Diari Ara - 05/12/2010 - Toni Soler
SÀTRAPES.
Des del vuelva usted mañana d'en Larra, al piove, porco governo dels italians, passant per la destralera denominació peus de ministre per designar una de les especialitats porcines més celebrades de la nostra cuina, les mostres populars de rebuig a la política són un fenomen transversal i crònic. No podria ser d'una altra manera, perquè la història de la política ha transcorregut pel pedregar de la tirania o pel sender de la corrupció. No hi ha corrandes, ni auques, ni cançons, ni acudits sobre polítics bons, honestos i servicials. Només n'hi ha sobre reietons capriciosos, emperadors sense vestit, governadors amb les butxaques plenes o sàtrapes cruels. Ens queda el savi Salomó, que no va voler tallar una criatura en dues parts; el patrici Cincinat, que va renunciar a la dictadura per tornar a casa a llaurar el seu tros; i el nostre Jaume I, que no va voler desmuntar la tenda per no desallotjar unes orenetes. Però més enllà d'aquestes historietes ordides pels gabinets de premsa respectius, la realitat ens diu que els polítics són l'esca de tots els mals, els receptors de tots els improperis i els causants de totes les malures. No hi ha res de nou.
APOLÍTICS.
En el cas català, la desconfiança envers la cosa pública és reconsagrada i ancestral. Els catalans, de política, en sabem ben poc. Vam tenir rei mentre el rei manava poc, i quan els monarques van començar a tenir autoritat de la bona el nostre se'n va anar a Madrid, i l'esquelet institucional que va restar aquí era tan nyicris i tan mesell que quan ens van fotre el Rosselló amb prou feines va piular. I a partir del 1714, ni això no vam tenir, i l'Estat il·lustrat se'ns va aparèixer com un invent foraster i hostil. Catalunya va acostumar-se a anar fent sense la política, i dos segles de negligència borbònica la van acabar de convèncer que tot allò que era públic era també car.
Al segle XX, el catalanisme va proclamar que calia política catalana per contrarestar els desastres de la política espanyola, i va voler revifar -potser seria millor dir engendrar - l'esperit polític català. Ho va intentar dos cops, amb la Mancomunitat i amb la Generalitat republicana, i tots dos cops va venir un militar semianalfabet i es va carregar l'invent. Vet aquí, doncs, que els dos experiments van tenir morts tràgiques i prematures, van ser el James Dean dels règims polítics, i això va fer que els catalans mitifiquessin aquells episodis i en guardessin una memòria esbiaixada, com ho fan els pobles més sentimentals.
RUTINA.
Després del franquisme, una classe política jove i despentinada va agafar el relleu. Eren herois que havien fet lluita clandestina, i comparats amb aquelles mòmies d'en Samaranch, en López Rodó i companyia, eren com els Beatles: els estimàvem. Van portar la democràcia i l'autonomia, van treure'ns de la crisi del 73, i ens van portar a l'orgasme olímpic. ¿I ara què?, vam dir tots, després del 1992. Ara, res. Ara, la rutina. Com els països normals. Un govern rere l'altre, cada any un cas de corrupció, cada dècada una crisi econòmica, i anar fent. La classe política catalana ja no té una èpica al darrere, ni orenetes per salvar. Són tan corruptes, tan ineptes, tan previsibles, tan porucs, tan entabanadors -o tan poc- com ho són els polítics a la resta del món. I l'afecte que els vam tenir durant la Transició ha donat pas al desafecte propi de l'ensopiment democràtic. Però ni ells són pitjors, ni nosaltres més severs. Simplement, encara no estàvem curats d'espants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada