Guerra d'extermini contra el català a l'escola

Reus Digital - 26/08/2010 - Jordi Martí Font

Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l'Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve.

I no passa res... aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d'aquest país.

Actualment, al País Valencià, hi ha tres programes educatius diferents i complementaris: per una banda, el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) per a l’alumnat majoritàriament catalanoparlant, que assegura l’aprenentatge del català, l'espanyol i l'anglès; d'una altra, el Programa d’Immersió Lingüística (PIL), per a l’alumnat castellanoparlant que assegura el mateix que l’anterior; i per acabar, el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP) que fins ara assegurava l’assignatura de valencià i una altra àrea temàtica impartida en la nostra llengua a partir del tercer curs de primària.

Aquest disseny del PIP, però, també podria canviat enguany amb l'aprovació d'un nou decret l'esborrany del qual ja s'ha presentat que deixaria com a obligatòria només l’assignatura de valencià i prohibiria que s’imparteixin en català més de dues àrees de coneixement; aquesta nova norma faria que 554.896 alumnes valencians només tinguessin assegurada l’assignatura de valencià i cap àrea temàtica més en català.

Però tornem a l'argument a què feia referència al principi i comparem-lo amb els merders que munten diverses organitzacions espanyolistes quan un o dos nens no reben l'ensenyament totalment en espanyol a alguns llocs de l'Estat.

Aquí són més de cent mil nens i nenes i tothom calla, gairebé ningú no aixeca la veu. No hi ha cap daltabaix, la nació lingüística es fa fonedissa i desapareix de la vista de qui intenta veure'n les reaccions. Els partits que es diuen catalanistes i que tant defensen la llengua al Principat, almenys retòricament, no existeixen quan es vulneren els drets de cent mil persones que parlen la mateixa llengua i que depenen del mateix estat que ells. La parcel·lació a on ens ha portat el disseny autonòmic espanyol és un veritable carreró sense sortida en què tothom entén que un espanyol es preocupi per l'espanyol als Estats Units d'Amèrica però que no entén que un andorrà es preocupi pel valencià en l'ensenyament a Alacant. De fet, les i els meus alumnes de Secundària -a les quatre províncies catalunyeses- em demostren any sí i any també que molts, després de l'ensenyament obligatori, no saben ni per aproximació on es parla la llengua que aprenen en la meva assignatura.

Enguany, per enèssima vegada, centenars de milers de xiquets i xiquetes van triar l'opció de fer els seus estudies en català al País Valencià però com que no hi ha més places que les que la Generalitat de baix posa a l'abast dels alumnes i aquestes només són 149.430 no ho podran fer. I això passa precisament mentre es tanquen les assessories de valencià de la Conselleria d'Educació i a la ciutat de València dels 95 centres públics que hi ha només 47 ofereixen una línia d'ensenyament en català.

Ara bé, si la situació a l'educació primària i secundària és fotuda, on es dóna l'estocada de gràcia a l'ensenyament del català al País Valencià es a la universitat. Així, segons l'informe "Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes", només un 1.8% dels estudiants rep les classes en valencià, mentre que un 53.7% ho fa exclusivament en castellà.

Si no entenem que la llengua va més enllà dels límits que marquen les adhesions territorials bàsiques de “Catalunya”, “País Valencià”, “Balears” o el que sigui, si no entenem que mantenir aquestes divisions territorials absurdes quan parlem de llengua ens porta directament a la desaparició com a cultura ja que hi ha zones on la llengua està agonitzant i el poder polític imperant el que fa és ofegar-la tant com pot, i si no entenem que sense cultura no hi ha nació ni país... ens queden quatre dies, si no són tres ja.

La terra que s'alça

Reus Digital - 03/10/2010 - Anton Baiges Gras

'Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de : "Si tal cosa succeís, fins les pedres s'alçarien?" Doncs ara som en això: que les pedres s'alcen; que cada home és un tros de terra nadiua amb cara i ulls, i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres (...)". Joan Maragall.'L'alçament'. La Veu de Catalunya. (13 d'abril de 1907).

Permeteu-me de recordar aquestes paraules del nostre insigne poeta noucentista, traductor i dramaturg, autor de poemes tan representatius com La vaca cega o el Cant Espiritual, en l'any del centenari de la seva mort i els cent-cinquanta anys del seu naixement. S'hi escau la idoneïtat del moment, ara que es torna a parlar de Solidaritat Catalana, aquell moviment polític i ciutadà que va agrupar els anhels del catalanisme ideològicament divers, a les primeries del segle XX, des de Francesc Cambó fins a Francesc Macià, amb tot un programa per reclamar el dret a l'autonomia de Catalunya i que desembocà en la creació, el 1914, de la breu Mancomunitat de Catalunya, primera institució de recuperació de l'autogovern des d'època medieval.

El passat 10 de juliol, Catalunya donà diverses lliçons: la primera, inqüestionable, de ciutadania. Les altres, segurament, lectures interpretables i discutibles, però no ens equivocarem si afirmem que d'entre els manifestants hi havia un tant per cent gens menyspreable de catalans de totes les tendències que creien i continuen creient que el futur del país ha de passar, inexorablement, pel dret a decidir dels seus ciutadans, o altrament dit, el dret d'autodeterminació, que inclou, lògicament totes les opcions polítiques d'una societat democràtica.

La resposta ciutadana, de les entitats cíviques i culturals, els gremis professionals, sindicats i empresaris, esportistes, artistes, periodistes,… fou extraordinària. Catalans d'origen i d'adopció, també de llengua castellana i de moltes altres, eren al passeig de Gràcia per dir prou a un estat de coses a què ens ha abocat la sentència d'un tribunal més propi de règims tutel.lats, d'escassa vocació democràtica, saltant-se tots els procediments impecablement 'constitucionals' dels elegits del poble català i la sobirania expressada a les urnes.

Davant de tot això, però, el sobiranisme català, en lloc d'articular una resposta seriosa, plural i inclusiva alhora, una estratègia programàtica de màxim nivell, exhibeix impúdicament les baralles gairebé tribals de qui en pot treure més rèdit abans de sortir al camp de batalla: esbatussaments, discussions, malfiances i desunions sota múltiples pretextos i més que dubtoses patriòtiques raons. N'hi ha per a tothom: els uns, perquè se senten incompresos i atacats per haver defensat, amb mancances i limitacions, és clar, l'etapa 'federalista', dins el malferit tripartit. Els altres, perquè es veuen exclosos després d'haver treballat en cos i ànima en la gran onada cívica i popular de les consultes sobiranistes; els de més enllà, perquè primer són d'esquerres i després catalans… Sincerament, ens mereixem tot això els compromesos i cívics ciutadans que contribuïm amb temps i quotes al nostre país? Seran capaços de sumar des de les diferències, sovint més personals que ideològiques, en un front comú per crear cultura del dret d'autodeterminació, abans de la convocatòria electoral?

O continuarem perplexos i esmaperduts davant d'un estèril debat que només beneficia a l'establishment oficial, pendent com està de si treu majoria en les properes eleccions o les acaba perdent estrepitosament? Permetran que la il.lusió d'un poble, plural i divers, esgotat de proclames i estratègies partidàries, però encara amb autoestima, embarranqui per la mesquinesa dels egocentrismes i batusses particulars,'ara que la terra s'ha alçat', com deia fa cent anys Joan Maragall?