La dictadura de les idees

Diari Avui - 2/09/2011 - Vicent Sanchis

Va ser durant la segona legislatura de José María Aznar que el PP –i, de rebot, també el PSOE– van sacralitzar la Constitució Espanyola fins a convertir-la en un codi de la fe laica. La Constitució esdevenia símbol i garantia de “democràcia, modernitat i ciutadania”. Reflex, en realitat, d'un nou republicanisme jacobí. En el fons, era utilitzada com un recurs semàntic per cobrir les aparences d'un nou espanyolisme tan agressiu com tots els anteriors. D'aquesta manera, el substantiu constitucionalisme –o el concepte patriotisme constitucional– i l'adjectiu constitucionalista equivalien a espanyolisme i espanyolista, perquè s'enfrontaven als nacionalismes –perifèrics–, que es presentaven –sobretot, de cara a l'exterior– com a ideologies antidemocràtiques, excloents i agressives. Un nacionalista a Espanya ha passat a ser un individu insolidari, violent i totalitari. Per contra, un constitucionalista és un ciutadà modern, solidari, conscient i valedor dels seus drets i deures cívics. Les etiquetes, per molt lluny que se situïn de la realitat, poden acabar tenint una gran efectivitat, sobretot en l'ànim d'aquells que s'ho miren des de lluny.

Així, ara, a Espanya un discrepant nacional s'ha convertit en un personatge odiós i odiat, i que és acusat sovint d'inconstitucionalitat o d'anticonstitucionalitat, pecat mortal i gairebé delicte de lesa majestat i humanitat. Seguint aquesta lògica tan perversa i alhora delirant, una bandera, com ara la senyera independentista, pot ser estigmatitzada amb aquests adjectius. Una actitud tan ridícula com titllar d'inconstitucional –i per tant, delictiva– la republicana, la gai o la mateixa bandera pirata. Quan precisament és la Constitució la que hauria d'emparar i garantir qualsevol idea expressada de manera democràtica.

Per tot això, a Espanya la reforma de l'article 135 de la Constitució, que ahir van aprovar al Congrés el PSOE i el PP, té unes connotacions especials. Unes conseqüències futures molt més greus que en qualsevol altre Estat de l'entorn. Si una administració gosa superar el límit d'endeutament recollit per la nova redacció constitucional, podrà ser acusada immediatament d'anticonstitucional, que, pel que es va veient, és la pitjor cosa que es pot ser a Espanya ara com ara.

La gravetat de la infracció posa encara més en relleu l'exageració de la mesura. Si la Constitució és un marc que recull drets i deures bàsics, incloure-hi el principi d'estabilitat pressupostària és una absurditat, un gest histriònic que només evidencia el nivell de ridícul a què pot arribar la política; espanyola, en aquest cas. Si, en definitiva, es tracta de guanyar-se la confiança dels mercats financers internacionals, aquests mercats haurien de quedar satisfets amb l'aprovació d'uns pressupostos de les diferents administracions espanyoles continguts, restrictius i severs. O d'una llei puntual que estableixi límits d'endeutament sensats. I si no en tenen prou, menys pessigolles els hauria de fer una reforma constitucional que inclou conceptes tan confusos com “dèficit estructural” o que proposa terminis d'aplicació de deu anys.

Encara més, la reforma que ahir va aprovar el Congrés dels Diputats es pot interpretar també com una agressió a la llibertat d'idees i d'opcions polítiques. José Luis Rodríguez Zapatero ha entès a la força que ha de reduir la despesa i que no pot continuar augmentant el dèficit i el deute públics perquè depèn, li agradi o no, de l'actitud dels mercats financers i de la confiança que l'Estat espanyol s'hi guanyi. Encara que pugui també pensar que el comportament d'aquests mercats sovint respon a maniobres purament especulatives i que les “tensions extremes” que ha patit aquest estiu i que pateix encara el deute espanyol siguin injustes perquè no responen a la situació real de l'economia espanyola o a la mateixa solvència de l'Estat, Zapatero ha de donar proves irrebatibles de contenció i de reducció pressupostàries. Però podria no fer-ho. És a dir, podria prendre decisions diferents. Els dirigents polítics i els mateixos electors tenen també dret a equivocar-se, d'acord amb les pròpies conviccions.

Una persona sensata pot arribar a la conclusió que, en definitiva, tant José Luis Rodríguez Zapatero com Artur Mas, assumint el desgast polític d'aplicar grans “retallades”, actuen de manera raonable i encertada. Per molt que les conseqüències immediates d'aquestes decisions siguin ben dures d'assumir. Però hi pot haver persones que considerin que aquells que defensen l'aplicació estricta de les teories keynesianes –és a dir, l'augment de la inversió i de la despesa públiques per atiar el consum i reduir els efectes de la recessió– encara tenen més raó. Ahir al Congrés espanyol hi havia opcions polítiques que clamaven al cel indignades amb el que consideren una “submissió injustificable a les lleis del mercat”.

Hi tenen tot el dret. Més encara, aquesta és la mateixa essència del sistema democràtic. Ni el PSOE d'Alfredo Pérez Rubalcaba ni Esquerra Republicana ni Esquerra Unida no cal que acatin allò que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero o el Partit Popular consideren una estratègia necessària de supervivència. És obvi que Esquerra Unida no guanyarà les eleccions, però, si ho fes amb un programa que reclamés més despesa pública, més inversió social, no podria aplicar-lo perquè la Constitució acaba de consagrar el principi d'estabilitat pressupostària. Ahir, el Congrés espanyol va aprovar per gran majoria una restricció constitucional d'idees polítiques.