El Singular Digital - 27/12/2010 - Vicent Sanchís
Una de les situacions més dramàtiques que ha hagut de patir el soberanisme –en qualsevol de les seves variants i els seus matisos– aquests darrers anys ha estat el clima d’autèntica guerra civil que ha dividit Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una guerra sense treva que s’ha escampat per tots els àmbits i de la qual s’han salvat únicament alguns territoris amables, com ara Òmnium Cultural. Territoris que s’han demostrat imprescindibles i solvents a l’hora de treballar plegats per les conviccions que els uneixen i, encara més enllà, quan ha arribat el moment de convocar grans iniciatives conjuntes com la manifestació del 10 de juny. El començament de la guerra –com el començament de totes les guerres– és confús. Els republicans retrauen als convergents que convertissin el seu partit en un titella sota el liderat d’Heribert Barrera i que sempre els han volgut condemnats a la minoria d’edat permanent. Una mena de germà petit que pot ser autònom en els detalls però que ha de ser servil en les qüestions essencials. I encara assenyalant algun punt d’inflexió concret, els dirigents d’Esquerra s’han referit sempre al menyspreu amb què els va castigar Jordi Pujol quan en la seva darrera legislatura va rebutjar l’acord que li proposava Josep-Lluís Carod-Rovira i es va decantar per l’oferiment letal del PP.
Pel que fa a CiU, les ferides, més enllà de les tares genèriques que els convergents atribueixen als republicans, tenen també data concreta: la de la constitució del primer govern tripartit i, encara més, la del segon. Artur Mas havia guanyat les eleccions amb escreix, Esquerra havia sortir del govern de Pasqual Maragall després d’haver-se vist obligada a votar no a l’Estatut a instàncies de la seva militància i encara parlava d’equidistància, però a l’hora de la veritat, l’acord amb la cúpula del PSC s’havia lligat molt abans. Tot això els convergents no ho han perdonat. Tot allò encara escalda els republicans. I així les distàncies han anat augmentat i els enfrontaments s’han agreujat.
Fins aquestes eleccions. Esquerra ha rebut un dur càstig. Els dos líders que van substanciar aquells acords de govern amb el PSC i Iniciativa o bé han perdut la guerra interna –el cas de Carod-Rovira– o bé han hagut de reconèixer la seva responsabilitat en la desfeta electoral –el cas de Joan Puigcercós–. Convergència i unió finalment, després de guanyar, ara pot governar. Era el moment oportú, doncs, de fer un primer gran gest de conciliació. És obvi que per a CiU el pacte més convenient, des de la comoditat de la centralitat política, és el que ha acabat fent. És a dir, el que ha permès la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb el PSC. Els socialistes han evitat als convergents els lligams amb l’indesitjable PP o amb la radical Esquerra. Tot això, des del punt de vista de l’estratègia política més descarnada. I des de la conveniència, també, dels sectors socials amb més influència. Però, al costat d’aquesta constatació, també hi ha l’interès del catalanisme, que és el referent bàsic de Convergència. Mirant-s’ho des d’aquest angle, la força que lidera Artur Mas tenia una altra obligació moral: començar a tancar ferides. Com que Esquerra Republicana no va fer el gest que l’hauria correspost –votar a favor de la investidura de Mas en la primera volta– , la responsabilitat subsegüent corresponia als convergents. Sense excloure necessàriament l’acord amb el PSC, hi haurien d’haver integrat Esquerra. Joan Puigcercós va enviar a Felip Puig dotze punts que ho podien haver permès. Al final, els convergents van tancar el pacte amb el PSC i van adduir tres tristes discrepàncies que n’excloïen Esquerra. Perquè ja no els necessitaven. Però el catalanisme sí que demanava el gest. L’endemà Artur Mas va proclamar al Parlament que aquestes tres diferències es podien superar, però ja era massa tard. Una nova oportunitat perduda...
Pel que fa a CiU, les ferides, més enllà de les tares genèriques que els convergents atribueixen als republicans, tenen també data concreta: la de la constitució del primer govern tripartit i, encara més, la del segon. Artur Mas havia guanyat les eleccions amb escreix, Esquerra havia sortir del govern de Pasqual Maragall després d’haver-se vist obligada a votar no a l’Estatut a instàncies de la seva militància i encara parlava d’equidistància, però a l’hora de la veritat, l’acord amb la cúpula del PSC s’havia lligat molt abans. Tot això els convergents no ho han perdonat. Tot allò encara escalda els republicans. I així les distàncies han anat augmentat i els enfrontaments s’han agreujat.
Fins aquestes eleccions. Esquerra ha rebut un dur càstig. Els dos líders que van substanciar aquells acords de govern amb el PSC i Iniciativa o bé han perdut la guerra interna –el cas de Carod-Rovira– o bé han hagut de reconèixer la seva responsabilitat en la desfeta electoral –el cas de Joan Puigcercós–. Convergència i unió finalment, després de guanyar, ara pot governar. Era el moment oportú, doncs, de fer un primer gran gest de conciliació. És obvi que per a CiU el pacte més convenient, des de la comoditat de la centralitat política, és el que ha acabat fent. És a dir, el que ha permès la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb el PSC. Els socialistes han evitat als convergents els lligams amb l’indesitjable PP o amb la radical Esquerra. Tot això, des del punt de vista de l’estratègia política més descarnada. I des de la conveniència, també, dels sectors socials amb més influència. Però, al costat d’aquesta constatació, també hi ha l’interès del catalanisme, que és el referent bàsic de Convergència. Mirant-s’ho des d’aquest angle, la força que lidera Artur Mas tenia una altra obligació moral: començar a tancar ferides. Com que Esquerra Republicana no va fer el gest que l’hauria correspost –votar a favor de la investidura de Mas en la primera volta– , la responsabilitat subsegüent corresponia als convergents. Sense excloure necessàriament l’acord amb el PSC, hi haurien d’haver integrat Esquerra. Joan Puigcercós va enviar a Felip Puig dotze punts que ho podien haver permès. Al final, els convergents van tancar el pacte amb el PSC i van adduir tres tristes discrepàncies que n’excloïen Esquerra. Perquè ja no els necessitaven. Però el catalanisme sí que demanava el gest. L’endemà Artur Mas va proclamar al Parlament que aquestes tres diferències es podien superar, però ja era massa tard. Una nova oportunitat perduda...
Una de les situacions més dramàtiques que ha hagut de patir el soberanisme –en qualsevol de les seves variants i els seus matisos– aquests darrers anys ha estat el clima d’autèntica guerra civil que ha dividit Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una guerra sense treva que s’ha escampat per tots els àmbits i de la qual s’han salvat únicament alguns territoris amables, com ara Òmnium Cultural. Territoris que s’han demostrat imprescindibles i solvents a l’hora de treballar plegats per les conviccions que els uneixen i, encara més enllà, quan ha arribat el moment de convocar grans iniciatives conjuntes com la manifestació del 10 de juny. El començament de la guerra –com el començament de totes les guerres– és confús. Els republicans retrauen als convergents que convertissin el seu partit en un titella sota el liderat d’Heribert Barrera i que sempre els han volgut condemnats a la minoria d’edat permanent. Una mena de germà petit que pot ser autònom en els detalls però que ha de ser servil en les qüestions essencials. I encara assenyalant algun punt d’inflexió concret, els dirigents d’Esquerra s’han referit sempre al menyspreu amb què els va castigar Jordi Pujol quan en la seva darrera legislatura va rebutjar l’acord que li proposava Josep-Lluís Carod-Rovira i es va decantar per l’oferiment letal del PP.
Pel que fa a CiU, les ferides, més enllà de les tares genèriques que els convergents atribueixen als republicans, tenen també data concreta: la de la constitució del primer govern tripartit i, encara més, la del segon. Artur Mas havia guanyat les eleccions amb escreix, Esquerra havia sortir del govern de Pasqual Maragall després d’haver-se vist obligada a votar no a l’Estatut a instàncies de la seva militància i encara parlava d’equidistància, però a l’hora de la veritat, l’acord amb la cúpula del PSC s’havia lligat molt abans. Tot això els convergents no ho han perdonat. Tot allò encara escalda els republicans. I així les distàncies han anat augmentat i els enfrontaments s’han agreujat.
Fins aquestes eleccions. Esquerra ha rebut un dur càstig. Els dos líders que van substanciar aquells acords de govern amb el PSC i Iniciativa o bé han perdut la guerra interna –el cas de Carod-Rovira– o bé han hagut de reconèixer la seva responsabilitat en la desfeta electoral –el cas de Joan Puigcercós–. Convergència i unió finalment, després de guanyar, ara pot governar. Era el moment oportú, doncs, de fer un primer gran gest de conciliació. És obvi que per a CiU el pacte més convenient, des de la comoditat de la centralitat política, és el que ha acabat fent. És a dir, el que ha permès la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb el PSC. Els socialistes han evitat als convergents els lligams amb l’indesitjable PP o amb la radical Esquerra. Tot això, des del punt de vista de l’estratègia política més descarnada. I des de la conveniència, també, dels sectors socials amb més influència. Però, al costat d’aquesta constatació, també hi ha l’interès del catalanisme, que és el referent bàsic de Convergència. Mirant-s’ho des d’aquest angle, la força que lidera Artur Mas tenia una altra obligació moral: començar a tancar ferides. Com que Esquerra Republicana no va fer el gest que l’hauria correspost –votar a favor de la investidura de Mas en la primera volta– , la responsabilitat subsegüent corresponia als convergents. Sense excloure necessàriament l’acord amb el PSC, hi haurien d’haver integrat Esquerra. Joan Puigcercós va enviar a Felip Puig dotze punts que ho podien haver permès. Al final, els convergents van tancar el pacte amb el PSC i van adduir tres tristes discrepàncies que n’excloïen Esquerra. Perquè ja no els necessitaven. Però el catalanisme sí que demanava el gest. L’endemà Artur Mas va proclamar al Parlament que aquestes tres diferències es podien superar, però ja era massa tard. Una nova oportunitat perduda...
Pel que fa a CiU, les ferides, més enllà de les tares genèriques que els convergents atribueixen als republicans, tenen també data concreta: la de la constitució del primer govern tripartit i, encara més, la del segon. Artur Mas havia guanyat les eleccions amb escreix, Esquerra havia sortir del govern de Pasqual Maragall després d’haver-se vist obligada a votar no a l’Estatut a instàncies de la seva militància i encara parlava d’equidistància, però a l’hora de la veritat, l’acord amb la cúpula del PSC s’havia lligat molt abans. Tot això els convergents no ho han perdonat. Tot allò encara escalda els republicans. I així les distàncies han anat augmentat i els enfrontaments s’han agreujat.
Fins aquestes eleccions. Esquerra ha rebut un dur càstig. Els dos líders que van substanciar aquells acords de govern amb el PSC i Iniciativa o bé han perdut la guerra interna –el cas de Carod-Rovira– o bé han hagut de reconèixer la seva responsabilitat en la desfeta electoral –el cas de Joan Puigcercós–. Convergència i unió finalment, després de guanyar, ara pot governar. Era el moment oportú, doncs, de fer un primer gran gest de conciliació. És obvi que per a CiU el pacte més convenient, des de la comoditat de la centralitat política, és el que ha acabat fent. És a dir, el que ha permès la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb el PSC. Els socialistes han evitat als convergents els lligams amb l’indesitjable PP o amb la radical Esquerra. Tot això, des del punt de vista de l’estratègia política més descarnada. I des de la conveniència, també, dels sectors socials amb més influència. Però, al costat d’aquesta constatació, també hi ha l’interès del catalanisme, que és el referent bàsic de Convergència. Mirant-s’ho des d’aquest angle, la força que lidera Artur Mas tenia una altra obligació moral: començar a tancar ferides. Com que Esquerra Republicana no va fer el gest que l’hauria correspost –votar a favor de la investidura de Mas en la primera volta– , la responsabilitat subsegüent corresponia als convergents. Sense excloure necessàriament l’acord amb el PSC, hi haurien d’haver integrat Esquerra. Joan Puigcercós va enviar a Felip Puig dotze punts que ho podien haver permès. Al final, els convergents van tancar el pacte amb el PSC i van adduir tres tristes discrepàncies que n’excloïen Esquerra. Perquè ja no els necessitaven. Però el catalanisme sí que demanava el gest. L’endemà Artur Mas va proclamar al Parlament que aquestes tres diferències es podien superar, però ja era massa tard. Una nova oportunitat perduda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada