Anticatalanisme i retrovisor

Diari Avui - 21/04/2011 - Saül Gordillo

Una nació en construcció necessita una televisió forta que la vertebri. Abans eren únicament els diaris, però ara l'imaginari nacional recau en bona part en les televisions mentre el relleu de la pantalla en singular passa a les pantalles en plural. Un país de pantalles, fixes i portàtils, que reflecteixen continguts que creen sentiment nacional, que articulen referents mínimament compartits. En l'era d'internet, i en plena crisi econòmica, el repte és preservar els continguts, la seva qualitat, pluralitat i rigor però també la voluntat de construir identitat.

Aquests dies la batalla és pels repetidors de TV3 al País Valencià, i la foto d'Eliseu Climent i Lluís Llach, però l'estratègia ha de superar la tàctica dels entrebancs polítics i administratius d'una televisió digital terrestre que quedarà superada per la televisió a la carta, des de la xarxa i amb proliferació de suports. No cal deixar el combat perquè la televisió nacional arribi al país sencer. Però aquest combat no ha de distreure'ns de l'objectiu final: que la crisi econòmica i l'hipotètic retorn a un model de més control polític minvin l'essencial, els continguts.

El govern dóna ara per perduda la recuperació del senyal dels repetidors tancats al País Valencià abans de les eleccions espanyoles. Amb eleccions a la vista, l'anticatalanisme funciona al sud i el retrovisor al nord. Es veu que tots els mals vénen de quan Montilla i Clos eren ministres espanyols d'Indústria, etziba el portaveu del govern. A Madrid, però, tots han anat sempre a la seva, i si no que ho preguntin a Duran Lleida amb la llei de l'audiovisual, contrària als interessos dels mitjans públics catalans. Ni Montilla ni Clos ni Duran, és a dir, ni PSC ni CiU, han mantingut la coherència en defensa de la televisió nacional. Uns per l'eix Catalunya-Espanya, els altres per l'eix dreta-esquerra. PSC i CiU han afluixat a Madrid a l'hora de defensar un espai audiovisual potent a l'entorn de la televisió pública catalana, és a dir, garantir l'espectre a tot el territori de la nostra parla i un finançament desacomplexat del mitjà públic. Del PP ni en parlo, oi?

Votar per la independència

Diari Avui - 7/04/2011 - Saül Gordillo

Aquest diumenge els ciutadans de Barcelona podran votar sobre la independència de Catalunya. És una consulta sense valor jurídic, però amb una forta càrrega política. Serà la primera vegada des del restabliment democràtic que un president de la Generalitat en exercici, i també un expresident carismàtic, s'hauran pronunciat per la sobirania plena amb una papereta. Han dit sí, i encara que la papereta no tingui el valor d'un referèndum oficial el missatge que han llançat el president i l'expresident és inequívoc. És la prova, una més, que el país ha evolucionat i que l'eix sobiranista és el carril per on llisca el moviment.

El corrent de fons de la societat catalana iniciat a Arenys de Munt culmina aquest diumenge a Barcelona amb èxit. Pendents de conèixer la xifra exacta de participació a la ciutat –caldrà veure si supera un referèndum oficial com va ser el de la Diagonal–, el triomf de les consultes rau en l'arrelament territorial, la capacitat de mobilització de sectors crítics amb la política institucional, l'entusiasme que ha generat transversalment i les complicitats que s'han teixit tot i el context advers de les campanyes electorals, primer la del Parlament i ara les municipals. Es fa a Barcelona, contra la voluntat d'alguns. Finalment, la política formal ha hagut de pujar al carro de la política de caire cívic.

El president espanyol que va obrir la porta a l'Espanya federal i que la va haver de tancar per les pressions de l'Espanya imperant comença a anar-se'n. La metàfora és que l'anunci de retirada arriba una setmana abans que les urnes s'obrin a la capital de Catalunya amb una pregunta que tomba l'ambigüitat estatutària. L'Espanya plural s'esfuma, però els catalans que s'han il·lusionat amb les consultes han enfilat un camí propi. Han deixat d'estar pendents d'Espanya i mentalment el seu marc és Catalunya.

El diumenge de la consulta d'Arenys de Munt vaig veure gent gran emocionada. Persones que mai no s'haurien imaginat que algun dia arribarien a emetre un vot per la independència. Gent que va patir la dictadura. Diumenge milers de barcelonins podran compartir aquesta il·lusió.

Aquest Pujol m'agrada

Diari Avui - 27/01/2011 - Saül Gordillo

M'agrada aquest Jordi Pujol que es deixa anar, que les diu tal com ragen i que no ha de fer excessius equilibris més enllà de la seva pròpia consciència i d'una fina capacitat analítica de l'actualitat política. M'agrada el Pasqual Maragall de després de la reforma estatutària. També he llegit elogis de José Montilla a partir d'haver perdut les eleccions, lloat per un traspàs de poders i una dignitat institucional impecables. Elogis de persones que fins pocs dies abans havien deixat José Montilla com un drap brut. El nostre país té aquestes coses. El Pujol autonomista i pactista avui és festejat per l'independentisme. El Maragall del feu socialista barceloní és admirat ara pels sobiranistes. I el Montilla vilipendiat durant el seu mandat és respectat pels que li havien negat tota legitimitat.

Quan pleguen determinats dirigents polítics catalans guanyen estima, comprensió i complicitat. En el cas de Pujol, amb les declaracions d'abans-d'ahir s'ha convingut que ha fet un pas més, que ha arribat a un punt d'inflexió. O desapareixem com a nació d'aquí a 50 anys, és a dir, l'eliminació o la rendició definitives, o aconseguim la independència. O caixa o faixa. Una dicotomia que Pujol sempre havia negat durant la seva llarga presidència. Potser és que Jordi Pujol és un murri, i sap que les retallades i la crisi que pateix el país i que ha d'administrar el nou govern no han de silenciar ni rebaixar l'ambició nacional. Potser és que a base de fer trobades, entrevistes i relacions amb un munt de gent, molta d'ella jove, Jordi Pujol s'ha acabat empeltant d'aquest desacomplexament nacional que domina determinats cercles i generacions del país.

O potser és que li està donant una lliçó a Oriol Pujol Ferrusola ara que el seu fill s'ha de dedicar a mantenir en tensió un partit que ha recuperat la Generalitat i que pot acabar assolint quotes de poder fins ara inimaginables. Fill, mira com s'ha de cuidar la musculatura nacional. Aquí faig un escrit i allà deixo anar una frase que, vistes en perspectiva històrica, diuen molt de l'evolució política de Catalunya i del personatge. President Pujol, ara m'agrada.