La dictadura de les idees

Diari Avui - 2/09/2011 - Vicent Sanchis

Va ser durant la segona legislatura de José María Aznar que el PP –i, de rebot, també el PSOE– van sacralitzar la Constitució Espanyola fins a convertir-la en un codi de la fe laica. La Constitució esdevenia símbol i garantia de “democràcia, modernitat i ciutadania”. Reflex, en realitat, d'un nou republicanisme jacobí. En el fons, era utilitzada com un recurs semàntic per cobrir les aparences d'un nou espanyolisme tan agressiu com tots els anteriors. D'aquesta manera, el substantiu constitucionalisme –o el concepte patriotisme constitucional– i l'adjectiu constitucionalista equivalien a espanyolisme i espanyolista, perquè s'enfrontaven als nacionalismes –perifèrics–, que es presentaven –sobretot, de cara a l'exterior– com a ideologies antidemocràtiques, excloents i agressives. Un nacionalista a Espanya ha passat a ser un individu insolidari, violent i totalitari. Per contra, un constitucionalista és un ciutadà modern, solidari, conscient i valedor dels seus drets i deures cívics. Les etiquetes, per molt lluny que se situïn de la realitat, poden acabar tenint una gran efectivitat, sobretot en l'ànim d'aquells que s'ho miren des de lluny.

Així, ara, a Espanya un discrepant nacional s'ha convertit en un personatge odiós i odiat, i que és acusat sovint d'inconstitucionalitat o d'anticonstitucionalitat, pecat mortal i gairebé delicte de lesa majestat i humanitat. Seguint aquesta lògica tan perversa i alhora delirant, una bandera, com ara la senyera independentista, pot ser estigmatitzada amb aquests adjectius. Una actitud tan ridícula com titllar d'inconstitucional –i per tant, delictiva– la republicana, la gai o la mateixa bandera pirata. Quan precisament és la Constitució la que hauria d'emparar i garantir qualsevol idea expressada de manera democràtica.

Per tot això, a Espanya la reforma de l'article 135 de la Constitució, que ahir van aprovar al Congrés el PSOE i el PP, té unes connotacions especials. Unes conseqüències futures molt més greus que en qualsevol altre Estat de l'entorn. Si una administració gosa superar el límit d'endeutament recollit per la nova redacció constitucional, podrà ser acusada immediatament d'anticonstitucional, que, pel que es va veient, és la pitjor cosa que es pot ser a Espanya ara com ara.

La gravetat de la infracció posa encara més en relleu l'exageració de la mesura. Si la Constitució és un marc que recull drets i deures bàsics, incloure-hi el principi d'estabilitat pressupostària és una absurditat, un gest histriònic que només evidencia el nivell de ridícul a què pot arribar la política; espanyola, en aquest cas. Si, en definitiva, es tracta de guanyar-se la confiança dels mercats financers internacionals, aquests mercats haurien de quedar satisfets amb l'aprovació d'uns pressupostos de les diferents administracions espanyoles continguts, restrictius i severs. O d'una llei puntual que estableixi límits d'endeutament sensats. I si no en tenen prou, menys pessigolles els hauria de fer una reforma constitucional que inclou conceptes tan confusos com “dèficit estructural” o que proposa terminis d'aplicació de deu anys.

Encara més, la reforma que ahir va aprovar el Congrés dels Diputats es pot interpretar també com una agressió a la llibertat d'idees i d'opcions polítiques. José Luis Rodríguez Zapatero ha entès a la força que ha de reduir la despesa i que no pot continuar augmentant el dèficit i el deute públics perquè depèn, li agradi o no, de l'actitud dels mercats financers i de la confiança que l'Estat espanyol s'hi guanyi. Encara que pugui també pensar que el comportament d'aquests mercats sovint respon a maniobres purament especulatives i que les “tensions extremes” que ha patit aquest estiu i que pateix encara el deute espanyol siguin injustes perquè no responen a la situació real de l'economia espanyola o a la mateixa solvència de l'Estat, Zapatero ha de donar proves irrebatibles de contenció i de reducció pressupostàries. Però podria no fer-ho. És a dir, podria prendre decisions diferents. Els dirigents polítics i els mateixos electors tenen també dret a equivocar-se, d'acord amb les pròpies conviccions.

Una persona sensata pot arribar a la conclusió que, en definitiva, tant José Luis Rodríguez Zapatero com Artur Mas, assumint el desgast polític d'aplicar grans “retallades”, actuen de manera raonable i encertada. Per molt que les conseqüències immediates d'aquestes decisions siguin ben dures d'assumir. Però hi pot haver persones que considerin que aquells que defensen l'aplicació estricta de les teories keynesianes –és a dir, l'augment de la inversió i de la despesa públiques per atiar el consum i reduir els efectes de la recessió– encara tenen més raó. Ahir al Congrés espanyol hi havia opcions polítiques que clamaven al cel indignades amb el que consideren una “submissió injustificable a les lleis del mercat”.

Hi tenen tot el dret. Més encara, aquesta és la mateixa essència del sistema democràtic. Ni el PSOE d'Alfredo Pérez Rubalcaba ni Esquerra Republicana ni Esquerra Unida no cal que acatin allò que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero o el Partit Popular consideren una estratègia necessària de supervivència. És obvi que Esquerra Unida no guanyarà les eleccions, però, si ho fes amb un programa que reclamés més despesa pública, més inversió social, no podria aplicar-lo perquè la Constitució acaba de consagrar el principi d'estabilitat pressupostària. Ahir, el Congrés espanyol va aprovar per gran majoria una restricció constitucional d'idees polítiques.

El carrer i l'urna

 

Diari Avui - 17/04/2011 - Vicent Sanchis

Milers de valencians es van manifestar ahir a la capital contra les polítiques dramàtiques del govern del Partit Popular. Com es pot convertir un sainet en un drama? Cal graduar-se en política valenciana per explicar-ho. Francisco Camps ha tancat repetidors de televisions que considera hostils i llistes electorals carregades de bombo corrupte. Ahir el carrer va ser de la protesta. Dolorosament demà les urnes seran de Camps. A aquestes inquietes alçades no hi ha ningú que s'atreveixi a pronosticar un altre resultat. L'actual president de la Generalitat guanyarà les eleccions a Corts del dia 22 de maig. El PP arrasarà en els grans ajuntaments d'un territori encetat. I continuarà perpetrant la política que defineix la mediocritat pública valenciana de fa més d'una dècada. L'oposició s'hi presenta dòcilment, resignadament, acceptant una derrota que s'ha fet crònica. I no hi ha ningú que plantegi una jugada arriscada, un escac d'unitat. Amb valentia, solvència i eficàcia. La il·lusió valenciana naix al carrer i mor a l'urna.

 

1 de cada 5

Diari Avui - 12/04/2011 - Vicent Sanchis

Així titulava ahir a tota portada El Periódico de Catalunya: “1 de cada 5”. 1 de cada 5 volia dir que no cal preocupar-se'n, que encara són pocs i més aviat rarets. 1 de cada 5 pretenia furgar la ferida amb un palet: “Voleu dir que n'hi ha per tant?”. I no s'entén aquesta hostilitat absurda i debades. Quina necessitat en té, aquest diari, de menysprear tanta gent? 257.645 barcelonins. I encara més quan els furgats poden ser ells. Perquè els votants de CiU en les darreres eleccions al Parlament a la ciutat van ser encara menys: 256.967. O quan es considera els que van decantar-se pel partit que tant agrada al mateix diari els votants del PSC només van ser 126.071. O quan es fa la suma entre totes les candidatures independentistes i el resultat fa molt més curt: 73.917. O finalment quan se sap que Jordi Hereu és alcalde gràcies al vot de 182.216 barcelonins. O, per acabar, quan algú, més furgador encara, proclama que els exemplars que aquest diari ven a Barcelona no van més enllà dels 70.000. 1 de cada 20. I encara gràcies.

Independentisme de salva

El Singular Digital - 4/04/2011 - Vicent Sanchis

La liquidació del nou Estatut de Catalunya dins la piconadora del Tribunal Constitucional i la pràctica política més severa que se n’ha derivat han deixat la via autonòmica en aquest país més morta que viva. Una via, doncs, que no porta enlloc. I que només recorren, amb convicció, el PP o Ciutadans. La via federalista és el recurs del PSC, que no sap què dir i que només aspira a reinventar-se per reinstal•lar-se. A Catalunya qui més qui menys sap que tot ha quedat en suspens i que el sistema, en precari, d’una manera o una altra s’ha de desbordar. Però darrere les eleccions al Parlament ara arriben les municipals i tot seguit les maquinàries dels partits –o les deixalles que en quedin– hauran d’encarar les dites generals. Entre elecció i elecció no hi ha estratègia, només logística. El carro fa soroll i, per tant, tira avant, però no hi ha res més. No hi ha cap projecte, més enllà de la sortida dramàticament necessària de la crisi, que mostri un camí de futur.

 

No és estrany, per tant, que el catalanisme, poc o molt, somniï independències. Jordi Pujol i Artur Mas han votat en la consulta sobiranista de Barcelona. El discurs de tots dos, amb matisos, s’assemblen cada dia més. Catalunya ha fet tot el que podia fer per Espanya. Ha estat sincera, lleial i constructiva. Només n’ha rebut incomprensió, desdeny o agressions. Cal, per tant, emprendre un nou camí. Però les prudències i les aprensions de Convergència Democràtica es mantenen. Aquest camí és incert. Pot dividir els catalans i, a més, pot desplaçar el partit de la centralitat política i marginar-lo. Els dirigents convergents, per tant, mentre les bases fan i desfan consultes per tot el territori, practiquen un independentisme de salves. Quantes en calen perquè comencin realment els focs? No ho sap ningú. Els més decidits els demanen que ho facin d’una vegada. Potser no són conscients que només es pot encarar el final quan la decisió ja ha estat presa amb decisió.

L’independentisme autoanomenat més coherent té els mateixos problemes. Esquerra el proclama però sempre apel•la a la seva escassa força per exercir-lo de debò. Quina diferència hi ha entre les salves convergents i les republicanes? Només la quantitat de pólvora. Les incerteses, doncs, són les mateixes. Convergència no s’acaba de decidir i Esquerra no es decideix perquè diu que no pot. Queda un darrer independentisme, tan abrandat com minoritari. És el que cada dia en dispara, de salves. Però la salva salva es queda. A més, les diferències, els enfrontaments, les maniobres, els ajustaments i els desajustaments han tret, a les diferents opcions que el representen, credibilitat, força i eficàcia.

 

Els uns perquè encara no volen i els altres perquè encara no poden han deixat convertit el catalanisme en foc de salutació o d’avís. En foc d’encenalls. Tan sorollós com previsible i prescindible vist des de fora. És obvi que cal esperar que s’acabi tota aquesta passa electoral perquè els partits polítics catalans abandonin les salutacions de rigor o de posicionament. És obvi també que la victòria del Partit Popular podria ajudar a definir estratègies més serioses. Però tot plegat no deixa de produir una certa sensació de cansament. O, pitjor encara, de ridícul, segons cada cas. La pólvora de les salves és tan barata com poc útil. I a Catalunya sembla que n’hi ha per a tothom.

Ara sí, president!

Diari Avui - 1/04/2011 - Vicent Sanchis,

Després de pegar voltes i més voltes al nan –i per moltes voltes que li pegues, el nan no creix–, ahir Jordi Pujol finalment es va moure. L'expresident va reconèixer que ha votat en la consulta sobiranista del 10 d'abril i que, a més, ho ha fet afirmativament. Al·leluia! El gest –important– no va ser del tot clar i franc, perquè Pujol va dipositar la papereta a l'urna de manera vergonyant –sense prestar-se al joc d'una imatge que hauria fet la volta al món– i, a més, repetint, resignat, la sentència que porta escrita al front de fa un temps: “Ho he fet perquè ja no em queden arguments”. És ben trist decantar-se cap a una opció de llibertat i alegria com si anessis a l'escorxador. Però benvingut sigui el fill pròdig, ni que hagi tornat a casa de ben avi. Afirma Jordi Pujol que ja no fa política, però enganya i s'enganya. És l'animal polític més influent que ha donat aquest país en les darreres dècades. Per tant, president, aquesta opció personal i forçada ha de tenir també conseqüències polítiques. Que són les que compten.

Torni-la a tocar, president

Diari Avui - 31/03/2011 - Vicent Sanchis

Jordi Pujol ha fet tot d'anuncis i prèvies per avisar la societat civil –de militar encara no n'hi ha en aquest país, i gràcies– que faria unes reflexions determinants sobre la continuïtat unionista o el trencament independentista. Com sol passar, Pujol no va anar més enllà de la línia roja. És a dir, els hem ofert lleialtat i ens han tornat deslleialtat; els hem donat diners i n'hem rebut menyspreu; els hem lliurat la mà i ens han dit pugeu aquí i veureu París. I malgrat tot això i malgrat tots els malgrats, l'expresident encara no ho veu del tot clar i es limita a dir que ja no té arguments per frenar els independentistes. O sí. Encara en té un. Afirma Pujol que la independència és un procés massa llarg i complicat. Tan llarg i complicat, president, com sembrar lleialtat i collir deslleialtat o com repartir pedagogia i rebre menyspreu. Jordi Pujol pren cada revolt amb una prudència infinita. Miri, president, quan hagi decidit, finalment, canviar de carretera, avisi'ns. Perquè la política hauria de ser exactament això.

Devots

Diari Avui - 22/03/2011 - Vicent Sanchis

Raimon mesura profundament la pròpia creativitat. És un dels artistes més exigents –autoexigents– que ha donat el país en totes les seves fornades. I encara sort i encara gràcies. Enmig de tant de gat guisat per llebre, cal celebrar el festí, ni que sigui tant de tant en tant. Un disc seu es fa esperar. Però quan arriba fa primavera. Ha estat el cas, una vegada més, del seu darrer Rellotge d'emocions, que de fa poques setmanes poden comprar –han de comprar– els que encara compren discos. A Rellotge hi ha treballs juganers, Si miraves l'aigua; amorosament tendres, A l'estiu quan són les nou; nostàlgics, Punxa de temps; sentidament i magistralment crepusculars, Mentre s'acosta la nit; encara reivindicatius, reivindicatius encara, Bagdad '91 i Barcelona '71; evocadors i emotius, He passejat per València sol, i homenatges fets cançó, Terra negra... Raimon acaba de presentar-lo en tres recitals, tan sentits i rodons com el disc, al teatre Tívoli de Barcelona. Gràcies, mestre. Qui encara no n'és devot és perquè no en sap prou.

S.O.S

Diari Avui - 02/03/2011 - Vicent Sanchis

Joaquim Maria Puyal, referència del periodisme solvent i compromès, acaba de publicar Aicnàlubma, un llibre que recull reflexions personals sobre el món de la comunicació, tan alterat, i més concretament, el de la televisió, tan grapejat. És arriscat parlar sobre un treball quan encara no s'ha llegit –el mateix Puyal condemnaria la llicència, que s'ha fet habitual entre professionals que s'afanyen molt per no arribar enlloc–, però la trajectòria de l'autor i les declaracions que ha anat enramant ja permeten recomanar-lo. Afirma Puyal que els mitjans no es poden regir per criteris exclusivament mercantils i que cal no confondre l'entreteniment amb l'objectiu final, que hauria de ser explicar, informar, enriquir... Aquestes constatacions són massa òbvies, però l'obvietat corre ara pels camins contraris. L'última televisió que patim és un immens abocador, on tothom es rebolca encara que sigui criticant la brossa que es menja. Mestre Puyal no vol espantar, sinó alertar. S.O.S. es llegeix igual també a través del retrovisor.

Estat de dret

Diari Avui - 08/02/2011 - Vicent Sanchís

En un estat de dret cap opció política hauria de ser il·legalitzada, sempre que respectés als seus estatuts els principis democràtics bàsics. Així s'entén que a Espanya Espanya 2000 –valgui la redundància– o que Falange Espanyola –valgui-la més encara– siguin legals. En un estat de dret només caldria considerar penalment la conducta de cadascun dels seus integrants. Malgrat això, en un estat de dret, com Espanya, es va aprovar una llei tan dubtosament democràtica com la de partits, que no s'ha aplicat a tots els que es podia aplicar. Falange Espanyola encara no ha condemnat la violència que ella mateixa va inspirar i perpetrar. Espanya 2000 en fa bandera. Tot i això, cal reconèixer l'efectivitat d'aquesta llei en l'afebliment polític d'ETA. En un estat de dret ara l'antic braç polític d'ETA ha acatat els principis que la inspiren. I cal reconèixer aquest canvi. Però també ara en un estat de dret n'hi ha que fan pesar més l'estat que el dret. Els mateixos que permeten que Falange Espanyola i que Espanya 2000 siguin legals.

Espanya és com el Reial Madrid

Diari Avui - 05/02/2011 - Vicent Sanchis

Sinècdoque perfecta. El Reial Madrid ara és exactament Espanya. Defectes i virtuts encaixats. Alguna genialitat personal, l'arrogància infinita, un desastre organitzatiu, una conspiració interna constant, el braç eternament més estirat que la màniga, la individualitat mal entesa i la fúria que salva un partit a repèl i al final, el soroll dels tambors que enardeixen els combatents i que distorsionen la potència dels enemic, la retòrica tronada i l'amenaça verbal... I una vegada i una altra, la mateixa derrota. Gràcies a Déu.

La història ve de lluny. El franquisme va entendre que la projecció d'Espanya al món era un absurd. El món no en volia saber res i Espanya no tenia res a oferir. Per contra, trobar l'anècdota que salvés la categoria era molt més raonable. Així ho va veure el règim i així ho va fer. No hi havia metges solvents però sí futbolistes desbocats. I un equip sobre el qual acumular tots els esforços i totes les trampes. Les victòries del Madrid van permetre fer sonar l'himne espanyol sense haver guanyat cap batalla ni cap Nobel. Contra la tranquil·la penicil·lina que mai van poder inventar hi havia el gol rabiós a l'escaire que sí que sabien perpetrar. L'equip blanc salvava l'Espanya més negra i alhora cohesionava un territori crònicament desordenat. Blanc Espanya.

El sociòlegs se'n fan creus. No hi ha cap altre club municipal al món que identifiqui de manera tan efectiva un Estat. A totes les auques les seleccions dites nacionals representen el paper que el Madrid ha fet i fa encara a Espanya. Malgrat tots els intents i fins i tot la darrera gran victòria, la selecció espanyola no l'ha pogut suplantar. En el fons, la roja culmina els triomfs en un esclat de petites ensenyes que distorsionen la unitat que alguns voldrien exacta. El Madrid, no. El Madrid és blanc de samarreta i vermell i groc de bandera. No hi ha cap altre símbol tan encertat en la definició de l'espanyolitat. I si algú dubtava de la idoneïtat de la identificació, l'últim Barça ha esvaït tots els dubtes. Espanya no pot cedir la representació en el Barça. En primer lloc, perquè el Barça no es deixa i, després, perquè Espanya és una altra cosa. Espanya és el Reial Madrid.

Cada vegada que Mourinho apareix tibat al faristol després d'un empat o una derrota hi ha l'ombra de Felip II explicant la desgràcia de la Gran i Felicíssima Armada. El Madrid no envia els seus homes a lluitar contra els elements. I l'entrenador mostra la llista dels quinze errors arbitrals que han impedit la victòria que els déus havien disposat. Cada vegada que Cristiano esquiva adversaris i companys, i falla, dibuixa el gest del monarca prudent desatenent avisos i els precs dels seus consellers. Cristiano s'embala i envesteix desafiant el sol perquè s'atreveix a pondre's contra la seva voluntat. El Reial Madrid, doncs, és més que un club. I Espanya massa sovint no és més que aquest club. Quina sort, en el fons, de trobar el mirall i el reflex corresponents i adequats.

Perquè, malgrat tots els esforços perquè el Barça representi Catalunya, Catalunya no és el Barça. Tots dos tenen planter. Tots dos són austers i modestos. Catalunya de vegades fa la jugada perfecta, però mai arriba al partit rodó i encara menys a la temporada somniada. Les diferències són òbvies i espantoses. L'equip que entrena Pep Guardiola és tal com es vol veure Catalunya i com intenta fer-se veure. El Barça encarna les virtuts tradicionals catalanes: l'esforç, el sacrifici, el treball, la coordinació, la prudència, la contenció, l'encert, l'excel·lència... A la Catalunya actual aquest model no deixa de ser un record i una aspiració. El país puja de puntetes però no acaba mai de tocar sostre. I encara hi ha alguns mèrits que allunyen del tot el club del país: l'ambició, la confiança en ell mateix i el valor. Per al Barça no hi ha cap rival petit per menysprear-lo, però tampoc no n'hi ha cap de prou gran per espantar-se.

Els jugadors del Barça senten el més profund dels orgulls per vestir la samarreta de l'èxit col·lectiu. Els catalans desconfien tant d'ells mateixos que no arriben a acabar els partits. L'esperit del país queda definit per la inseguretat. I la inseguretat desemboca en el cinisme. Potser per això Catalunya s'ha convertit en el planter de l'humor espanyol. Les societats fortes se l'han de permetre, l'humor, per no rebentar d'un atac de transcendència o d'un assalt d'arrogància. Però les precàries no el poden convertir en l'últim baluard per justificar les renúncies. Contra la implicació, el cinisme fa d'atenuant però no resol dilemes.

La Catalunya actual ha entès que no pot guanyar els partits sense jugar-los. Però quan l'àrbitre xiula el començament, se'n torna a la banqueta i es dedica a llepar-se lesions o a segregar acudits per fer relativa la impotència. Si finalment salta al terreny de joc i guanya, procura no fer massa gols al contrari, no fos cas que encara acabés prenent mal. A l'altre extrem hi ha el Barça, que remata l'espectacle sense reserves ni pietat. Quina desgràcia, tenir a l'abast el millor exemple i defugir-lo. En una de les seves frases més cèlebres, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol va sentenciar: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l'URSS”. En la mateixa línia comparativa, Espanya és com el Reial Madrid, però Catalunya no és el Barça. Aquest país indefinit s'indigna després quan els mitjans estrangers no l'inclouen en la llista dels aspirants a convertir-se en un Estat. Si vol guanyar la copa, que jugui la Champions.

Convergència no estén ponts

El Singular Digital - 27/12/2010 - Vicent Sanchís

Una de les situacions més dramàtiques que ha hagut de patir el soberanisme –en qualsevol de les seves variants i els seus matisos– aquests darrers anys ha estat el clima d’autèntica guerra civil que ha dividit Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una guerra sense treva que s’ha escampat per tots els àmbits i de la qual s’han salvat únicament alguns territoris amables, com ara Òmnium Cultural. Territoris que s’han demostrat imprescindibles i solvents a l’hora de treballar plegats per les conviccions que els uneixen i, encara més enllà, quan ha arribat el moment de convocar grans iniciatives conjuntes com la manifestació del 10 de juny. El començament de la guerra –com el començament de totes les guerres– és confús. Els republicans retrauen als convergents que convertissin el seu partit en un titella sota el liderat d’Heribert Barrera i que sempre els han volgut condemnats a la minoria d’edat permanent. Una mena de germà petit que pot ser autònom en els detalls però que ha de ser servil en les qüestions essencials. I encara assenyalant algun punt d’inflexió concret, els dirigents d’Esquerra s’han referit sempre al menyspreu amb què els va castigar Jordi Pujol quan en la seva darrera legislatura va rebutjar l’acord que li proposava Josep-Lluís Carod-Rovira i es va decantar per l’oferiment letal del PP.

Pel que fa a CiU, les ferides, més enllà de les tares genèriques que els convergents atribueixen als republicans, tenen també data concreta: la de la constitució del primer govern tripartit i, encara més, la del segon. Artur Mas havia guanyat les eleccions amb escreix, Esquerra havia sortir del govern de Pasqual Maragall després d’haver-se vist obligada a votar no a l’Estatut a instàncies de la seva militància i encara parlava d’equidistància, però a l’hora de la veritat, l’acord amb la cúpula del PSC s’havia lligat molt abans. Tot això els convergents no ho han perdonat. Tot allò encara escalda els republicans. I així les distàncies han anat augmentat i els enfrontaments s’han agreujat.

Fins aquestes eleccions. Esquerra ha rebut un dur càstig. Els dos líders que van substanciar aquells acords de govern amb el PSC i Iniciativa o bé han perdut la guerra interna –el cas de Carod-Rovira– o bé han hagut de reconèixer la seva responsabilitat en la desfeta electoral –el cas de Joan Puigcercós–. Convergència i unió finalment, després de guanyar, ara pot governar. Era el moment oportú, doncs, de fer un primer gran gest de conciliació. És obvi que per a CiU el pacte més convenient, des de la comoditat de la centralitat política, és el que ha acabat fent. És a dir, el que ha permès la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb el PSC. Els socialistes han evitat als convergents els lligams amb l’indesitjable PP o amb la radical Esquerra. Tot això, des del punt de vista de l’estratègia política més descarnada. I des de la conveniència, també, dels sectors socials amb més influència. Però, al costat d’aquesta constatació, també hi ha l’interès del catalanisme, que és el referent bàsic de Convergència. Mirant-s’ho des d’aquest angle, la força que lidera Artur Mas tenia una altra obligació moral: començar a tancar ferides. Com que Esquerra Republicana no va fer el gest que l’hauria correspost –votar a favor de la investidura de Mas en la primera volta– , la responsabilitat subsegüent corresponia als convergents. Sense excloure necessàriament l’acord amb el PSC, hi haurien d’haver integrat Esquerra. Joan Puigcercós va enviar a Felip Puig dotze punts que ho podien haver permès. Al final, els convergents van tancar el pacte amb el PSC i van adduir tres tristes discrepàncies que n’excloïen Esquerra. Perquè ja no els necessitaven. Però el catalanisme sí que demanava el gest. L’endemà Artur Mas va proclamar al Parlament que aquestes tres diferències es podien superar, però ja era massa tard. Una nova oportunitat perduda...

Una de les situacions més dramàtiques que ha hagut de patir el soberanisme –en qualsevol de les seves variants i els seus matisos– aquests darrers anys ha estat el clima d’autèntica guerra civil que ha dividit Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una guerra sense treva que s’ha escampat per tots els àmbits i de la qual s’han salvat únicament alguns territoris amables, com ara Òmnium Cultural. Territoris que s’han demostrat imprescindibles i solvents a l’hora de treballar plegats per les conviccions que els uneixen i, encara més enllà, quan ha arribat el moment de convocar grans iniciatives conjuntes com la manifestació del 10 de juny. El començament de la guerra –com el començament de totes les guerres– és confús. Els republicans retrauen als convergents que convertissin el seu partit en un titella sota el liderat d’Heribert Barrera i que sempre els han volgut condemnats a la minoria d’edat permanent. Una mena de germà petit que pot ser autònom en els detalls però que ha de ser servil en les qüestions essencials. I encara assenyalant algun punt d’inflexió concret, els dirigents d’Esquerra s’han referit sempre al menyspreu amb què els va castigar Jordi Pujol quan en la seva darrera legislatura va rebutjar l’acord que li proposava Josep-Lluís Carod-Rovira i es va decantar per l’oferiment letal del PP.

Pel que fa a CiU, les ferides, més enllà de les tares genèriques que els convergents atribueixen als republicans, tenen també data concreta: la de la constitució del primer govern tripartit i, encara més, la del segon. Artur Mas havia guanyat les eleccions amb escreix, Esquerra havia sortir del govern de Pasqual Maragall després d’haver-se vist obligada a votar no a l’Estatut a instàncies de la seva militància i encara parlava d’equidistància, però a l’hora de la veritat, l’acord amb la cúpula del PSC s’havia lligat molt abans. Tot això els convergents no ho han perdonat. Tot allò encara escalda els republicans. I així les distàncies han anat augmentat i els enfrontaments s’han agreujat.

Fins aquestes eleccions. Esquerra ha rebut un dur càstig. Els dos líders que van substanciar aquells acords de govern amb el PSC i Iniciativa o bé han perdut la guerra interna –el cas de Carod-Rovira– o bé han hagut de reconèixer la seva responsabilitat en la desfeta electoral –el cas de Joan Puigcercós–. Convergència i unió finalment, després de guanyar, ara pot governar. Era el moment oportú, doncs, de fer un primer gran gest de conciliació. És obvi que per a CiU el pacte més convenient, des de la comoditat de la centralitat política, és el que ha acabat fent. És a dir, el que ha permès la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb el PSC. Els socialistes han evitat als convergents els lligams amb l’indesitjable PP o amb la radical Esquerra. Tot això, des del punt de vista de l’estratègia política més descarnada. I des de la conveniència, també, dels sectors socials amb més influència. Però, al costat d’aquesta constatació, també hi ha l’interès del catalanisme, que és el referent bàsic de Convergència. Mirant-s’ho des d’aquest angle, la força que lidera Artur Mas tenia una altra obligació moral: començar a tancar ferides. Com que Esquerra Republicana no va fer el gest que l’hauria correspost –votar a favor de la investidura de Mas en la primera volta– , la responsabilitat subsegüent corresponia als convergents. Sense excloure necessàriament l’acord amb el PSC, hi haurien d’haver integrat Esquerra. Joan Puigcercós va enviar a Felip Puig dotze punts que ho podien haver permès. Al final, els convergents van tancar el pacte amb el PSC i van adduir tres tristes discrepàncies que n’excloïen Esquerra. Perquè ja no els necessitaven. Però el catalanisme sí que demanava el gest. L’endemà Artur Mas va proclamar al Parlament que aquestes tres diferències es podien superar, però ja era massa tard. Una nova oportunitat perduda...

Si yo viviera en Cataluña

Diari Avui - 24/11/2010 - Vicent Sanchís

Cinquanta personalitats del “món de les arts” que viuen i treballen a Madrid han fet públic un manifest a favor del candidat d'Iniciativa. “Si jo visqués a Catalunya –proclamen–, votaria Joan Herrera”. Entre els herrerians condicionals hi ha Pedro Almodóvar, Antonio Banderas, Joaquín Sabina i Miguel Ríos. És a dir, els de sempre. Gent identificada amb l'esquerra, tot i que molts d'ells visquin com la més rampant de les dretes, valga la demagògia. Una esquerra caragol, que trau les banyes només al sol. Mentre plovia de valent i es debatia l'Estatut o quan el Tribunal Constitucional el mutilava de la pitjor manera –és a dir, mentre hi havia en joc la llibertat de Catalunya–, aquests senyors, compromesos amb tants i tants drets, s'amagaven sota les fulles. De Neptú o de Cíbele. Segons Herrera, això s'explica perquè “la batalla comença a Catalunya; si Catalunya passa a la dreta, Espanya, també”. Molt bé. Vet aquí el problema. Al final, tot comença i acaba a Espanya, que, per cert, votarà dreta faci el que faci Catalunya.

Un procés imparable?

Diari Avui - 31/07/10 - Vicent Sanchis

La llarga i penosa tramitació del nou Estatut d'Autonomia ha mogut uns ressorts socials que encara no són del tot perceptibles a Catalunya. Ha servit com a instrument efectiu de conscienciació nacional. Una vegada més, com tantes altres al llarg de la història, la reacció de la societat espanyola ha consistit en una resposta agressiva. Espanya sap que Catalunya és un convidat a la força. Tots els qui invoquen la “història compartida de més de cinc segles”, tots els qui apel·len a la solidesa de “la nació més vella d'Europa”, saben que aquesta realitat s'ha construït –i es manté encara– sense haver pogut assimilar algunes velles –i més sòlides encara– discrepàncies. Per tant, història, nació i antiguitat són conceptes teòrics, propagandístics, per amagar una realitat ni tan sòlida ni tan nacional ni tan antiga.

En el fons, els espanyols desconfien profundament dels catalans. Saben que no són com ells i intueixen que “se'n volen anar”. Davant aquestes evidències –negades en públic, però acceptades en privat–, la societat espanyola recorre, una vegada i una altra, a l'única solució que considera eficaç: la violència. La violència verbal –l'insult, el menyspreu, l'amenaça– o la violència física en el grau que permeti cada moment històric. En forma de boicot o en forma d'invasió militar. Malgrat la distorsió que practica sovint la societat espanyola, qui pot negar entre ells que l'Alzamiento del 36 es justificava també contra el separatisme? No només els rojos mereixien la reacció de l'Espanya nacional. També els rojoseparatistas o directament els separatistas. Aquesta és precisament la convicció que els va fer denominar-se nacionals. I que va fer que tractessin Catalunya com un territori rebel ocupat.

Aquesta manera de resoldre el problema ha estat sempre acompanyada d'una estupefacció crònica. Perquè els espanyols no han entès mai com és que els catalans es resisteixen a ser assimilats per una llengua, una cultura, una civilització i un fet nacional superiors. Tant els consterna aquesta absurda resistència, que així ho expressen sovint sense molestar-se ni a dissimular-ho. El rebuig dels seus dirigents a acceptar el català com un idioma normal que han d'aprendre si s'instal·len a Catalunya és exactament això. És el rebuig de qui es considera superior a admetre imposicions de qui considera inferior. Aquesta superioritat gairebé colonial queda també ben clara quan els dirigents de la societat espanyola pretenen fer servir la immigració a Catalunya com una quinta columna per assimilar i vèncer resistències autòctones.
Hi ha molts catalans que no només intueixen aquesta realitat. La coneixen i la temen. Per això Catalunya ha transitat per la seva història recent amb la convicció que calia evitar l'enfrontament directe, que calia superar amb bona voluntat tots els intents assimiladors, que calia resistir sense decantar-se mai per l'única solució que podria garantir-los la persistència. És aquesta convicció –la de la pròpia debilitat– la que explica el pujolisme i també la que justifica la mateixa essència de les sigles PSC-PSOE. Potser també hi ha catalans que s'han cregut de bona fe que podrien capgirar aquesta hostilitat històrica castellana amb pedagogia.

L'últim any ha canviat de manera dràstica aquestes percepcions. Les unes i les altres. La dels que es movien obsedits per la prudència, encara amb por, i la dels que es pensaven que Espanya es podria regenerar com no s'ha regenerat mai. És curiós. Just en el moment en què Espanya s'alçava amb força i gairebé tot el món arribava a la conclusió que s'havia modernitzat, n'hi ha hagut prou amb un gest de Catalunya i amb una crisi econòmica perquè les velles costures cedissin. La destrucció de l'Estatut d'Autonomia ha estat un punt d'inflexió. L'Espanya de sempre ha tornat a exhibir la intolerància que la defineix. L'Espanya regenerada ha fracassat per falta de parròquia.

Aquesta constatació ha obert un procés de clarificació a Catalunya amb unes conseqüències encara imprevisibles. Moltes pors han quedat enrere i moltes falses esperances han estat abandonades. Els mesos vinents seran els de la crisi dins el PSC, els de l'assimilació progressiva, per part de Convergència Democràtica, de la necessitat de deixar de parar el cove i fer-se la canya. I seran també l'hora de l'independentisme declarat, obert, desacomplexat, ambiciós i alegre. Però perquè aquest independentisme polític agafi volada i esdevingui una alternativa real de govern calen dues reflexions. La primera l'ha de fer Esquerra Republicana. Esquerra ha d'assumir els errors d'aquests anys. Ha d'acceptar que ha perdut moltíssima credibilitat en el moment de màxim creixement del sobiranisme per demèrits propis. Ha de deixar de tractar amb hostilitat tot allò que considera enemic i acceptar que cal substituir sectarisme per maduresa. Un canvi dur. Tan dur com necessari.

La segona reflexió l'han de fer els vells i els nous independentistes que es defineixen precisament com a alternativa a Esquerra. Si volen convertir-se en una referència vàlida en el camí que ha de portar Catalunya a la llibertat, han de deixar de costat les tares tradicionals d'un moviment més ocupat a matar-se els polls arrimat al marge que a fer camí amb determinació. Si es presenten a les pròximes eleccions desunits i enfrontats, per molt que vulguin justificar amb el matís l'existència de cada bàndol, perdran el temps i l'oportunitat. Retardaran un procés que per primera vegada en la història sembla imparable.