La Vanguardia - 7/09/2011 - Xavier Martinez
Espanya considera que Catalunya és un altre país. Definitivament. No ens consideren part del seu Estat. Si de veritat pensessin que Catalunya és Espanya no tindrien cap problema en reconèixer Catalunya i el català com una part del seu tot. Però no: som una altra cosa. Nosaltres ja ho sabíem, tot i que de vegades se’ns oblida, sobretot als ingenus federalistes i als que creuen encara en l’estat de les autonomies i la plurinacionalitat. Però està bé que els espanyols mateixos ens ho recordin.
Faig aquesta reflexió després de veure el vídeo de l’”Asociación por la tolerancia”. Parlen de la llengua espanyola i de llengua catalana, d’espanyol per referir-se al castellà. És lògic: el castellà és espanyol i el català no. Sota aquesta premissa (la seva) la nostra llengua no és una llengua espanyola. Poc a poc van encaixant les peces i, tant des d’una banda com de l’altra, comencem a veure les coses igual.
El primer avís ja el vàrem tenir amb la sentència de l’Estatut. El Tribunal Constitucional va deixar claríssim que de nació només n’hi ha una: l’espanyola. Per tant, els nacionalistes només són els espanyols. Em crida l’atenció que després de la sentència de l’alt tribunalencara hi hagi espanyols ferris defensors del compliment de les sentències que s’entestin a dir-nos nacionalistes als catalans. Alguns catalanistes s’ho deixen dir. Els altres no ens hauríem de deixar dir nacionalistes. En tot cas, independentistes.
Perquè, si consideressin el català com a una de les llengües espanyoles i a Catalunya com a part d’Espanya, no hauria d’haver cap problema en què, arribats al límit, a Catalunya només és parlés català, igual que a Castella només es parla castellà. Però no, per a ells el català és quelcom aliè a la seva cultura espanyola, simplement perquè no som Espanya i ells ho saben. Per aquest motiu no es pot parlar català al Congrés dels Diputats. És lògic. Quin país permet que es parli una llengua aliena en el seu Parlament? No ha de ser aquesta la nostra lluita. Entenc que, de tant en tant, i per fer evident davant l’opinió pública internacional la manca de llibertat a l’Estat espanyol, es forci al President del Congrés a fer callar un diputat que s’entesta a parlar català. Però com a estratègia per a tota una legislatura, francament, crec que no condueix a res. No crec que la nostra lluita hagi de ser que l’Estat espanyol permeti parlar català a les seves institucions. Els esforços han d’anar en un altre sentit.
No hem de caure en la trampa. Aquestes són les regles del joc. Les seves regles del joc. Catalunya està en un Estat que no és el seu perquè aquest Estat no la considera part seva. Penso que hem de donar les gràcies als Tribunals de Justícia espanyols per ajudar a veure a més persones que l’encaix de Catalunya amb Espanya només es resoldrà quan Catalunya compti amb un Estat propi. I això depèn única i exclusivament de la voluntat dels catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada