diguem l'ús que en fan jutges, fiscals i secretaris judicials, la majoria espanyols que arriben a Catalunya en primera destinació i després demanen plaça fora, com recorden des de la conselleria.


Què ha passat? L'any 2000 la Generalitat va començar una campanya per la utilització de la llengua davant un panorama absolutament desolador (en aquella època, per exemple, només tretze fiscals que exercien a Catalunya sabien català), i va apostar per la incentivació econòmica, una incentivació que va donar els seus màxims fruits el 2004, quan es va aconseguir que un 20,6% de les sentències escrites fossin en llengua pròpia. Però quan, amb l'arribada del tripartit al govern, es van retirar aquests incentius, les sentències en llengua pròpia van anar baixant: el 2005 representaven un 20,1%, el 2006 van baixar a un 18%, el 2007 ja només eren un 16%... I així fins al 2010, en què constituïen un minso 14,5%. I continuen baixant.


Les altres estadístiques de l'any 2010 (les últimes publicades) tampoc són engrescadores. A excepció de la documentació presentada als jutjats (que en un 61% dels casos és en català), la majoria de les demandes es presenten en castellà, un 87%. Tot i l'esforç de l'administració des de l'any 2000 per fer cursos de formació i perquè el català sigui un mèrit que computi (trasllats, primera destinació, comissions de serveis, substitucions....), l'any passat, dels 1.200 professionals del sector que es van apuntar a millorar el català, només 171 eren jutges, fiscals o secretaris judicials.

Comerç i consum, a foc lent

 

El cas més mediàtic de les sancions a establiments per no haver retolat com a mínim en català va anar lligat a Convivència Cívica i a la campanya electoral de Mariano Rajoy de 2008: l'entitat i el PP van utilitzar el cas com a bandera en la seva campanya de denúncia de la suposada imposició del català, però una jutgessa va sentenciar el març de 2010 que Manel Nevot, propietari de Finques Nevot, de Vilanova i la Geltrú (Garraf), havia de pagar 400 euros per no tenir els rètols en català i 400 més per no tenir fulls de reclamació i haver infringit la llei de protecció del consumidor. Rajoy va fer servir el cas de Nevot en un debat televisat amb Zapatero com a empresari “perseguit” per la política lingüística de la Generalitat, mentre que l'advocat de l'API va defensar en el judici que “a un aragonès que viu a Catalunya no se'l pot obligar a conèixer el català, perquè no es pot regular la llengua que han de fer servir dos particulars en una conversa privada”. El lletrat de l'Agència Catalana de Consum (ACC) li va replicar que el que estableix la llei és que “la retolació s'ha de fer en català, tot i que en cap moment prohibeix que es faci també en castellà”.


La base és que el consumidor català té el dret a ser atès i informat en la seva llengua. La Generalitat va multar l'any passat 205 establiments que no ho van complir. Segons la resposta a una pregunta parlamentària del PP a Empresa i Ocupació, les 205 multes lingüístiques van suposar 182.525 euros. El 2008 van ser 209 les empreses sancionades (208.200 euros), mentre que 2.364 persones van denunciar que no s'havia respectat el seu dret a viure en català. Jordi Anguera, llavors director de l'ACC, negava cap persecució i recordava que els inspectors revisen l'ús de la llengua de la mateixa manera que miren si l'establiment compleix les normes de seguretat i si les etiquetes contenen la informació necessària, i assegurava que, en el cas d'incompliments en matèria de llengua, el 83% d'anomalies es corregeixen i no s'arriba a la sanció.


Abans que Finques Nevot arribés a judici, Correus i les companyies aèries havien estat els expedients lingüístics amb més ressò: el setembre de 2004, Correus va rebre una multa de 30.000 euros després que 400 persones la denunciessin, i el setembre de 2007, una vintena de línies aèries estatals i internacionals, d'uns 3.000 euros.


La llei de política lingüística del 1998 va establir el dret del consumidor de ser atès en català i, després de cinc anys de moratòria per facilitar l'adaptació a la nova normativa, van començar les sancions. Feia temps que les associacions en defensa de la llengua advertien que etiquetes, catàlegs, cartes de restaurants i rètols eren les grans assignatures pendents. Un dels casos d'èxit de la pressió social encapçalada per Plataforma per la Llengua, per exemple, és el d'IKEA: l'empresa sueca edita des del 2009 el catàleg també en català. El govern ha endurit la normativa i des del juny passat, quan va entrar en vigor el Codi de Consum aprovat el 2010, pot sancionar amb multes de fins a 10.000 euros per no emetre factures, contractes o publicitat com a mínim en català.

TV3, atac a l'eina més útil

TV3 ha estat el mitjà més poderós i eficaç que ha tingut el procés de normalització lingüística. Els seus inicis, però, van ser complicats per l'oposició des de Madrid, que es malfiaven del naixement d'una televisió que, a banda del repte d'estendre l'ús social de llengua i de reconstruir una identitat nacional, podia esdevenir –tal com ha succeït– una dura competència per a RTVE, aleshores única i omnipotent. El director general de l'ens de la primera legislatura socialista, José Manuel Calviño (1982-1986), en una visita a Barcelona la primavera del 1983 va suggerir que fos més una televisió “antropològica” i es deixessin de banda els temes d'abast estatal i internacional. Aquesta visió folklòrica i localista de Madrid va marcar les tenses relacions entre la incipient TV3 i TVE. De fet, ja des del començament la cadena catalana volia arribar a convenis amb TVE per compartir xarxa i enllaços i propiciar el seu ingrés a la UER, una pretensió encara avui no assolida i torpedinada sempre per RTVE, que és una de les quatre grans de la corporació europea. TV3 va muntar la seva xarxa i no va voler renunciar ni al seu model de televisió completa i no marginal ni a oferir continguts de primer nivell. El cas més característic és el de Dallas. Tal com recull l'estudiós J.M. Baget i Herms en les seves publicacions sobre TV3, Calviño havia trencat contactes amb les distribuïdores nord-americanes adduint “caràcter colonitzador de les seves sèries i l'alt cost”. I TV3 va aprofitar l'avinentesa per aconseguir-ne els drets. De fet, Dallas i la frase “Sue Ellen, ets un pendó” són paradigmàtiques de la contribució de TV3 a la normalització de la llengua i del país, sense oblidar les retransmissions de Puyal ni la qualitat del doblatge de les pel·lícules. TV3 ha fet que l'oïda se'ns hagi acostumat a tot tipus d'entreteniment i informació en català. De fet, l'atac a la llengua a TV3 s'ha reobert els últims anys amb l'auge de Ciutadans, que exigeix que el 50% de les emissions a TV3 siguin en castellà.

A les Corts, avenç lent

En català, al Senat, s'hi ha parlat poc encara. Al Congrés, amb José Bono de president, s'hi ha parlat encara menys. La situació de la llengua en els dos grans parlaments polítics estatals és precària, sempre genera grans polèmiques i en el futur no s'albira cap sortida de consens. L'única conclusió positiva després de set anys de l'Espanya plurinacional de Zapatero, segons el diputat d'ERC Joan Tardà, és que “abans el català era invisible, i ara, com a mínim, existeix el conflicte”.


El gran avenç, però, s'ha dut a terme al Senat. El català, juntament amb l'èuscar i el gallec, ha aconseguit tenir una presència relativament important en una cambra concebuda com a representant territorial de l'Estat. Al gener es va fer el primer experiment: el ple va transcórrer amb normalitat, i només les crítiques irades del PP i els mitjans espanyolistes pel cost dels traductors –12.000 euros per dia– van embrutar la històrica jornada plurilingüe. Rajoy va dir que l'ús del català al Senat no és propi d'un “país normal”. La cambra alta va aprovar el 2010, amb el rebuig del PP i UPN, la reforma del seu reglament per introduir-hi el català. Només es podrà fer servir durant el debat de mocions, i mai en el control al govern ni en el debat d'iniciatives legislatives.


Al Congrés, segons protesta Tardà, “no s'ha aconseguit res: som on érem”. El diputat republicà ha intentat parlar una desena de vegades en català, però sempre ha estat interromput: amb José Bono de president del Congrés, no hi ha hagut ni una escletxa. ERC, amb el suport d'ICV-EUiA i de CiU, ha preguntat per l'ús del català i ha demanat poder parlar-lo a la cambra a través de mocions i interpel·lacions. No hi ha hagut manera. El PSOE i el PP s'hi han tancat en banda. L'últim cop, José Bono va argumentar que hi ha moltes lleis que no “agraden” als ciutadans, però “les compleixen”. Així que, “fins que no es canviï la llei, l'única llengua oficial de tot l'Estat és el castellà”, va exclamar el manxec en el decurs del debat d'una proposició presentada per CiU, el PNB, ERC, IU-ICV, Na Bai i el BNG en què reclamaven que es modifiqués el reglament de la cambra per fer uns canvis similars als del Senat.


L'única esquerda va ser l'anomenada fórmula Marín. Quan Manuel Marín, el 2004, va assumir la presidència del Congrés es va proposar reformar el reglament de la cambra per donar peu a una presència de les llengües. Es va estrenar, temporalment, el que es va anomenar fórmula Marín, que permetia una introducció en català en les diverses intervencions al ple, però amb l'obligació que el diputat es traduís a si mateix després.

La UE no parla català

El català no avançarà a la Unió Europea –ni al Parlament ni a la resta d'institucions– mentre l'Estat no hi aposti amb fermesa. El govern espanyol té la potestat de demanar l'ús del català (i l'èuscar i el gallec, com a cooficials) a Europa, tal com va fer Irlanda amb l'anglès i, anys després, el gaèlic. “Estem oberts al multilingüisme, però com ens podeu demanar poder fer servir a Brussel·les una llengua que ni tan sols us deixen parlar al vostre Congrés?”, s'estranya el president del Parlament Europeu, el polonès Jerzy Buzek. La UE va acceptar el 2005 l'ús del català i de la resta de llengües cooficials espanyoles de manera restringida en les cartes que envien els ciutadans a les institucions de la UE, en les reunions del Comitè de les Regions i en algunes trobades del Consell de Ministres de la UE. Això ho paga el mateix Estat espanyol. La mesa del Parlament Europeu, però, ha rebutjat en diverses ocasions, amb el suport de l'eurodiputat del PP Alejo Vidal Quadras, l'ús del català en plens i comissions al·legant dificultats tècniques i econòmiques. El pròxim tren arribarà amb l'entrada a la UE de Croàcia. CiU i ERC demanaran just la setmana vinent al Congrés que el govern espanyol aprofiti l'escletxa de l'adhesió dels croats el 2013 perquè quan es reobri el reglament sobre el règim lingüístic de la UE per fer oficial el serbocroat, s'aprofiti per demanar l'oficialitat del català.

La llengua de la mare

Diari Avui - 7/09/2011 - Lluís Foix

A vegades penso per què no em cansa mai retornar a llocs, indrets i ciutats que he visitat tantes vegades. Em passa a tot arreu però especialment a qualsevol racó de la vella Europa, des d'un petit llogaret del Pirineu fins a un poble perdut de Bohèmia o els carrers desordenats de Londres o Nàpols. Transitar pels carrers de Sevilla, posem per cas, no et pot deixar indiferent, com tampoc trepitjar les ruïnes de l'illa de Sicília o els castells misteriosos i wagnerians de Baviera.

La primera vegada que va sortir d'excursió fora de Nova York, explica Amadeu Cuito, descobria amb gran sorpresa que els paisatges eren sense marges antics, ni pedres velles, i les ciutats, sense muralles, castells, ni límits definits. A Europa no sabem prou bé què signifiquen moltes petjades de la història però sí que hem après que els trets distintius de la geografia urbana i rural són conseqüència d'haver crescut en la diversitat perquè hem passat les nostres vides en companyia de la diferència.

No hem après fàcilment a viure pacíficament en la diferència. Ho hem assolit després de moltes baralles, malentesos i també un munt de guerres. Amb tot, encara ens costa viure i conversar amb l'altre, amb el que no pensa ni actua com nosaltres. En un sentit ampli hi ha una identitat europea que, des de Paul Valéry fins a Xavier Zubiri, han coincidit a definir com la suma de la religió d'Israel, la filosofia grega i el dret romà. La identitat europea és la suma de totes les identitats nacionals que, alhora, representen les infinites maneres i formes que cada poble ha anat acumulant al llarg dels segles.

L'ampliació de la Unió Europea va ser un gran acte de generositat per aconseguir la reconciliació continental després de segles en què les guerres i els conflictes territorials, econòmics, ideològics i polítics havien causat milions de morts en accions militars. La decisió d'ampliar a 27 els membres de la Unió potser no va anar acompanyada d'un estudi econòmic. Esperant que totes les circumstàncies fossin favorables, no s'hauria fet mai. Tampoc el canceller Kohl s'hauria atrevit a la unificació si hagués encarregat un estudi d'impacte econòmic i social. L'ampliació era un imperatiu històric i moral per tal que Europa es convertís en un espai de convivència en un marc de diferències que podrien semblar irreconciliables des de molts punts de vista. Diu George Steiner que culturalment l'Europa del segle XX ha reculat a l'edat mitjana i que, com els monestirs d'aquella època, hem de preservar el nostre llegat cultural i transmetre'l a través de tots els mitjans de què disposem. O preservem les diferències en un ambient de respecte als altres, a la seva cultura i a la seva història, o tornarem a entrar en les tenebres de la intransigència.

El conflicte polític creat al voltant de la llengua catalana és un episodi més dels molts que hem viscut a Catalunya des de fa una pila de generacions. És l'atàvica resistència espanyola a no admetre que Catalunya té una llengua i una cultura pròpies i té una personalitat que perdura des de fa segles malgrat els intents unionistes, el més important dels quals fou la desfeta borbònica de 1714 que comportà la imposició d'un dret aliè i l'intent d'esborrar la cultura i la llengua.

El segle passat, llevat del període de la Mancomunitat, des de 1914 a 1923 i el de la República, de 1931 a 1939, la llengua i la cultura catalanes mai han pogut moure's en un àmbit de llibertat. En començar la transició democràtica, després de la dictadura franquista, es va assolir una certa normalitat en els camps de la literatura, el periodisme, l'educació i la comunicació entre la gent que vivim i treballem a Catalunya. Això ha estat possible assumint un quinze per cent de nouvinguts que costarà molt temps i un esforç col·lectiu perquè s'integrin a la societat d'acollida, evitant la creació de guetos impenetrables per qüestions de raça, religió o posició social.

La clau per a la integració de tanta gent a Catalunya és l'escola que des de fa trenta anys s'ha organitzat sota els paràmetres de la immersió lingüística. Els resultats han estat molt positius, fins al punt que a Catalunya no hi ha cap nen o nena que no entengui el català i el parli a més de la seva llengua familiar o materna. La immersió lingüística és per damunt de tot un instrument de cohesió social.

A vegades sembla que el que els dol, als que volen suprimir o canviar substancialment el sistema d'educació lingüística, és que gairebé la totalitat de la població catalana sigui bilingüe. S'intenta per tots els mitjans. Els polítics, judicials i socials. Malgrat aquesta pressió contra una llengua i cultura que està admesa en el marc de la Constitució, sembla que del que es tracta és de tornar-hi, de fer que el català sigui una llengua minoritària, residual, sense cap projecció a Espanya i al món.

Els que hem hagut d'aprendre a escriure la llengua de la mare quan ja teníem 40 anys no volem tornar a la situació que vam viure als anys cinquanta del segle passat, durant els quals només el castellà et podia obrir les portes de la vida professional i social. No sé si s'ha de desobeir la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Penso que abans d'això hi ha moltes més maneres per fer front a un nou intent d'arraconar la llengua pròpia.

Jo he escrit milers d'articles en castellà i, des de fa quatre anys, tinc el privilegi de fer-ho també directament en català en el diari que es va jugar la pell en defensa de la llengua. També escric sortosament en català en el meu diari de tota la vida. Però també ho puc fer en castellà. La riquesa de Catalunya és la seva diversitat, el seu respecte als que pensen de manera diferent, la seva capacitat d'integració i de convivència. I, finalment, el seu esperit de treball per superar tantes dificultats.

Plantar cara

Diari Avui - 6/09/2011 - Xevi Xirgo

El govern d'Artur Mas diu que plantarà cara defensant la immersió lingüística a les escoles. Que es mantindrà dempeus i fidel en la defensa de la nostra identitat i la nostra llengua. M'està bé. M'està bé perquè la immersió lingüística és el moll de l'ós de la nostra identitat, i és el que la sentència de l'Estatut, i ara la resolució del TSJC, han deixat tocat i jo diria que enfonsat. Però a mi el que em passa, ja els ho diré clar, és que aquesta cançoneta em cansa. No pot ser que un país hagi d'estar defensant contínuament els seus drets i la seva política lingüística. Que cada cop que s'acosten eleccions i al PP o a Ciutadans o a algun jutge els interessi posar pals a les rodes el país trontolli de la manera que trontolla. I que cada cop que això passi hàgim de sortir nosaltres, Òmnium, els sindicats, el conseller de torn, els partits polítics catalans, l'expresident Pujol i vostè i jo plantant cara. Potser el que ens hauríem de fer mirar és què volem dir exactament tots plegats quan parlem de plantar cara. Plantar cara és un manifest i a veure quantes firmes recollim, perquè així els partidaris del bilingüisme en facin un altre i a veure qui la fa més llarga? Vol dir que hem de sortir tots al carrer a manifestar-nos com vam fer per la sentència de l'Estatut? Avui per l'Estatut, demà per la reforma de la Constitució, i demà passat per la immersió, i així anar fent? Què vol dir Mas quan diu que plantarà cara? Vol dir el que diu Oriol Pujol, confiar altra vegada en l'aritmètica parlamentària i fer que Rajoy parli català en la intimitat? A mi em sembla que fa massa temps que plantem cara. I que ara hauríem de fer alguna altra cosa.

Un estat propi

Diari Avui - 6/09/2011 - Isabel Clara-Simó

Hi ha un romanç castellà, après en la meva remota infància escolar, del qual recordo aquest fragment: “Vinieron los sarracenos / y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos”. Obviem ara això de “malos” i “buenos” perquè no fa al cas. Però això d'afirmar que guanya qui té més efectius és certíssim. Ara mateix, el Congrés espanyol ha posat sobre la taula la seva majoria numèrica (hi ha més habitants a Espanya que a Catalunya, per tant, sempre serem minoritaris) i ha decidit que es reforma la Constitució, que es fa sense referèndum, i que a obeir i callar.

Alhora comença a fer efectiva la demolidora rebaixa estatutària de l'agressiu Tribunal Constitucional, malgrat la manifestació d'un milió de persones i les múltiples mostres de disconformitat de la gent (o és que els no castellans no som gent?); aprofita una vintena de pares, de tota la població catalana, per esborrar la immersió lingüística (per què?, hi ha algun sol ciutadà de Catalunya que ignori l'espanyol?) i sobreseuen el cas Gürtel (sin complejos, oiga). Com que han quasi nacionalitzat les caixes, on hi ha l'estalvi català, i com que el corredor Mediterrani passa per Madrid (sic), i a més, en plena crisi, han dibuixat el mapa radial de l'Estat, com que passa tot això, no podem fer altra cosa que treure'n conclusions:

Han esborrat l'invent de “la España de las Autonomías” perquè ja no dóna els resultats esperats i perquè “España una y no cincuenta y una”, que ara són disset però la idea és la mateixa. Han buidat de continguts el Parlament català boicotejant i anul·lant totes les lleis que vagin més enllà d'on posem els fanals del carrer; estan repetint dia sí dia també que per a què policies autonòmiques; a Melilla honoren amb medalles un col·laborador en l'assassinat de Puig Antich i hom prepara un memorial on estiguin representats els qui van morir a la cuneta i els vencedors.

A més: Espanya necessita Catalunya, però Catalunya no necessita Espanya (voleu un indicador més clar que allò de la roja, on salven l'honor amb els jugadors del Barça?).

No és ideologia, sinó supervivència: necessitem un Estat propi. I el necessitem ara.

La dependència econòmica

Diari Avui - 4/09/2011 - Francesc Cabana

L'Estat espanyol no és independent. Especialment en el terreny econòmic. No ho és des de la seva incorporació a la Unió Europea i sobretot des de la seva entrada a la zona euro, la moneda única de disset estats. El Banc d'Espanya pot tractar bé un banc i malament una caixa –ho ha fet–, però el govern espanyol no pot devaluar, ni fixar els tipus d'interès, perquè no té moneda pròpia. I el procés és clar: si la crisi econòmica actual no destrueix l'euro i fa avortar la Unió Europea, els membres d'aquesta unió han d'anar fent passes endavant, lentament però amb continuïtat.

I la propera passa –que segons alguns experts hauria d'haver estat anterior a la implantació de l'euro– és una política fiscal comuna i l'aproximació en la política laboral.

Quan no hi ha sobirania plena en la política econòmica, perquè aquesta és compartida amb estats més forts, pots tenir l'avantatge que els països més pobres rebin el suport dels més rics, dintre de la mateixa unió.

Però si no fas els deures –i aquest és el cas de l'Estat espanyol–, els països que els han fet poden imposar el seu criteri als altres. Hem d'estar a les verdes i a les madures.

El govern de Rodríguez Zapatero va pecar per fatxenda quan la conjuntura era bona per a tothom; no se'n va adonar quan la situació va canviar radicalment i des de fa un any i mig fa el ridícul davant del món, ja que s'ha posat en evidència que rep instruccions –indirectes i diplomàtiques, és clar– de les dues potències de l'euro –Alemanya i França– i del Banc Central Europeu, en el qual Espanya participa però no mana.

Per acabar-ho d'adobar, els sindicats majoritaris espanyols i alguns moviments populars més o menys estructurats no són conscients d'aquesta dependència i actuen com si depenguéssim de nosaltres mateixos.

Si aquí tenim un 21% d'atur, mentre a Alemanya és del 7% i a França arriba fins al 9,7%, el motiu de la diferència no és que ells siguin més intel·ligents que nosaltres, sinó que són més eficaços. I per què són més eficaços?

A Catalunya tenim tres dependències en lloc d'una: la general de l'Estat, en relació amb la Unió Europea i la zona euro; la dependència envers un estat centralista en el qual els catalans hem tingut sempre un paper mínim, i la dependència imposada per una balança fiscal insuportable. Si la política econòmica de l'Estat és correcta, en podem treure els beneficis corresponents, com a país emprenedor que som.

Però si el govern espanyol l'espifia contínuament, ens trobem nedant contra tres o quatre corrents contraris, que ens poden esclafar contra les roques. Paguem per un excés de solidaritat amb la resta de comunitats de l'Estat –la balança fiscal–, paguem pels errors del govern –en el qual no som, fora del Ministeri de Defensa– i paguem per les imposicions europees, conseqüència dels errors del govern. I els catalans també paguem pels nostres errors, és clar.

Ens en sortirem, per descomptat. No voldria deixar mal regust. Estem millor que fa 25 anys i molt millor que fa 50 anys. Però tampoc hem de ficar el cap sota l'ala.

El català, un altre cop en el punt de mira

Diari Avui - 4/09/2011 - Editorial

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat un ultimàtum al govern perquè apliqui abans de dos mesos una sentència que insta a utilitzar també l'espanyol com a llengua vehicular en l'ensenyament obligatori. Una aplicació estricta d'aquest principi a les nostres escoles faria entrar en fallida el model d'immersió i normalització lingüística, que s'aplica des del 1983. El model garanteix que tot l'alumnat que surt de les escoles i instituts de Catalunya coneix i domina el català i l'espanyol.

No s'entén, per tant, la preocupació dels que, des del mateix moment que el Parlament va aprovar la llei de normalització lingüística, han estat combatent amb diferents noms i actors la seva aplicació. És igual si les famílies que demanen educació en espanyol (i que són ateses) són una ínfima minoria. Els tribunals dictaminen que el model s'ha de canviar, hi hagi demanda social o no. Una manera de fer que acostuma a fracassar... si no hi ha un interès polític al darrere.

La resolució del tribunal ha estat rebuda per la societat catalana com una altra agressió contra la seva llengua pròpia. Una aplicació estricta de la resolució provocaria la fractura de la societat catalana en dues comunitats lingüístiques, que és el que el model de normalització ha evitat. Només des de la ignorància o la mala fe es pot afirmar que l'espanyol està en una situació de debilitat a Catalunya. Si alguna llengua necessita ser protegida al seu propi país és la catalana. Per diverses raons, però sobretot perquè el català és l'essència de la nostra cultura. La societat catalana ha de rebutjar tots els intents de laminar la seva personalitat, que provenen del pensament únic.

La dictadura de les idees

Diari Avui - 2/09/2011 - Vicent Sanchis

Va ser durant la segona legislatura de José María Aznar que el PP –i, de rebot, també el PSOE– van sacralitzar la Constitució Espanyola fins a convertir-la en un codi de la fe laica. La Constitució esdevenia símbol i garantia de “democràcia, modernitat i ciutadania”. Reflex, en realitat, d'un nou republicanisme jacobí. En el fons, era utilitzada com un recurs semàntic per cobrir les aparences d'un nou espanyolisme tan agressiu com tots els anteriors. D'aquesta manera, el substantiu constitucionalisme –o el concepte patriotisme constitucional– i l'adjectiu constitucionalista equivalien a espanyolisme i espanyolista, perquè s'enfrontaven als nacionalismes –perifèrics–, que es presentaven –sobretot, de cara a l'exterior– com a ideologies antidemocràtiques, excloents i agressives. Un nacionalista a Espanya ha passat a ser un individu insolidari, violent i totalitari. Per contra, un constitucionalista és un ciutadà modern, solidari, conscient i valedor dels seus drets i deures cívics. Les etiquetes, per molt lluny que se situïn de la realitat, poden acabar tenint una gran efectivitat, sobretot en l'ànim d'aquells que s'ho miren des de lluny.

Així, ara, a Espanya un discrepant nacional s'ha convertit en un personatge odiós i odiat, i que és acusat sovint d'inconstitucionalitat o d'anticonstitucionalitat, pecat mortal i gairebé delicte de lesa majestat i humanitat. Seguint aquesta lògica tan perversa i alhora delirant, una bandera, com ara la senyera independentista, pot ser estigmatitzada amb aquests adjectius. Una actitud tan ridícula com titllar d'inconstitucional –i per tant, delictiva– la republicana, la gai o la mateixa bandera pirata. Quan precisament és la Constitució la que hauria d'emparar i garantir qualsevol idea expressada de manera democràtica.

Per tot això, a Espanya la reforma de l'article 135 de la Constitució, que ahir van aprovar al Congrés el PSOE i el PP, té unes connotacions especials. Unes conseqüències futures molt més greus que en qualsevol altre Estat de l'entorn. Si una administració gosa superar el límit d'endeutament recollit per la nova redacció constitucional, podrà ser acusada immediatament d'anticonstitucional, que, pel que es va veient, és la pitjor cosa que es pot ser a Espanya ara com ara.

La gravetat de la infracció posa encara més en relleu l'exageració de la mesura. Si la Constitució és un marc que recull drets i deures bàsics, incloure-hi el principi d'estabilitat pressupostària és una absurditat, un gest histriònic que només evidencia el nivell de ridícul a què pot arribar la política; espanyola, en aquest cas. Si, en definitiva, es tracta de guanyar-se la confiança dels mercats financers internacionals, aquests mercats haurien de quedar satisfets amb l'aprovació d'uns pressupostos de les diferents administracions espanyoles continguts, restrictius i severs. O d'una llei puntual que estableixi límits d'endeutament sensats. I si no en tenen prou, menys pessigolles els hauria de fer una reforma constitucional que inclou conceptes tan confusos com “dèficit estructural” o que proposa terminis d'aplicació de deu anys.

Encara més, la reforma que ahir va aprovar el Congrés dels Diputats es pot interpretar també com una agressió a la llibertat d'idees i d'opcions polítiques. José Luis Rodríguez Zapatero ha entès a la força que ha de reduir la despesa i que no pot continuar augmentant el dèficit i el deute públics perquè depèn, li agradi o no, de l'actitud dels mercats financers i de la confiança que l'Estat espanyol s'hi guanyi. Encara que pugui també pensar que el comportament d'aquests mercats sovint respon a maniobres purament especulatives i que les “tensions extremes” que ha patit aquest estiu i que pateix encara el deute espanyol siguin injustes perquè no responen a la situació real de l'economia espanyola o a la mateixa solvència de l'Estat, Zapatero ha de donar proves irrebatibles de contenció i de reducció pressupostàries. Però podria no fer-ho. És a dir, podria prendre decisions diferents. Els dirigents polítics i els mateixos electors tenen també dret a equivocar-se, d'acord amb les pròpies conviccions.

Una persona sensata pot arribar a la conclusió que, en definitiva, tant José Luis Rodríguez Zapatero com Artur Mas, assumint el desgast polític d'aplicar grans “retallades”, actuen de manera raonable i encertada. Per molt que les conseqüències immediates d'aquestes decisions siguin ben dures d'assumir. Però hi pot haver persones que considerin que aquells que defensen l'aplicació estricta de les teories keynesianes –és a dir, l'augment de la inversió i de la despesa públiques per atiar el consum i reduir els efectes de la recessió– encara tenen més raó. Ahir al Congrés espanyol hi havia opcions polítiques que clamaven al cel indignades amb el que consideren una “submissió injustificable a les lleis del mercat”.

Hi tenen tot el dret. Més encara, aquesta és la mateixa essència del sistema democràtic. Ni el PSOE d'Alfredo Pérez Rubalcaba ni Esquerra Republicana ni Esquerra Unida no cal que acatin allò que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero o el Partit Popular consideren una estratègia necessària de supervivència. És obvi que Esquerra Unida no guanyarà les eleccions, però, si ho fes amb un programa que reclamés més despesa pública, més inversió social, no podria aplicar-lo perquè la Constitució acaba de consagrar el principi d'estabilitat pressupostària. Ahir, el Congrés espanyol va aprovar per gran majoria una restricció constitucional d'idees polítiques.